lOMoARcPSD|7104303

Tema 5: L’estanflació (1973-1985)

5.1. Els precedents
5.1.1. Rigideses en el mercat de treball.
Veiem un gràfic que mostra la inflació entre 1970 i 1990, així com el valor de l’output growth
de l’Europa de l’època. S’aprecien les conseqüències de la crisi del petroli, on l’output
growth baixa a valors negatius mentre puja la inflació a valors superiors al 10%. Durant
els pròxims anys els valors es recuperen, però la inflació tarda ben bé 10 anys a baixar
del 5%. A partir de 1985 s’estabilitza a valors pròxims al 5%.
El creixement del treball va oscil·lant durant el període, però el que sí que augmenta
considerablement és l’atur. A l’inici de la dècada dels 70 està a un 3% a nivell
europeu, i durant els pròxims 15 augmenta pràcticament sense parar, arribant fins a valors
pròxims al 10% a finals dels anys 80.
Després, en la Table 4.1 veiem que a partir dels anys 50, la productivitat havia crescut al
mateix ritme que els salaris, d’una forma molt constant. A partir dels anys 70, els salaris
creixen més de pressa que la productivitat, erosionant la taxa de guanys de les
empreses i provocant una crisi en la inversió. Alguns autors defensen que aquest
desajust entre salaris i productivitat és el que provoca l’augment de l’atur que es
dona a partir dels anys 70.
Una de les interpretacions que es dona sobre l’esclat de la crisis argumenta que s’explicaria pel
creixement dels salaris a partir dels anys 70. Aquest creixement dels salaris es deu a que s’havia
oblidat el pacte/cooperació que s’havia donat durant el pla Marshall per moderar salaris. Una
segona interpretació té a veure amb el naufragi de Bretton Woods.

5.1.2. El naufragi de Bretton Woods.

Parlem de Bretton Woods, i de com la convertibilitat no era només en or, sinó també en
dòlars o lliures. Seguia havent-hi el tipus de canvi fix ajustable, i a diferència del patró
or es podia devaluar. Si la devaluació era inferior al 10% no era necessari
comunicar-ho, mentre que si era superior s’havia de comunicar al FMI. A diferència del
patró or, Bretton Woods no incloïa la lliure mobilitat de capitals, per evitar la fuga
de capitals. Un país amb problemes a la BP podia demanar crèdit al FMI, creat
principalment per dur a terme aquesta funció. A partir de 1958 les principals divises europees
van ser convertibles al dòlar i l’or(la lliure no perquè havia experimentat diverses dificultats).
Aquest sistema va funcionar bé fins el 1971. El sistema Bretton Woods era un compromís entre
creixement i estabilitat; per un costat significa estabilitat ja que la convertibilitat garantia el
control de la inflació i, per altra banda, que es poguessin devaluar les divises donava lloc a
polítiques expansives al haver certa autonomia en la política econòmica (fins el 10% devaluació,
més enllà necessitava aprovació FMI).
De la falta de dòlars que hi havia durant la post-guerra que era un problema de la
reconstrucció, es va passar a haver-hi un excés de dòlars en circulació per tres
motius:

 La guerra de Vietnam va ser una de les causes d’aquest excés, ja que la guerra
contra el Vietcong es va allargar molt més del que preveien i, això es tradueix
en més despesa destinada a la guerra. En un primer moment, el fet que les divises fossin
convertibles al dòlar suposà un avantatge, però entre el 65-71(entra al 65 els EUA a la
guerra), la quantitat de dòlars a l’economia mundial va augmentar molt degut al
finançament de la guerra. Per rematar la situació, els EUA va acabar perdent aquesta
guerra (El Vietnam del Nord, ajudat per la Xina comunista, va acabar
 lOMoARcPSD|7104303

conquistant el Vietnam del Sud, el qual estava sota el control dels EUA i,
per tant, aquest s’acaba retirant del país l’any 1973, durant el mandat de Nixon).

 La segona raó és l’erosió del superàvit de la balança comercial dels EUA, durant els
anys 50 tenia un gran avantatge tecnològic que el va permetre mantenir el lideratge ja
que podia exportar a tot el món. Però un cop els països europeus i asiàtics comencen a
assimilar aquestes noves tecnologies, doncs, les seves exportacions es redueixen i, fins i
tot, començaran a importar com, per exemple, automòbils japonesos o electrodomèstics
alemanys.

 Una tercera raó és la inversió estrangera nord-americana que es comença a estendre als
anys 60. Això fa que, a finals dels anys 60 es va passar d’una situació de falta/dèficit de
dòlar a excés de dòlar.
Com hi ha tants dòlars, doncs, als mercats financers internacionals hi ha desconfiança sobre si
EUA pot mantenir la convertibilitat i, a principis dels anys 70 es comença a convertir dòlars en or
i, per l’any 1971 EUA no té suficients reserves per satisfer aquestes demandes de convertibilitat.
Nixon, el president del moment, ha de suspendre momentàniament la convertibilitat i introduirà
control de preus i salaris. En aquest sentit, els EUS havia violat el principi fonamental del sistema
Bretton Woods que és mantenir la convertibilitat del dòlar a l’or.
Al agost del 1971 entra en vigor un recàrrec de les importacions del 10% i al desembre de
1971 té lloc l’acord de l’Smithsonian, on es reuneixen els països que van dur a terme Bretton
Woods. En aquest acord s’acorda una devaluació del 8% del dòlar en relació l’or (les
altres divises, com les del Benelux, yen, marc suís i marc alemany s’aprecien), reconeixent
que els EEUU havien perdut competitivitat durant els anys 60. També es va ampliar la
banda de fluctuació/flotació de les divises, les quals passen de poder oscil·lar entre +/-
1% al +/-2,25%, però encara es considera tipus de canvi fixe (abans la taxa de
conversió era 1 dòlar, 10 francs i podia fluctuar fins 10,1 francs; ara podia fluctuar
fins 10,25 francs per dòlar). Gràcies a aquesta devaluació la balança comercial va
millorar (va reduir el dèficit), però la balança de capitals va empitjorar (més fugida
de capitals del país) cosa que va erosionar més la balança de pagaments. És a
dir, aquesta devaluació només era una prorroga del sistema Bretton Woods
perquè es continuava finançant la guerra del Vietnam, i per tant, aquesta
devaluació no va evitar la sortida de dòlars del país. Així doncs, al 1972 es van
tornar a viure una forta demanda de conversions i, al març del 1973 el sistema
Bretton Woods va deixar d’operar.
Els països europeus es van comprometre a mantenir una flotació del 2,25%,
mentre que el dòlar estaria en flotació lliure.

5.2. L’esclat de la crisi.

5.2.1. El primer shock del petroli.
Primer parlarem de la guerra de Yom Kippur, a la península aràbiga, altrament coneguda
com la guerra del Golf. Els israelites en pocs dies van contraure l’atac des del El Caire i Síria
i va aconseguir estendre les terres que estan sobre el seu domini. Els països de la OPEP en
solidaritat amb els països àrabs que estan en guerra contra Israel i Occident pel seu suport,
doncs, porten a terme un acord d’embargo de petroli, és a dir, deixen de vendre petroli a
occident. Als anys 60 es va intentar fer un embargo, però no es va arribar a cap acord, però al 73
el descontent de la devaluació del dòlar va motivar lo suficient com per arribar a un acord. En
aquest context, el preu del barril de petroli es multiplica per 4 i suposa el primer shock del
petroli.
Cal recordar que ja en aquesta època, molts dels processos industrials ja es basaven
 lOMoARcPSD|7104303

en l’ús d’hidrocarburs, i el petroli no era substituïble a curt termini. Que un

producte així s’encarís tant en tan poc temps va provocar una espirall
inflacionària i es comprimeix la taxa de guany que, es tradueix en caiguda de la inversió i
renda i augment de l’atur. Aquesta crisis va afectar més als països no productors com Europa i
els productors de petroli com EUA no quedaran exemptes de viure una recessió, però en menor
mesura.
Un altre conseqüència d’aquest shock és que es dispara el crèdit pels importadors de petroli, els
quals van demanar crèdits als bancs internacionals.
Hi ha un mercat molt específic que s’anomena el mercat d’euro-dòlars que està força desregulat
en un món molt regulat com era l’edat d’or. Aquest mercat eren dòlars que estaven dipositats en
bancs fora dels EUA, sobre tot, a Europa. Normalment els que venien petroli cobraven en dòlars
i els dipositaven en aquest mercat. Els bancs van començar a prestar diners als importadors de
petroli i el crèdit va augmentar molt. Aquests crèdits tenien com a característica de fer-se a tipus
variable que, en aquell moment era excepcional perquè el sector bancari estava molt intervingut
tant als EUA com resta del món (control de canvis), però això era pels bancs que operaven al
interior del país; en canvi aquest mercat estava desregulat i per això operava amb un tipus
variable. L’índex de referencia d’aquest tipus d’interès era el LIBOR, el qual és el tipus
d’interès que es deixen els bancs entre ells. Aquests bancs aplicaven el LIBOR + diferencial de
risc (que varia en funció de la credibilitat financera del país) als països importadors de petroli.
Aquest fenomen se’l va anomenar el reciclatge dels petrodòlars.
Durant el 73-79, com aquests bancs tenen molts dipòsits, doncs, hi ha abundància de crèdits.
Com tenen tants diners, no tants sols presten a Alemanya que és un mercat de confiança, sinó
que es comencen a donar crèdits massivament arreu del món. La resta manlleva (agafar prestat)
gran part del món industrial i en vies de desenvolupament i, fins i tot, hi havia tants crèdits que
es va oferir diners als pagesos.
A resultes que es multiplica el preu del petroli i la inflació, el tipus d’interès real (interès
nominal – inflació) va disminuir. Al 75 el LIBOR està al voltant del 12%, però amb la inflació i
la guerra s’observa que arriba a ser negatiu el interès real cosa que, estimula més la demanda de
crèdits. Per tant, un altre conseqüència del shock va ser la concessió generosa de crèdits per part
del mercat d’eurodòlars i l’endeutament generalitzat.
Fins ara hem parlat de los condicions macroeconòmiques i ara anem a parlar del que fan els
governs, és a dir, el dilema de la política del econòmica.

5.2.2. Dilemes i modalitats de política econòmica.

Amb aquestes crisis es donen situacions amb elevades taxes d’inflació i atur
simultàniament. Això és una situació nova i inusual, provocant dubte i diversos
dilemes als economistes de l’època. Hi ha un dilema entre aplicar política expansiva o
restrictiva, si expansionar la economia per resoldre el nivell d’activitat i atur o frenar el nivell de
preus.

5.3. Segon shock del petroli i tomb cap al

control monetari.

Els dos únics països que van donar prioritat al control de la inflació des del principi van ser
Alemanya i Suïssa i, per tant, van portar a terme una política monetària restrictiva d’augment del
tipus d’interès. En canvi, EUA o Japó entre d’altres van aplicar polítiques expansives.

Un altre model fou el dels països escandinaus a través de la política de rendes. Aquesta política
 lOMoARcPSD|7104303

és un acord entre empresaris i sindicats per moderar el creixement dels salaris. Això pot
funcionar en les economies on hi ha sindicats molts forts i n’hi hagi confiança que empresaris en
donin alguna cosa com a contrapartida. Aquesta aposta fou pressa pels escandinaus i les
economies que travessa el Rin (Països Baixos, Alemanya, Suïssa, Àustria). En definitiva, tant
Suïssa com Alemanya que pujaren tipus d’interès i aplicaren polítiques de rendes van ser els
millors parats del primer shock del petroli.
Durant 1979-80 es dóna la revolució a l’Iran. El governant de l’època era el Sha de Pèrsia
(Iran), país que era el 2n exportador mundial de petroli del moment, i era aliat dels EEUU.
Durant la revolució, els rebels islàmics es fan amb el poder del país, causant un 2n xoc
en l’oferta del petroli (2a crisi del petroli) que va provocar una caiguda de les taxes de
guany, de la inversió, augment de l’atur i dificultat per equilibrar les balances de
pagament.

5.3.2. Les noves prioritats de la Reserva Federal.

Després d’aquest segon shock, els països que han deixat que la inflació es dispares
van acabar aplicant mesures restrictives, però aquestes mesures van conduir a una
recessió real més gran que les que van patir Suïssa o Alemanya. Així doncs, la
diferencia entre el primer shock i el segon és que va passar de dominar la política
monetària expansiva a restrictiva.

El pais més important que canvia de política és els EUA amb (Jim Carter com a
president) Paul Volcker com a president de la Reserva Federal de l’època (1979) qui,
decideix pujar les taxes d’interès per controlar la inflació mitjançant una política
monetària restrictiva, seguint l’exemple d’Alemanya. A inicis dels anys 80, tant els EUA
com UK seguiran aplicant PM restrictives perquè arribaran al poder Reagan i
Tatcher, liberals que anteposen el control de preus.

5.3.3. El triomf conservador a la Gran Bretanya i els Estats Units.

A UK governa Margaret Thatcher, també partidària del control monetari, i durà a terme
privatitzacions i contrareformes fiscals. Als EUA, des del 81 governa Reagan, que
també aplica una PM restrictiva, però la fiscal és bastant diferent.

Al 1979 els països europeus es posen d’acord per crear un mecanisme d’estabilitat de canvis
dintre del sistema monetari europeu. Aquest pretenia homogeneïtzar la política monetària
europea. Així doncs, els Bancs Centrals s’obliguen a intervenir conjuntament quan la divisa
d’un país respecte l’altre s’aprecia/deprecia massa respecte l’altre. Per exemple, la lira es
deprecia massa en relació al marc alemany, doncs, tant el BC italià com el alemany hauran de
comprar lires per marc.

L’altra canvi del 1979 és que es crea l’European Currency Unit (ECU) que, fou una unitat de
compte, era un promig ponderat del conjunt de divises que participaven en el SME. Els països
es comprometien a mantenir les seves divises en un marge en relació al ECU.

Per tant, tot plegat era una política monetària i macroeconòmica més homogènia perquè si un
país aplicava una política massa expansiva, i per tant, es deprecia la moneda s’acaba corregint
amb la participació activa d’altres Bancs Centrals.

5.3.4. França i els límits de la reactivació en un sol país.

A França va haver un últim intent d’aplicar política expansiva a principis del 1980 (quan
tothom ja havia passat a restrictiva) a França perquè va haver el triomf d’un govern
d’esquerres amb l’objectiu de frenar l’atur. Però, en el marc inflacionari dels anys 70 les
polítiques expansives només van portar a majors desequilibris. Així que, rere el fracàs de les
 lOMoARcPSD|7104303

polítiques expansionistes, França va cedir i com la resta dels països avançat va aplicar
polítiques restrictives durant la primera meitat dels anys 80 per donar prioritat al control
de la inflació.

Com els principals països del mon passen d’una política expansiva a restrictiva, doncs,
els tipus d’interès augmenten a tot el món i, el LIBOR va tendir també a augmentar, el
qual va passar del 7% al mitjans dels 70 al 20% a principis dels 80. El tipus real es va
disparar encara més (tipus interès nominal – inflació) ja que, la inflació es va reduir com
a conseqüència de la política restrictiva i els tipus nominals van pujar. Així doncs, d’uns
tipus reals negatius es va arribar al 10% a principis 80. Aquests valors representen
l’índex de referencia, però si li sumem la prima de risc, en alguns països els tipus va
augmentar molt.

Al 1982, va esclatar la crisi del deute mexicà ja que s’havia endeutat més del que podia
servir, és a dir, no podia generar suficients dòlars per pagar interessos i amortitzacions.
Per tant, se’l va haver de rescatar

5.4. La polarització del creixement mundial.

5.4.1. La desacceleració de la convergència.

5.4.2. L’agudització dels desequilibris a l’Amèrica Llatina i l’Àfrica.

Al 1982, va esclatar la crisi del deute mexicà ja que s’havia endeutat més del que podia
servir, és a dir, no podia generar suficients dòlars per pagar interessos i amortitzacions.
En aquest context es produeix El “fin de semana mexicano”, el qual fou un cap de
setmana on l’economia mexicana, es declara insolvent. Se’ls hi concedeix un rescat
econòmic perquè posi al dia els pagaments, i s’estén un temor internacional que al final es
tradueix en passar d’una època d’eufòria creditícia a una restricció del crèdit internacional que,
perjudicarà, sobretot, els països sud-americans.

Aquesta por s’havia estès perquè el fet s’hagués incomplert el pagament del deute d’un país
important com Mexic i el fet que, es considerés d’un deute “amagat” molt elevat que no es té en
compte en les dades oficials de deute. Hi havia molts països endeutats, però sens dubte Brasil i
Mèxic van ser els que van contraure el deute més gran, ambdós països vora els 50.000 milions de
dòlars de l’època i va haver de rescatar-los tots dos amb condicions.
Sud-Amèrica passa dos dècades negres, ja que tot i que els països van ser rescatats, per poder
adaptar els pagaments van haver de complir les condicions del rescat portant a terme polítiques
molt restrictives per ajustar la seva economia.
Durant aquest període s’interromp la convergència que havia vist a l’edat d’or, els més
endarrerits creixen més de pressa i passem a una etapa de divergència, o sigui, els més endarrerits
creixen més lentament i es torna a polaritzar el creixement mundial. Després dels països sud-
americans i el deute que havien contret, juntament amb països africans i asiàtics, veiem com els
països que no s’havien industrialitzat durant l’edat d’or són els que pitjor estan durant el període.
Si relacionem el deute en funció del PIB, els que tenien els deutes més grans, pròxims o majors al
100%, són, essencialment, africans i, alguns llatinoamericans. Això s’explica perquè son països
més pobres i seguien tenint dificultats per créixer durant l’edat d’or. A més, el crèdit d’aquests
països no era del mercat d’euro-dòlars (dels bancs privats), sinó fons públics (organitzacions
multilaterals com el BM o governs d’antigues metròpolis). Tots aquests portaven anys atrapats en
el deute i en processos de renegociació. La novetat no és que estiguin amb incapacitat de pagar
perquè aquesta països africans sempre han sigut insolvents. Per tant, els que es van equivocar
foren els bancs privats prestant una massa de diners que no podien retornar els països; hi ha un
component de miopia dels bancs que en termes keynesians s’explicaria pels animals spiritis.
 lOMoARcPSD|7104303

De tots els països que van demanar crèdit de mercat(no del fons públic perquè ja hem dit que no
és novetat que fossin insolvents), no tots van ser insolvents. Per un costat tenim els països asiàtics
i d’Amèrica llatina, per exemple, Corea va estar entre el grans manllevadors, però va saber
aprofitar l’arma de doble fulla que és l’endeutament. Corea del Sud va utilitzar l’endeutament per
créixer més de pressa a curt termini i al haver-ho invertit en activitat productiva, doncs, va poder
generar recursos que serviran per retornar el deute i no es va declarar insolvent; en canvi, si
inverteixes en consum, doncs, amb total seguretat no podràs servir el deute. De manera més
precisa, si inverteixes correctament de manera productiva podràs millorar la balança de
pagaments i això tindrà com a conseqüència el superàvit de divises el podràs destinar a retornar
els dòlars que has demanat prestat al mercat d’euro-dòlars. Per tant, el millor indicador per saber
si un país pot retornar el deute són les exportacions netes i si observem els països asiàtics i
llatinoamericans, ambdós tenien nivells de deute absoluts similars, però en termes de capacitat
d’exportació observem que a Amèrica llatina tenien deute que resultaven entre el 4-5% de les
seves exportacions, és a dir, devien 5 vegades les seves exportacions; en canvi, Corea que era el
país més endeutat en termes absoluts estava lluny d’aquest llindar, només per sobre de 2 vegades
les seves exportacions.
Per tant, amb la crisis de 1992 es posa de manifest que els països asiàtics han sigut més prudents i
exitosos en les polítiques de desenvolupament a aplicar i, de fet, alguns d’aquests països com
Corea del Sud, Taiwan o Singapur comencen a anomenar-se els tigres asiàtics ja que, no només
no s’han declarat insolvents, sinó que han crescut a altes taxes i han sigut reduint el diferencial
amb Occident. Mentre que, Àfrica, tot i que no és novetat, i l’Amèrica llatina es declararan
insolvents.

5.4.3. El protagonisme dels tigres asiàtics en les exportacions mundials.

Les claus del seu creixements dels tigres asiàtics van ser:
• Son països amb altes taxes d’estalvi, grans jornades i poc consum.
• Van adoptar polítiques d’afavorir la industrialització accelerada, en
industries extensives de mà d’obra.
• La promoció de les exportacions: tipus de canvi subvalorat. Van mantenir
polítiques econòmiques d’estabilitat.
• El gran esforç per invertir en recursos humans.
• Forta coacció nacional, els obligava a cooperar entre ells. Tenien una certa
homogeneïtat ètnica. Tenien herència confuciana.
En els anys 60 Corea va tenir inflacions semblants a les de Amèrica llatina però
durant els anys 70 i 80 va tenir nivells inferiors, que va afavorir les seves
exportacions.
L’èxit d’aquest nous tigres asiàtics posava un nou element de debat de les
estratègies de desenvolupament: si fins llavors adam Smith i el liberalisme estaven de
moda, aquest països, sense negar el mercat introdueixen els principis confucians i de
jerarquia en el desenvolupament econòmic.