Tema 9.

PROSPERITAT, CRISI I DEPRESSIÓ

1. EL LLEGAT DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

1.1 Els efectes econòmics del conflicte

La guerra va tenir efectes greus sobre l'economia mundial. Va afectar la
població, les infraestructures i la producció agrícola i industrial.

Va provocar trenta milions de víctimes, entre morts i ferits, i va destruir la

desena part de l’equip productiu d’Europa. França va perdre més del 30% de la
seva riquesa nacional, Alemanya prop del 25% i el Regne Unit el 32%, el
potencial agrícola europeu es va reduir en un 30% i l’industrial en un 40%.

La guerra també va posar fi a l’estabilitat financera. L’emissió de paper moneda

va provocar una forta inflació. Els preus dels productes de primera necessitat
havien augmentat fins a multiplicar-se per tres i les monedes van seguir un
procés de pèrdua de valor.

La malmesa economia europea va haver d’afrontar la devolució dels préstecs

de guerra i, en el cas d’Alemanya, el pagament de les indemnitzacions a la
Gran Bretanya i a França.

1.2 Les reparacions de guerra

A Alemanya: exigència d’indemnitzacions quantioses que havien de pagar als
vencedors, tant en divises com en productes.

La impossibilitat d’Alemanya de pagar les reparacions que li exigien es va fer

palesa des del primer moment: França va ocupar el Ruhr per assegurar-se el
cobrament d’allò estipulat, i això va significar per Alemanya la pèrdua de la
seva zona industrial més gran.

Alemanya va patir un augment desmesurat dels preus (hiperinflació) i la

devaluació del marc. L’exigència de reparacions va tenir conseqüències
polítiques importants: la població alemanya les va considerar una humiliació i la
causa principal dels seus problemes econòmics.

Va estimular la puixança d’un nacionalisme radical que va contribuir a

l’ascensió del nazisme. A França, va alimentar un fort sentiment antialemany.

1.3 Els deutes interaliats

França i la Gran Bretanya, van condicionar el pagament del deute respectiu al
cobrament de les reparacions que havia de pagar Alemanya.

1
Van flexibilitzar-ne les condicions. El Pla Dawes, fraccionava l’import dels
pagaments alemanys i proposava l’enfortiment del marc a partir de préstecs i
d’inversions dels Estats Units.

1.4 L’hegemonia dels Estats Units

Les dificultats de recuperació a Europa van accelerar la supremacia dels EUA,
que durant la dècada del 1920 van esdevenir la primera potència econòmica
mundial.

Va esdevenir el primer productor i exportador mundial i el primer inversor

exterior. Va generar un superàvit creixent en la balança comercial nord-
americana.

El dòlar es va imposar a la lliura esterlina com a moneda de canvi.

Va passar a ser el primer inversor mundial en substitució de la Gran Bretanya.

2. ELS FELIÇOS ANYS VINT ALS EEUU

2.1 La prosperitat nord-americana

En paral·lel a la gran expansió internacional de l’economia nord-americana,
l’augment de la demanda interna va fomentar una etapa de prosperitat, els
feliços anys vint. Es va basar en el millorament de la productivitat i la
disminució dels costos de producció, i en l’ús de nous productes, com els
electrodomèstics, el telèfon, la ràdio i, sobretot, l’automòbil. Tot es podia
adquirir gràcies al crèdit i la venda a terminis. Va ser la “revolució dels
consumidors”.

La indústria de l’automòbil va impulsar el desenvolupament dels sectors

industrials i d’altres nous.

Un altre motor d'expansió va ser la construcció. Amb el fort creixement urbà,

s’hi van anar formant barris obrers nous.

Molts estaven convençuts que s’havia entrat en una època de prosperitat

permanent.

2.2 Desequilibris i desigualtats

Els guanys de la prosperitat no es van distribuir de manera igual entre la
població. Els beneficis empresarials van créixer a un ritme molt més elevat que
els salaris. Les indústries tradicionals van entrar en crisi.

2
La capacitat adquisitiva de molts nord-americans no era suficient per absorbir
l’augment de la producció.

Els agricultors, que s’havien endeutat per tal d’augmentar la producció, van
obtenir menys ingressos a conseqüència de la disminució de les exportacions i
dels preus. Va provocar la ruïna de milions de grangers, que es van haver de
malvendre la terra i emigrar a les ciutats.

2.3 La febre borsària

La sobreproducció va començar a ser un problema. La demanda creixia més
lentament que els beneficis. Una part creixent dels guanys van començar a
dirigir-se vers la compra d’accions a la borsa.

La bona situació de les empreses i la demanda d’accions van provocar un

augment del seu preu a la borsa. Va generar una bombolla especulativa, en la
qual el preu de les accions va augmentar sense tenir relació amb el valor real
de l’empresa. Molts petits inversors es van endeutar per invertir a la borsa.

2.4 El crac borsari del 1929

Davant el convenciment que les cotitzacions no podien pujar indefinidament,
alguns inversors van començar a posar les accions a la venda. Davant l’oferta,
les cotitzacions van començar a baixar. El resultat inevitable va ser un efecte
en cadena que va fer augmentar encara més el nombre d’accions a la venda.

En l’anomenat ”Dijous Negre” (24 d’octubre del 1929), el pànic es va apoderar

dels inversors. 13 milions de títols es van posar a la venda, no van trobar
comprador, i el valor va caure en picat.

Fou el crac (la fallida) de la borsa de Nova York. Hi havia necessitat de vendre
com més aviat millor per perdre-hi el mínim possible.

L’onada de vendes més gran es va produir el dia 29 d’octubre, l’anomenat

“Dimarts Negre”, els bancs van exigir el pagament dels préstecs forçant les
vendes a qualsevol preu. El mercat de valors es va esfondrar i les cotitzacions
no van deixar de baixar fins a mitjan 1932.

3. COM ES GENERA UNA BOMBOLLA ESPECULATIVA?

La primera bombolla coneguda es va produir a Holanda el segle XVII, quan es

va arribar a pagar per un bulb de tulipa el preu d’una casa. Al 2008, Espanya va
quedar immersa en una bombolla immobiliària, que va desembocar en una
greu crisi financera i econòmica.

3
4. LA GRAN DEPRESSIÓ

4.1 de la crisi borsària a la crisi generalitzada

Una sèrie de factors van contribuir a desfermar una crisi econòmica
generalitzada.

En primer lloc, la sobreproducció industrial. El creixement havia disminuït abans

del 1929.

En segon lloc, la crisi de liquiditat (per afrontar el pagament dels deutes) com a
conseqüència de l’esfondrament borsari. Es va generar una espiral
d’endeutament. Moltes indústries i entitats bancàries van fer fallida i el nombre
d’aturats va augmentar. Va forçar la retirada d’inversors a Europa i la
cancel·lació de molts crèdits. La necessitat de vendre a qualsevol preu els béns
produïts va accelerar la davallada dels preus (deflació), que va reduir encara
més els guanys.

En tercer lloc, la caiguda del consum per la minva de la capacitat adquisitiva

dels compradors i el temor a l’atur.

També, la crisi en l’agricultura, agreujada per fortes tempestes de pols, que van
provocar un període de sequera i l’èxode de centenars de milers d’agricultors.

Com que no es consumia, no es produïa, i això feia que augmentés l’atur, cosa
que encara va deprimir més el consum.

4.2 Les fallides bancàries i la recessió industrial

La sobreproducció, la falta de diners i la caiguda del consum van provocar la
crisi a tots els sectors de l'economia.

El sistema bancari en va ser un dels primers afectats, la població hi va anar

massivament a treure els efectius dels comptes, però les entitats financeres no
van poder retornar els dipòsits bancaris als titulars per manca de recursos
monetaris.

Per superar les dificultats els bancs van reduir dràsticament la concessió de
crèdits per a la indústria i el consum, fet que va agreujar la situació encara més.
La manca de confiança en una ràpida millora va comportar una reducció de les
inversions.

El subconsum, la caiguda de les inversions i la manca de crèdit bancari van

induir la crisi industrial.

4
La caiguda de l'activitat industrial va suposar un gran augment de l'atur, la
demanda es va reduir encara més perquè milions de persones sense ingressos
van deixar de consumir i els que conservaven el lloc de treball estalviaven en
previsió que la situació empitjorés. La disminució de la demanda va fer baixar
novament la producció industrial i agrària. La falta d'expectatives feia que els
empresaris no fessin inversions, de manera que tampoc no es creava ocupació.

5. COM ES VA ESTENDRE LA CRISI A LA RESTA DEL MÓN?

La crisi dels Estats Units a la dècada del 1930 va arrossegar als països
d'Europa i de la resta del món.

Els factors d'expansió de la crisi van ser diversos:

• La davallada dels preus dels productes nord-americans. Les empreses de la

resta del món no hi podien competir.
• La reculada de la demanda va reduir dràsticament les importacions, cosa que
va perjudicar als països exportadors.
• Davallada dràstica dels préstecs i de les inversions nord-americanes a
l'exterior.
• La imposició d'aranzels a les importacions (proteccionisme) pels EUA.
Aquesta mesura va ser seguida per altres països.

La caiguda del comerç internacional va afectar els països exportadors

d'aliments i de matèries primeres de l'Amèrica Llatina i d'Àsia, va impedir a
aquests països tornar els préstecs i els va obligar a reduir-ne la demanda als
països industrialitzats.

La caiguda de la producció industrial, les fallides bancàries i l'augment de l'atur

es van estendre per Europa i per la resta del món.

El recurs al proteccionisme
Els intents de cada país de solucionar les seves dificultats al marge dels altres
van afavorir l'expansió de la crisi, va començar una cursa de devaluacions de
les monedes, van imposar mesures proteccionistes. Cada país mirava de
salvar la seva posició a costa dels altres.

La fallida del sistema monetari internacional

El patró or és un sistema monetari que fixa el valor d'una unitat monetària en
termes d'una quantitat d'or determinada. A la darreria de la Primera Guerra
Mundial, els governs bel·ligerants van necessitar imprimir molts diners per
finançar l'esforç bèl·lic tot i que no podien garantir-los en or.

5
Va ser substituït pel patró canvi or, per mitjà del qual la moneda de cada país ja
no estava vinculada directament a l'or, sinó una moneda central convertible en
or, el dòlar i la lliura.

El sistema de canvi internacional va entrar en fallida amb la Gran Depressió,

quan la Gran Bretanya i els Estats Units van abandonar la convertibilitat de les
seves monedes en or i van devaluar la lliura i el dòlar. La fallida del sistema
monetari internacional va contribuir a la davallada del comerç internacional i va
agreujar la depressió.

6 LES PROPOSTES DE LA RECUPERACIÓ DE LA CRISI

6.1 El New Deal de Roosevelt

Va ser una nova política que va impulsar a partir de l'any 1933 el president dels
Estats Units Roosevelt per superar la crisi econòmica, advocava per la
intervenció pública. Les línies d’actuació principals van ser:

• Creació de la Works Progress Administration, per la construcció d'obres

públiques que creessin ocupació i augmentessin la demanda. Es van fer grans
preses hidroelèctriques.
• El National Recovery Administration per fer acords de preus entre empreses.
• La Llei d'ajustament agrari, per reduir la producció agrària i recuperar els
preus.
• Les ajudes per al pagament d'hipoteques. Un milió de famílies van poder
evitar el desnonament.
• La nova llei de relacions laborals va reconèixer la llibertat de sindicació i el
dret de negociar els salaris col·lectivament, es va establir un salari mínim i un
nombre màxim d'hores de feina setmanals.
• La creació d'una assegurança d'atur i subvencions als ancians pobres i a les
persones dependents.

Es va establir un control estatal rígid sobre els bancs i es va crear una

assegurança federal per garantir els dipòsits en cas de fallida bancària. També
es va formar una comissió de valors i de canvi, encarregada de supervisar les
emissions d'accions. Per afavorir les exportacions, es va devaluar el dòlar en
més d'un 40%.

6.2 Els resultats del New Deal

Una bona part dels empresaris i del partit republicà va criticar l'intervencionisme
de l'Estat, que decretava normes, fixava preus i regulava salaris. Les inversions
privades van ser més escasses del que es preveia.

6
Va contribuir a estabilitzar l'economia, no va aconseguir produir una nova etapa
de creixement. La recuperació va arribar amb l'esclat d'una altra guerra a
Europa, que va estimular el desenvolupament de la indústria armamentista, i
amb la intervenció dels EUA com a proveïdor dels aliats europeus.

6.3 La proposta keynesiana

Per l'economista anglès Keynes, el problema principal era la falta de demanda i
la caiguda de la inversió. La reactivació de l'economia havia de fonamentar-se
en tres pilars: augmentar la despesa pública, reactivar el consum i incrementar
la inversió privada.
Augmentant la despesa pública, augmentaria l'ocupació, el consum i la
demanda. Perquè transformat en salaris i en compra de béns induïa una nova
demanda en altres sectors (multiplicador keynesià). Augmentant la renda,
l'Estat podia incrementar els ingressos fiscals i reduir així el dèficit públic inicial
fins a anul·lar-lo a mitjà termini.

Per incentivar la demanda va proposar millorar els salaris dels treballadors i

reduir la pressió fiscal. Per estimular la inversió, defensava penalitzar
fiscalment l'estalvi i abaixar els interessos per facilitar el crèdit a les empreses.
Per a Keynes, el paper del capitalistes era invertir, el dels treballadors,
consumir i el de l’Estat, incentivar l’economia.

Amb l’excepció dels països escandinaus, les seves propostes van ser acollides
amb escepticisme.

7. LA VIDA QUOTIDIANA DURANT LA GRAN DEPRESSIÓ

La pobresa va afectar a gran part de la població. Milers d'obrers, treballadors i

pagesos van quedar abocats a l'atur i a unes condicions de vida miserables,
sense llar, obligats a dependre de les ajudes públiques o de la caritat privada.
Una bona part de la classe mitjana es va convertir en proletària en perdre els
estalvis i els negocis.

La gent feia cua davant les institucions benèfiques per aconseguir el menjar o
un llit. Era freqüent veure a treballadors qualificats oferint-se per treballar a
canvi d'un dòlar a la setmana. A les ciutats hi van proliferar els suburbis.

Es van produir tensions polítiques i protestes socials (vagues, manifestacions,

etc.).