PRIVILEGI EXORBITANT

(DIARI LA VEU DEL PAIS VALENCIÀ 29/06/2022)

Vicent Mengual

El paper assolit pel dòlar com a principal moneda de facturació i liquidació del comerç internacional
convertí Wall Street en el principal centre de serveis financers mundial, i comportà que empreses
d’arreu del món involucrades en importacions-exportacions, i bancs d’arreu del món que sovint
intermedien les transaccions, obriren comptes en dòlars en bancs nord-americans. D’altra banda,
els bancs centrals, encarregats de vetlar (entre altres escomeses) pel tipus de canvi de la divisa del
seu país, havien de mantenir reserves suficients de dòlars per a poder intervenir en el mercat
canviari(1) quan ho consideraven convenient.

Molts autors han escrit sobre els privilegis que atorga als EUA ser emissors de la principal moneda
de comerç internacional. En l’article anterior vaig citar el nord-americà Warren Mosler i el grec
Yanis Varoufakis, que tenen diferents perspectives. Varoufakis qualifica els EUA d’aspiradora
global, situat ell mateix a l’exterior de la maquinària, mentre que Mosler, des de l’interior del
mecanisme aspirador, tracta de mostrar als seus compatriotes els avantatges que els proporciona
pagar ses importacions en la seua moneda, mantenir un dèficit comercial, i rebre els préstecs dels
estrangers.

Mencioní un altre nord-americà, l’historiador de l’economia Barry Eichengreen, i el seu llibre

Exorbitant Privilege (2011), un títol que reprodueix el terme encunyat els anys seixanta pel francés
Giscard d’Estaign. El subtítol del llibre és, però L'ascens i la caiguda del dòlar, avançant que fa una
dècada també analitzava el possible declivi del dòlar, i explorava el futur del sistema monetari. Una
prospecció que examinarem en la propera peça.

Els no residents en els EUA mantenen les reserves de dòlars (per a participar en el mercat
internacional) en comptes d’estalvi, cercant la rendibilitat que ofereix el deute dels EUA (lletres i
bons). A més, diu Eichengreen, la capacitat de recuperar els diners en qualsevol moment que es
necessite (liquiditat), proporcionada pels títols de deute dels EUA, és inigualable. I aleshores
apareix l’interés afavorint els EUA: la gran demanda de títols del Tresor nord-americà facilita que
l’emissor els puga col·locar oferint menys interés.

Un efecte afegit a l’anterior rau en el diferencial entre els interessos que paguen en els EUA als
tenidors d’actius del seu Tresor i el superior rendiment de les inversions nord-americanes a
l’estranger. «Els EUA (diu l’historiador) poden mantenir un dèficit comercial per la quantitat
d’aquesta diferència, important més que exporta i consumint més que produeix any rere any sense
endeutar-se més amb la resta del món».

Els clams francesos dels anys seixanta pels privilegis nord-americans continuen sentint-se al segle
XXI. Així ho expressava Eichengreen en 2011: «Els mercats emergents es queixen que mentre llurs
economies s’expandeixen i els seus bancs centrals se senten obligats a augmentar les seues reserves
en dòlars, han de proveir finançament barat pel dèficit extern dels EUA, els agrade o no».

Col·lateralment, l’afluència de capitals estrangers a Wall Street repercutí en la propagació de la crisi

de 2008 arreu del món. Diu Eichengreen: «El finançament barat que altres països proporcionen als
EUA, obtenint així els dòlars necessaris per a recolzar un creixent volum de transaccions
internacionals, apuntalà les pràctiques que culminaren en la crisi». Pràctiques que ja he tractat en
articles anteriors (per exemple «The Big Short» o «Elements del casino financer»), i que han
aprofundit en la separació entre economia financera i productiva, i en el desmesurat creixement de
la primera. I afegeix: «Els EUA encengueren el foc, però els estrangers foren forçats per la perversa
estructura del sistema a proporcionar el fuel». Més endavant, i cercant el que consideraven el refugi
més segur en plena crisi, el capital estranger incrementà la demanda d’actius del Tresor nord-
americà empentant a la baixa els interessos i facilitant al govern federal escampar un gran volum
de crèdit a baix interés.

La generalització és, potser, un pas necessari en el procés de comprensió, però també és, sovint, una
de les simplificacions més comunes i dolentes, si no s’acompanya de notes esclaridores. En aquest
cas, estem generalitzant quan parlem com un tot dels EUA. Hi ha també perjudicats pel privilegi
exorbitant.

La gran demanda de dòlars des de l’estranger no solament baixa els interessos que paguen els títols
de deute nord-americans on es refugien eixos dòlars, també augmenta la cotització del dòlar en el
mercat de divises. Això és, per exemple, el que busca la Xina (que manté una colossal quantitat de
reserves en dòlars), perquè un renminbi(2) depreciat respecte del dòlar afavoreix ses exportacions
de productes manufacturats, la base de llur economia. Al mateix temps, però un dòlar apreciat
dificulta les exportacions nord-americanes. També entrebanca la producció pròpia de béns per a
consum domèstic, que no poden competir amb les importacions de béns similars. Una
conseqüència ha estat el tancament d’indústries enxarxades en aquest procés, sent la indústria
automobilística (i la ciutat de Detroit) un dels exemples més paradigmàtics.

Els treballadors d’aquestes indústries no són beneficiaris del privilegi exorbitant, com si ho són els
enginyers en finances de Wall Street a qui els arriba contínuament la matèria primera per la seua
activitat crematística(3). També ho són les elits i els successius governs nord-americans, que poden
mantenir la seua influència geopolítica (recolzada en un gegantesc complex militar) gràcies, en part,
al finançament que els proporciona l’exorbitant privilegi.

(1) Per exemple comprant la seua pròpia moneda (a canvi de dòlars) per augmentar la demanda i fer que s’aprecie, o
venent llur moneda per augmentar l’oferta i fer que es deprecie.
(2) Renminbi (moneda del poble) és el nom de la divisa xinesa des de 1948, el iuan és llur unitat de compte. Eixa
duplicitat de noms no és freqüent (euro, per exemple, nomena tant la divisa com la unitat de compte), però hi ha altres
casos, com la divisa sterling (esterlina) i la unitat de compte pound (lliura), en la Gran Bretanya. I així, hauríem de dir:
«He de fer una transferència en sterling», però «De quants pounds és la transferència?»
(3) L’art de guanyar diners. Vegeu «Divagant sobre la riquesa», on comentí (primer paràgraf) la diferència aristotèlica
entre economia i crematística.