T-1: MESURA I AVALUACIÓ DE LA FUNCIONALITAT.

DEFINICIONS:

AVALUACIÓ:
- L’avaluació és assenyalar el valor d’alguna cosa.
- Estimació, apreciació, calcular una xifra.
- Trobar resultats a unes accions que marquin una tendència de la població
(alumnes, pacients..)
- Imprescindible per conèixer el progrés, canvi o grau de millora d’allò que estem
avaluant.

“Quin no sap el que busca, no entendrà el que troba”.

EVALUAR=POSAR UN VALOR

En neuro-rehabilitació cal conèixer quin és el nivell d’independència funcional assolit.

ex: persona amb ictus te independència AVD:

 Cognitivament
 Control moviment
 Interacció social
 Control esfínters
 Comunicació

La rehabilitació és una àrea de creixement d’importància en l’assistència mèdica. EL

seu èxit depèn de:

- Controls periòdics ( avaluació). tenen puntuació amb les escales i així podem
comparar-ho l’abans amb el després.
- Planteig realista dels objectius (no podem plantejar que un tetraplègic complet
pugui caminar en poc temps).
- Us adequat dels recursos disponibles.  utilitzar el k tinguem
(ex: ja sigui amb una pilota un pal i una cinta; o bé amb l’aparell més car i tècnic
del món. Podent assolir els mateixos resultats amb qualsevol dels recursos que
tinguem)
- Avaluació integral dels resultats.

La seqüència que hem de seguir quan fem el tractament d’un pacient és: Avaluació,
objectius, tractament i avaluació.

MESURA:
Així doncs, la mesura és una valoració de la funció i per tant, ha de ser:
- La mesura és una activitat contínua. És una valoració de la funció, això ha de ser
de forma continuada, no limitada en un moment concret.
- No a un sol resultat.
 - Determinar si l’eina utilitzada és la correcta. (ha de ser fàcil d usar i ha de ser
útil) no pot tenir 2000 preguntes.
- Si no hi ha millores s’ha de canviar d’estratègia

Important:

- El terapeuta ha de revisar constantment els objectius

- Saber interrelacionar objectius amb activitats.
- Recordar i justificar mètodes seguits  metodologia i protocols (saber que ha
millorat i amb qué)
- Conèixer la conducta del pacient.

NO ES POT MESURAR EL QUE NO ES POT AVALUAR, I EL QUE NO ES POT AVALUAR

NO ES POT MILLORAR.  EXAMEN SEGUR!!!!!!!

La medida al llarg del temps

L’avaluació  en un moment concret  PAM! “very good”

MESURA ADEQUADA EN NEUROLOGIA I APARELL LOCOMOTOR GENERAL:

Avaluar perímetre cuixa:

 Des de punta superior ròtula: 5,10,15

 Molt alts: 10,20,30

 TRICEPS SURAL: 2 GEMELOS Y UNO K VA SOLEO

 QUADRICEPS: VAST INTERN, EXTERN, CRURAL I RECTE ANT
 ISQUITIBIALS: SEMIMB, SEMITENDINOS I BÍCEPS FEMORAL
 ABANTBRAÇ: supinador llarg o braquioradial (flexió colze i supina)


PROPIETATS DE LES MESURES EN NEURO: validesa, fiabilitat i correcta mesura x a cada

pacient i circumstancia.

- Ha de ser rellevant i sensible: aportar la informació que volem obtenir i que

sigui capaç de discriminar canvis  donar validesa
- Ha d’estar amb concordança amb els objectius plantejats per a tots els cassos
- Alt nivell de fiabilitat: aplicats a persones amb característiques similars.
- Sensibilitat als canvis durant el tractament  pot ser valida pk aporta info però
si sempre dona la mateixa informació no es sensible als canvis.

Els canvis durant el tractament:

o Han de star dirigits per personal expert.
o Que sigui Fàcil d’utilitzar (aplicar) i entendre.
o Que sigui comunicativa i replicable ( que es pugui tornar a fer, sinó no és
vàlida)  l’escala pasada x diferents fisios dona la mateixa puntuació
Cal tenir en compte que:

- Cada persona té unes característiques pròpies, personals i patològiques

úniques.
- Hem d’aplicar sistemes de mesura fàcils d’aplicar (al meollo del asunto)
- Ens ha d’aportar la informació essencial per aconseguir una resposta adequada
als objectius i hipòtesis plantejats. (no hem d’agafar molts paràmetres no
importants).

CRITERIS A L’HORA D’ESCOLLIR UNA ESCALA:

*ex: ficar-se PEDro i posar escales de valoració funcional

Existeix gran quantitat d’escales per valorar el mateix, per tant, escollir-ne una és difícil
i complicat. Normalment la recomanació és escollir la que més s’utilitza. No obstant,
l’elecció depèn:

- Depèn de l’interès de l’investigador. (No té la mateixa importància un tipus

d’escala per un fisioterapeuta que per un metge).
- L’experiència
- Antiguitat de l’eina / ( recent o molta antiguitat)
- Molta informació pot empitjorar la informació: Excés de resultats i informació.

INSTRUMENTACIÓ:

Entenem per instrumentació l’ús d’aparells x obtenir resultats numèrics objectius.

Aquests aparells sensoritzen i transformen l’acció en un valor; i això es pot interpretar
a través de la monitorització. Fet que elimina possibilitat d’errors.

Ex foto: dinamòmetre  medeix força

Elèctrodesdetecta electromiografia de superfície

*amb els dos junts mesurem qualitat i quantitat de la contracció

MONITORITZACIÓ:

És la obtenció de dades i constants que es donen en un temps determinat.

MESURES D’AVALUACIÓ DE LA FUNCIONALITAT EN NEUROLOGIA:

Hi ha 4 tipus d’escales d’avaluació funcionalitat en neurologia:

- Exploratòries:
o Factors moduladors.
- Funcionals:
o Activitats de la vida diària.
o Marxa.
o Ajudes tècniques.
- Psicològiques:
 o Percepció de salut.
o Qualitat de vida.
o Impacte de les Ajudes Tècniques.
- Altres:
o Estada mitjana hospitalària.

ESCALES EXPLORATIORIES:
Factors moduladors:

Són tots aquells elements biotipològics que caracteritzen a la persona. Hi ha de 4 tipus:

Intrínsecs ,extrínsecs, patològics i psicològics. (estan tots relacionats entre ells).

Intrínsecs: Tenen relació directa amb la forma de com és la persona, tot el que va
relacionat amb la persona. El pes, l’edat, IMC, la talla, gènere i la raça...

Factors extrínsecs: són aquells que estaran relacionats amb l’entorn: forma de
caminar quan plou, quan es té pressa, etc.

Inclou els patològics i els psicològics:

- Patològics: BM (balanç muscular), BA (balanç articular), força a EESS, dolor i

espasticitat. Tenir en compte els elements relacionats amb l’entorn de la
persona també són factors moduladors extrínsecs i que van associats als
patològics. ( ex: fa molt fred i caminem encongits).

- Psicològics: són els que es relacionaran amb la psicologia de la persona.

Persones deprimides.. ( relacionats amb els extrínsecs i amb els patològics.

ESCALES FUNCIONALS:
Tres tipus:

1. Escales que valoren activitats de la vida diària.

2. Marxa.
3. Ajudes tècniques.

1. ESCALES QUE VALOREN L’ACTIVITAT DE LA VIDA DIÀRIA:

Les més importants són 4:

- BARTHEL: Autor: Mahoney i col, 1965

- FIM: ( mesura independència funcional). Granger i col, 1986
- FAM: ( funcionalitat assesment measure). Santa Clara Valley Medical Centre
- SCIM:( spinal cord independence Measure). Catz, 2001

Les activitats de la vida diària son totes aquelles activitats que fa la persona en la seva
vida diària. Ni ha de tres tipus d’activitats:

1. Activitats bàsiques són: cures personals, higiene, vestit, mobilitat llit,

transferències i ( alimentació, que és una necessitat bàsica, però és una
 activitat de la vida diària instrumental ja que es fan servir instruments per a
menjar).
2. Activitats instrumentals: alimentació, marxa.
3. Activitats avançades: Conjunt d’activitats de la vida diària en que es necessiten
nivells cognitius importants per interaccionar amb la societat. ( Ex: anar a
comprar, ja que interacciones amb altres persones, càlcul de diners...)

Aquestes activitats estan recollides en el conjunt de ítems que valora l’escala FIM.
Aquesta escala valora els diferents nivells d’activitats de la vida diària, que són les
anteriors).

2. MARXA I AJUDES TÈCNIQUES:

3 tipus: qualitatives, quantitatives i cinematiques.

Qualitatives: Ens diuen les característiques globals de la marxa ( ens diu si la persona
camina bé o no).

- VGAVISUAL GAIT ANALYSIS: Ens diu la qualitat de la marxa al realitzar el

moviment.
- GARSGAIT ABNORMAILY RATING SACLE: Ens diu la anormalitat de la marxa i
el risc que té la persona en caure.
- WISKYWALKING INDEX SPINAL CORD INJURY: ens diu com camina la
persona i les característiques de les ajudes tècniques que necessita per
caminar, només en lesionats medul·lars.
- FUCFUNCTIONAL AMBULATORY CATEGORIES: Ens diu la necessitat d’ajuda
d’una persona que té el malalt per caminar. Ens diu la necessitat per tenir una
assistència per caminar ( la seva incapacitat per caminar).

Quantitatives: escales que ens donen puntuacions mesures determinades

- TEST 10 METROS
- TEST 6 MINUTS
- TIME UP&GO coneguda com “levantate y anda”

Proves cinemàtiques: x vídeo-foto-grametriadescriuen característiques del oacient

quan camina... Això dona uns paràmetres numèrics.

PSICOLÒGIQUES: (valoren 3 coses)

1. Percepció de la salut
2. Qualitat de la vida
3. Impacte psico-social de les ajudes tècniques: si la persona té menys auto-
estima o menys al utilitzar ajudes.

ALTRES:
- Estada mitjana hospitalària (temps “estimat” en que un pacient amb llig creuat
trencat passarà al hospital) t’has d adaptar als timings dels altres
professionals xk per exemple si dones abans l’alta l’hospital no cobreix les
crosses.
ALTRES MESURES D’AVALUACIÓ DE LA FUNCIONALITAT:

1. CONSENS ENTRE EXPERTS:

- Concordança consensuada.  interobservers rehability

- Experts en la temàtica.
- Determinen punts de tall de la gravetat del pacient.
- Valorar replicabilitat dels valors amb altres estudis.
- Ajuda a detectar indicadors de resposta clínica.

*paraules clau

2. DIRCDETECCIÓ D’INDICADORS DE RESPOSTA CLÍNICA:

Són aquells elements k ens donen info per saber com sta el pacient en aquell moment i
que ens ajuden a pronosticar la seva evolució

Conjunt d característiques clíniques q manifesten els pacients durant les exploracions

clíniques en un moment determinat del seu programa rehabilitador.

Indicador DIRC: exemple les mesures o puntuacions que ens pronostiquen a que el
pacient millorarà (pk tots els altres anteriors amb similars puntuacions ho han fet)

*no poden ser sensacions subjectives, necessitem puntuacions objectives

Nivells d’afectació pot ser: molt greu, severa, moderada, lleu, no afectació.

Graus de millora:

- 0 no canvi en el nivell de gravetat.

- 1: canvi moderat.
- Més o igual que 2: canvi clínicament satisfactori

3. CIFCLASSIFICACIÓ INTERNACIONAL DE LA FUNCIONALITAT:

(És el CODI DE BARRES de cada patologia especifica).

El que vol la OMS (2001) és classificar i categoritzar cada malalt amb unes xifres, i el
que fa és que crea un patró internacional de descripció de la salut i la discapacitat de la
persona. NO només valora la patologia sinó que també valora aspectes bio-psico-
socials.  dona un número a cada “patologia” pk ens entenguem arreu

- Patró internacional de descripció, medició de salut i la discapacitat.

4. PARÀMETRES NORMATIUS:

Longitud del cicle de la marxa:

Murray 1.44-1.48

Riley 1.17-1.42
Stolze 1.59-1.61

Whittle 1.25-1.85

*Mesura entre dos contactes de taló successiu del mateix membre inferior.

Velocitat de la marxa: Hi ha moltes formes de registrat la velocitat, agafarem valors

referència per individus caminant a velocitat comfortable.

Cadència: nº passos (entre 90-110 passos)

5. METODOLOGIA OBSERVACIONAL:

Característiques:

- Serveix a un objectiu ja formulat de recerca.

- Planificat sistemàticament.
- Controlat i relacionat amb propostes més generals.
- És motiu de comprovacions de validesa i fiabilitat.

Com podem integrar tot això? (no hi ha escales de metodologia observacional)

EXEMPLES: Paraplegia, fractura de colles, ceguesa, MPOC, depressió síndrome de

Down.

- Malaltia: Síndrome de Down.

- Concepte: Trastorn genètic i discapacitat.
- Perspectives: Observades, percebuda des de l’exterior.
- Dimensions: Clínica funcional ( tenen hipotonia muscular, retard creixement)
Físic social ( manera de parlar..).
- Subdimensions: Associades a les dimensions, però detallar més les dimensions,
cardiopaties, clínica sindactília del primer dit.
- Instruments: Es valora
amb estudis
cromosòmics, exàmens
de tiroides..

PARAPLEGIA:

- Malaltia: lesió
medul·lar.
- Perspectives:
observada i percebuda.
- Dimensions funcionals:
atrofia muscular,
afectació de la
sensibilitat, paràlisi,
trastorns psicològics...,
Físics ( no poden tenir
l’esquama corporal), psíquic: (depressió). Socials: (dificultats per sortir al carrer,
no poder excedir al mon laboral).
 - Instruments de mesura: proves d’imatge ( ressonància magnètica, TAC), balanç
muscular i de la sensibilitat. Qüestionaris de qualitat de vida.

MÈTODE OBSERVACIONAL:

OBSERVACIÓ COM A MÈTODE CIENTÍFIC:

- La ciència comença amb l’observació, tot el que és observació es ciència.
- És el mètode més antic i alhora més modern ( més actual) de recollida de
dades.
- Ha tingut una gran evolució en els últims anys.
- L’observació no pot ser considerat mètode científic.

Hi ha 2 tipus d’observacions:

1. Observació ordinària:

- Percepcions causals, ocasionals i espontànies ( ex: veus com atraquen un banc,

no t’ho planteges..). És la casualitat.
- No hipòtesis prèvies.
- No relació entre variables.

2. Observació científica:

- Centre hipòtesis expresses i manifestades.

- Serendipity: Quan un fenomen apareix per atzar, no connexionat amb els
objectius. Tu et planteges una hipòtesis i torbes o et surt una cosa que no és la
que buscaves. (A diferència en la ordinària no busques res).
- Ex: calcular quan alumnes prenen apunts amb ordinador i quans a mà. EN
aquest cas hem plantejo prèviament una hipòtesis i hem plantejo quants van
amb ordinador i quants no. Quin son els mètodes de presa d’apunts més
fiables dels que tenim a classe? Observar i després comprovar.

OBJECTIUS DE LA OBSERVACIÓ:
1. Comprovar el fenomen que es té al davant, es a dir, demostrar allò que ens ha sortit,
per tal d’evitar errors que alterin els nostres resultats: evita errors que alterin el curs
de fenomen o..

2. Diferenciar clarament entre el que és un observador científic d’un testimoni

ordinari. ..

Per tant, l’observació és un instrument bàsic ( sobretot en la fisioteràpia) per assolir

realment els nostres objectius.

És un aspecte important i imprescindible en el mètode científic.

Les característiques són:

1) Serveixi a un objectiu ja formulat de recerca.

2) Planificar sistemàticament.
3) Controlat i relacionat amb propostes més generalitzades.
Es motiu de comprovacions de validesa i fiabilitat

OBSERVACIÓ VS EXPERIMENTACIÓ:
Quina diferència hi ha entre elles?

OBSERVACIÓ:

- Valores tot el que passa, l’investigador considera els fenòmens tal com es
presenten.
- No els modifica.
- No actua sobre ells.
- No te grau de control ( el pacient no pot controlar).
- Variables estranyes.

EXPERIMENTACIÓ:

- Implica una variació provocada intencionalment sobre les condicions que es

desenvolupa el fenomen ( EX: estàs valorant, un múscul, està a 3 però poses
que està a 4 per motivar al pacient o per que el teu jefe vegi millores..)
- Grau de control ALT ( o actiu), l’observador és un element actiu.
- Introdueix fonts i condicions de variació i les controla.
- No hi ha variables estranyes.

L’experimentació és quan nosaltres podem jugar amb elements externs.

FASES DEL MÈTODE OBSERVACIONAL:

1. Formulació del problema:

- 1r. O exploratòria ( especificar millor el problema, variables i test rellevants,

organització).
- 2n. Planificació sistemàtica

2. Recollir les dades i registre.

3. Anàlisis i interpretació de les dades observades:

- Resultats per una conclusió satisfactòria.

- Resultats negatius per replantejar l’estudi.

4. Comunicació de resultats.

AVANTATGES DEL MÈTODE OBSERVACIONAL:

- Informació real tal com és i s’esdevé.

- Conèixer formes de conducta considerades no importants pels observats.
- Tenir informació de subjectes que no poden informar verbalment.
- Casos amb resistència a la investigació per part dels subjectes.

PROBLEMES/ LIMITACIONS:

- Simultaneïtat d’esdeveniments
- Aparició de factors estranys o ocults ( aquell dia el pacient no es torba bé).
 - Externa durada dels fets ( història d’una vida).
- Impossible presència de l’observador ( crisi familiar... el pacient no pot anar a la
consulta i hauria d’anar el fisioterapeuta..)
- Difícil mètode de quantificació de TOTES les dades.

DIFICULTATS:

- Observació = percepció + interpretació, es precisa bona investigació sensorial

personal.
- Equació personal: forma de ser particular i subjectiva de l’observador.
- Obstacles de Marc teòric ( coneixements previs condicionen l’observació).
- Modificació dels subjectes i de les situacions per el fet de la pròpia observació:
sentir-se observat.

Lu important es saber veure les coses importants en l’observació. L’actitud que

prenem davant del pacient es important ( no prendre una actitud negativa davant
pacients que no es renten, pesats..).

Relació metge- pacient ( vídeo).

ESCALA FIM:
L’escala FIM avalua les activitats de la vida diària, que es divideixen en tres tipus:

- Bàsiques: higiene, vestit mobilitat, transferències, etc.

- Instrumentals: per exemple alimentació, marxa (crosses, caminador, etc.), etc.
- Avançades: totes aquelles que es necessiten nivells cognitius importants per
interaccionar amb la societat. Per exemple, anar a comprar.

Així i tot, hi ha activitats que poden estar a bàsiques o instrumentals, depenent de si es té o no

una ajuda tècnica.

L’escala FIM va de 18 a 126 punts, on els resultats obtinguts es traduiran de la manera

següent:

Nivell de gravetat (Grau) Puntuació

Molt greu 18-22
Sever 23-72
Moderat 73-99
Lleu 100-120
Normal 121-126

Quan tinguem la puntuació que correspon a la persona mirem la classificació de les

puntuacions, així podrem comprar-ho i apreciar si la persona està molt afectada, o per
el contrari si és bastant independent..:
Després del tractament si el pacient no millora amb el temps , no hi ha canvi del nivell
de gravetat, si ha canviat més de 2 graus diem que ha fet un canvi clínicament
satisfactori, si ha canviat 1 grau de la FIM vol dir que ha fet un canvi moderat.
( exemple d’acord entre experts).

Nota: Llegir document: “Transformació dels Valors en Nivell de Millora”

T-2: DEFICIÈNCIA, DISCAPACITAT I MINUSVALIDESA.

CLASSIFICACIÓ INTERNACIONAL DE LA FUNCIONALITAT:

La dependència és el resultat d’un procés de tres etapes ( OMS 1980) i fa que
necessitem ajuda d’una altre persona. Fa que estigui dins de tres nivells:

- Deficiència: ( impairment). Pèrdua d’una estructura o funció fisiològica o

psicològica ( tenim una lesió. EX: ruptura de fèmur).
- Discapacitat: ( segon nivell: disability): Limitació de l’actitud per a realitzar una
activitat de manera normal. ( ex: caminar, veure, raonar).
- Minusvàlua: ( handicap): situació de desavantatge que no permet a l’individu el
desenvolupament del seu rol social normal( ex: pèrdua lloc de treball, no poder
realitzar ABVD).

En contraposició, al 2001 apareix el CIF (Classificació Internacional del Funcionament,

de la discapacitat i de la salut).

Aquests termes són antics i només s’utilitzen per determinar els nivell d’afectació d’una
persona. Avui en dia s’utilitza diversitat funcional i limitació funcional.

EXEMPLES:

1. Un pianista cau i es da una fractura de coles ( mà): deficiència: la fractura.

Discapacitat: no pot tocar el piano. Minusvàlua: no podrà tocar i per tant perdrà el
treball.

2. Professor que va amb cadira de rodes: no és minusvàlid, Ja que no ha perdut el

treball i continua fent classes. EL fet d’anar amb cadira de rodes no li impedeix donar
classe. Minusvàlua: Seria una persona que té una incapacitat que no li permet guanyar-
se la vida.

CIF ( 2001):
Classificació internacional de la funcionalitat.

La CIF és un codi de barres, ja que tot els països del mon que utilitzen la CIF parlen el
mateix idioma per dir-ho d’una manera. És un nou sistema de codificació per a
descriure els components de salut i discapacitat.

Està acceptada per 191 països. Publicada simultàniament en 6 idiomes.

Al 1980 parlàvem de Conseqüència de malaltia i al 2001 parlem de components de la

salut.

Conseqüències de malalties (1980)  Components de la salut (2001)

OBJECTIUS DE LA CIF:
1. Proporcionar una base científica per a la comprensió i l’estudi de la salut i els estats
relacionats amb ella, els resultats i els determinants.
2. Establir un llenguatge comú per descriure la salut i els estats relacionats amb ella.

3. Servirà per millorar la comunicació entre diferents usuaris ( investigadors,

professionals de la salut, polítics, població en general).

4. Permetre la comparació entre països, entre disciplines sanitàries.

5. Proporcionar un esquema de codificació sistematitzat per ser aplicat en els sistemes

d’informació sanitària ( estadística).

CIH (1980) CIF (2001), valorarem:

Deficiència Les restriccions d’estructures y funció

corporal

Discapacitat Restricció de l’activitat

Minusvàlua Restricció de la participació

Deficiència... ( amb CIF: la restriccions d’estructures..)

DESCRPCIÓ CIF:
La CIF també afegeix: CONDICIÓ DE SALUT ( trastorn o malaltia): No nomes valorem
les funcions i estructures corporals, sinó que també valorarem:

- Activitats
- Participació
- Factors ambientals
- Factors personals

NATURALESA DE LES LIMITACIONS EN L’ACTIVITAT:

- Temporal: estimar la duració

- Permanent: proposar nou estil de vida
- Reversible: tractament per accelerar aquesta reversibilitat
- Irreversible: considerar medis pal·liatius, com ajudes tècniques,
condicionament del domicili.

PARTICIPACIÓ: Veure els problemes que té un individu... quina és la seva participació en

la seva vida diària, tenir en compte quan valores l’individu).

ENFERMEDAD: DEFICIANCIA
FUNCIÓ: DISCAPACIDAD
ACTIVIDAD: MINUSVALÍA /PARTICIPACION

Cas clínic: llista per pacients que tenen un ICTUS, hi ha un exemple de lesió medul·lar, el
llistat dona funcions, activitats, estructures, participació, factors ambientals i llistat de
coses que poden passar hipotèticament a una persona.
Home amb una lesió medul·lar C6, amb 20 anys ( això és el dèficit o la funció´´)

Tenim una LM traumàtica amb debilitat muscular als braços ( b730)

No pot fer transferència a dins del cotxe per ell mateix ( té un codi: b420).

Està molt limitat per manejar una cadira de rodes manualment ( d540).

Amb aquests codis classifiquem funcionament la discapacitat de l’individu. Aquests

codis numèrics es posen quan les activitats no les poden fer. A través d’això podem fer
l’ escala FIM, si aquesta escala en el temps canvia no hi ha millora. Si veiem que hi ha
millora, hi ha millora en l’escala FIM.

HI ha un codi per la llista de discapacitats ( es a dir, cada discapacitat té un codi

assignat) i així es pot fer una classificació a nivell clínica unint les dades dels pacients
sense que es sàpiga exactament la història clínica. Simplement es la classificació de la
funcionalitat.

T-3. EXPLORACIÓ GENERAL: BIOTIPOLOGIES I FACTORS MODULADORS.

INTRODUCCIÓ:
En funció de la forma que estiguem constituïts tenim associades algunes malalties a la
nostra forma de ser que ens ve definida genèticament.

BIOTIPOLOGIA:

És aquell conjunt de característiques que classifiquen a les persones d’acord a certes

característiques, disposicions o dimensions tant en l’aspecte físic com psicològic.
Consideren que la personalitat està determinada per factors interns: disposicions
personals o trets. Consideració/ determinació de la personalitat com estable o
consistent a través de les situacions.

Consideren que les característiques de la persona venen consideraesa per un conjunt

de disposicions personals o trets. Un tret és una característica puntual estable que
defineix a la persona.

DEFINICIONS:

Tret (rasgo): Una característica o mode relativament estable de comportar-se en una

gran varietat de situacions. EX: agressivitat, la sociabilitat...

Tipus: És un conjunt estructurat de trets. La persona està constituïda per molts trets, i
d’aquest conjunt en diem el tipus.

Tipologies: Classifiquen les diverses manifestacions de la conducta al voltant

d’elements físics ( tipus corporals) o a les característiques dominants del
comportament ( tipus psicològic).
TEORIES DELS TIPUS:
TIPOLOGIES PSICOFISIOLÒGIQUES:

Antecedents: (ve de fa molts anys):

1. HIPÒCRATES
Va definir antecedents que classificaven les biotipologies).

Deia que les persones estaven integrades de 4 elements. De l’aigua, terra, foc i aire, i
totes les persones tenien alguna cosa de cada un d’aquest 4 elements. Però no totes
les persones tenen la mateixa proporció dels elements i segons la distribució i
l’element predominants tindran uns trets i tipologies predominants. Un metge que va
viure fa més de 2.500 anys.

Hi ha 4 elements, cada element suposa una tipologia i aquests un tret.

Humors Tipus Trets

Aire sang sanguini Confiat, entusiasta,
òptim
Terra Billis negre melancòlic Trist, pessimista
Foc Billis groga colèric Irascible, irritable
Aigua flema flemàtic Apàtic, lent

2. TIPOLOGIES DE KRETSCHEMER ( 1921):

Va reemodificar les biotipologies.

- Relaciona la constitució corporal de les estructures.

- Relaciona la constitució corporal amb les característiques psicològiques. Surt de
la hipòtesis de que existeixi correlació entre l’estructura corporal i les malalties
mentals.
- Relaciona cos, ment i malaltia.

Parla de 3 biotipus:

- Leptosòmic o astènic( alt, prim..).

- Pícnic ( gordet, baixet, afable..).
- Atlètic ( no són gaire alts, musculós, fort..)

3. TIPOLOGIES DE SHELDON: ( 1942, 1954): Relació entre la constitució corporal

(cos) i la conducta.

Accepta els conceptes de pícnic, leptosòmic i Atlètic i afegeix que: En funció del biotip
corporal tindrem uns trets de personalitat.

Sheldon afegeix a les descripcions corporals, les característiques de la conducta i

personalitat.
Afegeix: persona que és endomorf, medomorf i extomorf, i aquest també diferencia:
viscerotònic, somatotonic, cerebrotonic.

CARACTERÍSTIQUES DE LES 3 TIPOLOGIES:

1. Pícnic o ciclotímica: ( té variacions de caràcter).

- Són individus amb predomini de mides transversals i circulars.

- Talla baixa, coll curt i massís
- Mans curtes i amples
- Poc desenvolupament muscular
- Propens a la obesitat
- Temperament es ciclotímic, oscil·lant entre la alegria i tristesa. Estarien
predisposats als trastorns bipolars.

2. Atlètic- viscós:

- Individus de cintura escapular ample i músculs

- Coll alt i poderós
- Mentó prominent
- Mans grans i fortes
- Pelvis estreta i cames primes: Això origina un contorn frontal de forma
trapezoïdal.
- Temperament viscós, tenaç, adhesiu
- Humor entre explosiu i flemàtic
- Predisposat a patir epilèpsia.

3. Leptosòmic ( o astènic):

- Deriva de les paraules gregues leptos= prim i soma= cos

- Persones primes, poc musculoses, escàs panícul adipós ( poca grassa).
- Mans ossades i fines
- Poc perímetre toràcic, espatlles estretes i curta talla
- Temperament afectiu, que es caracteritza per el que E. Kretschmer anomena
proporció psicoestèssica ( fred i sensible)
- Psicomotilitat reservada, rígida i inert
- Tendència a temperament esquizofrènic i que podria derivar a la psicosis
esquizofrènica i més tard a una personalitat psicòtica.

FACTORS MODULADORS:
Són factors que influeixen a patir certes malalties, factors que ajuden a l’exploració i a
veure com la persona viu aquella malaltia. Per això els hem de tenir en compte a
l’exploració. Sempre s’han de tenir en compte els mateixos factors, per a poder veure
la evolució del tractament i per tant veure l’efectivitat del que fem i indicar la
prescripció de les ajudes tècniques.

Són un conjunt d’elements que poden modificar, alterar i diagnosticar diferents

patrons funcionals.
Conjunt d’elements que pretenen realitzar un control i seguiment dels pacients.

Permeten observar l’evolució dels tractaments, valorar la seva efectivitat i indicar l’ús
de les ajudes tècniques o productes de suport. Ens permeten veure i valorar
l’efectivitat de les tècniques i saber si les estem fent be o no.

EX: si explorem i valoren una persona amb un determinat calçat que té unes
característiques determinades, quan el tornem a explorar ho haurem de fer amb el
mateix calçat.

TIPUS:

1. EXTRÍNSECS:
Tenen a veure amb la persona, però no per ella mateixa, sinó que son externs i poden
condicionar la seva forma biotipològica.

- sol: parket, alfombra, carrer empedrat, asfalt... es diferent explorar una

persona en aquestes diferents condicions.
- calçat: amortiguació d’impactes, subjecció podàlica, paràmetre moviments dels
dits
- altres: vestit, professió, tòxics.

EL control dels moviments: com experts en avaluació del moviment de la persona,

ajudarem a que alguns factors extrínsec que afectin negativament a aquesta , ( com
per exemple: sabater que té una cifosi molt exagerada,) a millorin o s’eliminin
ensenyant diferents exercicis. Exemples: professió, consum de substàncies tòxiques,
transports de càrrega, pràctica esportiva ( ex: jugadors de futbol tendeixen a tenir
varo, que condiciona un valgo de turmells ja que el cos compensa).

2. INTRÍNSECS:
Característiques biotipològiques. Són els propis de la persona, incloent:

- Pes: obesitat, embaràs, subalimentats

- Talla: diferent longitud de EEII
- Edat: nens i adults, vellesa
- Gènere: diferents paràmetres antropomètrics
- Raça
- Fatiga

3. PATOLÒGICS:
Patologies associades i actuals. Són les característiques clíniques que explorem en la
persona.

Són alteracions transitòries o permanents o locals o generals. (Quan explorem

persones que han patit ictus: pas del segador. Steppage..).. valorar el tipus de marxa,
contraccions. Sinèrgies..

origen: Traumatològic, infeccions, tumoral, neuràlgic, genètic, psiquiàtric.

4. PSICOLÒGICS:
Són 2:

1.Personalitat: diferencies entre edats ( infant, adolescent i adult). Depèn de la

personalitat condiciona la forma de caminar de cada persona.

2.Emocions:

- Depressió: moviments lents, encorbats, arrosseguen peus, gran esforç

dubitacions.
- Eufòria: ràpids, a salts, enèrgics.

Cada persona té una forma de ser i això es pot representar amb la manera de caminar.

5. FISIOLÒGICS:
Antropometria, preparació física. Aquelles característiques que ens diu com és la
persona des del punt de vist mecànic i la seva preparació física.

Tenen molt a veure amb les característiques antropomètriques de la mitja de la

població.

EXPLORACIÓ CLÍNICA:
Són mol importats les escales de valoració funcional, el diagnòstic i la classificació
internacional de la funcionalitat (CIF). Això va condicionat per la biotipologia.

A partir d’aquestes 3 coses i de la biotipologia podem fer el nostre diagnòstic, que és

basa en el resultat de les escales de valoració. Podem aplicar el tractament i la
utilització de les màquines.

Diagnòstic mèdic, a partir d’aquí comencem a treballar, quina tipologia de persona és,
li passem escales de valoració funcional, a partir d’aquí fem el nostre diagnòstic físic o
funcional. Monotorització aparells mèdics, fem els nostres tractament a traves
d’aparells electromecànics. Monitorització aparells electromecànics.

El diagnòstic mèdic, la classificació internacional de la funcionalitat (CIF, codi de barres)

i les escales de valoració, tot això va associat a la biotipologia  a partir de tot això ja
podrem fer el nostre diagnòstic fisioterapèutic, el diagnòstic funcional i físic, que es
basarà en el resultat de les escales de valoració.
T-4. EXPLORACIÓ DE LES LESIONS DE LES ARRELS NERVIOSES PER NIVELL
NEUROLÒGIC.

Per fer la exploració necessitem:

- Goniòmetre i cinta mètrica.

- Martell de reflexes, agulla i cotó.
- Diapasó.
- Vas amb aigua i dinamòmetre.
- Llitera i espai suficient per valorar la marxa.
- Escales validades internacionalment.

Exploració:

- Inspecció
- Palpació/ dolor
- Força
- Sensació
- Reflexes

1. INSPECCIÓ:
Primerament observarem: s’inicia en el primer contacte amb el pacient ( biotipologia).

Posteriorment cal registrar/ mirar:

- Postura: dispena, pacient assegut.

- Moviments corporals: falta de continuïtat o asimetries
- Nutrició
- Forma de parlar
- Temperatura corporal
- Estatura i estat de la pell.

Observacions generals:

- sexe i raça.
- Constitució corporal i biotipologia.
- Estats de salut, de consciència i emocional. Disforia ( hi ha moments en
l’exploració que esta molt animat i altres en que està desanimat)
- Higiene i cura personal
- Activitat motora ( postura i moviments coordinats)
- Expressió oral ( quantitat, qualitat, organització de pensaments.). si parla bé, si
estructura be les frases...
- Olor corporal i alè. ( FIM).

FIM: important també per a saber la higiene corporal.

2. PALPACIÓ:
La palpació és es el procés d’examinar a través del tacte.

És la tècnica diagnòstica que utilitza el tacte de les parts externes del cos o bé de la
part accessible de les cavitats.

Palpar consisteix en tocar quelcom amb les mans per a conèixer-ho mitjançant el sentit
del tacte.

Aquests acte proporciona informació sobre forma, tamany, consciència, superfície,

humitat, sensibilitat i mobilitat

La palpació es quelcom més el simple ús de les mans per tocar; “examinar” es pot
definir com la investigació per mitjà de la inspecció o de la manipulació, i inclús
suggereix que es tracta d’un examen rigorós, una investigació o una exploració de
fonamental importància. . És un examen molt rigorós i el més important.

NORMES EN LA PALPACIÓ:

1. La palpació no es pot fer abans que la inspecció. Ha de seguir-la i completar-la,

no substituir-la.
2. Col·locar al pacient en posició còmoda
3. Afavorir la relaxació muscular de la regió
4. Evitar tensió emocional
5. La temperatura de les mans de l’explorador ha de ser similar a la del pacient
6. Realitzar maniobres segons l’objectiu a perseguir.

ESCALES DEL DOLOR:

3. FORÇA:
Els impulsos nerviosos són percebuts per la medul·la espinal i conduits fins aquesta per
els fascicles llargs i els fascicles corticoespinals.

Si hi ha una interrupció nerviosa: provoca una denervació i una paràlisi miotoma.

Interrupció fascicle: paràlisi espàstica.

Si hi ha pressió sobre l’arrel nerviosa: hi haurà una disminució de la força muscular.

Per avaluar la força:

Utilitzarem majoritàriament l’escala del balanç muscular d’Oxford, és una escala que
s’ha d’anar fen periòdicament i que ens serveix per valorar la fatiga del múscul.

4. SENSIBILITAT:
El dolor i la temperatura arriben a la medul·la espinal i són conduits per el fascicle
espinotalàmic lateral.

La sensibilitat del tacte és percebuda pels impulsos conduits per el fascicle

espinotalàmic ventral fins al cervell.

Quan hi ha alteracions de la medul·la espinal pot haver:

- Una disminució de la sensació al tacte lleu ( proba del cotó: passar un cotonet)
- Disminució de la sensibilitat del dolor: Proba amb una agulla.

A vegades hi ha sensacions subjectives . Cal la col·laboració del pacient.

Cal anotar l’esquema de dermatomes:

- Normal, hiperestèsia, hipoestèsia, anestèsia.

Per valorar la sensibilitat:

Escala de ASIA: és una escala que valora la força muscular i les sensacions
( sensibilitat)en pacients amb lesió medul·lar. És valorarà la sensibilitat del dolor, la
temperatura i el tacte. Sensibilitat a la pressió/ dolor.

Per tant valora:

- Part motora (part Esquerra), en persones de lesió medul·lar

- Part sensitiva (part dreta), en persones de lesió medul·lar
S’agafen els 5 músculs claus d’extremitat superiors i 5 músculs claus d’extremitat
inferior. Cada múscul puntua de 0 a 5. Si contem que la persona té tots els músculs
sans (5) 5*5= 25 punts

+ 25 punts de l’altra extremitat =50. Vol dir que l’extremitat superior va bé. I si les
inferiors també estan bé 100, llavors serà un pacient sa.

Lesió neurològica a nivell C6, els extensors del colze tindrà 3 i els flexors i els altres 0, hi
haurà dos músculs que tindran 5. Tindrà 13+13=26.

Les extremitats inferiors estaran tots a 0 la suma motora de l’escala d’Asia vol dir
que és un pacient Àsia 26%

A nivell sensitiu passa el mateix però s’han de valorar tots els nivells.

 0 si no nota res
 1 si nota alguna cosa extranya
 2 si ho nota normal

Suma màxima 60/112.

5. REFLEXES:
L’arc reflexa d’estirament reacciona a la distensió per: ( es produeix per)

- Hus neuromuscular
- Nervi perifèric
- Sinapsis medul·lar espinal
- Fibres musculars

Quan no hi ha resposta, es a dir, quan hi ha una interrupció de l’arc reflexa bàsic i

pressions sobre l’arrel nerviosa diem que hi ha hiporreflèxia.

quan hi ha resposta exagerada, es a dir, una interrupció del control regulatori de la

motoneurona superior sobre el reflexe parlem de hiperreflèxia.

Classificació dels reflexes:

- Normal
- Augmentat
- Disminuït

Quan explorem cal comprovar els dos hemicossos.

El grau d’activitat reflexe és variable. Si quan explores el tendó rotulià que és L4,
( martell i piques al genoll) el pacient està relaxat, el reflex és menor que si li dius al
pacient que faci força ( posi juntes les mans i faci força i per tant contracció muscular),
en aquest cas el reflex és major. Per tant, els reflexes es poden exaltar o disminuir amb
les cadenes sinètiques tancades o obertes. Els fem per veure si hi ha lesions raquídees,
anomalies del desenvolupament, hèrnies discals, osteoarticis o alteracions de la
medul·la espinal.

L’exploració MAI és en tensió, sempre amb relaxació.

DETERMINACIÓ DELS NIVELLS NEUROLÒGICS:

- Avaluació de les lesions raquídies

- Detecció anomalies del desenvolupament
- Hèrnies discals
- Oteoartritis
- Alteracions de la medul·la espinal

Exploració a nivell C5:

Exploració del tendó del bíceps: Posant els dits al tendó del bíceps i picar sobre els teus
dits, és produirà un reflex del bíceps.
Exploració a nivell de C6:

Exploració del supinador llarg a nivell del canell abans de l’estiloides radial. És el
múscul més important en la flexió de colze. EL múscul tríceps és antagonista.
Exploració a nivell de C7:

Exploració del tendó del tríceps que fa l’extensió de colze.

Exploració a nivell de C8: ( espai entre c7 i D1).

Se li demana al pacient que faci una flexió de dits. El pacient posi la mà en garra i el
fisioterapeuta li intenta obrir, si no oposa resistència pot tenir afectació de C8, si oposa
resistència no tindrà afectació a nivell de C8.
PER EXPLORAR LA SENSIBILITAT: passar alguna cossa per les zones del braç (sabem
quines arrels innerven les diferents zones del braç. Si no nota la sensibilitat en una
zona determinada és perquè està afectada l’arrel o el nervi).

C5 part dorsal braç, C6 part dorsal avantbraç, C7 mà, C8 part ventral avantbraç i T1
part ventral braç.

Exploració a nivell de T1:

No es poden explorar reflexes. Demanem ABD i ADD dels dits ( interossi).

Exploració a nivells T2- T12:

Examen muscular dels intercostals i recte major de l’abdomen. NO es poden explorar
els reflexes.

Exploració de T12 a L3:

psoes ilíac ( T12, L1, L2 i L3) , quàdriceps ( L2, L3, L4) i abductor ( L2, L3, L4).

Exploració a nivell de L4 o S1:

- L4: reflex quadricipital, a nivell del tendó rotulià, tendó d’aquiles

- L5: tendó d’aquiles
- S1: Aquiles.
Reflexes sensitius L4-L5: de part medial i lateral del peu.

Ajuda tècnica: aparell assignat a corregir, assistir o reeducar una funció perduda.
T-7. VALORACIÓ GENERAL DE LA LESIÓ MEDUL·LAR I EL DANY
CEREBRAL.

LESIÓ MEDUL·LAR:
Afectació a nivell dels teixits del SNC, continguts dins del canal vertebral, la qual genera
una interrupció de la transmissió i del processament de la informació aferent-eferent
des del cervell fins als nervis perifèrics.

SI hi ha lesió medul·lar deixa de funcionar l’aparell locomotor, és una interrupció de

l’electricitat que va fins als músculs.

L’escala per excel·lència que mesura la lesió medul·lar és l’escala ASIA.

Tipus de lesions segons la causa:

- Traumàtiques ( 70% )
- Mèdiques(30 %): A causa de tumors, isquèmies medul·lars.

Característiques clíniques:

- Regula moviments/sensibilitat ( per tant, hi ha una pèrdua de la mobilitat i

sensibilitat)
- Pèrdua de la funció esfinteriana
- Pèrdua de la funció sexual
- Pèrdua de la funció digestiva
- Temperatura
- Circulació
- Respiració

La incidència és alta.

Si tenim una lesió medul·lar: per sota de la lesió hi ha una ordre (provinent del cervell)
que queda morta a nivell medul·lar.

Si afegeixo una ordre des de fora la idea es que hi hagi informació que vagi des del
múscul a la medul·la. Es creu que si sobreeinformes la medul·la es pot crear un mini
cervell.

El síndrome medul·lar comporta:

- Paràlisi muscular
- Pèrdua de sensibilitat superficial

El quadre explica tot el que passa desprès d’una lesió medul·lar: resumeix la
rehabilitació que s’ha de fer al pacient amb lesió medul·lar. Explica els passos des de la
lesió fins a les activitats de la vida diària, per a poder tornar al treball.
ESCALES DE VALORACIÓ DE LA LESIÓ MEDULAR:
ESCALA ASHWORTH:

Valora el nivell d’espasticitat que té la persona amb lesió medul·lar. Aquesta escala és
important perquè moltes de les persones amb lesió medul·lar tenen espasticitat.

L’espasticitat és un conjunt de contraccions musculars involuntàries i descontrolades

que es produeix en una persona amb lesió medul·lar per sota del nivell de la lesió.

Va de 0 a 4 i ens diu el nivell de contraccions involuntàries i descontrolades que es

produeixen. És 0 si no te cap contracció, 4 serien contraccions molt fortes i rígides.
(amb lesions o alteracions neurològiques també es pot tenir espasticitat, ex: ictus).

ESCALA FIM: ( mesura d’independència funcional).

Valora la independència de la persona en les activitats de la vida diària.

SCIM:

També valora les activitats de la vida diària. Mesura la independència funcional per a
lesions medul·lars. Validada el 99

Valora persones amb lesions medul·lars de característiques traumàtiques i no

traumàtiques. El seu avantatge és que dona el percentatge final d’independència, a
diferencia del FIM que només et dona un valor.
Les respostes van amb proporció amb la importància de cada funció ( ex: la funció
respiratòria i la d’esfinters tenen més puntuació ja que són més importants).

Els resultats són més sensibles que els que s’obtenen a la FIM, monotorització dels
canvis de les capacitats funcionals en pacients amb lesió medul·lar durant el procés de
rehabilitació. Ens permet veure els canvis o millores de les capacitats funcionals del
pacient durant el tractament.

WISKI; walking inace for spinal cord ingury:

Per la valoració de la marxa del lesionat medul·lar. Puntua de 0 a 20 les

característiques de la marxa del pacient amb lesió medul·lar. Si no pot caminar tindrà
un 0, amb muleta serà un 10, persona que camina normal un 20.

Altres valoracions de la marxa: ( les tres són proves cronometrades).

Test dels 10 metres:

Consisteix en caminar 10 metres. S’ha de fer servir un cronòmetre i contar les passes
que fa el pacient. Hi ha 2 metres d’acceleració i 2 metres de frenada. Es realitza al
ritme al que el pacient es senti còmode. Si fag: 7 segons, 10 metres, i 9 passos.

Aquesta escala valora:

- La velocitat a la que anava la persona en metres per segon.

- La cadència ( que es el nombre de passos per minut).
- La longitud del pas

És una prova senzilla que té cost 0. Es fa 3 vegades i es fa la mitjana. Estandard:

aproximadament 7 segons.

Els valors d’aquesta escala s’aconsegueixen amb unes fórmules:

- Velocitat: distància (m) / temps(seg): mirem els metros caminats / dividit entre
el temps que ha tardat en fer-ho: 10 metres /7 segons= 1,43.
- Nombre de passos: Numero de passos x 60 segons / temps. 9 passos x 60
segons i ho dividim per 7.
- Longitud de pas: distància (m) x 2/ nombre de passos.

Test dels 6 minuts:

Consisteix en que el pacient camini 6 min i el fisioterapeuta calcula el temps i els

metres que el pacient camina. Estandard: 325-340 metros.

Time up and go:

Agafar el pacient, sentar-lo i dir-li que quan ell li ordeni, s’aixequi, faci 3 passos
endavant, giri i es torni a sentar, el fisioterapeuta ha de calcular amb el cronòmetre els
segons que tarda en fer això. S’ha de fer a una velocitat còmode per el pacient.

Valora la marxa i l’equilibri. Estandard: aprox 4 segons.

LIMITACIÓ DE L’ACTIVITAT:

PATOLOGIES NEUROLÒGIQUES AMB PATRÓ DE MARXA PATOLÒGIC:

ICTUS: ( accidents vasculars cerebrals). és una hemorràgia o isquèmia cerebral (es
taponen els vasos que porten la sang dins del cervell).

Conseqüències:

- Alteracions de la comunicació.
- Neuropsicològiques.
- Alteracions de la funció motora.
- Trastorns cognitius.
- Trastorns de l’activitat de la vida diària.

TRAUMATISME CRANIAL:
Lesió al cap a causa d’una contusió, d’una lesió penetrant o forces d’acceleracció-
desacceleració.

Cop / traumatisme molt fort que aixafa una part del cervell, pot ser en un lloc
determinat..

Característiques:

- Fractura de l’os del crani

- Lesions cerebrals
- Alteracions de la consciència
- Amnèsia pel trauma cerebral
- Canvis neurològics o neuropsicològics

Bastanta incidència.

ESCALES DE VALORACIÓ DEL TRAUMATISME CRANIAL:

L’escala de coma de Glasgow mesura el traumatisme cranial.

L’escala FIM també mesura el traumatisme cranial, quan tenim un traumatisme

cranioencefàlic a vegades queda curta, ja que la consciència del món exterior i
comunicació no estan incloses dins d’aquesta escala.

FAM:

Per això es crea l’escala FAM. És l’escala FIM però que li han afegit 2 valors nous, que
són: la comunicació i la consciència del mon exterior. D’aquesta manera no només es
valora la independència amb activitats de la vida diària sinó que també valora
aspectes importants en el traumatisme cranial.
BARTHEL:

També valora la independència amb les activitats de la vida diària. Quan apareixen la
FIM i l’SQIM el Barthel queda una mica desplaçat, ja que l’escala FIM es basa en la
Barthel però valora aspectes nous. ( L’escala FIM cal pagar-la per utilitzar-la). Es per
lesió medul·lar, traumatismes cranial.

És l’escala més utilitzada per tots els clínics de tot el món , és la que més s’ha
comprovat que els resultats són bons.

SCIM: només per lesió medul·lar.

Escala de coma de GLASGOW:

Mesura: la resposta verbal, la resposta motora i l’obertura ocular. A cada un

d’aquestes coses li dones un puntuació. La qüestió es que la suma del valor que li donis
a la persona que estàs valorant:

- Entre 3 i 6 és una lesió d’afectació severa.

- Si esta entre 9 i 12 és una afectació moderada.
- Entre 13 i 15 és una lesió lleu.

Valora el nivell de gravetat del traumatisme cranioencefàlic

LCFS ( los amigos congnitve functional Scale):

Valora el nivell de funcionalitat del pacient a nivell general.

Valora amb 8 nivells el nivell de resposta que té el pacient a les activitats funcionals: si
es desorienta, si participa en les activitats de grups..

- 1: si esta en estat vegetatiu, no hi ha resposta.

- 2. Resposta general però desorientada.
- 3. Resposta local.
- 4. Confús i mal orientat

Valora els diferents estadis en que es torba el pacient durat la recuperació.

FAC ( funcional ambulatori categories):

Escala de valoració de la marxa. Valora el nivell de necessitat d’ajuda d’altres persones

per a caminar. ( El nivell d’independència del pacient a l’hora de caminar).

Ens valora de 0 a 5. Un valor de 0 seria si la persona no pot caminar i un valor de 5

seria quan és independent per caminar.

ESCALA DE BORG:

És l’escala de control de la fatiga. Va unida al test de 6 minuts.

Té una puntuació entre 6 i 20. És realitza quan el pacient està fent la prova dels 6 min.
Cada 2 minuts el fisioterapeuta pregunta al pacient com es torbes, li pregunta que
entre una puntuació de 6 a 20 com es troba. Si el pacient digues 20 significaria que
està molt cansat. Amb aquest valors pots aplicar la formula:

Valor de Borg X k (constant 10)= numero de pulsacions/minut.

EX: si el primer cop que li preguntes ( primers 2 min) et diu que no esta cansat i que
està a 7, tu sabràs que en aquest cas hauria d’estar a 70 pulsacions per minuts.

CAS CLÍNIC:
Traumatisme cranioencfalic.

Glasgow de 3 ( ventilació mecànica..) al arribar a l’hospital estava a 6, però va fe runa

hemorràgia.. va arribar a l’hospital amb un Glasgow de 6. Altres escales que li van
passar:

FAM, FIM, Barthel ( 0/100), LCFS ( nivell 2, molt afectat) , FAC( 0) DRS.