Repaso Temas 5 - 9 - Pensamiento

Tema 5:
Raonament humà
Professora: Elisabeth Malonda Vidal

Departament de Psicologia Bàsica. Facultat de Psicologia
1
ÍNDEX
1. Tipus de raonament
2. Raonament inductiu i deductiu.
3. Raonament formal i informal
4. Predicció i probabilitat
Pensament contrafàctic (Pràctica)
5. Causalitat i biaixos de l’anàlisi causal
2
1. Tipus de raonament
Què significa raonar?

Relacionar idees entre sí de mode que es derive alguna conseqüència.
Feldman (2002): procés mitjançant el qual s'usa la informació per a
extraure una conclusió i prendre decisions.
Per exemple: “Si he tardat 1 hora en arribar fins ací en autobús, i torne
pel mateix camí també en autobús, aleshores tardaré 1 hora en arribar
al meu destí; si tarde 1 hora en arribar al meu destí, i falta mitja hora
per a la cita, aleshores arribaré tard.”
Són conjunts específics d’habilitats inferencials de les persones.

Inferències: Inferir, del llatí ferre “dur”. Passar d’una informació a
altra. Concloure a partir d’un raonament.
3
(Carrertero i Asensio, 2008; Gabucio, 2005; Moya i Georgieva, 2014)
Tipus de raonament
Com realitzem inferències?
RAONAMENT RAONAMENT
HUMÀ HUMÀ
Raonament Raonament Raonament Raonament

formal informal deductiu inductiu
(predicció, probabilitat, causalitat…)

situacions quotidianes
situacions experimentals de laboratori
No lògic Lògic
Inferència
Implicatures
transitiva
Raonament
sil·logístic
Raonament
proposicional 4
Els estudis sobre raonament: deductiu i inductiu
“El mètode inductiu va ser utilitzat amb anterioritat al mètode deductiu, ja que
el mètode deductiu només es pot usar quan existeix un coneixement molt
ampli, estructurat i consensuat en una determinada ciència o quan existeix
consens en una cultura respecte a alguns coneixements ” (Moya i Georgieva,
2014)
Raonament inductiu Raonament deductiu
D’observacions especifiques De generalitzacions

Teoria Teoria
a generalitzacions a especificacions
Hipòtesis Hipòtesis
Patró Observació
Observació Confirmació
“El mètode inductiu és un mitjà per a poder arribar al mètode deductiu: meta de
tota ciència” (Moya i Georgieva, 2014)
5
ACTIVITAT PER DIFERENCIAR DIFERENTS TIPUS DE
RAONAMENT (DEDUCTIU VS. INDUCTIU)
EN LA VIDA QUOTIDIANA
QÜESTIONARI: Raonament deductiu vs. inductiu

en la vida quotidiana
6
ACTIVITAT PER DIFERENCIAR
DIFERENTS TIPUS DE RAONAMENT
(DEDUCTIU VS. INDUCTIU)
EN LA VIDA QUOTIDIANA
SOLUCIONS
2) Quan vaig provar el cable d’electricitat en
diversos equips que estaven funcionant,
aquests no es van encendre… puc suposar
que el cable està danyat.
A. Inductiu B. Deductiu
2) Quan vaig provar el cable d’electricitat en
diversos equips que estaven funcionant,
aquests no es van encendre… puc suposar
que el cable està danyat.
4) Lluís és al·lèrgic als fruits secs. Si es
menja aquest grapat de nous
haurem de portar-lo a l'hospital.
4) Lluís és al·lèrgic als fruits secs. Si es
menja aquest grapat de nous
haurem de portar-lo a l'hospital.
6) Puc concloure que Pere és una bona persona
perquè les vegades que he treballat amb ell mai
l'he vista fer una mala acció.
6) Puc concloure que Pere és una bona persona
perquè les vegades que he treballat amb ell mai
l'he vista fer una mala acció.
8) Les dues vegades que he vingut a tutories amb aquesta
professora, la tutoria ha sigut molt productiva… Podríem dir
que és una profe molt productiva.
8) Les dues vegades que he vingut a tutories amb aquesta
professora, la tutoria ha sigut molt productiva… Podríem dir
que és una profe molt productiva.
12) Júlia té molt mal caràcter… si li portes la
contrària tindràs problemes amb ella.
12) Júlia té molt mal caràcter… si li portes la
contrària tindràs problemes amb ella.
20) Un professional de la psicologia estudia com ha tractat
casos semblants al que té entre mans en el passat, i troba
una tècnica que sempre ha donat bons resultats. A causa
d’això, conclou que si la utilitza en el cas actual també
aconseguirà complir amb el seu objectiu.
20) Un professional de la psicologia estudia com ha tractat
casos semblants al que té entre mans en el passat, i troba
una tècnica que sempre ha donat bons resultats. A causa
d’això, conclou que si la utilitza en el cas actual també
aconseguirà complir amb el seu objectiu.
Raonament informal: Predicció i probabilitat.
• Calculem les probabilitats per solucionar problemes i prendre decisions, és

a dir, usem nocions estadístiques.
• No obstant això, les persones NO som estadístics perfectes, i cometem
errors.
La predicció dels es fa sobre la base d'heurístics (basats en

esdeveniments en l’experiència), que són regles d'inferència que
la vida quotidiana s'activen en funció del context
Predicció i probabilitat: Els heurístics
(Kahneman y Tversky, 1974)
- Són procediments ràpids i fàcils per a solucionar problemes o prendre

decisions  son “dreceres” (atajos) mentals.
- S’activen de forma automàtica.
- Requereixen del subjecte poca despesa de recursos atencionals.
- Són apropiats davant la incertesa i la limitació temporal a la qual ens
sotmeten les demandes del medi. Són molt adaptatius.
- No obstant, a pesar de la seua utilitat ens poden dur a cometre ERRORS
quan prenem decisions.
- Els heurístics més coneguts són:
A. Representativitat
B. Accessibilitat o disponibilitat
C. Ajust i ancoratge
D. Simulació (Kahneman y Tversky, anys 70)
4. Predicció i probabilitat: Els heurístics
(Kahneman y Tversky, 1974)
Kahneman (2011) revisà la seua teoria dels heurístics i la va incloure dintre d’una
més àmplia i moderna visió de la psicologia.
1. Va distinguir entre el sistema 1 (intuitiu-pensar ràpidament), caracteritzat per:

• ser automàtic, sense esforç, associatiu, ràpid, pràctic, i basat en l’habilitat
del subjecte, àgil, intuitiu, emocional.
• Opció predeterminada per a processar informació.
Exemple: Detectar hostilitat en la veu d’una
persona; determinar quin objecte està més
lluny.
2. i el sistema 2 (reflexiu-pensar lentament), que és:

• controlat, amb esforç, deductiu, lògic, lent, serial, autoconscient, reglat.
• L’esforç deliberat que requereix fa que canviem al sistema 1.
Exemple: Aparcara en un espai estret; multiplicar diversos números.
REPRESENTATIVITAT
Els errors associats a l’ús d’aquest heurístic són:

- Fal·làcia de la conjunció
- Insensibilitat a la grandària de la mostra
- Fal·làcia del jugador
Per exemple: decidir que Lluís ha de ser
- Biaix d'optimisme no realista farmacèutic perquè la seua aparença i
les seues accions encaixen amb
l’estereotip de farmacèutic.
FAL·LÀCIA DE LA CONJUNCIÓ
La probabilitat conjunta de dos o més successos és sempre menor o
igual que la probabilitat de cadascun d'ells per separat.
 Les persones tendeixen a sospesar les probabilitats d'ocurrència d'un

succés guiant-se per tòpics i prototips activats més que per la
probabilitat objectiva.
 En el problema de Linda la caixera, l’alternativa 2 és la més
representativa basada en la descripció de Linda, però açò és
matemàticament menys probable. Un exemple de fal·làcia de conjunció
el podem veure al “problema de
Linda la caixera”.
INSENSIBILITAT a la GRANDÀRIA DE LA MOSTRA
Llei dels grans nombres:
• Si es defineix la probabilitat d'un succés com la seva freqüència
relativa en un nombre suficientment gran d'assajos, es considera
que la probabilitat assignada serà més propera a la probabilitat
real del succés com més gran siga el nombre d'observacions que
partim.
• La llei dels xicotets nombres: les mostres més xicotetes són més
variables i més imprecises.
En usar aquest heurístic se suposa equivocadament que la mostra
xicoteta és tan representativa del total com una mostra major, en
contradicció amb la llei dels grans nombres.
 Els subjectes no són sensibles a la representativitat objectiva d'una

mostra i tendeixen a concedir representativitat general a molt pocs
exemples observats respecte al conjunt, a pesar que la seva
representativitat siga molt baixa
INSENSIBILITAT a la GRANDÀRIA DE LA MOSTRA
En usar aquest heurístic se suposa equivocadament que la mostra

xicoteta és tan representativa del total com una mostra major, en
contradicció amb la llei dels grans nombres.
 Els subjectes no són sensibles a la representativitat objectiva d'una

mostra i tendeixen a concedir representativitat general a molt pocs
exemples observats respecte al conjunt, a pesar que la seva
representativitat siga molt baixa
FAL·LÀCIA DEL JUGADOR
Principi de regressió a la mitjana :
Després d'un gran nombre d'assajos, el resultat per a cara o per a creu haurà
de ser proper al 50%. Si han sortit moltes cares en una primera tanda (519 de
800), en una altra tanda de tiratges és més probable que el nombre de cares
de la segona tanda siga menor (de 519)
Es relaciona amb la insensibilitat a la grandària de la mostra

 Els subjectes esperen que la freqüència real d'un succés es manifeste
en molt pocs assajos. Costa veure que cada jugada és independent.
 “La diferència absoluta entre el nombre total de cares i creus ha de
disminuir a mesura que augmente el nombre de tiratges”.
BIAIX PER OPTIMISME NO REALISTA (ONR)
• Quan les persones estimen la probabilitat de sofrir un succés negatiu futur
solen considerar que les possibles víctimes d'aquests successos desafortunats
són sempre uns altres i no un mateix.
• Existeix una tendència a considerar que és poc probable que els ocòrrega a
ells (“això no em passarà al mi”).
• A les persones que es consideren “brillants” també se'ls atribueix aquesta
invulnerabilidad per als successos negatius, i una gran probabilitat que els
succeeixen coses positives.
BIAIX PER OPTIMISME NO REALISTA (ONR)
S'ha estudiat en relació a successos positius i negatius, així com
controlables i incontrolables
 Consisteix a estimar que la probabilitat de ser víctima d'un succés desagradable
és menor que la de les altres persones. Es pressuposa que tal esdeveniment li
ha ocorregut necessàriament a altres persones, infravalorant la pròpia
vulnerabilitat.
 Estil de Pensament Pessimista: De forma sistemàtica es creu tenir menys
probabilitat d'ocurrència davant successos positius i més davant fets negatius.
 També s’ha estudiat en funció del grau de control percebut dels
esdeveniments. Així, per exemple, la probabilitat percebuda de tenir un
accident depèn de si una persona condueix o va de passatgera. La majoria de
les persones creuen ser millors conductores que els altres i estimen que tenen
menys probabilitat de patir un accident en comparació amb la resta de
conductors o conductores.
ACCESSIBILITAT O DISPONIBILITAT
S'avalua la probabilitat d'un esdeveniment en funció de la facilitat amb què venen a la

ment casos d'aquest tipus de classe o esdeveniment: la informació que primer està
disponible en la nostra memòria.
És una clau per avaluar la freqüència o la probabilitat, doncs es recorden millor,
són més accessibles.
Biaixos deguts a la facilitat de recuperació
 Familiaritat: Substitueix la freqüència o intensitat donant l'aspecte de més
probable.
Si dos membres de la meua família i la meitat de les
meues amistats estan en l’atur, tendiré a pensar que és
més probable estar en l’atur que aconseguir treball.
 Prominència (condició de destacable, notable, salient): Els successos
impactants o els esdeveniments recents són més accessibles i s'interpreten
com més probables.
 Pseudo-probabilitat depenent del mecanismes de cerca: Es percep més

probable allò que és més fàcil de recuperar.
AJUST I ANCORATGE
Estratègia que consisteix a emetre un judici basat en algun valor inicial que
posteriorment es va ajustant fins a produir la resposta final. La resposta final
sembla estar esbiaixada cap al valor inicial.
El valor inicial pot venir suggerit S'assumeix, equivocadament,

per la formulació del problema o que aquest valor inicial sempre és
pot ser resultat d'un càlcul
rellevant per al problema.
parcial.
En qualsevol cas els ajustos són insuficients. Així, punts de partida diferents
produeixen estimacions diferents, esbiaixades cap als valors inicials.
SIMULACIÓ
Facilitat o accessibilitat per construir un escenari hipotètic.
La probabilitat d'un resultat

es jutja major quan el Error  els escenaris poden ser
subjecte pot construir un o models simplificats d'una realitat
diversos escenaris que complexa
condueixen a aquest
resultat. És més fàcil construir un
escenari hipotètic d’haver
assolit la meta, quan s’està
més a prop de la meta.
SIMULACIÓ
Un altre exemple és el fet que a vegades,

• el 2n en el podi es mostre menys content que el 3r.
Per al 2n és molt fàcil simular la situació d'haver
quedat 1er, i ara es troba en pitjor situació.
• Per al 3er és fàcil imaginar-se la situació que alguna
cosa haguera fallat.
Aquest heurístic està altament associat amb el pensament contrafàctic.
Un exemple de pensament contrafàcic són els típics “i si…?”, és a dir, el plantejament

de què podria haver ocorregut si haguera canviat alguna cosa.
Una manera de pensar a partir del qual busquem alternatives a fets o circumstàncies
passades i presents amb l'objectiu de mitigar el nostre dolor. No obstant, a vegades,
l'única cosa que aconseguim és augmentar-lo.
PRÀCTICA 4. PENSAMENT CONTRAFÀCTIC (31 de març)

Causalitat i biaixos de l'anàlisi causal
- Existeix una tendència general a atribuir causes als fenòmens del món físic i social.
- Aquesta tendència és universal i adaptativa.
Per exemple, entre 2 i 6 mesos d’edat, bebés saben

que si ploren (tensió) van els adults i els procuren
alleujament (Lamb, 1981).
Model de Kelley (1972)
- Atenent al model de Kelley, les persones fem inferències causals per explicar per què
altres persones es comporten d’una manera determinada.
- Segons aquest model, podem fer:

• Atribucions internes: la causa del comportament resideix en la persona.
• Atribucions externes: la causa resideix en la situació o les circumstàncies en les
que s’observa el comportament. S’atribueixen causes externes a la seua persona.
- Les persones, per atribuir causes a una conducta, avaluen tres fonts d’informació, que
són:
a. consens: b. consistència: c. distintivitat:

en quina mesura el grau en què una persona grau en què el
comportament exhibit per mostra el mateix comportament de la
la persona és compartit per comportament davant la persona és específicament
altres persones en la mateixa situació en altres de la situació observada
mateixa situació ocasions
- Cada element d’informació pot adquirir 2 valors (alt i baix) i es pot combinar de diverses
formes. En la diapositiva següent veurem quines són aquestes combinacions.
Exemple desenvolupat sobre arribar tard a classe:
CONSENS DISTINTIVITAT CONSISTÈNCIA ATRIBUCIÓ
ALT ALT ALT ESTÍMUL o SITUACIÓ
Tot l’estudiantat A l’assignatura de Arriba sempre tard La classe és a les 8:30
pensament, però no del matí, el que fa que
ocorre en les altres arriben tard a la classe
assignatures de pensament
BAIX BAIXA ALTA PERSONA,
Anna arriba tard a A la classe de Arriba sempre tard DISPOSICIONAL
classe, però la resta pensament, i a la resta Anna és molt
d’estudiants, no de classes impuntual, sempre
arriba tard a tots els
llocs
BAIX ALTA BAIXA CONTEXT,
Pere arriba tard a classe, A l’assignatura de Arriba alguna vegada CIRCUMSTÀNCIES
però la resta pensament, però no tard Pere fa tard algunes
d’estudiants, no ocorre en les altres vegades perquè el tren
assignatures es retrassa
La detecció de la covariació és un dels elements pels que podria considerar-
se que les persones operen com científiques intuïtives (Kelley, 1973; Weiner,
1974).
Però… és segur utilitzar aquest coneixement causa-efecte per a respondre

quotidianament?
Sembla que les persones no realitzem fàcilment i amb precisió aquest tipus
d’anàlisi, i existeix una propensió a realitzar errors sistemàtics, biaixos
atribucionals (Nisbett i Ross, 1980; Slovic i Tversky, 1982), com:
a. La il·lusió de control
b. El principi de similitud (representativitat)
c. L’error fonamental d'atribució
d. L’atribució a un mateix i atribució a uns altres (actor-observador)
e. La causalitat mínima
a. Il·lusió de control
• L'atribució de causes està guiada per la necessitat de percebre el món com a

predictible i controlable.
• Tenim una tendència a exagerar la relació causal entre la conducta i els

successos, fins i tot en les situacions en les quals no hi ha contingències
objectives.
• La il·lusió de control és una impressió subjectiva de controlar els esdeveniments.
• S'infravaloren els factors situacionals.
• Aquest biaix cognitiu s’ha relacionat amb el “joc patològic”.
Per exemple: En el joc del Pòquer guanyar depén de l'atzar, les destreses de la
persona que juga, l'experiència en aquest joc, etc. No obstant això, quan una
persona va guanyant se sol atribuir més a les pròpies habilitats.
A continuació veureu un article que relaciona aquest biaix cognitiu amb el joc
patològic.
b. Principi de similitud (representativitat)
- Segueix el mateix principi que l'heurístic de representativitat, es basa

en les semblances.
- Creiem que:
• els grans esdeveniments han d'obeir a grans causes,
• els successos complexos a causes complexes i
• els successos amb forta càrrega emocional són provocats per
causes emocionalment intenses.
Per exemple: si algú reacciona emocionalment amb molta intensitat

pensarem que és per una causa o un succés greu.
c. Error fonamental d'atribució
- Tendència a exagerar el valor causal dels trets de l'actor de la conducta

(ATRIBUCIÓ INTERNA)
- Atribuir la conducta a disposicions internes, com la intel·ligència,
agressivitat, consum de substàncies...etc..
- Està molt lligat al concepte de responsabilitat.
- S'infravaloren els factors situacionals.
P.e. Si ens diuen que algú està deprimit i no coneixem les
circumstàncies tendim a interpretar que és perquè la persona és
pessimista, feble, en lloc de la situació que puga estar vivint.
P.e. També tendim a realitzar atribucions internes quan observem
comportaments que tenen conseqüències molt greus. Davant d’un
accident de tràfic fem atribucions internes (havia consumit drogues)
per a protegir-nos que ens puga passar-nos a nosaltres.
d. Atribució a un mateix i atribució a uns altres (actor-observador)
- Tendència a realitzar un biaix d'atribució basat en disposicions internes

(ATRIBUCIÓ INTERNA) quan interpretem la conducta dels altres (error
fonamental d’atribució), mentre que la conducta pròpia solem atribuir-la a
factors externs (ATRIBUCIÓ EXTERNA).
- Possibles explicacions:
→ L'actor disposa d'una informació més àmplia i precisa sobre la seva
pròpia conducta.
→ L'actor dirigeix sobretot l'atenció al medi i presta poca atenció als seus
estats interns.
P.e. Estem a la carretera conduint un cotxe i ens parem front a un

semàfor en roig. El cotxe que va pel costat nostre no para al semàfor i
continua circulant. Pensarem que el/la conductor/a de l’altre vehicle és
una persona irrespectuosa, i poc cívica. A la setmana següent, som
nosaltres el que ens passem un semàfor en roig, i les explicacions seran
diferents: no ens donava temps a frenar, arribàvem tard...
e. Causalitat mínima
- Hi ha una tendència a utilitzar el “principi de parsimònia” intuïtiu quan

es busquen explicacions causals als fenòmens.
- Tendim a sobreestimar el valor de les atribucions unicausals, a

conformar-nos amb una sola causa plausible, minimitzant altres causes
concurrents.
- En les situacions en les quals un resultat depèn de múltiples factors

d'una cadena causal, es tendeix a donar un major pes al primer succés
de la cadena.
P.e. Buscar una sola causa a un divorci.
P.e. Delinqüent juvenil que se li atribueix “heretabilitat” en les seves

conductes, quan estan jugant moltes causes... (pseudo efecte de
primacia).
Tema 6:
Raonament lògic

Departament de Psicologia Bàsica. Facultat de Psicologia
Índex
1. Raonament lògic. Introducció
2. Tasques deductives de lògica:
• Sil·logisme lineal o inferència transitiva
• Sil·logisme categorial
• Raonament condicional o proposicional
3. Tasques de selecció de Wason
4. Teories del Raonament deductiu
5. Fal·làcies lògiques
Raonament lògic.
Si la tasca de la LÒGICA, com a ciència independent, consisteix en estudiar i

formular els principis d’inferència vàlida,
la tasca de la INVESTIGACIÓ PSICOLÒGICA del raonament deductiu consisteix
en investigar empíricament i en teoritzar els modes en els que les persones
realitzem inferències de caràcter deductiu, en estudiar el procés i l’acte de
raonar, així com els biaixos i les fal·làcies que cometem en aquests tipus de
raonament.
(Gabucio, 2005)
2. Tasques deductives
2.1. Sil·logisme lineal, inferència transitiva o

problemes de sèries de tres termes
2.2. Sil·logisme categorial
Errors en el raonament sil·logístic
2.3. Raonament condicional o proposicional
En aquest punt veurem les tasques que constitueixen el centre

d’interés de la investigació psicològica del raonament deductiu.
2.1. Sil·logisme lineal, inferència transitiva o problemes
de sèries de tres termes
Ex. 1
Antoni és major que Anna
Anna és major que Pere.
Quina és la persona més major?
Ex. 2
A és més gran que B
B és més xicotet que C
Qui és més xicotet?: B
En l’exemple anterior la dificultat d’extraure la conclusió correcta

és mínima, però pot haver altres casos en els que esta dificultat
augmente. Per exemple:
Ex.3
Joan és major que Maite L'augment de la dificultat s’expressarà en un
Ximo és més jove que Maite. major temps que es tarda en donar una
Quin és el més major dels 3? resposta. I en la probabilitat de cometre errors.
(Gabucio, 2005)
2.1. Sil·logisme lineal, inferència transitiva o problemes de
sèries de tres termes
Consisteixen en:
- ordenar i comparar elements,
- en una dimensió determinada,
- a partir de la informació continguda en les premisses.
És la tasca deductiva més senzilla: als 8 anys es

resolen amb facilitat
(Gabucio, 2005)
Com resolem aquests problemes?. Tres hipòtesis:
- Hipòtesi imaginativa: elaborem i interpretem els sil·logismes a través de
representacions internes anàlogues. Principis empírics:
• la direcció del treball mental preferida pels subjectes és de dalt a baix, és a dir,
són més fàcils els problemes en què les premisses situen els termes de major a
menor magnitud.
Maria és més intel·ligent que Anna (A > B)
Anna és més intel·ligent que Carme (A > C) Quina és la més intel·ligent?
• ancoratge dels extrems: és més fàcil raonar a partir d'una premissa en la qual el
primer terme es refereix a un extrem.
Joan és més baix que Pere (A < B)
Lluís és més baix que Joan (C < A) Qui és el més baix? Lluís
- Hipòtesi lingüística: s'emfatitzen els factors de caràcter lingüístic.

El subjecte no raona directament amb les premisses, sinó amb les representacions
proposicionals.
El problema de tres termes es resol més fàcilment si la pregunta és congruent amb la
representació de les premisses. Per exemple, si diguem: A és millor que B, B és
millor que C, Qui és millor? Esta es resoldrà millor que si preguntem “Qui és
pitjor?”
- Hipòtesi mixta (Sternberg, 1980: model espacial-lingüístic). Utilitzem processos
proposicionals, així com processos anàlegs. Les dades s'ajusten millor a aquest model,
però els subjectes poden seleccionar l'estratègia depenent de les demandes de la tasca
(magnituds més sensorials vs més semàntiques).
És la modalitat de raonament deductiu per excel·lència. És
coneguda des d’Aristòtil.
2 proposicions o premisses i una conclusió, que pot ser vàlida, o

no.
El sil·logisme és vàlid si la conclusió es deriva de la informació
continguda en les premisses.
Tots els gats són mamífers (premissa menor)

Tots els mamífers són vertebrats (premissa major)
Per tant, tots els gats són vertebrats (conclusió)
(Gabucio, 2005)
- A continuació teniu de manera resumida els aspectes formals

de les proposicions: MODE i FIGURA.
- De la combinació del mode i la figura sorgeixen diversos

sil·logismes, dels quals només alguns són vàlids des del
punt de vista lògic.
ASPECTES FORMALS DE LES PROPOSICIONS:

- Mode: relatiu a la qualitat (afirmativa-negativa) i a la quantitat
(universal-particular)
Mode Exemple
Universal-afirmatiu tots els A són B
Universal-negatiu cap A és B
Particular-afirmatiu alguns A són B
Particular-negatiu alguns A no són B
- Figura: relatiu a l'ordre dels 3 termes en les premisses. Existeixen 4

figures, en funció de la distribució de Subjecte, Predicat i terme Mig en
les premisses
Figura I Figura II Figura III Figura IV
M-P P-M M-P P-M
S-M S-M M-S M-S
Per tant, S-P Per tant, S-P Per tant, S-P Per tant, S-P
Euler va dissenyar al SXVIII un sistema de representació de les

proposicions categorials. La utilització dels cercles d’Euler per a solucionar
sil·logismes és bastant complexa, ja que el procés necessita de diversos
passos que s’han de mantenir en la memòria de treball (Moya y Georieva,
2014).
Els cercles d’Euler és una de les maneres per representar les premisses i
solucionar els sil·logismes. Si ho utilitzàrem hauríem de representar cada
premissa i la conclusió; i per últim combinar totes les representacions de la
premissa 1 i la premissa 2; i, la conclusió serà vàlida si existeix alguna combinació
possible entre la representació de la premissa 1 i la premissa 2.
Per exemple, en el sil·logisme: Tots els A són B; tots els B són C; per tant, tots els
B són C, els diagrames que representen aquestes premisses (A-B, B-C) han de
combinar-se mitjançant la identificació dels cercles B en els dos conjunts de
diagrames. Si hi ha X diagrames per a la primera premissa i Y per a la segona,
haurà X · Y combinacions possibles.
No obstant, no és l’única manera de fer-ho, hi ha altres, com els diagrames de

Ven.
Si voleu profunditzar sobre aquests mètodes de represantació del sil·logisme

podeu revisar Moya i Georigieva (2014) i Garnham i Oakhill (1996), quan tingueu
accés als manuals.
56
Errors en el raonament sil·logístic
Exemple: “Efecte del contingut”
Si hem d’atendre únicament a la forma d’un sil·logisme i a l’aplicació

de les regles, aleshores, el significat, la semàntica i la veracitat o la
falsedat, tant de les premisses com de la conclusió, poden convertir-
se en un obstacle (Moya y Georgieva, 2014).
Els errors tendeixen a ser sistemàtics. A continuació veurem un
exemple d’error: l’efecte del contingut.
En algunes tasques deductives, el contingut temàtic pot ser tan salient
que els subjectes poden basar-se exclusivament en les seves creences,
sense aplicar el raonament lògic, de tal manera que les conclusions
extretes no seran vàlides.
(Moya y Georgieva, 2014)

 Consta de dues premisses i una conclusió. La primera

premissa (major) estableix la relació entre dos termes
(p = antecedent i q = conseqüent)
Si p llavors q (premissa major)

p (premissa menor)
Per tant, q (conclusió)
 Les inferències condicionals pertanyen a 4 tipus segons les

característiques de la premissa menor i la conclusió que es
deriva, donant lloc a 4 figures (MP, NA, AC i MT)
(Gabucio, 2005)
Figures del sil·logisme Condicional
Modus Ponens (MP) Si p llavors q Si plou els carrers estan mullats

p Plou
Per tant, q Per tant, els carrers estan mullats
Negació de Si p llavors q Si plou els carrers estan mullats
l'antecedent (NA) no p No plou
Per tant, no q Per tant, els carrers no estan mullats
Afirmació del Si p llavors q Si plou els carrers estan mullats
conseqüent (AC) q Els carrers estan mullats
Per tant, p Per tant, plou
Modus Tollens (MT) Si p llavors q Si plou els carrers estan mullats
no q Els carrers no estan mullats
Per tant, no p Per tant, no plou
● Són correctes en tots els casos

● Regles paradògiques: no són correctes en tots els casos
(Gabucio, 2005)
1. Tasca de selecció o problema de les
quatre targetes
Tenim quatre targetes posades en el següent ordre:

Cada targeta té un nombre per una cara i una lletra per l'altra. La
frase que es planteja és:
Regla: Si una targeta té una I per la cara, llavors té un 4 per l'altra.
I K 4 7
La tasca consisteix a seleccionar aquelles targetes a les quals

cal donar la volta per descobrir si la regla és vertadera o falsa
La resposta és p i no q perquè necessitem verificar i falsejar la hipòtesi.
Recordeu que la pregunta o la regla està formulada de la següent
manera: si una targeta té una I per la cara, llavors té un 4 per l’altra.
Si li donem la volta a la targeta que posa K i té un 4 per l’altra, no invalida

la regla.
Si girem el 4 i té una K per l’altra, tampoc fa que la regla siga falsa.
Però, si el 7 té una I per l’altra, aleshores sí que invalidaria la regla.
No estem acostumats/des a falsejar les hipótesis, per tant, fins adonant-

nos que alçant la targeta “7- no q” provaríem que la regla és falsa, ens
resistim a triar-la i acabem donant una resposta equivocada, o incompleta.
61
1. Tasca de selecció o problema de les
quatre targetes
p no p q no q
I K 4 7
p q
Si una targeta té una I per la cara, llavors té un 4 per l'altra.
SOLUCIÓ: I i 7, és a dir p i no q
ERRORS EN EL RAONAMENT CONDICIONAL
Un alt percentatge de subjectes fracassen en la tasca de les

quatre targetes, sent la resposta més habitual l'elecció de p i q.
Biaixos que expliquen aquest error:
• Biaix de verificació
• Biaix de emparellament
• Efectes de contingut
Aquest biaixos ens indiquen que no raonem formalment,

no som capaços de pensar independentment del contingut.
Biaix de verificació
Tendència de confirmar o verificar la frase, es
prefereix provar la veritat de l'afirmació que la
falsedat de la mateixa.
Aquest biaix es comet per dos tipus d'errors:

Irreversibilitat: els subjectes s'adonen que si darrere
de la targeta I hi ha un altre valor diferent de 4 la
frase quedarà falsada, però no són capaços
d'inferir-ho per a la targeta 7;
Denegació: els subjectes arriben fins i tot a afirmar que
una I darrere de la targeta 7 pot falsar la frase, però
malgrat això es resisteixen a agafar la targeta 7
quan tenen l'oportunitat de fer-ho.
Biaix d’emparellament
Els subjectes es limiten a seleccionar les targetes
que són nomenades en la regla, açò és I i 4.
Hipòtesis del procés dual / teoria heurística-analítica o

teoria de la rellevància: els subjectes quan raonen ho
fan inicialment seleccionant de forma inconscient i
heurística la informació rellevant per a, posteriorment
aplicar, si és el cas, algun mecanisme de raonament
analític.
Construcció d’un model mental de la situació: els

subjectes seleccionen la informació que els sembla
rellevant de l'enunciat del problema i generen un model
mental. Aquest model pot estar incomplet.
La hipòtesi del procés dual fa referència a l’ús del sistema 1 (pensar ràpid),
en un primer moment, i al sistema 2 (pensar lentament, analític), més tard
(Kahneman).
I la construcció d’un model mental fa referència a la construcció d’un

model mental per intentar resoldre el problema. Ho vam veure al tema
d’organització del coneixement. De totes les maneres, açò ho tornarem a
veure al següent punt, que són les teories explicatives.
66
Biaix de contingut
El contingut és important a l'hora de resoldre els problemes.
Produeix tant biaixos com efectes facilitadors.
Major percentatge d'errors: Continguts abstractes i

poc coneguts pel subjecte
Contextos facilitadors: Aquells que siguen més
coneguts pel subjecte (efecte de l'experiència), i els
que tenen un contingut deontològic: esquemes de
permís o obligació. En aquests casos els subjectes
poden representar-se un escenari més concret, la
qual cosa facilita la solució.
Teories del Raonament deductiu
Els resultats obtesos a través de les tasques lògiques no es poden
combinar en una única teoria. Però, es reconeix que:
1. Les persones podem resoldre correctament problemas lògics.
2. Cometem errors relacionats amb algunes característiques no

lògiques de la tasca.
I açò és el que tracten d’explicar les teories del raonament deductiu.
Khemlani i Johnson-Laird (2012) han recollit les 12 teories més representatives

sobre sil·logismes i la manera en què les persones intentem solucionar-los (Moya y
Georgieva, 2014).
4. Teories del Raonament deductiu
Dintre dels diversos enfocaments teòrics per explicar

el raonament deductiu humà, trobem les següents
teories, que apunten supòsits diferents sobre en què
consisteix raonar deductivament.
Lògica natural Model mental
(Braine, 1998) (Johnson-Laird, 1991)
Esquemes de raonament
pragmàtic
(Cheng y Holyoak, 1985)

Lògica natural (Braine, 1998)
Raonament
Model psicològic complet
Competència Execució
Esquemes Processos
d’inferència comprensió
Caràcter lògic Caràcter no lògic
Els processos de comprensió no tenen un caràcter lògic però

s’estableixen en els esquemes d’iferència, que sí que tenen un 70
caràcter lògic.
Teories del Raonament deductiu: Model mental (Johnson-Laird, 1991)
- Raonament deductiu es basa en l’elaboració de models mentals

d’allò que el problema de raonament ens presenta (no en general).
- Són representacions que poden derivar-se a partir de la percepció,

i del llenguatge.
- En aquesta teoria, al contrari que en l’anterior, el pes recau en els

factors de comprensió i prescideix d’una lògica natural, i per tant,
dels esquemes d’inferència.
- El model mental ens permet pensar relacions que no es proporciona

directament el text. És a dir, el model mental ens permet inferir.
- I el raonament, per tant, consistiria en la manipulació de models

mentals… (Johnson-Laird, 1986).
4. Teories del Raonament deductiu: Model mental (Johnson-Laird,
1991)
- Recordeu la tasca de Wason presentada en aquest mateix tema?
- Doncs aquest model explicaria per què cometem el biaix

d’emparellament. Si no ho recordeu, ho podeu veure a
continuació.
Esquemes de raonament pragmàtic (Cheng y Holyoak, 1985).
Som capaços de realitzar inferències deductives en la vida quotidiana?
La teoria dels esquemes de raonament pragmàtic manté que la majoria d’inferències

deductives de la vida quotidiana es realitzen a través d’esquemes de raonament
pragmàtic (que són esquemes de raonament general).
Aquests esquemes són conjunts de regles sensibles a certs contextos generalitzats

(per exemple, contextos de permís) i que es defineixen en la seua relació amb metes.
Les persones disposem de regles d’inferència que sols s’utilitzen quan les claus
contextuals ho evoquen.
Hi ha dues classes:
1. Esquemes contractuals, dividits en dos tipus:
 Esquemes de permís.
 Esquemes d'obligació.
2. Esquemes causals.
4. Teories del Raonament deductiu: Esquemes de raonament
pragmàtic (Cheng y Holyoak, 1985).
Hi ha dues classes:
1. Esquemes contractuals, dividits en dos tipus:
 Esquemes de permís: el grup de regles per a situacions que impliquen permís,
és a dir, situacions en les quals “alguna acció A pot ser realitzada només si la
precondició B és satisfeta” (Beu una cervesa, per tant té més de 18 anys), és:
i. Regla 1: Si l’acció es va a realitzar, aleshores la precondició ha de ser
satisfeta.
ii. Regla 2: Si l’acció no es va a realitzar, aleshores la precondició no necessita
ser satisfeta.
iii. Regla 3: Si la precondició no es satisfà, aleshores es pot realitzar l’acció.
iv. Regla 4: Si la precondició no es satisfà, l’acció no pot ser realitzada.
 Esquemes d'obligació: si la situació B apareix, llavors l'acció A ha d’estar feta
(Li han posat una multa per tant anava a més velocitat)
2. Esquemes causals: connexions causa-efecte. La relació ve donada pel tipus de
vincle: necessari o suficient (Per aprovar aquesta assignatura és necessari estudiar).
En les tasques de Wason els subjectes s'equivoquen més quan el contingut i/o el
context no evoquen l'esquema, però es produeix un notable increment en les
respostes lògiques de les persones quan el problema activa l’esquema i la persona
utilitza les regles pertinents. Recordeu el biaix de contingut que sol donar-se després
de realitzar les tasques de Wason. En la diapo següent ho podeu veure:
Les regles, serien els diversos raonaments que es deriven de l’esquema de
permís.
He desenvolupat aquest perquè és sobre el que més investigació s’ha dut a

terme.
Si recordem les regles lògiques, les regles de l’esquema de permís

comparteixen propietats amb aquestes: mentre que la regla 1 i la regla 4
són anàlogues al modus ponens i al modus tollens, respectivament; la regla
2 sembla la negació de l’antecedent, i la regla 3, seria semblant a l’afirmació
del conseqüent, un tipus de raonament falaç, o paradògic, ja que no és
correcte en tots els casos. Segons la investigació realitzada, solem inferir
d’aquesta manera perquè confonem els raonaments vàlids amb els invàlids.
75
Figures del sil·logisme Condicional
Modus Ponens (MP) Si p llavors q Si plou els carrers estan mullats

p Plou
Per tant, q Per tant, els carrers estan mullats
Negació de Si p llavors q Si plou els carrers estan mullats
l'antecedent (NA) no p No plou
Per tant, no q Per tant, els carrers no estan mullats
Afirmació del Si p llavors q Si plou els carrers estan mullats
conseqüent (AC) q Els carrers estan mullats
Per tant, p Per tant, plou
Modus Tollens (MT) Si p llavors q Si plou els carrers estan mullats
no q Els carrers no estan mullats
Per tant, no p Per tant, no plou
● Són correctes en tots els casos

● Regles paradògiques: no són correctes en tots els casos
(Gabucio, 2005)
Biaix de contingut
El contingut és important a l'hora de resoldre els problemes.
Produeix tant biaixos com efectes facilitadors.
Major percentatge d'errors: Continguts abstractes i

poc coneguts pel subjecte
Contextos facilitadors: Aquells que siguen més
coneguts pel subjecte (efecte de l'experiència), i els
que tenen un contingut deontològic: esquemes de
permís o obligació. En aquests casos els subjectes
poden representar-se un escenari més concret, la
qual cosa facilita la solució.
I per acabar el tema, hem vist l’últim punt, més aplicable a la
vida quotidina. Es tracta de l’estudi de les Fal·làcies lògiques.
Fal·làcies lògiques
Una fal·làcia és un raonament no vàlid o incorrecte però amb aparença de raonament

correcte. És un raonament enganyós o erroni (fal·laç), però que pretén ser convincent
o persuasiu. Totes les fal·làcies són raonaments que vulneren alguna regla lògica.
Un raonament pot ser erroni per dos raons (Copi i Cohen, 2007):
1. Perquè s’assumeix entre les seues premisses una proposició falsa,
2. O, perquè no aconsegueix establir-se lògicament la conclusió a partir de les
premisses donades.
(Samamé, 2019)
Les fal·làcies formals:

- Fal·làcia “afirmació del conseqüent”
- Fal·làcia “negació de l’antecedent”
Les fal·làcies no formals:

- Fal·làcia ad hominem
- Fal·làcia ad baculum
- Fal·làcia ad verecundiam
- Fal·làcia ad populum
- Fal·làcia ad ignorantiam
La forma d’aquest argument invàlid
és:
Si A aleshores B
B
per tant A.
És un argument fal·laç que té semblança amb l'argument vàlid o regla

d'inferència coneguda com modus ponens o afirmació de l'antecedent.
Si estic a Espanya, em trobe a Europa. Atés que estic a Europa, estic a Espanya
Per a rebatre la fal·làcia: Mostrar que la conclusió podria ser falsa encara que
les premisses siguen certes. En general, demostrar que B podria succeir a
conseqüència d'una cosa diferent de A. Encara que les premisses siguen
certes, podria estar a Alemanya.
- Negació de l’antecedent (NA): Es tracta d’una altra fal·làcis. En ella, la segona
afirmació nega la primera:
Si està caiguent aiguaneu, les carreteres estaran gelades.

No està caiguent aiguaneu.
Per tant, les carreteres no estan gelades.
- És un argument falaç semblant a un argument vàlid com és el modus tollens o

negació del conseqüent.
- La forma d’aquest argument invàlid és:
Si A aleshores B
no A
per tant, no B.
Per a rebatre la fal·làcia: Com ocorre amb l’afirmació del conseqüent, la

primera afirmació no implica que allò únic que puga fer que les carreteres
seguisquen sense gelar-se siga el fet que caiga aigua neu, per tant, la
conclusió no és vàlida.
(Ehrenberg i Ehrenberg, 2004)

Fal·làcia ad hominem: atacar a la persona en compte de l’argument.

Les persones ecologistas diuen que utilitzem massa plàstic; però no fages
cas perquè els/les ecologistas sempre exageren.
L’esquema implícit és:
A afirma p,
A no és una persona digna de crèdit.
Per tant, no p.
Per a rebatre la fal·làcia: És important identificar l’atac i demostrar

que ni la personalitat ni les circumstàncies de la persona tenen res
a veure amb la veritat o falsedat de la proposició que es defén.
Fal·làcia ad baculum: utilitzar amenaces, en lloc de raons, per canviar

l’opinió d’una persona.
Serà millor que estigues d’acord amb la nova política de l’empresa si vols
mantenir la teua feina.
No vingues a treballar amb eixe piercing, recorda que qui paga, mana.
A afirma p,
A és una persona amb poder sobre b.
Per tant, p.
Per a rebatre la fal·làcia: Cal identificar l’amenaça i la proposició, i

fer veure que l’amenaça no té relació amb la veritat o falsedat de la
proposició.
Fal·làcia ad verecundiam: apel·lar inapropiadamente a l’autoritat. En

alguns casos pot ser legítim recórrer a una autoritat reconeguda en el
tema; però no sempre és garantia.
Segons l’alcaldessa, allò millor per a la salut de la ciutadania és que els
xiquets i les xiquetes no ixquen de casa en dues setmanes.
A afirma p,
A és un experta o autoritat.
Per tant, p.
Per a rebatre la fal·làcia: cal demostrar que no s’està realitzant una

argumentació lògica, únicament es refereix a l’autoritat com a font de
la veritat.
Fal·làcia ad populum: s’assumeix que una cosa és certa perquè així ho
pensa la majoria de la gent. Aquestes fal·làcies solen utilitzar-se en
discusions quotidianes, en política, mitjans de comunicació...
Quasit tot el món pensa el mateix que jo. No és que ho dija jo, ho diu tot el
món.
Per a la majoria, P.
Per tant, P.
Per a rebatre la fal·làcia: Cal remarcar que la popularitat d’una idea

no té ninguna relació amb la veritat.
Fal·làcia ad ignorantiam: concloure que alguna cosa és vertadera perquè

no s’ha pogut demostrar que és falsa i viceversa. L’argumentació no es
basa en el coneixement, sinó en la ignorància o en la falta de
coneixement.
No es pot provar la inexistència de Déu. Per tant, Déu existeix. La
professora pensa: si no hi ha més preguntes significa que tot el món ha
entés la classe.
Es nega (s’afirma) p,
No tenim proves que p siga vertader, o
fals.
Per tant, p és fals (vertader)
Per a rebatre la fal·làcia: A pesar de no conéixer alguna cosa, si

faig una afirmació sobre això he de demostar-ho. És a dir, que no
tinguem ni idea del que passa no és motiu per inventar-nos alguna
cosa.
Si no hi ha
més preguntes
significa que
tots i totes
haveu entés el
tema
Argumentum ad ignorantiam
Pensar que perquè no pregunteu és que tot el món haveu entés el

tema també seria una fal·làcia, per això insistisc tant. Ja sabeu,
qualsevol dubte al fòrum o al correu electrònic.
Tema 7:
Pensament crític

Departament de Psicologia Bàsica.
Índex
1. Pensament crític. Introducció

2. Pensament crític. Definició i habilitats
3. Raonament i errors quotidians
4. Teoria de Perkins
1. Pensament crític. Introducció
Tant el procés de comprensió (facilitat per l’organització del coneixement, BLOC I;
Tema 2), com el pensament creatiu (Tema 8) o el pensament crític, tenen com a
finalitat última la SOLUCIÓ DE PROBLEMES i la PRESA DE DECISIONS.
L’avaluació pot basar-se en l'observació, en l'experiència, en el raonament

o en el mètode científic.
Les definicions del pensament crític varien desde unes més generals i
difuses a altres més precises i específiques.
Sternberg (1986) el va definir com els processos, estratègies, i

representacions mentals que la gent utilitza per a resoldre problemas,
prendre decisions, i aprendre nous conceptes.
(León, 2014)
Recordeu:
William James (1842–1910): El pensament és

un procés que facilita l’ adaptació del subjecte
a l’entorn.
Ment com a mediadora entre el medi i les
necessitats de l’organisme: funció adaptativa.
J. Dewey (1859-1952)
J. Dewey (1859-1952) va ressaltar la necessitat d’utilitzar el PENSAMENT
CRÍTIC I REFLEXIU en la solució de problemes quotidians.
“La consideració activa, persistent, i cuidadosa d’una creença o suposada

forma de coneixement a la llum de les bases que la suporten i les conclusions
consegüents a les que tendeix” (Dewey, 1909, citat per Fisher, 2001, p. 2).
Mecanisme per a “pensar millor” que permet recol·lectar, interpretar, avaluar

i seleccionar informació amb el propòsit de prendre decisions (Perkins, 1995).
(León, 2014)
Es refereix a subhabilitats
És un element essencial per al pensament. S’utilitza
relacionades amb analitzar,
per a pensar i es genera a partir d’allò que es pensa. jutjar, sopesar i emitir
El coneixement facilita l’organització de la judicis de valor. L’avaluació
informació entrant. crítica està influenciada per
l’experiència, comprensió,
Coneixement perspectiva cognitiva i els
valors de la persona.
HABILITATS
Podeu accedir a l’article complet a través del BÀSIQUES
següent enllaç, pàgines 45 i 46.
https://www.educacion.to.uclm.es/pdf
que formen Avaluació
/revistaDI/3_22_2012.pdf part del
pensament
crític
Inferència
Competències metacognitives
Coneixement de les capacitats i
Establir una connexió entre 2 o més unitats
limitacions dels processos del
de coneixement o fets no relacionats
pensament. Paper regulador del
aparentment, per a comprendre una
sistema cognitiu. Permet supervisar
situació de manera més profunda i
si la informació en la qual es basen
significativa. Pot ser deductiva o inductiva.
les opinions és adequada.
Totes les definicions associen pensament crític i racionalitat (Ennis, 1985, 2011).
Per a pensar críticament es requereix el suport lògic dels nostres pensaments a

través de la reflexió, que repte a sovint, la nostra manera de pensar.
(León, 2014)
Però, aleshores, en l’acompliment (“desempeño”) emocional no pot assumir-se una

posició crítica? La resposta, seria: Sí.
El pensament crític està format:

- tant d’habilitats o capacitats necessàries per a pensar de mode crític (vessant
cognitiu: analitzar els arguments, jutjar la credibilitat d’una font, centrar-se en la
pregunta…)
- com de disposicions que cada persona aporta a una tasca de pensament
(vessant afectiu: apertura mental, sensibilitat cap a les creences o sentiments
d’altres...) (Ennis, 2011; Halone, 1986).
Morgado (2012) apunta que les emocions i els sentiments són necessaris per raonar
correctament i prendre decisions. Per a Morgado, els sentiments contribueixen al
pensament racional perquè dirigeixen l’atenció i assignen valor a les coses, i, ajuden
a avaluar, planificar i decidir. A més, la raó pot moderar, modificar o impedir
respostes emocionals quan les considerem inconvenients.
(López, 2013; Castellví, Massip i Pagès, 2019)

Recordeu que:
Vegeu diapositiva següent.

“conèixer els errors quotidians pot ajudar a desenvolupar un pensament crític”
Teoria general sobre els errors Se centren en l'anàlisi dels

humans (Reason, 1990) lapsus que poden portar a
grans desastres
Anàlisi de les fonts cognitives d'error:
1. Atenció a trets psicològicament destacats en lloc dels lògicament importants (p.e.: Biaix
d'emparellament, recordeu la Tasca de Wason).
2. S'intenta confirmar la hipòtesi, no falsar-la (Biaix de verificació, recordeu la Tasca de Wason).
3. Judici sobre la base de la seguretat de la solució (Biaix per excés de confiança, Kahneman, 2002).
Es concedeix major valor a les capacitats de les que realment té una persona, i no té en compte
l’avaluació global de la situació. Es sobrevaloren els aspectes positius i es desatenen els aspectes
contraris a les expectatives.
A continuació veurem alguns exemples aplicats de biaix de confirmació o verificació:

TITULAR:
- Si afirmem: El 90% dels pares maltractadors van ser maltractats en la
infància
CONCLUSIÓ:
- Per tant, un xiquet maltractat serà amb molta probabilitat un pare
maltractador.
BIAIX DE VERIFICACIÓ ES REQUEREIX FALSEJAR LA REGLA

- És veritat que els xiquets maltractats seran pares maltractadors?
- Els estudis longitudinals apunten que solament el 30% dels xiquets
maltractats acaben sent pares maltractadors.
BIAIX DE VERIFICACIÓ AMB MALTRACTADORS

TITULAR:
- Estudis genètics apunten que s'ha descobert un gen responsable de
l'obesitat
CONCLUSIÓ:
- L'obesitat es tracta amb fàrmacs o no es pot tractar.

- És veritat que els fàrmacs són l'única forma de pal·liar l'obesitat?
- Estudis psicològics o socials apunten que els hàbits alimentaris tenen un
paper fonamental en l'obesitat.
BIAIX DE VERIFICACIÓ SOBRE L'OBESITAT

TITULAR:
- La medicina xinesa té una tradició de més de 2000 anys
CONCLUSIÓ:
- Tants anys d'aplicació mostra la seva eficàcia.

- És veritat que les estratègies de la medicina xinesa funcionen?
- Caldria avaluar els efectes de la seva aplicació, tant els positius com els
negatius.
BIAIX DE VERIFICACIÓ SOBRE LA MEDICINA XINESA

4. Teoria de Perkins (1989) sobre les deficiències en el raonament
quotidià
S’apunta que alguns dels biaixos es donen per aquestes deficiències:
Dues deficiències Biaix de confirmació: preferència per

construir i mantenir esquemes simples i
unilaterals. Es produeix per una defensa de
Dèficit metacognitiu: els errors es l'ego (la gent no vol examinar detingudament
produeixen perquè la gent manca de les seves creences), o per una tendència a
coneixements sobre estratègies de minimitzar la càrrega cognitiva (evitar l'esforç
raonament efectives cognitiu)
L'aprendre a ser crític es Acceptem informació inadequada si

relaciona amb la possessió aquesta és coherent o congruent amb les
d'habilitats metacognitives nostres creences prèvies
rellevants
Per a pensar...
Autors com De Bono (1994) apunten que el pensament crític és

valuós, però que sols és una part del conjunt del pensament i
no hauria d’estar aïllat de la reflexió i la creativitat.
La crítica irreflexiva pot arribar a ser destructiva.
És necessària la capacitat de pensar críticament, però també l’habilitat de

pensar de manera creativa i de manera constructiva.
És més adaptatiu criticar de manera reflexiva i argumentativa amb la

finalitat de millorar allò que s’està criticant.
Tema 8:
Pensament creatiu

Índex
1. Introducció
2. Definició, què és el pensament creatiu?
3. Diferents models en l’estudi de la creativitat
4. Pensament convergent i divergent.
5. Pensament vertical i pensament lateral.
6. Dimensions de la creativitat.
1. Introducció
Tant el procés de comprensió (facilitat per l’organització del coneixement, BLOC I;
Tema 2), com el pensament creatiu o el pensament crític (Tema 7), tenen com a
finalitat última la SOLUCIÓ DE PROBLEMES i la PRESA DE DECISIONS.
- És una característica
de la resolució de
problemes que es
considera desitjable.
- Una solució creativa

a un problema ha de
ser a la vegada
nova i útil o
valuosa.
2. Definició, què és el pensament creatiu?
Creativitat és una forma de pensar el resultat de la qual són coses que

tenen alhora novetat i valor (Romo, 1997).
Una persona és creativa perquè fa “coses” creatives, perquè eixa

“forma de pensar” acaba en un resultat –tangible o no- que un grup de
referència considera novedós i útil.
És l’habilitat per produir una cosa novedosa, original, i no previsible,

d’alta qualitat i d’utilitat per a la societat (Moya i Georgieva, 2014).
La creativitat és contextual perquè és decisió d'un àmbit o context el
considerar què és o no és creatiu, aplicant els criteris de novetat, utilitat o
valor. Sense la ratificació del context no existeix.
Dacey i Lennon (1998):

“Tota l'evolució cultural, científica i tecnològica és obra del
pensament creador, no de la intel·ligència.”
3. Diferents models en l’estudi de la creativitat (a)
Alguns dels models més significatius en l’estudi de la creativitat, són:
- La visió mística de il·luminació creativa: presenta la creativitat com alguna cosa

misteriosa, inexplicable, la inspiració apareix d’improvís, i l’ésser humà es sent
posseït per una idea. Des d’aquest perspectiva, la ciència no té res a fer per
explicar-la.
- La visió pragmàtica: més interessada en la pràctica, i desenvolupar la creativitat

que en la teoria. De Bono (1971) desenvolupà el pensament lateral (que el
veurem en una diapo posterior). Sorgeixen altres instruments que fomentent idees
creatives (per ex. “els barrets per a pensar”).
https://www.youtube.com/watch?v=Mq7mYdrUOqs A més, una de les tècniques
més conegudes és el “brainstorming” (Osborn, 1953). També trobem mètodes
creatius com el design thinking.
https://www.luisan.net/blog/diseno-grafico/que-es-design-thinking
- Estudis psicomètrics de la creativitat: des d’aquesta perspectiva, la creativitat es
defineix d’una manera operativa i aleshores es creen instruments d’avaluació per
mesurar-la, com:
- el test d’usos inusuals (Guilford, 1950);
- la bateria de proves de pensament divergent (Torrace, 1974).
- A més, s’ha estudiat la relació encre creativitat i intel·ligència i els resultats són ambivalents (per
ex., Kaufman, 2011).
3. Diferents models en l’estudi de la creativitat (b)
Alguns dels models més significatius en l’estudi de la creativitat, són:
- Apropaments cognitius de la creativitat: des d’aquest model s’intenta comprendre les

representacions mentals i els processos cognitius (memòria, percepció, atenció, la intel·ligència…)
que subjauen al pensament creatiu.
- Algunes teories es basen en l’associació d’idees (Mednick,

1962): a més associacions d’idees es pot tenir una visió més
àmplia, i més idees creatives.
- La distinció de Guilford (1968) entre pensament divergent i
convergent (diapo següent) es basa en l’associació d’idees.
- Estes i Ward (2002) apunten que les intuicions originals es
produeixen amb més facilitat quan dos fets molt distants,
conceptualment, es col·loquen junts.
- La metacognició també es relaciona amb la creativitat
(Kaufman i Beghetto, 2013).
- Apropaments sociopersonals i sociocognitius: aquests models es centren en variables de

personalitat, motivacionals i en el medi sociocultural. Barron i Harrington (1981) apunten un
conjunt de variables que fomenten la creativitat: tenir interesos, atracció per la complexitat, alta
energia, autonomia, intuïció, confiança en si mateix, independència de judici... Respecte al medi social,
la diversitat cultural fomenta la creativitat (Csikszentmihalyi, 1996)
4. Pensament convergent i divergent.
Creativitat i estil de pensament (Guilford, 1968). Dos tipus de

pensament:
Pensament Convergent: es mou buscant una resposta determinada o

convencional, i troba una única solució als problemes.
També es denomina: lògic, convencional, racional.
Pensament Divergent: es mou en diverses direccions a la recerca de la

millor solució per resoldre problemes als quals s’enfronta com a nous. I
pels quals no té patrons de resolució, podent-se així donar diverses
solucions apropiades més que una única correcta.
Aquest tipus de pensament tendeix més a la creativitat.
No obstant, investigacions més recents (Cropley, 2006) apunten que

tant les idees convergents com les divergents estan implicades en
el pensament creatiu.
5. Pensament vertical i lateral.
Edward-Bono (1971, 2006) aportà una visió innovadora sobre el pensament,
assenyalant les diferències entre pensament lateral i vertical, com dos processos
diferents, i imprescindibles.
PENSAMENT VERTICAL PENSAMENT LATERAL
És selectiu És creador
Importa la correcció lògica de l'encadenament d'idees Allò essencial és que el resultat siga efectiu
Segueix la seqüència de les idees Pot efectuar salts
Es rebutja tota idea que no tingui una base sòlida en la Valen totes les idees
qual recolzar-se
Cada pas ha de ser correcte No cal que els passos siguin correctes
S'usa la negació per bloquejar bifurcacions i No es rebutja cap camí
desviacions
S'exclou el que no sembla estar relacionat amb el tema S'explora fins i tot el que sembla completament aliè al
tema
Es creen categories, classificacions i etiquetes i són Tendeixen a no crear-se i si es creen són permeables i
fixes mutables
Segueix els camins més evidents Segueix els camins menys evidents
Es pensa per arribar a una solució És un procés probabilístic; no sempre s'arriba a una
solució, però té més probabilitats d'arribar a una solució
òptima.
És necessari per enjudiciar idees i per aplicar-les És necessari per generar idees
Arracada en el café. Este matí se m’ha caigut
una arracada en el café, i encara que la taça
estava plena, l’arracada no s’ha banyat.
Com és posible això?
https://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2014-08-09/los-diez-
mejores-acertijos-de-pensamiento-lateral-para-divertirse-
pensando_176368/
Rhodes (1961) va definir 4 dimensions de la creativitat, que han aportat estudis de
cada una d’aquestes dimensions.
2. PERSONA 3. AMBIENT,
1. PROCÉS CREATIU
CREATIVA CONDICIONS
4. PRODUCTE
Rhodes (1961) va definir 4 dimensions de la creativitat, que han aportat estudis de
cada una d’aquestes dimensions.
- És rellevant entendre com es dóna el procés creatiu. Pretén
comprendre els mecanismes mentals que s’utilitzen. Estadis
1. PROCÉS CREATIU
(Wallas, 1926): preparació (comprensió del problema), incubació
(ens distanciem del problema i es generen solucions),
il·luminació (sorgeix la idea principal), i verificació (la idea és
valuosa?).
- En la consideració actual de la psicologia, qualsevol persona pot

2. PERSONA ser creativa.
CREATIVA - No obstant, destaquem certs aspectes com l’autoconfiança, la
independència de judici, apertura a les experiències...
(Sternberg, 1985).
3. AMBIENT,
CONDICIONS - Entorn físic i/o psicològic: la relació entre les persones i on
actuen.
- Pot facilitar o dificultar el desenvolupament de la creativitat.
- Per exemple, una cultura conservadora inhibirà la creativitat.
4. PRODUCTE - Es tracta de la idea.

Tema 9:
Resolució de problemes
i presa de decisions

Índex
1. Introducció
2. Fases en la resolució de problemes
(aportacions del Processament de la
Informació PI, i de la Gestalt)
3. Tipus de problemes
4. Mecanismes cerebrals implicats
5. Presa de decisions
1. Introducció
La resolució de problemes i presa de decisions es dóna al llarg de la

nostra vida, gairebé diàriament, fins a allò més elemental requereix
d'aquest procés. Desde portar una casa, decidir què volem estudiar...
Per exemple, el fet de no poder trobar una sabata al matí no és un

problema en si mateix. Es converteix en un problema si la persona
s'oblida de mirar sota el llit que és on és més probable que estiga la
sabata. Si busca en la nevera, en la farmaciola, o en la paperera, comença
a crear-se un problema (la resposta no és eficaç per trobar una sabata
perduda i, en conseqüència, la situació comença a ser “problemàtica”).
No obstant, per a Boden (2003) i altres tot el pensament implica solució de

problemes, no importa que siguen senzills, immediats i sense esforç.
En l’actualitat, la solució de problemes va de la mà de l’ús de la

tecnologia, és a dir, ens ajuda a solucionar problemes.
1. Introducció
Algunes definicions de solució de problemes:
“Un problema emergeix quan un

organisme viu té un objectiu, però
Dunker (1945)
no sap com assolir-lo”
Hayes (1978) “Un problema és el buit que ens separa

de l'estat inicial (punt de partida) i l'estat
meta (punt final)”.
Lester (1983)
“Un problema és una situació que un individu o un
grup vol o necessita resoldre i per la qual no disposa
d'un camí ràpid i directe que el porte a la solució”.
2. Fases en la resolució de problemes (PI i la Gestalt)
a) Fases en la resolució de problemes
(Processament de la Informació, PI)
PREPARACIÓ  PRODUCCIÓ  ENJUDICIAMENT
dades disponibles inicialment

Anàlisi i
interpretació restriccions
criteri de solució
Per ex. comprendre la situació del tauler

d’escacs.
Les fases en la resolució de problemes serien: preparació, producció i
enjudiciament o avaluació. En la preparació definim el problema,
identifiquem la meta, especifiquem els criteris de solució, i analitzem els
elements disponibles i les restriccions per assolir la meta. S’intenta
comprendre’l bé per poder afrontar-lo amb garanties.
2. Fases en la solució de problemes (PI i la Gestalt)
a) Fases en la resolució de problemes (PI)
recuperació d'informació de MLlT

conjunt
d'operacions exploració d'informació ambiental
diverses transformacions en MCT, M. Operativa
i (eventualment) aconseguir una solució
S'apliquen determinades estratègies

(algoritmes i heurístics).
En la producció s’elaboren i s’apliquen les estratègies de solució.

Busquem entre els nostres propis recursos per a donar una solució
exitosa al problema.
a) Fases en la resolució de problemes (PI)
contrastant-la S'avalua la
amb el criteri de solució
solució generada
la meta està
És senzill en els problemes ben definits clarament
establerta
no sol haver-hi
És complex en els mal definits consens sobre
quina és la millor
solució
En l’avaluació o enjudiciament: s’avalua si la solució satisfà el
criteri de solució prèviament marcat. És a dir, valorem fins a quin
punt el problema ha quedat ben solucionat.
b) La importància de la representació del problema

(Aportació de la Gestalt)
Dues maneres de resoldre problemes (introduït al tema 1, punt 2):
Reproductiu: repetició de • Productiu: reconeixement de les

respostes apreses a elements relacions existents entre els
individuals al problema. Aplicació elements del problema i la
del mètode d'assaig i error. reestructuració d'aquests en una
nova gestalt, a través de l’insight
(comprensió sobtada).
Pensament Productiu
• Es pot produir després d'un
període d'incubació (es
produeix quan la persona (que té
el problema) deixa de centrar-se
en el problema, després d'un
Intencional a una meta i creatiu intens treball amb ell) (introduït al
tema anterior, punt 6, pensament
b) La importància de la representació del problema

(Aportació de la Gestalt)
Recordeu que l'experiència prèvia no solament no facilita, sinó que

obstaculitza la solució. Hem de prescindir de la fixació i reorganitzar la
informació de manera diferent.
En algunes ocasions l'aplicació reproductiva d'hàbits del passat inhibeix la

resolució productiva dels problemes. Aquest procés s’anomena:
Fixació funcional (Dunker, 1935)

Per què l’“insight” apareix

després d'un període
d'incubació?
Dos arguments,
hipòtesis:
Durant aquest temps el Després del descans s'afebleix

cervell descansa i per la rigidesa funcional establerta
tant és capaç de pensar en el període previ de treball
més productivament. sobre el problema. Això facilita
que es pot veure des d'una
(Sio i Ormerod, 2009) perspectiva nova.
3. Mecanismes cerebrals implicats
L’estadi fonamental per resoldre un problema de manera creativa ocorre quan es troba
de sobte una solució acceptable al problema estudiat (INSIGHT, EUREKA).
Potencials d’events relacionats (ERPs) i la resonància magnètica funcional (fMRI).
Numeroses àrees del cervell implicades:
- Escorça prefrontal lateral  preparació mental i

canvi de direcció en la resolució de problemes.
- Escorça cingulada  involucrada en el conflicte

cognitiu entre noves i velles idees, i recerca de
solucions.
- Hipocamp, circumbolució temporal superior i gir

fusiforme (temporal) formació de noves
associacions.
- Xarxa viso-espacial no verbal (precuneus,

cuneus-parietal), flexibilitat cognitiva i
experiència emocional associada a l’insight
(ínsula) (Shen et al., 2013; Tomasi i Volkow,
2011).
També es pot parlar de problemes:
Problemes difícils-mal definits: si

no es pot especificar amb claredat, o
no està ben concretat, l’estat inicial,
Problemes fàcils-ben l’estat final o els operadors o mitjans
definits: es poden especificar que tenim que utilitzar.
de manera clara tant l’estat Per exemple, ser feliç amb la teua
inicial com l’estat final i el parella.
mitjans necessaris per a
aconseguir-ho. Solen solucionar-se utilitzant el
Per exemple, traure aigua mètode inductiu (Moya i Georgieva,
d’un pou. 2014), ja que hem d’aclarar pel nostre
compte l’estat inicial i/o el final, i
Solen correspondre’s amb els
buscar els mitjans que poden ajudar-
problemes que utilitzen el mètode
nos a assolir la meta.
deductiu (Moya i Georgieva, 2014).
A més, encara que hi ha diverses classificacions, una de les més
compartides és:
1/ Problemes de 2/ Problemes
transformació d'ordenació
3/ Problemes 4/ Problemes
d'inducció socials
d'estructures
compartides és:
1/ Problemes de transformació
• Un problema de transformació 2/ Problemes
consta d'una
situació inicial, una meta i un conjunt
d'ordenació
d'operacions l'execució de les quals
transforma l'estat inicial en la meta.
• Normalment les transformacions no són
aleatòries, sinó que estan subjectes a
restriccions o regles.
3/ Problemes
• L'estratègia generalment 4/ mésProblemes
important és
d'inducció
l'anàlisi mitjà-fi. socials
d'estructures
• Exemple: Torre de Hanoi (mètode deductiu).
Missioners i caníbals.
compartides és:
1/ Problemes de transformació
• Un problema de transformació consta d'una
2/ Problemes
La persona compara la situació
assolida ensituació inicial,
cada moment amb launa meta i un conjunt
d'ordenació
d'operacions
meta, i selecciona l'execució
els moviments de les quals
en funciótransforma l'estat inicial en la meta.
de les diferències
• Normalment
trobades. les transformacions no són
aleatòries, sinó que estan subjectes a
restriccions o regles.
3/ Problemes
• L'estratègia generalment 4/
mésProblemes
important és
d'inducció
l'anàlisi mitjà-fi. socials
d'estructures
• Exemple: Torre d'Hanoi (mètode deductiu).
El problema dels 3 caníbals i els 3 missioners

Tres caníbals i tres missioners desitgen creuar un riu.
Han d'usar una barca en la qual solament caben dues
persones. La barca necessita al menys una persona per
a tornar a l’altra vora del riu. En cap moment els caníbals
han de ser més nombrosos que els missioners o els
caníbals es menjaran als missioners. No obstant això, el
nombre de missioners pot ser més nombrós que el de
caníbals. Com podrien passar tots de forma satisfactòria,
emprant l'única barca que tenen?
http://www.youtube.com/watch?v=z05sl42doky
A més, encara que hi ha diverses classificacions, una de les més compartides
és:
2/ Problemes d'ordenació
• En aquests problemes el subjecte rep una sèrie
1/ Problemes
d'elements, de és reorganitzar-los.
i la seva tasca
transformació
• La resolució d'aquest tipus de problemes requereix un
procés de cerca constructiva, consisteix a generar
solucions parcials o tantejos, i avaluar les alternatives
generades per comprovar si hi ha alguna satisfactòria.
3/ Problemes
• Exemple: anagrames: sèries de4/ Problemes
lletres que la persona
d'inducció
ha de reordenar socials
per a produir una paraula.
d'estructures
ENSNIRK SKINNER
2/ Problemes d'ordenació
és:
3/ Problemes d'inducció d'estructures
• Són problemes en què els subjectes per trobar la

1/ Problemes
solució de
han de descobrir 2/ Problemes
analogies estructurals,
notransformació d'ordenació
de contingut, entre elements pertanyents a
dominis dispars.
• S'assumeix generalment que el procés bàsic en la
resolució d'aquests problemes és la comprensió de
relacions de similitud.
4/ Problemes
• Exemples: Analogies verbals, Analogies complexes
socials
Lleó és a zebra com gat és a ...........
Problema de l'atac a la fortalesa
Problema del tractament del tumor
Problema del tractament del tumor

Suposem que sóc metge/ssa i tinc un pacient amb un tumor maligne en l'estómac que és
inoperable.
Però si no es destrueix, el pacient morirà. Existeix un raig que pot utilitzar-se, però si arriba
al tumor amb alta intensitat, el tumor es destruirà. Desafortunadament, amb intensitat alta
els raigs destruiran teixits sans. Amb intensitat baixa, el raig és inofensiu, tant per al teixit
sa com per al tumor. Quin tipus de procediment podria seguir-se per a destruir el tumor
amb aquest raig i evitar al mateix temps la destrucció dels teixits sans?
Com resoldríeu aquest problema?

Problema de l'atac a la fortalesa
En un xicotet país governava una persona des de la seua fortalesa. Estava situada en el
centre i es trobava envoltada de granges i poblats. Un general rebel ha jurat prendre la
fortalesa per a enderrocar al dictador.
Sabia que amb un atac conjunt amb els soldats ho podia aconseguir. Volia fer un atac
directe, però es va assabentar que el dictador havia posat mines a cadascun dels camins.
Estaven col·locades de manera que podien passar sobre elles xicotets grups de persones
sense perill, ja que el dictador necessitava que les seues tropes i treballadors entraren i
isqueren de la fortalesa. Qualsevol grup nombrós podria fer esclatar les mines i tallaria el
camí i destruiria vides i poblats pròxims. Al general se li va ocórrer un pla senzill, va dividir
a l'exercite en xicotets grups i els va manar per camins diferents. Quan van estar
preparats, dió senyal pel wasap i cada grup va avançar per una ruta diferent. L'exercite
complet va arribar a la fortalesa alhora, el general prenc la fortalesa i va derrotar al
dictador.
Després d’haver llegit el problema de l’atac a la fortalesa, com resoldríeu el

problema del tractament del tumor, anteriorment descrit?
El problema de la radiació resultava difícil de resoldre, però si es dóna la pista de
presentar aquest problema (de l’atac a la fortalesa), es troba la solució més
fàcilment. En les investigacions, el percentatge d’encerts augmentava quan es
presentava als participants els dos problemes i podien establiar l’analogia entre
els dos problemes.
és:
4/ Problemes socials
• Els problemes socials no estan ben estructurats
ni les seves metes estan ben definides, a
diferència dels problemes més formals de
transformació o d'ordenació.
• L'estratègia de solució més freqüent consisteix en
identificar i eliminar les causes.
• El propi concepte de solució és discutible.
3/ Problemes
Habitualment només es pretenen dur a terme
d'inducció
aproximacions provisionals a la solució òptima.
d'estructures
• Exemple: La productivitat agrícola a València ha
sigut bastant baixa en els últims 2 anys.
En la presa de decisions, hem de tenir en compte moltes variables, unes són
objectives, com el risc (perquè no podem predir el resultat final) i la incertesa,
altres de tipus subjectiu, com els gustos, preferències, creences, o desitjos de la
persona.
En aquest tema veurem com les persones podem arribar a prendre decisions
racionals, i minimitzar les pèrdues i maximitzar guanys.
No obstant, com vam veure al punt 4 del tema 5, quan prenem decisions en
situacions de la vida quotidiana sobre esdeveniments futurs o de caràcter incert,
solem utilitzar heurístics, i es produeixen biaixos associats a l’ús dels heurístics.
Per tant, l’estudi del raonament humà no ha d’abordar-se considerant únicament

aspectes cognitius i regles lògiques, sinó que és necessari introduir en les
explicacions del raonament humà, variables afectives, motivacionals, que
expliquen l’actuació en contextos reals i no solament en tasques de laboratori.
Les teories sobre la presa de decisions s’han classificat en teories normatives, i

teories prescriptives. Les veurem a continuació, de la manera més resumida
possible.
(Moya i Georgieva, 2014)
Teories NORMATIVES (teories des de l’economia)
- Tenen com a base comportaments ideals, racionals, normatius, amb la

finalitat d’optimitzar recursos, minimitzar pèrdues i maximitzar guanys.
a) Teoria de la utilitat subjectiva esperada (USE) (Savage, 1954).
b) Teoria de la utilitat multiatrbutiva (TUMA) (Keeney & Raiffa, 1976).
Aportació de la Psicologia a la presa de decisions
Teories DESCRIPTIVES
- Descriuen el comportament de les persones en la presa de decisión,

així com els errors més freqüents que cometem.
a) Teoria de la perspectiva (Kahneman i Tversky, 1979).
b) Teoria emotiva de la presa de decisions.

Teories NORMATIVES
- Aquestes teories tenen com a base comportaments ideals, racionals, normatius, amb la finalitat
d’optimitzar recursos, minimitzar pèrdues i maximitzar guanys.
a) Teoria de la utilitat subjectiva esperada (USE).
Aquesta teoria es basa en que la persona pot construir les probabilitats (percentatge que li
assigna la persona a l’ocurrència d’un succés) en la presa de decisions, a partir de les seues
preferències, i així, tant les probabilitats, com les utilitats (el valor que una persona atorga a un
objecte determinat) són subjectives.
Per exemple: hem de triar entre anar al cine o al teatre, la probabilitat d’aconseguir una entrada
per al teatre és de 40, i per al cine, de 60. M’agrada més el teatre que el cine, imagineu, en una
proporció de 70 el teatre i 30 el cine, doncs si multipliequem: probabilitats x utilitat (40 x 70 teatre =
2800, i 60 x 30 cine = 1800), em decantaré per anar al teatre.
Existeixen certs axiomes (von Neuamn i Morgenstern, 1947), als que hauríem d’atendre’ns perquè
les nostres decisions siguen el més encertades possibles.
a) Transitivitat. Si preferim A a B i B a C, lògicament hauríem de preferir A a C.

b) Invariança. Si preferim A a B, seguirem preferint A, independentment de com es
presente.
c) Principi de la cosa segura. Si dos alternatives tenen un resultat comú, aleshores l’ordre
de les alternatives ha de ser independent d’eixe resultat.
d) Principi de regularitat. L’adició d’una alternativa en un sistema d’elecció mai ha
d’augmentar la probabilitat d’escollir una alternativa del conjunt original.

C. Principi de la cosa segura.
En funció de com plantegem l'oferta, en presa de decisons que impliquen risc,
elegirem la que menys risc implique. El que diu l'axioma seria que l'ordre dels
factors no altera el producte, però més tard hem vist que no sempre és així.
Imagina que has jugat a un joc que oferia un 50% de probabilitats de guanyar
200 euros i un 50% de perdre 100 euros. Més tard has de prendre una decisió
respecte a una segona aposta igual que la primera. Acceptaries la segona
aposta? aquest és un exemple per veure si aquest axioma es compleix.
Moltes persones accepten la segona en funció si han guanyat la primera.
D. Principi de regularitat.
Imagina que vols comprar dos portàtils: a i b. A és relativament pesat, però té
una gran pantalla, B és més lleuger, però té una pantalla més xicoteta. La
persona de la tenda ens du un tercer pc, D, que és més pesat que B, però amb
el mateix tamany de pantalla. D fa que B semble millor ordinador. És així? la
probablilitat d'escollir b del conjunt de tres equips és major que la probabilitat
d'escollir B del conjunt de dos...
140
Teories NORMATIVES
- Aquestes teories tenen com a base comportaments ideals, racionals, normatius, amb la
finalitat d’optimitzar recursos, minimitzar pèrdues i maximitzar guanys.
b) Teoria de la utilitat multiatributiva (TUMA).

Quan tenim que elegir qualsevol cosa per aconseguir una meta, ens adonem que no
poden considerar-se en conjunt, hi ha que segregar-los en els seus components, i
analitzar cadascun d’ells. Per exemple, al comprar un cotxe: comoditat, seguretat,
potència del motor… En funció del que busquem, ens decantarem per un o per altre.
Extendeix el concepte d’utilitat a situacions en les que el rsultat és millor si tenim en
compte diverses variables. Aquestes comparacions solen utilitzar-les les mateixes
companyies per vendre cotxes, vivendes… ja et fan la comparativa, perquè pugues
decidir-te.
Aportació de la Psicologia a la presa de decisions (teories descriptives) (Birnbaum,

2007; Tversky, 1969; Tversky & Kahneman, 1981; Tversky & Shafir, 1992).
- Però, realment les persones som objectives quan ens decidim per un camí o per un
altre?
- En moltes ocasions, no som conseqüents amb les probabilitats objectives i ens deixem
dur pels sentiments i emocions.
- Realment les persones seguim les axiomes que podrien garatitzar una bona elecció?
Teories DESCRIPTIVES: Descriuen el comportament de les persones en la presa de decisió,
així com els errors més freqüents que cometem. Si les persones ens guiem pel sistema 1 de
raonament, en la majoria d’ocasions, no és difícil pensar que cometem errors i no apliquem,
sistemàticament, el raonament lògic. (Recordeu el punt 4 del tema 5: com solem prendre
decisions en situacions de la vida quotidiana sobre esdeveniments futurs o de caràcter incert,
l’ús dels heurístics, i els biaixos associats).
a) Teoria de la perspectiva (Kahneman i Tversky, 1979).
No sempre seguim els axiomes (Teoria de la utilitat esperada) a l’hora de prendre

decisions, sobre tot en tasques en les que intervé el risc. Les preferències són
dependents de la posició en la que es troba la persona, i per tant, no depén de valors
absoluts. Solem triar l’opció que semble més atractiva, per ex. És una teoria contextual.
Les persones considerem més atractiva una decisió en una situació de guanys que de
pèrdues. Per tant, és millor dir que una persona que juga al bàsquet ha anotat el 75%
dels seus tirs lliures, que dir que sols ha fallat el 25% dels seus tirs lliures.
b) Teoria emotiva de la presa de decisions.
Després de prendre una decisió, una persona pot descobrir una altra alternativa que
hauria sigut preferible, que pot produir un sentiment de pèrdua, i la persona es penedeix
d’haver pres la decisió. Després d’haver pres una decisió determinada podem sentir:
alegria, penediment, decepció.. Aquests sentiments ens preparen per prendre decisions
apropiades. I, què és allò que suscita aquest sentiments? EL PENSAMENT
CONTRAFÀCTIC.
Moltes gràcies per la vostra atenció!
Espere i estic segura que anirà molt bé el final del curs!

Repaso Temas 5 - 9 - Pensamiento

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Repaso Temas 5 - 9 - Pensamiento

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Tema 5:

Professora: Elisabeth Malonda Vidal

Què significa raonar?

Són conjunts específics d’habilitats inferencials de les persones.

Raonament Raonament Raonament Raonament

(predicció, probabilitat, causalitat…)

Raonament inductiu Raonament deductiu

D’observacions especifiques De generalitzacions

QÜESTIONARI: Raonament deductiu vs. inductiu

• Calculem les probabilitats per solucionar problemes i prendre decisions, és

La predicció dels es fa sobre la base d'heurístics (basats en

- Són procediments ràpids i fàcils per a solucionar problemes o prendre

1. Va distinguir entre el sistema 1 (intuitiu-pensar ràpidament), caracteritzat per:

2. i el sistema 2 (reflexiu-pensar lentament), que és:

Els errors associats a l’ús d’aquest heurístic són:

 Les persones tendeixen a sospesar les probabilitats d'ocurrència d'un

 Els subjectes no són sensibles a la representativitat objectiva d'una

En usar aquest heurístic se suposa equivocadament que la mostra

 Els subjectes no són sensibles a la representativitat objectiva d'una

Es relaciona amb la insensibilitat a la grandària de la mostra

S'avalua la probabilitat d'un esdeveniment en funció de la facilitat amb què venen a la

 Pseudo-probabilitat depenent del mecanismes de cerca: Es percep més

El valor inicial pot venir suggerit S'assumeix, equivocadament,

Facilitat o accessibilitat per construir un escenari hipotètic.

La probabilitat d'un resultat

Un altre exemple és el fet que a vegades,

Aquest heurístic està altament associat amb el pensament contrafàctic.

Un exemple de pensament contrafàcic són els típics “i si…?”, és a dir, el plantejament

PRÀCTICA 4. PENSAMENT CONTRAFÀCTIC (31 de març)

Per exemple, entre 2 i 6 mesos d’edat, bebés saben

- Segons aquest model, podem fer:

a. consens: b. consistència: c. distintivitat:

Però… és segur utilitzar aquest coneixement causa-efecte per a respondre

• L'atribució de causes està guiada per la necessitat de percebre el món com a

• Tenim una tendència a exagerar la relació causal entre la conducta i els

• La il·lusió de control és una impressió subjectiva de controlar els esdeveniments.

• S'infravaloren els factors situacionals.

• Aquest biaix cognitiu s’ha relacionat amb el “joc patològic”.

- Segueix el mateix principi que l'heurístic de representativitat, es basa

Per exemple: si algú reacciona emocionalment amb molta intensitat

- Tendència a exagerar el valor causal dels trets de l'actor de la conducta

- Tendència a realitzar un biaix d'atribució basat en disposicions internes

P.e. Estem a la carretera conduint un cotxe i ens parem front a un

- Hi ha una tendència a utilitzar el “principi de parsimònia” intuïtiu quan

- Tendim a sobreestimar el valor de les atribucions unicausals, a

- En les situacions en les quals un resultat depèn de múltiples factors

P.e. Buscar una sola causa a un divorci.

P.e. Delinqüent juvenil que se li atribueix “heretabilitat” en les seves

Professora: Elisabeth Malonda Vidal

Si la tasca de la LÒGICA, com a ciència independent, consisteix en estudiar i

2.1. Sil·logisme lineal, inferència transitiva o

En aquest punt veurem les tasques que constitueixen el centre

En l’exemple anterior la dificultat d’extraure la conclusió correcta

És la tasca deductiva més senzilla: als 8 anys es

- Hipòtesi lingüística: s'emfatitzen els factors de caràcter lingüístic.

2 proposicions o premisses i una conclusió, que pot ser vàlida, o

Tots els gats són mamífers (premissa menor)

- A continuació teniu de manera resumida els aspectes formals

- De la combinació del mode i la figura sorgeixen diversos

ASPECTES FORMALS DE LES PROPOSICIONS:

- Figura: relatiu a l'ordre dels 3 termes en les premisses. Existeixen 4

Euler va dissenyar al SXVIII un sistema de representació de les

No obstant, no és l’única manera de fer-ho, hi ha altres, com els diagrames de