PRÀCTICA 14

Vida i obra (cita correctament d’on surt la informació)

Ensenyar exigeix respecte als sabers dels educands

Ensenyar exigeix la corporització de les paraules per l'exemple
Ensenyar exigeix respecte a l'autonomia de l'ésser de l'educand
Ensenyar exigeix seguretat, capacitat professional i generositat
Ensenyar exigeix saber escoltar
Ensenyar exigeix conèixer i conèixer, conèixer a Paulo freire

De nom complet Paulo Reglus Neves Freire, però més conegut com a Paulo Freire
considerat un dels pedagogs més importants del segle XX, va néixer el 19 de setembre de
1921 a la ciutat de Recife, ubicada al nord-est del Brasil, la regió més pobra del país.

Nascut en una família de classe mitjana, la qual estava composta pel seu pare, Joaquim
Temístocles Freire, oficial de la policia, la seva mare, Edeltrudes Neves Freire, i els seus
germans. En opinió de la seva mare, Pauliño va ser un nen net, vanitós, molt devot,
afectuós, sensible i amorós. Era tan afectuós que no consentia que els seus germans
s'acostessin a la seva mare, els deia: «Treu-te, treu-te, la meva mare és meva!».

Durant la Gran Depressió de 1929, van tenir problemes econòmics i van traslladar-se a la
veïna de Jaboatão, on la vida era més barata. Per aquest motiu, Freire va perdre dos anys
d'estudis secundaris i als vint, va començar a estudiar advocacia, encara que ell aspirava a
ser educador, es va graduar en lleis a la Universitat Federal de Pernambuco per ser l'única
carrera relacionada amb les ciències humanes, encara que moltes vegades va haver
d'interrompre la carrera per raons econòmiques, ja que havia de treballar per contribuir
amb la seva família; Família és la que va crear el 1944 amb Elza Maia Costa Oliveira,
professora de primària amb qui va tenir 5 fills i va incidir determinantment en la decisió
de Paulo de deixar dret per dedicar-se a la pedagogia, posteriorment després de la mort
d'Elza es va casar amb Ana María Araujo Freire.

Retomant en l'ocupació de Paulo, aquest a posteriori d'exercir una curta carrera com a
advocat, va torna a la tasca d'ensenyament, en la qual destaca;

● El 1947 va ser director del Departament d'Educació i Cultura del Servei Social de
la Indústria, òrgan acabat de crear per la Confederació Nacional d'Indústries. Hi
va tenir contacte amb l'educació d'adults/treballadors i va sentir que la nació
enfrontava el problema de l'educació i més particularment de l'alfabetització.

● Al costat d'altres educadors dirigits per Raquel Castro, va fundar als anys
cinquanta' l'Institut Capibaribe, institució privada reconeguda a Recife pel seu alt
nivell d'ensenyament i formació científica, ètica i moral encaminada cap a la
consciència democràtica.

● El 1961 va ser el primer director del Departament d'Extensió Cultural de la

Universitat de Recife. Va tenir les primeres experiències com a professor
d'educació superior a l'Escola de Servei Social a la mateixa universitat.

● El 1959 va obtenir el títol de Doctor en Filosofia i Història de l'Educació

defensant la tesi "Educació i Actualitat Brasilera". Com a tal, és nomenat
professor efectiu nivell 17 de Filosofia i Història de l'Educació de la Facultat de
Filosofia, Ciències i Lletres. Va aconseguir el nomenament de Docent Lliure
d'Història i Filosofia de l'Educació de l'Escola de Belles Arts.

Entre molts altres….

Però si va ser cèlebre mundialment va ser perquè amb un llenguatge molt peculiar i amb
una filosofia de l'educació absolutament renovadora va desenvolupar el seu propi mètode
amb el principi que el procés educatiu ha de partir de la realitat que envolta l'educand i
mai reduir-la a simple coneixement de lletres, paraules i frases, amb l'objectiu de
transformar el treball educatiu en una acció per a la democràcia, en resum, una educació
d'adults que estimulés la col·laboració, la decisió, la participació i la responsabilitat social
i política.

El més important per poder comprendre la seva teoria és comprendre el context en què va
sorgir, Pablo Freire va conèixer des de petit la realitat del nord-est brasiler, en què fins
feia poc es vivia en esclavitud i que per aquells temps les classes rurals vivien en
relacions laborals d'opressió, marginades del procés social, polític i econòmic i sense cap
participació en les decisions importants per al país. És aquí on s'introdueix Paulo Freire,
que intenta que els seus soterranis trenquin la seva passivitat i silenci, que reconeguin la
força de la seva unitat transformadora, que adquireixen la capacitat crítica per
relacionar-se amb la societat i que s'alliberin dels seus lligams, única possibilitat de canvi
de la societat.

Les primeres experiències del mètode van aconseguir el 1963 que 300 treballadors rurals
fossin alfabetitzats en quaranta-cinc dies. Per a l'any següent, el president de Brasil Joao
Goulart ho va convidar per reorganitzar l'alfabetització d'adults en l'àmbit nacional.
Estava prevista la instal·lació de 20.000 cercles de cultura per a 2 milions d'analfabetes.

Va rebre dotzenes de Doctorats honoris causa d'Universitats de tot el món i nombrosos

premis incloent el de la pau de la UNESCO el 1987.

Esquemàticament el mètode consisteix a:

1. Observació participant dels educadors, "sintonitzant-se" amb l'univers verbal del

poble.
2. Cerca de les "paraules generadores" buscant la riquesa sil·làbica i el seu sentit
vivencial.
3. Codificació de les paraules en imatges visuals que estimulin el trànsit de la cultura
del silenci a la consciència cultural.
 4. Problematització de l'escenari cultural concret.
5. Problematització de les paraules generadores a través d'un diàleg del "cercle de
cultura".
6. Recodificació crítica i creativa perquè els participants s'assumeixin com a
subjectes del seu propi destí.

L'essència d'aquest mètode apuntava cap a fer "un món menys lleig, menys malvat,
menys deshumà", "vivint cap a l'amor i l'esperança". Deixant en herència la indignació
per la injustícia que no s'ha d'embolicar amb paraules dolces i sense sentit vivencial.

En 1964 Estant Freire a Brasília, activament involucrat en els treballs del Programa
Nacional d'Alfabetització, va veure la seva vida trontollar arran del cop militar del 31 de
març de 1964 protagonitzat pel general Humberto d'Alencar Castelo Blanco l'aual el
destitueixo exili "perquè la Campanya Nacional d'Alfabetització conscienciava immenses
masses populars" el que va incomodar les elits conservadores brasileres. Va passar
setanta-cinc dies a la presó per considerar-ho un perillós pedagog polític i acusat de
"subversiu i ignorant".

Refugiat a l'ambaixada de Bolívia, passa uns dies en aquest país i es va dirigir a Xile, on
va instal·lar la seva residència durant cinc anys. Des d'allà va seguir el seu objectiu
educatiu Treballant a l'Institut Xilè per a la reforma Agrària, en programes d'educació
d'adults. A Xile va trobar un espai polític, social i educatiu molt dinàmic, ric i desafiador,
que li va permetre re estudiar el seu mètode, assimilant la pràctica i sistematitzant-ho
teòricament.
Els educadors d'esquerres es van apropiar de la filosofia educativa de Paulo Freire, però
l'oposició del Partit Demòcrata Cristià el va acusar d'escriure un llibre violentíssim,
"Pedagogia de l'Oprimit", això va ser un dels motius que el van fer abandonar la seva
residència Xile.

Successivament a partir del 1968 va emigrar als Estats Units on va exercir com a assessor
de la UNESCO i posteriorment va passa a ser professor de la Universitat Harvard.
Pero on realment va residir el major temps del seu exili va ser a Ginebra on va completar
16 llargs anys, des d'aquí va viatjar com a "conseller errant", del departament d’educació
del consell mundial de les esglésies per terres d'Àsia, Oceania, Amèrica i Àfrica, acabada
d'alliberar de la colonització europea, col·laborant en programes d'educació de persones
adultes, especialment a Angola i Guinea.

Més tard va retornar als Estats Units amb un bagatge nou portat de l'Àfrica i va discutir el
tercer món a l'interior del primer món amb Milles Horton, això va donar origen al llibre,
escrit amb molta passió, esperança i saviesa titulat: "Fem camí en caminar: converses
sobre educació i canvi social".

Però finalment Freire va veure materialitzat el seu desig l’agost de 1979, sota un clima
d'amnistia política, feliçment va tornar al seu origen, Brasil, on va ser calorosament rebut
per parents, amics i seguidors, on es va planteja com a pròxim objectiu el "re-aprendre el
meu país", consecutivament , va fer incessants viatges per tot Brasil fent conferències,
publicant i entaulant diàlegs amb estudiants i professors.
Als seus setanta anys Freire continuava gaudint de la vida, predicant la força de l'amor,
defensant la necessitat del compromís personal amb els desheretats i reelaborant les seves
idees sobre educació, pocs dies abans de la seva mort debatia els seus projectes sobre les
noves perspectives de l'educació al món al seu propi Institut a Sao Paulo, Brasil, 75 anys
després, Paulo Freire va morir el divendres 2 de maig de 1997, va morir d'una manera
previsible i molt romantica : li va fallar el cor, perquè va ser potser l'òrgan que més va fer
servir en la seva vida.

Informació addicional:

Com a educador va obtenir innombrables reconeixements, va realitzar innumerables

obres, i va rebre innumerables premis. Entre ells es poden destacar,

Homenatges:
 ● La commemoració número 92 del natalici de l'educador el 2013.

● La inauguració de la primera estàtua de Paulo Freire develada per la Internacional

de l'Educació a la seva ciutat natal, Recife.

● Amb motiu de la commemoració del 100è aniversari del seu naixement, Google
va dedicar en homenatge un doodle el 19 de setembre del 2021 visible al Brasil i
alguns països llatinoamericans.

Obres:

● L'educació i la realitat brasilera. Recife: Universitat Federal de Recife, 139p. (Tesi

de licitació per a la cadira d'Història de l'Educació i Filosofia de Belles Arts de
Pernambuco) (1959)

● L'alfabetització i la consciència. Port Alegri: Editora Emma. (1963)

● L'educació com a pràctica de la llibertat. Introducció Francis C. Weffort. Riu de

Gener: Pau i Terra, (19ª ed, 1989, 150 p.) (1967)

● Pedagogia de l'oprimit. Nova York: Herder i Herder, 1970 (manuscrit en

portuguès 1968). Publicat amb el prefaci d'Ernani Maria Fiori. Riu de Gener,
Continuum, 218 pàg. (1970)

Premis:

● Premi Rey Balduino per al Desenvolupament (Bèlgica 1980)

● Premi de la PAU de la UNESCO (1987)
● Premi Andrés Bello de l'OEA com a educador de Continents (1992).
Webgrafia:

http://educomunicacion.es
http://cultura.gob.ar
http://cepapaulofreire.hezkuntza.net
https://es.wikipedia.org/wiki/Paulo_Freire
https://eligeeducar.cl/historias-docentes/la-historia-de-paulo-freire/
https://redclade.org/noticias/quien-fue-paulo-freire/
https://www.ecured.cu/Paulo_Freire