L'ull Vestit D'onades

L’ULL VESTIT
D’ONADES
TREBALL DE RECERCA
Blanca Ramiro i Clarió
Blanca Ramiro i Clarió

2n de batxillerat
Tutor: Albert Escriu
Curs: 2016-2018
INS Vilablareix
“La llibertat també està,
en els ulls de qui et mira quan tu ja no et veus.”
Elvira Sastre.
1
AGRAÏMENTS
Abans de començar, m’agradaria agrair l’ajuda que m’ha ofert l’Albert Escriu, professor
d’ètica i anglès de l’Institut de Vilablareix i tutor del meu treball de recerca, que m’ha
ajudat a reconduir-lo, a polir-ho, i sobretot a dedicat temps a llegir-se’l uns quants cops.
Per la part teòrica del meu treball i els entrevistes, cito a el Centre de Salut Mental
Infantil i Juvenil (CSMIJ) per haver-me ajudat a aprofundir el meu treball i haver-me
permès realitzar entrevistes; sobretot els agraeixo perquè allà va ser la meva principal
font d’inspiració.
També cal agrair a la Unitat de Patologies Alimentàries de la Clínica Bofill, que està
dirigida per la UPA Girona, per haver-me deixat fer els entrevistes.
2
ÍNDEX
1.NOTA INTRODUCTÒRIA ______________________________________ 4

2.OBJECTIUS _________________________________________________ 6
3. INTRODUCCIÓ ______________________________________________ 7
4.LA VERITAT SUBMERGIDA D’UN MÓN PER EXPLORAR ___________ 8
4.1.HISTÒRIA DE LA BULÍMIA __________________________________ 8
4.2.QUÈ SÓN ELS TRASTORNS DE LA CONDUCTA ALIMENTÀRIA? _____ 8
4.3.QUÈ ÉS LA DISTORSIÓ PERCEPTIVA? _________________________ 12
4.4.TRASTORN DISMÒRFIC CORPORAL __________________________ 15
4.5.L’AUTOESTIMA __________________________________________ 17
5.L’ESSÈNCIA O L’ACCESSORI D’UNA MENT LLIURE? _____________ 19
5.1.L’EDUCACIÓ EMOCIONAL _________________________________ 19
5.2.EMOCIONS I SENTIMENTS __________________________________ 19
5.3.EMOCIONS ______________________________________________ 20
5.4.ELS SENTIMENTS _________________________________________ 22
5.5.ELS PENSAMENTS ________________________________________ 22
6.LA CALMA, EL RETROBAMENT D’UN MATEIX __________________ 23
6.1.CONCLUSIÓ _____________________________________________ 23
7.FONTS D’INFORMACIÓ ______________________________________ 25
7.1.BIBLIOGRAFIA ___________________________________________ 25
7.2.PÀGINES WEB CONSULTADES ______________________________ 26
7.3.ALTRES FONTS ___________________________________________ 26
ANNEXOS
3
1.NOTA INTRODUCTÒRIA
Tot va començar fa dos anys quan em van detectar una malaltia, coneguda com
l’anorèxia nerviosa purgativa. En aquell moment no m’ho creia, pensava que estava bé
i, la depressió, els baixos estats d’ànim, la baixa autoestima, l’odi cap al meu cos i, en
general, veure la vida de manera negativa era lo normal de l’edat. Em deia a mi mateixa
“Blanca, deuen ser les hormones alterades”, però no era així i jo, repeteixo: no m’ho
creia. Tenia visita amb una psicòloga un cop al mes, però jo no l’escoltava, encara no
m’ho creia del tot. Van anar passant els mesos i jo empitjorava, estava mentalment i
emocionalment destrossada.
Durant aquest temps tot ho veia negatiu, m’odiava i odiava als demés, veia a tothom
com a enemic, fins i tot, jo mateixa.
Els amics es varen reduir perquè estava insuportable, les notes a l’institut baixaren de
cop, no menjava i, si ho feia, vomitava, no confiava amb ningú. Estava dins d’un
malson.
La teràpia va augmentar i anava un dia a la setmana amb la psicòloga i la infermera. Al
cap de mig any, finalment vaig reaccionar, estava molt malament i veia la necessitat
d’un canvi, el debat era entre jo i el meu jo interior, que aquest deia que continues.
Estava dins de la meva pròpia lluita.
Els dies i mesos anaven passant fins que la psicòloga em va dir: prou, o millores o
hauràs d’anar en un centre de dia. Aleshores, em va marcar un ultimàtum, vaig
reaccionar, vaig fer una introspecció on vaig descobrir que necessitava viure la vida i,
sortir d’aquest mal son. Estava farta de pesar-me cada dia, de contar les calories del
menjar, de tractar injustament malament als demés, d’autolesionar-me, de no veure res
positiu en la vida, etc. Bàsicament estava farta de viure així.
Va ser qüestió d’un any però em vaig recuperar, ho vaig aconseguir i tot va ser amb
força de voluntat i amb l’ajuda del meu entorn familiar.
4
D’aquesta experiència he après moltes coses, he obert els ulls, he passat de tenir l’ull
vestit d’onades i no veure la realitat, fins a obrir-los de cop i observar la realitat tal i
com és.
Gràcies a aquesta experiència he après com és el món de la psicologia i la psiquiatria,
fins a tal punt que en un futur m’agradaria estudiar-ho. També he après com són els
tractaments que realitzen per als TCA i moltes coses més.
Un cop em varen donar l’alta, vaig sentir que una dona estava parlant sobre la distorsió
perceptiva a la consulta.
Em vaig interessar sobre el tema i vaig decidir fer recerca per informar-me més. Vaig
donar-me compte de que era un tema molt interessant i una malaltia greu, a partir d’aquí
vaig decidir fer aquest tema per al Treball de Recerca.
Des de que vaig patir l’anorèxia sempre em preguntava si algú més es veuria com em
veia jo i, al descobrir la distorsió perceptiva, tenia curiositat per saber si qualsevol pot
patir-la i si aquesta, és igual a la distorsió que té una bulímica d’ella mateixa.
5
2.OBJECTIUS
Aquest treball pretén assolir tres objectius els quals corresponen a cada bloc:
1. Entendre el concepte de trastorns de la conducta alimentària i la distorsió
perceptiva. Per a fer-ho possible, m’informaré amb llibres i realitzant entrevistes
a especialistes.
2. Investigar si l’educació, els sentiments, les emocions i els pensaments són
importants per a la distorsió perceptiva i, si realment són essencials o només un
accessori d’aquest trastorn.
3. Verificar la hipòtesi i arribar a una conclusió que vagi més enllà del treball,
descobrir si realment hi ha una cura o només es calma el trastorn.
La hipòtesi principal del treball és que una persona que pateix bulímia té la mateixa
distorsió perceptiva que una persona en absència de malaltia i, hi ha una cura per a
aquest trastorn a base de tractaments psicològics.
6
3. INTRODUCCIÓ
Aquest treball vol recollir tota la informació possible per a poder entendre la distorsió
perceptiva i assolir la hipòtesi. Amb aquesta recerca, m’he basat en la consulta de
llibres, webs fiables, entrevistes a professionals i a una noia que pateix de bulímia.
També conté una part sobre l’educació, sense la qual seria molt difícil arribar a la
conclusió. D’aquesta manera, podríem dir que ho he dividit en tres blocs; La veritat
submergida d’un món per explorar, que tracta sobre l’explicació dels Trastorns de la
Conducta Alimentària, distorsió perceptiva, i acabaré amb una breu explicació sobre la
dismorfòbia i l’autoestima. Aquest títol vol transmetre la falta d’investigació sobre
aquests trastorns i, també les mitges veritats que s’expliquen d’ells.
L’essència o l’accessori d’una ment lliure?, aquest segon bloc servirà per aclarir si
l’educació, les emocions, els sentiments i els pensaments són essencials per alliberar-
nos del trastorn i equilibrar-lo o si només són un accessori per maquillar-lo. Finalment,
el tercer bloc s’anomena La calma, el retrobament d’un mateix, on es verificarà la
hipòtesi i arribarem a la conclusió final.
7
4.LA VERITAT SUBMERGIDA D’UN MÓN PER EXPLORAR
4.1.HISTÒRIA DE LA BULÍMIA
La paraula bulímia prové del grec i significa “home bou”.
El significat del fet de menjar va més enllà de la nutrició, hi ha un component psicològic
de dependència física i emocional, ja que quan una persona té molta gana és irritable,
inestable, i desapareix quan aquesta menja.
A l’antiga Grècia aquest trastorn ja existia però només va ser identificada i descrita com
a una malaltia amb característiques pròpies.
A l’antiguitat, es feien banquets on es menjava i es bevia molt, un remei per a tornar a
menjar era provocar-se el vòmit.
El primer cas de bulímia va aparèixer al segle IX. Ho sabem gràcies a un monjo de

Monheim va fer referència a la història una noia que s’anomenava Friderada, aquesta
rebutjava els aliments sòlids i vomitava el que ingeria.
Durant el segle XX les primeres referències de bulímia nerviosa apareixen a la dècada

dels anys 50 on va ser descrita com la síndrome de la purga i afartament o bulimarexia.
Al 1979, Russell, va considerar la bulímia com a variant de l’anorèxia i el nom de
Bulímia nerviosa es va començar a utilitzar per a designar aquesta malaltia.
4.2.QUÈ SÓN ELS TRASTORNS DE LA CONDUCTA ALIMENTÀRIA?

Quan parlem dels TCA1, no ens referim tan sols a la existència d’un hàbit inadequat
alimentari o a un desig excessiu per aprimar-se, sota d’aquesta etiqueta existeix una
complexa patologia que inclou aspectes com desequilibris emocionals, trastorns de la
personalitat, distorsions perceptives, pensaments obsessius, autovaloracions negatives i
més comportaments que donen una idea de la complexitat del trastorn.
1
SEIGNALET, Jean. La alimentación, la 3ª medicina. Montpellier: RBA Libros, 1998:
pp. 656.
8
Ens centrarem en parlar de la bulímia; un TCA que la majoria de vegades és confosa per
l’anorèxia nerviosa, per això les definirem i les podrem diferenciar.
L’anorèxia nerviosa2 és deixar de banda el manteniment del pes normal d’acord amb
l’edat i l’altura, principalment és la por intensa a engreixar-se. Hi ha l’existència d’una
distorsió perceptiva de la imatge corporal3 i, els qui la pateixen, neguen que tenen la
malaltia.
Hi ha dos tipus d’anorèxia nerviosa, la restrictiva i la purgativa. A ambdós grups, hi ha
un percentatge petit on només presenten un únic episodi d’anorèxia, un percentatge
major opta per guanyar pes i anar recaient i, l’últim grup no supera el primer episodi
d’anorèxia i desenvolupa un deteriorament crònic.
L’anorèxia nerviosa restrictiva4 consisteix en baixar de pes a través de dietes
restrictives, fent dejunis llargs i abusar de l’esport. En aquest tipus d’anorèxia els
pacients no fan afartaments compulsius.
L’altre tipus d’anorèxia nerviosa és l’anomenada anorèxia compulsiva o purgativa5.
Aquests, recorren a fer afartaments o purgues de forma sistemàtica; hi ha un subgrup
minoritari que només recorren a la purga. Aquest grup pateixen una varietat emocional6
degut a la pèrdua dels impulsos així que recorren al consum de substàncies addictives.
Les causes de l’anorèxia nerviosa7 es divideixen en tres factors:

❏ Factors individuals: bàsicament es forma per alteracions psiquiàtriques com la
depressió o el trastorn obsessiu-compulsiu, aquest és l’anomenat TCA.
❏ Factors familiars: presència d’alcoholisme o de trastorns psiquiàtrics en
familiars de primer grau.
2
PASCUAL, Antoni i CHAPUR, Pau. Vivir peligrosamente: anorexia y bulimia.
Barcelona: M&M Euroeditors, S.L., 2002: pp. 107.
3
4
5
6
Diferents emocions.
7
pp. 656.
9
❏ Factors culturals: els cànons de bellesa imposats per la societat.
❏ El tractament consisteix en un seguiment psicològic individual i, en altres casos
teràpies de grup; si la persona te recolzament familiar. Si és un cas greu, la
teràpia és realitzarà en un hospital de dia.
En canvi, la bulímia nerviosa8, és la preocupació excessiva pel menjar. Apareixen una

sèrie d’episodis repetits d’ingesta excessiva d’aliments, i practiquen mesures extremes
per controlar l’augment de pes com ara: vòmits provocats, un abús de laxants i diürètics,
consums de fàrmacs que restringeixen la gana, períodes sense menjar i una preocupació
excessiva pel pes.
En la bulímia nerviosa hi ha una sèrie de diagnòstics recollits en el DSM-IV-TR9 que

són els següents:
a) Presència d’afartament, per:
1. Ingesta d’aliment en un temps curt en una quantitat superior a la que menjaria la
majoria de gent.
2. Sensació de pèrdua de control sobre la conducta de menjar durant l’episodi de
ingesta.
b) Conductes compensatòries inapropiades, de manera recurrent, per evitar el guany

de pes, com la provocació de vòmits, ús excessiu de laxants, diürètics, ènemes i altres
fàrmacs; deixar de menjar; exercici excessiu.
Hi han diferents factors10 que causen aquest trastorn però bàsicament es tracta de la
baixa autoestima. Aquesta, condueix a una excessiva preocupació per l’aspecte físic, la
qual comporta a fer dietes molt restrictives i provoquen un desequilibri metabòlic.
8
9
pp. 656.
10
pp. 656.
10
La persona qui ho pateix, també pot sentir-se pressionat per els patrons de bellesa
considerats els ideals per a la societat, així que veuen la necessitat de seguir-los per a
sentir-se acceptats.
L’objectiu principal del tractament és millorar l’autoestima. Les teràpies11 més

aplicades són la psicoteràpia individual, en grup o familiar, grups d’autoajuda i
tractament farmacològic.
Ambdós trastorns s’han desenvolupat degut a la pressió social per arribar al ideal
imposat per la societat. Em centraré en esmentar cinc diferències12:
1. Els símptomes conductuals són diferents, el trastorn per afartament correspon a
la bulímia i el trastorn restrictiu a l’anorèxia. Les conductes purgatòries i
compensatòries es donen en ambdós casos.
2. La pèrdua de pes. En el cas de l’anorèxia requereix en un impuls persistent en
aprimar-se en canvi, en la bulímia, el pes sol estar dins del rang que es considera
sa.
3. El perfil psicològic. L’anorèxia tendeix a relacionar-se amb el control i l’ordre,
mentre que la bulímia s’associa amb la impulsivitat i l’emocionalitat. Les
persones que pateixen anorèxia contenen una baixa autoestima i són
perfeccionistes i en el cas oposat, el de la bulímia, són persones inestables
emocionalment, depressives i més properes a les addiccions.
4. Les conseqüències físiques. Les persones que pateixen anorèxia tenen unes
conseqüències físiques més greus que els que pateixen bulímia. Normalment són
hospitalitzades per a recuperar el seu pes.
5. L’edat d’inici. La bulímia típicament comença a la joventut; entre 18 i 25 anys.
En canvi, l’anorèxia tendeix a començar en edats més avançades; entre 14 i 18
anys.
11
12
pp. 656.
11
L’anorèxia i la bulímia són només etiquetes perquè ambdós tendeixen a barrejar-se
segons quins casos. Aquestes diferències són les que haurien de ser si aquestes fossin
dos trastorns diferents però, a vegades costa diferenciar-los. Per exemple, hi ha casos
com la noia afectada per bulímia, que vaig entrevistar, que no feia afartaments, va
començar amb el trastorn a una edat més jove i, les seves conseqüències físiques són
greus.
4.3.QUÈ ÉS LA DISTORSIÓ PERCEPTIVA?

La distorsió perceptiva13 és la percepció que la nostra ment té del nostre cos. La
percepció és un procés psicològic en tres fases: selecció de sensacions, interpretació
d'aquestes sensacions i correcció de les mateixes. És a dir, el que percebem visualment,
no és el mateix del que hi ha, ja que la percepció és un procés en el qual l'aprenentatge,
els valors, les creences, etc. tenen un paper fonamental.
En els trastorns alimentaris podem observar una distorsió de la imatge corporal, que
normalment consisteix en una sobreestimació14. És a dir, les persones que tenen aquesta
malaltia, solen veure el seu cos més ample, més gran i amb més volum del que en
realitat tenen.
La distorsió perceptiva la podem dividir en quatre característiques15 diferents:
1. Ho pateixen persones amb baixa autoestima, depressions o fòbies.
2. No es un trastorn mental, qualsevol ho pot patir.
3. Són difícils de reconèixer. Estem tan centrats en la nostra manera de viure que
no ens parem a pensar amb la racionalitat dels nostres pensaments.
4. Es possible vèncer-les. Amb força de voluntat o ajuda professional es poden
neutralitzar.
No podem veure la vida de manera objectiva perquè cada persona té una visió diferent,
el que si que podem fer es advertir a algú quan té una visió de la vida molt irreal.
13
14
15
12
La primera causa, seria la mala interpretació de la realitat, alguna fòbia o mala
experiència i creure’s les coses sense saber si són veritat. Els resultats de la distorsió
perceptiva serien: la ira, la tristesa, la frustració, la por, la baixa autoestima, el baix
autocontrol, l’ansietat, etc.
Però s'ha observat també distorsió perceptiva en la població sana, en absència de
malaltia sobretot entre adolescents i dones. Aquest concepte és molt important, ja que
quan es dona aquest cas, es genera malestar. Aquesta distorsió normalment es genera
quan prenem la decisió de fer règims i dietes, en especial, durant l'adolescència, període
el qual es troba més sovint trastorns de l'alimentació i nutrició. També, la pressió social
i els models de bellesa influeixen negativament sobre la percepció que tenim del nostre
cos.
Per exemple, a una persona li surt un gra de pus a la cara, aquest gra és petit i quasi no
es veu. Aquesta persona s’obsessiona amb el gra i, aquesta obsessió fa que el cervell
creï una imatge del gra amb una mida més gran i en queda fixada. Això seria una
distorsió de la realitat que ens hem creat nosaltres mateixos és a dir, seria un cas de
distorsió perceptiva.
Una persona bulímica, té distorsió perceptiva igual que una persona sana ja que aquesta,
s’ha obsessionat amb alguna part del cos i l’ha distorsionat.
Per exemple, una persona que pateix bulímia s’obsessiona amb les seves cames i la seva
panxa, cada dia pensa com les hauria de tenir i com en realitat les te, s’hi fixa fins
l’últim detall i s’obsessiona. Arribarà un moment que el cervell fixarà la imatge de que
té les cames amples i panxa inflada, la persona creurà que és la realitat però en veritat es
producte de la seva ment.
Amb aquests exemples podem observar que la distorsió perceptiva la pot patir
qualsevol, en ambdós casos s’ha fet el mateix procediment, primer la persona s’ha
obsessionat i desprès, s’ha acabat creient aquella obsessió.
13
QUÈ LI PASSA AL CERVELL?
El cervell16, juga una part molt important amb aquest trastorn perquè pràcticament és ell
qui ho genera.
S’esdevé la distorsió a través de tres zones cerebrals específiques17, les quals són:
❏ Sistema Somatosensorial18. Representa totes les parts del nostre cos, és

defineixen mitjançant la percepció i sensació.
❏ Locus Coeruleus19. És on es dispara l’adrenalina i es posa en acció per actuar,

també arregla la imperfecció.
❏ Ganglis basals20. Fa que aquesta es torni reiterativa l’obsessió i també fa que

s’activi perquè un ho aconsegueixi ja que, la part del malestar, està feta malbé i
vol que s’aconsegueixi l’objectiu.
El benestar arriba quan aquests, acaben amb les imperfeccions pròpiament creades.
TRACTAMENT
Per aquesta malaltia és necessita un tractament21, normalment els psicòlegs i psiquiatres
utilitzen la Teràpia Cognitiva Conductual, conegut com a TCC. Aquesta pot ser tant
grupal com individual depenent del grau de malaltia.
16
pp. 656.
17
pp. 656.
18
pp. 656.
19
pp. 656.
20
pp. 656.
21
pp. 656.
14
Aquesta teràpia consisteix en identificar les connexions entre pensaments, sentiments i
comportaments. Esbrinar l’actitud de l’individu cap al propi cos i, aparença física.
L’objectiu és reduir comportaments negatius i l’ansietat.
4.4.TRASTORN DISMÒRFIC CORPORAL

El trastorn dismòrfic corporal, conegut com dismorfòbia22, està caracteritzat per crear
un defecte físic que en realitat és imaginari, és a dir, és la preocupació excessiva de la
pròpia imatge corporal.
La pròpia imatge corporal juga un paper important per el nostre benestar diari. Quasi
tothom es preocupa per la seva imatge però, aquesta pot arribar a una obsessió fins a
extrems patològics.
Aquesta autoimatge va lligada amb l’autoestima de la persona i, els qui pateixen aquest
trastorn, els hi repercuteix a les seves vides.
Les persones qui ho pateixen, solen ser persones belles, que no tenen cap necessitat de
fer-se operacions estètiques, dietes o utilitzar molt de maquillatge. Veuen objectivament
defectes en elles mateixes on no n’hi ha.
Això provoca que la persona qui ho pateix, no vulgui relacionar-se amb els demés per
por a ser jutjada.
Estan obsessionades per obtenir algun canvi i poden arribar a dur-se a terme operacions
estètiques o tractaments per tal de millorar el físic. L’altre extrem seria evitar els
miralls.
Tenen depressió, pensaments suïcides, eviten les fotografies i volen aconseguir la opinió
de l’altra gent envers ells.
També es necessita un tractament i una medicació específica per a solucionar-ho.
22
http://antoniorondonlugo.com/blog/wp-content/uploads/2010/02/La-Dismorfofobia-
publicacion-libro.pdf
15
Les persones afectades de dismorfòbia, no busquen ajuda ja que creuen que no tenen
cap problema, que és “algo normal”, passa igual amb les persones bulímiques, elles
neguen tenir un problema. Necessiten ajuda i suport d’un especialista, pares, amics,
tutors, etc.
Molts d’ells, tant les persones dismorfòbiques com les bulímiques, no reben cap
tractament un cop iniciat aquest trastorn, sinó que el reben quan porten molt de temps
tenint-lo.
PRIMERES SENYALS
Les preocupacions habituals són en les característiques23 facials; nas, ulls, barbeta,
cabell, etc. Àrees particulars del cos, com els genitals o pits. Les persones afectades,
perceben de manera negativa el seu cos, ja que pensen que és proporcional i asimètric.
Es veuen o molt prims o molt obesos. Les seves conductes són compulsives per evitar
l’ansietat de la obsessió, com per exemple maquillar-se en llocs públics o pentinar-se
molt.
CAUSES
Es difícil acabar de determinar quines són les causes24. Pel que es sap, n’hi han vàries i
diferents. N’esmentaré cinc, les quals són el bulling, cultura de la imatge e influència de
la comunicació, por a la soledat, baixa autoestima i perfeccionisme; ja que són persones
autoexigents.
Fins aquí, he pogut assolir el meu primer objectiu, he entès el concepte de trastorns de la
conducta alimentària i la distorsió perceptiva. I ho he fet possible a través de dos llibres,
una pàgina web i realitzant tres entrevistes.
23
24
16
4.5.L’AUTOESTIMA
L’autoestima25 es desenvolupa sobretot en l’àmbit familiar, on es rep l’educació.
La persona es forma a través de l’educació26, sobretot la que es rep a casa. Els pares han
d’ensenyar als seus fills a prendre decisions, ser forts en la vida, fer les coses pensant, a
moure’s per ideals, tenir valors, respectuosos, etc. Els han de formar des de que neixen
perquè sinó, els adolescents, com a persones immadures, es deixen portar per els
sentiments, emocions, actituds, l’entorn, xarxes socials, etc.
Podríem dir que l’educació és el punt clau per a l’autoestima, així que d’una certa
manera està en mans dels pares. Però l’educació no acaba mai, és constant.
El comportament humà és basa en l’autoestima. Tant la pacient que vaig entrevistar com
parlant amb especialistes, vaig observar que les persones que pateixen qualsevol trastorn
alimentari, quan passen per algun dels seus pitjors moments no és perquè tinguin una
autoestima baixa, sinó que manquen d’ella. Els especialistes han de pujar l’autoestima
d’aquestes persones que tenen la malaltia perquè <<sense autoestima és impossible
solucionar l’anorèxia i la bulímia>>27. Una baixa autoestima porta a malalties, vicis i a
la destrucció de la persona.
Quan et vas formant com a persona podem parlar de l’autoconcepte, és a dir, si tu
mateix et coneixes bé, et pots definir i tens un concepte real de tu mateix.
L’autoconcepte és <<el conjunt de percepcions, creences i actituds que una persona te
de si mateixa i que formen una estructura cognitiva estable.>>28 L’autoconcepte és el
concepte previ a l’autoestima , ja que l’autoestima és <<la valoració que fem de la
pròpia estructura cognitiva estable>>29, és a dir, és la valoració que faig de mi mateix,
i que expressem a través dels nostres sentiments. L’autoestima és reflecteix amb el
comportament.
25
26
27
28
(PASCUAL A. i., 2002)
29
(PASCUAL A. i., 2002)
17
L’autoestima és un sentiment propi, i segons la valoració que ens fem de nosaltres
mateixos, actuarem o veurem la vida de manera positiva o negativa, d’aquí és reflexa la
importància que te l’educació que ens han transmès.
Podem observar la baixa autoestima que té una persona si aquesta manca de confiança,
menteix, és altiva i observa com s’enfronta al fracàs.
Podem aconseguir una alta autoestima, realitzant una autoavaluació personal i acceptar-
nos, eliminant l’autoexigència exagerada, no comparar-nos amb els demés i no buscar
l’aprovació dels altres; ambdós últims relacionats amb l’aparença.
Hi han símptomes30 per detectar una baixa autoestima:
1. Culpa i queixa constant.
2. Incapacitat d’expressar els seus sentiments.
3. Dependència per l’autoacceptació.
4. Manca de límits personals.
5. Deixar de costat qualsevol problema que sigui persistent en la seva vida.
6. Els hi es difícil perdonar, tenen poca compassió, remordiments i empatia.
7. Tenen una visió negativa de la vida.
8. Són antisocials.
30
18
5.L’ESSÈNCIA O L’ACCESSORI D’UNA MENT LLIURE?
5.1.L’EDUCACIÓ EMOCIONAL
A partir dels 6-7 anys, ja es pot començar a educar als fills en el tema de la
responsabilitat. Si aquestes no les assoleixen bé, se’ls hi ha d’ ensenyar. Sobretot no
s’ha de perdre els nervis ni barallar-vos davant d’ells o els i crearàs inseguretats, pors i,
mala educació. Es requereix molta paciència.
Sempre heu d’animar en positiu i potenciar el màxim les qualitats que tenen.
L’educació és una peça clau per a la formació de la persona, si no eduques bé, es més
probable que el teu fill o filla pateixi problemes emocionals o psicològics.
És molt difícil cercar una definició concreta i breu sobre l’educació emocional, però és
podria definir com el procés educatiu, continu i permanent31. Aquesta, pretén potenciar
el desenvolupament emocional com a part indispensable del desenvolupament cognitiu.
Ambdós són essencials pel desenvolupament de la personalitat.
5.2.EMOCIONS I SENTIMENTS
A la hora d’entendre la ment humana, les emocions32 i els sentiments33 es solen
confondre. Només són etiquetes per a diferenciar ambdós fenòmens mentals.
Tant les emocions com els sentiments tenen a veure amb la manera subjectiva
d’experimentar una situació.
La diferència fonamental és que les emocions són totalment bàsiques i, apareixen
automàticament quan apareix un estímul. En canvi, en els sentiments, se li afegeix la
capacitat de pensar i reflexionar de manera conscient sobre el que es sent.
Encara que ambdós són conceptes diferents, quan hi hagi una emoció sempre hi haurà
un o més sentiments.
31
32
33
19
Per exemple, una persona bulímica quan es mira al mirall té emocions i necessàriament
també tindrà sentiments perquè aquest, li permet expressar de manera simbòlica el que
sent.
5.3.EMOCIONS
Una emoció és un conjunt de respostes neuroquímiques i hormonals que ens
predisposen a reaccionar a un estímul extern o intern. És a dir, és el que és generat per el
sistema límbic34 del cervell quan un grup de neurones estan relacionades amb
experiències concretes. La informació del que experimentem va de la mà amb la
informació de com reaccionem.
A l’hora de prendre decisions, aquestes, són la font d’informació que més influeix.
Classificació
Hi ha dos maneres de classificar les emocions:
● Segons la complexitat de l’emoció:
Durant el nostre procés evolutiu personal es desenvolupen les emocions, cada persona
va construint el seu estil i adquireix un seguit de competències emocionals. També
s’incorporen les emocions secundàries35, associades a les primàries.
Segons el neurobiòleg Damasio, hi han uns altres tipus d’emocions, anomenades
sentiments de fons. Aquestes, són el conjunt de sentiments de la persona que fan que
aquesta cobreixi les seves experiències vitals (agradable, desagradable) i en determinen
la valoració global (positiva o negativa) de cada persona.
● Segons la tipologia de l’emoció:

Segons els esdeveniments que ens envolten, podem distingir una emoció negativa de la
positiva.
Una emoció positiva, seria aquella la qual valorem un esdeveniment com un pas
endavant envers el nostre benestar.
En canvi, en una emoció negativa, veiem un esdeveniment com a barrera, un retrocés,
dificultat o impediment envers el nostre benestar.
34
Conjunt d’estructures situades al cervell al voltant i a dalt del tàlem i abaix de l’escorça.
35
Les emocions secundàries són: l’ansietat, l’avorriment, la pietat, la vergonya, la gratitud, la
culpabilitat, la nostàlgia, l’esperança, la gelosia, l’admiració i l’enveja.
20
Emocions positives
Alegria
Humor
Amor
Emocions negatives
Ira
Por
Ansietat
Tristesa
Aversió
Bàsicament, el repte de l’educació, és <<ser capaç de transmetre efecte, amor, i

seguretat sense sobreprotegir.>>36
Les competències emocionals <<són un conjunt d’habilitats que permeten dirigir,
regular o modular els processos emocions en un mateix i en els altres.>>37
La gestió emocional38 fa referència a ser conscients de les emocions que sentim, les em
d’acceptar i, si es necessari, regular-les. Per a poder gestionar les situacions és
fonamental desenvolupar la nostra intel·ligència emocional, aquest consisteix en un
conjunt d’habilitats psicològiques que permeten apreciar i expressar de manera
equilibrada les nostres pròpies emocions, entendre les dels demés, i utilitzar aquesta
informació per guiar la nostra forma de pensar i el nostre comportament.
Una persona que pateix bulímia i aconsegueix desenvolupar la seva intel·ligència

emocional, tindrà consciència de les seves emocions, comprendrà els sentiments dels
demés, tolerarà les frustracions i pressions de la vida quotidiana, tindrà més capacitat
per treballar en equip, adaptarà una actitud empàtica i social i, finalment modularà les
seves emocions.
36
(Habilitats socials, 2017)
37
(Habilitats socials, 2017)
38
21
Si aquesta aconsegueix fer això, podrà controlar la distorsió perceptiva perquè prendrà
consciència de les seves emocions, sentiments, pensaments i s’adonarà de la realitat, no
s’obsessionarà.
5.4.ELS SENTIMENTS
Els sentiments39 són similars a les emocions i estan relacionades amb el sistema límbic.
Segons l’Institut d’Estudis Catalans, és una “actitud mental, coneixença, desvetllada
per la sensació”.
El sentiment és viscut en un mateix, és quelcom interior. És incontrolable i automàtica e
inclou l’avaluació conscient. És a dir, en un sentiment hi ha la valoració conscient de
l’emoció i de l’experiència subjectiva.
Per exemple, una persona bulímica s’està mirant els canells i els vol més prims, aquesta
serà capaç d’autoexaminar el que sent i el que recorda de les altres experiències
viscudes, les reaccions que va tenir, si era agradable o no, etc.
5.5.ELS PENSAMENTS
Els pensaments també juguen una part fonamental en la distorsió perceptiva, ja que són
qui desenvolupen les idees, records i creences relacionant-les entre sí.
Aquests són tots els processos mentals, relativament abstractes, voluntaris o
involuntaris.
També van lligats amb les emocions, ja que estan generats i regulats per el sistema
límbic.
En aquest segon bloc he assolit el meu segon objectiu, l’educació, els sentiments, les
emocions i els pensaments són importants per a la distorsió perceptiva i, són essencials
per a aquest trastorn.
39
22
6.LA CALMA, EL RETROBAMENT D’UN MATEIX
6.1.CONCLUSIÓ
La hipòtesi és certa, qualsevol pot patir una distorsió corporal i aquesta és la mateixa
que la d’una persona bulímica.
Per a demostrar la verificació de la hipòtesi posaré l’exemple de la pacient que vaig
entrevistar. Extrauré un tros del paràgraf i subratllaré la causa de la distorsió, les parts
del cos amb les que s’ha obsessionat, la distorsió perceptiva i, finalment la solució que
ella es dona.
Tot va començar quan jo tenia 15 anys, vaig voler fer dieta i esport per treure panxa i
cuixes, com totes les adolescents jo crec. Vaig veure que la dieta no feia res, al contrari
em veia pitjor i vaig decidir menjar poc. Tampoc funcionava així que vaig decidir
vomitar alguns àpats, sobretot el dinar.
Aquesta noia que pateix bulímia s’ha obsessionat amb la seva panxa i les seves cuixes,
ho podem observar clarament quan diu: “vaig voler fer dieta i esport per treure panxa i
cuixes” .
El causant principal de la bulímia és la pressió social. Ella ha justificat la seva obsessió
dient: “com totes les adolescents jo crec”, aquesta justificació que ha fet ella no és res
més que una comprovació de que el causant és la pressió social, en aquest cas els
adolescents; que segons ella tots volen tenir unes cuixes primes i una panxa plana.
Finalment, ella ha afegit: “em veia pitjor i vaig decidir menjar poc”. Quan diu “em veia
pitjor” és un cas de distorsió perceptiva ja que no es veia malament, sinó que pitjor. I,
quan diu “vaig decidir menjar poc”, és el següent pas de la distorsió i la seva falsa
solució és deixar de menjar.
Amb aquest exemple, es pot veure com és essencial la distorsió perceptiva en la
bulímia. Sense ella, la bulímia no es podria donar perquè si la persona es veies bé al
mirall, no deixaria de menjar o es provocaria el vòmit, per lo tant, no tindria bulímia,
només tindria distorsió perceptiva.
23
És possible tenir només distorsió perceptiva perquè qualsevol pot obsessionar-se i patir-
la però no només tens l’alternativa de deixar de menjar o vomitar, que és la solució que
li donen les persones bulímiques, sinó que pots fer esport o dieta amb moderació, no has
d’anar al límit, tot depèn de l’autocontrol que tingui la pròpia persona.
En conclusió, no hi pot haver bulímia sense distorsió perceptiva però pot haver-hi
distorsió perceptiva sense bulímia.
Per a aconseguir l’autocontrol un cop pateixes de distorsió perceptiva, has de realitzar

un procés de control dels pensaments, s’aprèn amb pràctica diària i voluntat pròpia; has
de dedicar una part del dia en pensar en actes positius tant teus, dels altres o els de la
vida. Un cop tens pensaments positius conserva’ls, i si en tens de negatius para, respira i
calma’t, reflexiona i modifica’ls, de manera que els rectifiques proporcionalment i
equilibradament.
Si millores les emocions i cerques la llibertat emocional, el teu grau de tensió
disminuirà.
Es requereixen tècniques de relaxació i estratègies d’autocontrol com ara el mindfulness
o la meditació. Si fas això, evitaràs la distorsió perceptiva, ja que amb pensaments
racionals, no obtindràs cap obsessió i, sense obsessió, no hi ha distorsió.
Després d’haver treballat sobre la distorsió perceptiva i havent acabat el treball,
m’adono que m’he anat creant la meva pròpia opinió. Abans d’iniciar el treball sí, tenia
una idea, però a mesura que he anat fent la recerca m’he fixat en casos més particulars i,
el meu coneixement sobre el tema ha augmentat. Opino que dels TCA se’n parla molt,
però hi ha molt poques campanyes que inverteixin en buscar i aprofundir una solució e
investigació sobre aquesta malaltia. De moment només hi ha tractaments, però aquests,
no acaben del tot amb la malaltia, sinó que la tranquil·litzen i més endavant poden
tornar a recaure.
D’aquí ve relacionat el títol La calma, el retrobament d’un mateix, ja que d’aquesta no
se’n troba una cura, sinó que es un moment de plenitud i d’alliberament personal que fa
que et generi un benestar interior.
24
De la distorsió perceptiva o dismorfòbia no en tenia coneixement. Quan vaig buscar el
que era per informar-me, em vaig adonar que és una malaltia molt greu i que està a
l’abast de tothom. S’hauria de donar a conèixer i a aprofundir més la recerca d’una cura
que acabes amb ella.
Amb aquest tercer i últim bloc he verificat l’últim objectiu. La hipòtesi es certa i he
arribat a una conclusió, i finalment he descobert que aquest trastorn no es cura, només
es calma.
7.FONTS D’INFORMACIÓ
7.1.BIBLIOGRAFIA

pp. 656.
REVENGA, Juan. Adelgázame, miénteme. Barcelona: S.A. EDICIONES B, 2015: pp.

200.

CLARIS, Pau. Tu primera sesión de MINDFULNESS, guías essenciales de bienestar.

Barcelona: Ara Llibres, sccl, 2015: pp. 59.
25
7.2.PÀGINES WEB CONSULTADES
http://gabinetedepsicologia.com/distorsion-de-la-imagen-corporal-trastorno-dismorfico-
corporal-psicologos-madrid-tres-cantos [juny 2017]
https://psicia.wordpress.com/2012/03/23/trastorno-dismorfico-corporal-la-distorsion-de-
la-propia-imagen/ [setembre 2017]
https://ioc.xtec.cat/educacio/ [novembre 2017]
publicacion-libro.pdf [desembre 2017]
7.3.ALTRES FONTS
Psicòleg del centre UPA Girona.
Psicòloga del centre CSMIJ.
Infermera del centre CSMIJ.
26
ANNEXOS
27
ENTREVISTES
A part de buscar informació i llegir-me llibres per a realitzar aquest treball, per
aprofundir-lo vaig fer tres entrevistes. La primera entrevista, li vaig fer a la meva
infermera, la Consol. La segona, a un psicòleg del centre UPA Girona i, finalment a una
bulímica del mateix centre.
1.Punt de vista de la infermera Consol del Cèsmir :
1- En general que és la bulímia?

És el comportament de la conducta alimentària que consisteix en menjar de forma
inadequada en accés o en restricció però de manera molt desordenada.
Hi ha dos tipus:
- La bulímia per afartaments.
- I la que compensaríem i menjaríem però vomitaríem.
Això comporta un cicle viciós, consisteix en deixar de menjar però desprès, com que el
cos et demana menjar, menges amb accés, et sents malament i desprès vomites.
La bulímia pot ser dintre d’un pes pes normal, la qual mai diríem que són bulímics o
bulímiques, però que en un moment determinat, necessitem menjar o es pensen que el
que han menjat és en accés i vomiten. Perquè és senten malament, tenen perjudicis de
que han tingut un mal dia i està molt relacionat, també, a nivell emocional.
Es pot tenir bulímia però poden haver-hi varies fases. Tu pots tenir una bulímia i
desprès passar una fase d’anorèxia, és a dir, tu pots passar una fase de normalitat,
desprès pot ser un fase de bulímia però tu desprès dius que estàs cansada de vomitar i
28
passes a la fase restringida que és la qual no menges ni vomites. Perquè la sensació de
vomitar es molt més desagradable que la de no menjar i fer molt exercici físic.
Hi ha moltes maneres de tenir aquest problema o de prendre laxants. Pot ser que facis
exercici i mengis poc, encara et sentis malament i et prenguis laxants.
Val més que tu no mantinguis aquest procés perquè també estan mantenint el trastorn, i
tindràs moltes més dificultats per tornar a la normalitat.
2- Com és que la persona que ho pateix, no es vegi com realment és?

Bàsicament per falta d’autoestima. En la edat de l’adolescència formem la nostra
personalitat i això fa que ens anem coneixent a nosaltres mateixos, hi han canvis físics;
sigui de creixement, hormonals i totes en molt poc temps, i fa que desprès relacionem
tant: menjar i no veure’ns bé, o per circumstàncies hi han multifactors que fan que
desprès tu no estiguis bé amb tu mateix i tu centralitzes el físic.
Com que el físic és molt important en aquesta edat fa que de seguida, qualsevol
comentari, que pugui fer la gent o per la informació de la societat; publicitat, models,
etc. En aquests moments la imatge de una noia prima és el més important, és un
estereotip que tenim tots marcats i allò és el que val. Això fa que nosaltres ens volem
assemblar a això perquè anem veien pinzellades de tot el nostre entorn i a més a més si
s’afegeixen varies circumstàncies que no són gaire agradables, et crea inseguretat i fa
que acabis de tenir una bulímia centrant-se en el cos i no veure’ns bé. Això és un
conjunt de multifactors que sempre n’hi ha algun més fort que d’altres.
3- Com és que actualment sembla que s’hagi “posat de moda” aquest trastorn
alimentari?
Bàsicament és per les xarxes socials, per els models que tenim d’aquesta societat.
4- Quan tarda una persona en recuperar-se?

Si vens aquí i ho pateixes durant molt de temps, necessitarem molt més temps. Segur
que si portes dos anys amb aquest problema, necessitarem també dos anys perquè et
milloris mínimament. També depèn de la evolució de cada persona i de la forma de ser.
Si de ben petita tens una bona base, el que et marca bastant és la conducta i
29
l’ensenyament que has rebut des de petit. En la vida necessitem límits perquè ens
reafirmem, i ens enfortim a l’adolescència.
El més important és la recuperació nutricional i la modificació o canvis de conductes de
manera inadequades. Primer s’ha de millorar això abans de fer el tractament psicològic.
5- De quina manera repercuteix la bulímia en el nostre organisme?

A nivell físic, obtindrem totes les repercussions tant com la bulímia com la anorèxia.
Lo primer que has de fer amb la bulímia és parar vòmits, perquè és el que t’empitjora
més.
Si és una anorèxia purgativa, estàs en els pesos més o menys normals, fas molt exercici i
vomites, i a més a més vols mantenir-te en un pes molt més baix.
Comporta que totes les nostres parts del cos estan desnodrides i ens pot caure el cabell,
perdem debilitat, estem més cansats, tenim una tensió baixa, ens maregem, tenim
freqüència cardíaca. I a nivell hormonal ens pot sortir pèl, deixes de tenir la regla, perds
massa muscular, etc.
Físicament, a vegades, no ten dones compte i et perjudica.
6- La persona un cop ho te, ho pot controlar?

Si, un cop ja ho tinguis superat. Per això els tractaments són llargs. Fins que un mateix
és capaç de dir me'n sortiré i ja no vol més tractament psicològic, és quan un mateix ja
s’ha recuperat. No són els altres els que t’ajuden a superar-ho, ets tu.
7- Quines són les primeres senyals?

Com que normalment es pateix a l’adolescència qui primer ho ha de veure són els pares,
la família, el teu entorn. Perquè tu en aquells moments no ets capaç de veure-ho i algú
t’ha de marcar i dir prou, i et porti desprès al metge. I els pares volen posar de la seva
part però es donen compte que no poden modificar-ho. Per això els límits són molt
importants a la vida, sobretot per a tu mateix, perquè quan tu et relaciones amb l’altra
gent aguantaràs millor les situacions difícils. Els límits donen frustracions i les
frustracions donen apoderament perquè tu tinguis més fortalesa.
30
II.Punt de vista del psicòleg de la Clínica Bofill:
1- En general que és la bulímia?

Jo no diferenciaria la bulímia i la anorèxia ja que els dos són trastorns alimentaris i que
lo habitual és que algú comenci per anorèxia és a dir, restriccions i desprès la majoria
passen a l’afartament, la bulímia i ho compensen desprès amb dietes o laxants.
2- Com és que la persona que ho pateix, no es veu com realment és?

Segons la meva teoria és que com que passen tant de temps capficades i mirant-se
contínuament obsessionades amb algun defecte que elles soles es van distorsionant
perquè són tant perfeccionistes, exigents i tenen l’autoestima tant baixa que a part de
distorsionar-se elles també distorsionen el seu entorn.
3- Com és que cada persona és veu com ella vol?

Si, sobretot el 90% de les dones distorsionen el seu cos. També els homes però és més
majoritari en dones.
4- Com és que actualment sembla que s’hagi “posat de moda” aquest trastorn
alimentari?
No és actualment, jo crec que no hi havia coneixement d’aquest trastorn, podem dir que
aquest trastorn és molt més conegut durant aquests últims vint anys, sobretot per la
pressió social. Els primers casos d’anorèxia varen ser les monges i de bulímia els
primers casos van aparèixer a la època dels romans.
5- Quan tarda una persona en recuperar-se?

Més o menys un tractament te un control de tres a quatre anys, les tenques els i dones
de menjar i amb un mes ja pugen de pe però el fet de que es necessitin tants anys és
perquè s’ha d’arreglar el cap.
31
El tractament bàsic és hospital de dia, teràpia grupal per el matí o per la tarda de dilluns
a divendres, activitats i reunions per els pares.
Les persones no es recuperen psicològicament del tot desprès d’haver patit aquesta
malaltia ja que el seu principal problema el veuen sempre.
6- La persona un cop ho te, ho pot controlar?

No, elles s’ho pensen però no. Aquests trastorns són pitjors que la droga, per exemple,
l’alcohol no el necessites per viure, la cocaïna tampoc, però si tu tens un trastorn
alimentari l droga la portes a sobre ja que és el seu cos.
7- Quines són les primeres senyals?

Els que ho pateixen no són conscients, les bulímiques si però no ho volen admetre.
Nosaltres ens podem donar compte perquè principalment tenen un canvi de caràcter de
manera negatiu.
8- Creus que aquest trastorn durant el temps pot millorar o empitjorar? Quan va
començar a sorgir?
No empitjorarà, mentre la pressió social continuï igual no millorarà ni empitjorarà ja
que un trastorn més extrem dubto que aparegui.
III.Punt de vista d’una pacient:

1- Com vas començar a obsessionar-te amb el teu cos?
Tot va començar quan jo tenia 15 anys, vaig voler fer dieta i esport per treure panxa i
cuixes, com totes les adolescents jo crec. Vaig veure que la dieta no feia res, al contrari
em veia pitjor i vaig decidir menjar poc. Tampoc funcionava així que vaig decidir
vomitar alguns àpats, sobretot el dinar.
Els meus amics se’n varen donar compte del que feia i li van dir a ma mare. Jo estava
convençuda de que no patia cap trastorn, només volia aprimar-me una mica res més.
Ni vomitant m’aprimava no entenia res, així que estava malhumorada tot el dia,
enfadada amb tot no em sortia bé ni aprimar-me una cosa tan simple i difícil alhora.
2- Quins moments van ser els més durs?
32
Agressivitat cap els meus amics, no era la meva intenció només volien ajudar-me,
ignorar els meus pares per capficar-me en el meu objectiu d’aprimar-me i que els i
expliquessin el que hem passava i, sobretot, suportar el dia a dia.
3- Ets conscient del que pateixes?

Jo encara penso que no tinc cap problema, només volia aprimar-me i no vomitava molt.
La gent es va obsessionar i si pateixo la malaltia, que ho dubto, doncs ja milloraré.
4- Quin és el pes ideal per tu?

Per mi, el pes ideal són 39 kg.
5- Com vas saber com vomitar i amagar tot el que feies? Vas consultar la famosa
pàgina web Pro-Ana i Pro-Mia?
Si, em va ajudar molt aquesta pàgina.
6- Quan és el màxim que has pogut vomitar en un dia?

Si vomitava el dinar, ho feia tres o quatre cops, no esmorzava i sino només ho vomitava
un cop, per la tarda res i per la nit dos cops. El truc està en beure molta aigua.
7- Com et veus a tu mateixa i com veus els demés?

Jo em veig ample, com sempre o pitjor, les cuixes, la panxa, els braços tot segueix igual
i fins i tot de cara estic més desfavorida. Abans em veia ample però millor que ara, ara
no se que he fet.
Els demés els veig o molt bé o bastant amples, també gent molt grassa. És curiós perquè
abans veia una mica de tot, ara ja no tant.
8- Com et sens quan veus gent prima o gent grassa?

Amb la gent grassa aparto la mirada perquè sento pena per ells, i per les noies primes
sento pena per mi.
9- Et va bé la teràpia que et fan?

Si, al principi no m’agradava em feia vergonya, al final un s’acostuma.
33
10- A que et voldràs dedicar? Algun pla de futur?
No vull estudiar, treballaré en un restaurant o pastisseria. No tinc cap pla de futur però
tinc clar que viure sola, no vull fills ni parella. El meu pla principal és sortir de tot això
que m’està passant.
34

L'ull Vestit D'onades

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

L'ull Vestit D'onades

Uploaded by

Copyright:

L’ULL VESTIT

Blanca Ramiro i Clarió

Blanca Ramiro i Clarió

1.NOTA INTRODUCTÒRIA ______________________________________ 4

El primer cas de bulímia va aparèixer al segle IX. Ho sabem gràcies a un monjo de

Durant el segle XX les primeres referències de bulímia nerviosa apareixen a la dècada

4.2.QUÈ SÓN ELS TRASTORNS DE LA CONDUCTA ALIMENTÀRIA?

Les causes de l’anorèxia nerviosa7 es divideixen en tres factors:

En canvi, la bulímia nerviosa8, és la preocupació excessiva pel menjar. Apareixen una

En la bulímia nerviosa hi ha una sèrie de diagnòstics recollits en el DSM-IV-TR9 que

b) Conductes compensatòries inapropiades, de manera recurrent, per evitar el guany

L’objectiu principal del tractament és millorar l’autoestima. Les teràpies11 més

4.3.QUÈ ÉS LA DISTORSIÓ PERCEPTIVA?

❏ Sistema Somatosensorial18. Representa totes les parts del nostre cos, és

❏ Locus Coeruleus19. És on es dispara l’adrenalina i es posa en acció per actuar,

❏ Ganglis basals20. Fa que aquesta es torni reiterativa l’obsessió i també fa que

4.4.TRASTORN DISMÒRFIC CORPORAL

També es necessita un tractament i una medicació específica per a solucionar-ho.

● Segons la tipologia de l’emoció:

Bàsicament, el repte de l’educació, és <<ser capaç de transmetre efecte, amor, i

Una persona que pateix bulímia i aconsegueix desenvolupar la seva intel·ligència

Per a aconseguir l’autocontrol un cop pateixes de distorsió perceptiva, has de realitzar

SEIGNALET, Jean. La alimentación, la 3ª medicina. Montpellier: RBA Libros, 1998:

REVENGA, Juan. Adelgázame, miénteme. Barcelona: S.A. EDICIONES B, 2015: pp.

PASCUAL, Antoni i CHAPUR, Pau. Vivir peligrosamente: anorexia y bulimia.

CLARIS, Pau. Tu primera sesión de MINDFULNESS, guías essenciales de bienestar.

https://ioc.xtec.cat/educacio/ [novembre 2017]

Psicòleg del centre UPA Girona.

Psicòloga del centre CSMIJ.

Infermera del centre CSMIJ.

1.Punt de vista de la infermera Consol del Cèsmir :

1- En general que és la bulímia?

- La bulímia per afartaments.

- I la que compensaríem i menjaríem però vomitaríem.

2- Com és que la persona que ho pateix, no es vegi com realment és?

4- Quan tarda una persona en recuperar-se?

5- De quina manera repercuteix la bulímia en el nostre organisme?

6- La persona un cop ho te, ho pot controlar?

7- Quines són les primeres senyals?

1- En general que és la bulímia?

2- Com és que la persona que ho pateix, no es veu com realment és?

3- Com és que cada persona és veu com ella vol?

5- Quan tarda una persona en recuperar-se?

6- La persona un cop ho te, ho pot controlar?

7- Quines són les primeres senyals?

III.Punt de vista d’una pacient:

2- Quins moments van ser els més durs?

3- Ets conscient del que pateixes?

4- Quin és el pes ideal per tu?

6- Quan és el màxim que has pogut vomitar en un dia?

7- Com et veus a tu mateixa i com veus els demés?

8- Com et sens quan veus gent prima o gent grassa?

9- Et va bé la teràpia que et fan?

You might also like