Tema 6?

TEMA 8: REESTRUCTURACIÓ COGNITIVA

8.1. INTRODUCCIÓ
Teràpia cognitiva inclou les tècniques que es centren (xo no exclusivament) en les
cognicions (verbals i/o imaginàries): Reestructuració Cognitiva, Entrenament
Autoinstruccional, Resolució de Problemes i Detenció del Pensament.
El + freq avui en dia és combinar les tècniques cognitives i conductuals.
L’aplicació de la RC no és fàcil. Cal: coneixement adequat dels trastorns a tractar,
velocitat i creativitat de pensament x mantenir una interacció fluida, i aq tècnica no està
gaire pautada.
RC consisteix en q el client identifiqui i qüestioni els seus pensaments desadaptatius, pq
quedin substituïts x altres de + apropiats i es redueixi així la pertorbació emocional i/o
conductual. Els pensaments són considerats com a hipòtesis i terapeuta i pacient
treballen junts x recollir dades q determinin si aquestes hipòtesis són correctes i/o útils.
El terapeuta formula una sèrie de preguntes i dissenya experiments conductuals pq els
pacients avaluïn i sotmetin a proba els seus pensaments negatius.
Possibles limitacions x la utilització de la RC: limitacions intel·lectuals, dèficits de
memòria i depressió melancòlica greu.

8.2. ESQUEMA TEÒRIC DE LA RC

Esquema A-B-C de Ellis  un client respon no tant a una situació externa com a la
interpretació q fa d’aq situació.
A  situació, esdeveniment o experiència activadora d la vida real.
B  cognicions apropiades o inapropiades sobre A. Poden ser conscients o no.
Pot ser tant el contingut de les cognicions com els processos cognitius (atenció,
percepció, raonament...). Ex: atendre no+ als fallos q es cometen.
C  conseqüències emocionals i conductuals de B. Ex: sentir por i marxar.
Dins del contingut, s’han distingit els següents tipus de cognicions:
- Productes cognitius: són els pensaments concrets q apareixen en situacions
externes o esdeveniments interns en forma d’autoverbalitzacions o imatges. Són
el resultat de la interacció entre supòsits i creences cognitius, processos cognitius
i elements situacionals.
- Supòsits condicionals: creences q s’expressen com proposicions del tipus si-
llavors: Si explico coses de mi, se’n riuran de mi. Es poden manifestar a través
de normes (No he de parlar gaire de mi) i actituds (És terrible que es riguin de
mi). Entre els productes cognitius i les creences nuclears.
- Creences nuclears incondicionals: creences duradores i globals sobre un mateix
(Sóc inferior), els altres i el món. Representen el nivell cognitiu + profund.
Temes de creences i supòsits: Tristesa, comunicació interpersonal, acceptació,
competència, responsabilitat, control, ansietat.
Tan els supòsits com les creences nuclears formen part del sistema d’esquemes o
estructures cognitives, que són la forma en que la inf és internament organitzada i
representada en la memòria. Els esquemes inclouen elements situacionals, sensorials,
fisiològics, emocionals i conductuals junt amb el significat q tenen per la persona.
Influeixen de manera fonamental en la informació a la q la persona atén i les
interpretacions, valoracions i associacions q fa en un moment determinat.
Els esquemes poden ser generals o específics. Es creu que els supòsits provenen
d’experiències prèvies d’aprenentatge, i poden ser latents fins ser activats x un
esdeveniment. Les creences disfuncionals es mantenen per la influència de biaixos
d’atenció, interpretació i memòria.
En el model A-B-C les cognicions sempre precedeixen l’emoció; encara q hi ha casos
on hi pot haver emoció durant uns instants sense cognició prèvia (ex: t’han estat apunt
d’atropellar). Ellis creu q les cognicions són necessàries pel manteniment de l’emoció.
Però hi ha altres models x l’aplicació de la RC.
En resum, una suposició bàsica x la RC és q les cognicions tenen un paper important en
la explicació del comportament humà i de les alteracions emocionals. No són els
esdeveniments per se els responsables de les reaccions emocionals i conductuals, sinó
les expectatives i interpretacions d’aquests esdeveniments i les creences relacionades.
Però això no vol dir q les cognicions hagin de ser sempre el factor fonamental ni q les
reaccions afectives no puguin precedir a aquestes. Hi ha un procés d’interacció
recíproca entre totes les variables, fins i tot amb les ambientals.
Sigui quin sigui el model del q es parteixi, el terapeuta ha de:
1) Identificar les cognicions pertinents.
2) Comprendre l’impacte d’aquestes sobre les reaccions emocionals i conductuals.
3) Considerar les cognicions com a hipòtesis.
4) Qüestionar verbal i conductualment les cognicions inadequades.
5) Modificar aquestes cognicions i substituir-les x altres de + apropiades.
El fet de qüestionar les cognicions no no+ verbalment sinó tb conductualment (a través
de l’experiència) és pq tenim sistema racional (conscient, deliberat, analític, verbal, no
emocional, basat en connexions lògiques...) i sistema experiencial (preconscient,
automàtic, holístic, connexions associatives, lligat a les emocions, resistent al canvi...).
La RC no vol controlar tota classe d’emoció, no+ les desadaptatives.

8.3. IDENTIFICACIÓ DE COGNICIONS

Pot precedir a la justificació de la RC, o precedir a la justificació. Si un client no veu la
necessitat d’explorar les cognicions, posar exemples q li facin veure q les emocions i
conducta estan influïts pel q pensem. La identificació de cognicions no és una fase
inicial, sinó q és un procés continu al llarg del tt.
La identificació correcta de les cognicions x part del client requereix q aquest estigui
entrenat x fer-ho, x tant se li ha de dir:
- Molts pensaments són automàtics i involuntaris, pot ser q s’escapin de l’atenció
conscient.
- S’asseguri de q ha identificat els pensaments importants q produeixen el
malestar emocional.
- Q no confongui pensaments i emocions.
- Escrigui pensaments concrets.
- Les cognicions poden presentar-se no només de forma verbal, sinó tb com
imatges. Es: q té un infart al mig d la plaça.
Moltes imatges són repetitives i estereotipades. Semblen molt reals i sempre es paren al
pitjor moment. De vegades les imatges no tenen un significat aparent clar, i s’ha de
preguntar x aquest al pacient. Les imatges tenen + impacte q les paraules.
Mitjans x identificar les cognicions:
- Retrospectius:
 Entrevista sobre els pensaments tinguts en experiències emocionals o
situacions passades o recents.
 Qüestionaris de reconeixement de pensaments.
 Escriptura lliure de pensaments.
 Registre al final del dia de pensaments tinguts durant aquest.
 Llistat (autorregistre) o reconeixement dels pensaments q s’acaben de
tenir en una situació.
 Gravar en vídeo una situació i veure-la x veure els canvis emocionals i q
el client digui el q estava pensant.
- Concurrents en situacions imaginades o simulades:
o Pensar en veu alta o respondre a preguntes sobre les cognicions tingudes
mentre s’imagina o es simula una situació pertorbadora. Aquest mètode
facilita l’activació emocional i l’accessibilitat a les cognicions
significatives.
- Concurrents en situacions reals:
o Autorregistre o gravació (pensar en veu alta) dels pensaments o
respondre a preguntes sobre aquests mentre s’està en una situació
problemàtica.
- Altres: observació del llenguatge privat (sobretot en nens) i associació lliure
durant la sessió.
Els mètodes menys retrospectius i en situacions reals permeten identificar amb +
claredat les cognicions, especialment les calentes, aquelles amb + càrrega emocional.
En relació a les preguntes (més o menys) retrospectives fonamentals q pot fer el
terapeuta:
- Què passa/ha passat/va passar pel seu cap mentre està/estava ansiós (o qualsevol
altre estat emocional o experimentació de símptomes)?
- Li bé al cap alguna imatge?
- Què pensa q pot passar?
- Q és lo pitjor q creu q li podria passar?
- Q pensa q podria passar si no fes tal cosa (conducta defensiva o d’evitació)?
Convé evitar preguntes del tipus per què i utilitzar què i com. El pacient tb es pot
plantejar preguntes.
Pel q fa a l’autorregistre continuat al llarg del tt, fa q el client sigui + conscient de les
seves cognicions i de l’impacte d’aquestes, i facilita la RC. Utilització correcta de
l’autorregistre requereix: entrenament amb exemples, revisió entre terapeuta i client, i q
el client l’empleni el + immediatament possible dp de la situació pertorbadora.
- Autorregistre d’Ellis (1979)  situació activadora, cognicions, conseq
emocionals i conductuals, i (durant el tt) avaluació de les cognicions, i efectes
cognitius, emocionals i conductuals de l’avaluació.
 - Autorregistre de Clark (1989)  data i 6 columnes: situació, emoció i intensitat
(0-100), pensaments (q precedeixen l’emoció) i grau de creença en aquests (0-
100), durant el tt: pensaments alternatius i grau de creença en aquests, creença
en els pensaments negatius originals i tipus i grau de les emocions subseqüents, i
accions empreses o a emprendre.
- Autorregistre de Wells (1997)  similar a l’anterior excepte la columna
“pensaments alternatius...” q es valora la creença en els pensaments automàtics
originals.
Raons de la dificultat x identificar pensaments:
- Pensaments són tan habituals i aparentment plausibles q no atrauen l’atenció.
- Pensaments poden ser ansiògens, x lo q s’intenten evitar.
- En el cas de les imatges, solen ser breus (- d’1 seg) , i x tant difícils de captar i
recordar. A+, de vegades són estranyes i els clients són reacis a comentar-les.
- Falta de congruència entre l’estat anímic actual i l’estat emocional quan les
cognicions sorgeixen. El record de les cognicions depèn de q hi hagi
congruència.
Si en una situació pertorbadora no poden identificar-se pensaments negatius 
preguntar al client el significat q la situació té x ell.
Una regla q s’aconsella seguir: q el terapeuta es pregunti “Em sentiria jo (o altres) com
el pacient si tingués aquests pensaments i els cregués?”. Si resposta negativa  seguir
explorant. Una altra manera és la utilització de la tècnica de la fletxa descendent.
S’han d’identificar les cognicions i el grau en q hi creuen, ja q l’impacte d’una cognició
depèn del contingut d’aquesta i del grau en q s’hi creu. Avaluar el grau de creença en
escala 0-100 tant en la consulta com en les situacions pertorbadores.

8.3.1. Identificació de supòsits i creences cognitius

És + difícil q identificar pensaments concrets. Tècniques:
- Identificar temes i continguts generals a partir dels pensaments, verbalitzacions
freqüents, accions del client i resistències a certs tipus de comportaments.
- Tècnica de la fletxa descendent: identificar la creença bàsica q està sota un
pensament preguntant repetidament al client: “Si aquest pensament fos veritat,
què significaria per vostè? Què hi hauria de pertorbador en això?”. O bé: “Què
passaria si... (passés això)?” resposta X  “i què passaria si X?”. S’arriba al
fons quan és incapaç de donar una resposta.
- Analitzar els pensaments del client o utilitzar la tècnica de la fletxa
descendent quan es produeixen naturalment emocions intenses, en situacions
preparades o imaginant-les.
- Prestar atenció a les memòries informades pel pacient d’esdeveniments
significatius en la seva infància amb les figures d’apego.
- Q el client analitzi els seus imperatius interns (els he de i els hauria).
- Utilitzar un qüestionari d’actituds o creences disfuncionals. Hi ha
qüestionaris més específics segons els trastorns.
Un cop el terapeuta creu q ha identificat els supòsits i creences, pot deixar les dades
recollides i “deixar” q el client formuli els supòsits i creences. No oblidar q són
simplement hipòtesis. En el cas q el S o C es formuli al client, s’han d’elegir bé el
moment i les paraules, i sol·licitar l’opinió del client. S’ha d’arribar a un acord sobre els
supòsits i creences, sinó s’ha de discutir veien pros i contres.

8.4. PASSOS EN L’APLICACIÓ DE LA RC:

a) Justificació de la tècnica;
b) Qüestionament verbal de les cognicions;
c) Qüestionament conductual de les cognicions;
d) Qüestionament dels supòsits i creences.

8.4.1. Justificació de la RC
 Abans de posar a prova els sentiments del client, és necessari q aquest:
I. Vegi la relació entre cognicions, emocions i conductes, i l’impacte q les primeres
juguen sobre les altres dues  X això el terapeuta pot utilitzar l’exemple de
situacions no relacionades amb el client, i dp algun exemple dels problemes del
pacient. No es resolen, el terapeuta planteja preguntes al client: ¿Com creu q se
sentiria? ¿Com es comportaria?. Un cop plantejades, es discuteix sobre q la
manera en q s’interpreta una situació influeix en com un es sent i respon a aquesta.
Aquests exemples faciliten una comprensió intel·lectual de la RC. X afavorir la
compresió emocional es recomana utilitzar exemples extrets dels propis problemes
del client.
II. Reconegui q els pensaments són hipòtesis, no fets, i q x tant necessiten ser
comprobats  exemples: persona a la q un dia no li saluda un company de feina;
pq pot ser?. En tt en grup, se’ls demana que pensin sobre les seves reaccions a
trobar-se en grup: no seré capaç de parlar davant de tanta gent... Tb se li fan
preguntes pq se n’adoni. Hi ha diferents maneres d’interpretar una mateixa
situació i el seu impacte emocional i conductual es molt diferent.
 Un cop el client veu el paper q juguen les cognicions en els seus problemes i la
naturalesa hipotètica d’aquestes, se li explica esquemàticament el procediment de la RC.
Dp es pot fer servir una situació d’exemple, fent q analitzi les emocions, els pensaments
negatius, la forma en q va qüestionar aquests i els resultats assolits.

8.4.2. Qüestionament de les cognicions desadaptades

El client treballa junt amb el terapeuta x recollir les dades retrospectives i
prospectives q indiquin si les seves cognicions són vàlides o útils. La validesa o
objectivitat dels pensaments es refereix a en quina mesura són correctes o realistes. La
utilitat dels pensaments es refereix a si serveixen d’ajuda x assolir els objectius q un es
proposa o bé generen conseqüències negatives. Les cognicions vàlides no tenen pk ser
útils, xo les cognicions errònies poden ser-ho.
Cognicions negatives del client qüestionades de dues maneres bàsiques:
a) Verbalment  mitjançant l’anàlisi lògic i la consideració de la inf basada en les
experiències prèvies (pròpies o dels altres).
b) Conductualment  buscant dades obtingudes a partir de probes o experiments
realitzats a propòsit. Ex: agorafòbic q comprovi realment què passa.
El qüestionament verbal i conductual són conduïts + o – en paral·lel. Primer es posen en
dubte les cognicions i dp es sotmeten a proba.
X poder reestructurar verbal i/o conductualment un pensament de manera eficaç
cal q el pensament sigui definit en termes específics o concrets. Ex: No Em passarà
algo terrible sinó Tindré un atac de cor. Preguntes útils: Què vol dir amb (perdre el
control...)?, En què consisteix (perdre el control...)?, Què passaria si (perdés el
control...), Què es lo pitjor q creu q li podria passar si (perdés el control...)?, Què
pensa q podria passar si no fes tal cosa (conducta defensiva, de escapament o
d’evitació)?.
Convé tenir en compte q dins de les cognicions hi ha dos nivells:
a) Pensaments automàtics.
b) Supòsits i creences  tenen major estabilitat i transituacionalitat, i són +
resistents al canvi.
Així doncs l’estratègia q s’utilitza és qüestionar els pensaments automàtics negatius
(no sabré q dir, diré algo estúpid) en una primera etapa i dp els supòsits i creences
disfuncionals (si no faig les coses perfectament, sóc un desastre, sóc inferior).
Problemes freqüents: qüestionament de pensaments poc importants abans d’identificar
els més significatius, i el qüestionament insuficient dels pensaments automàtics. A part,
convé no començar reestructurant pensaments amb els q el client estigui molt implicat;
és millor jerarquitzar les situacions emocionalment activadores i començar x les
cognicions de les situacions moderadament altes d’emoció.

8.4.2.1. Qüestionament verbal de les cognicions desadaptatives

Dues estratègies principals:
A. Informació directa contrària als pensaments inadequats del client.
Terapeuta proporciona verbalment i/o x escrit: informació d’aspectes sobre els q
el client no té cap coneixement, o informació x corregir idees errònies. Així pot
presentar probes i contraarguments, rebatre errors lògics i dades enganyoses, i
senyalar les conseq negatives de certs comportaments. Pacient diu les seves
opinions.
B. Diàleg socràtic. Terapeuta qüestiona els pensaments del pacient mitjançant
preguntes pq així el client hagi de reconsiderar-los. A+ entrena el client pq es
formuli aquestes preguntes i el guia en l’avaluació crítica dels seus pensaments.
Terapeuta formula + preguntes q respostes.
Es poden seguir els següents passos:
a. Examinar les probes o dades sobre un pensament negatiu.
b. Examinar la utilitat d’aquest pensament.
c. Suposar q és cert el q es pensa, i dp:
i. Identificar q passaria i examinar les probes d’aq nova cognició.
ii. Buscar q es podria fer x afrontar-ho
d. Extreure les conclusions pertinents.
No tots els passos han d ser aplicats necessàriament.
Desavantatge de la 1a estratègia: les persones poden resistir-se als intents directes de
fer-los canviar la seva manera de pensar. Xo pot ser q en el diàleg socràtic en algun
moment s’hagi de proporcionar informació.
 Examinar les probes d’un pensament negatiu:
Examinar a través de preguntes en quina mesura és cert un pensament negatiu. Pauta a
seguir:
a) Avaluar el grau de creença en el pensament negatiu;
b) Obtenir les proves o dades favorables a aq pensament i discutir si realment són
favorables (moltes vegades poden no ser-ho);
c) Buscar les proves contràries al pensament.
d) Identificar anticipacions o interpretacions alternatives;
e) Buscar l’anticipació o interpretació + probable segons les proves existents a
favor i en contra de les dif alternatives;
f) Avaluar el grau de creença en l’anticipació o interpretació alternativa
seleccionada;
g) Avaluar de nou el grau de creença en el pensament negatiu.
En la conducció del mètode socràtic és important no adoptar una actitud de tenir la
veritat i intentar convèncer el pacient, sinó una actitud de curiositat i interès x
determinar fins kin punt és adequada la manera de veure les coses dl client.
Si les proves s favor d’un pensament indiquen q aquest és cert, llavors es considera amb
el client què es pot fer al respecte. Se li demana què passaria i q podria fer si el q pensa
fos cert.
Quan s’examina fins kin punt és cert un pensament s’ha de tenir en compte els errors
cognitius + freq:
 Inferència arbitrària
 Sobregeneralització
 Exageració
 Minimització
 Abstracció selectiva o filtre mental
 Raonament dicotòmic
 Personalització
 Raonament emocional
 Imperatius categòrics
Alguns clínics abans de passar a qüestionar els pensaments negatius fan q els clients
aprenguin aquests errors.
Models de preguntes q poden utilitzar-se:
- Quines probes o dades té a favor d’aquest pensament? Són realment favorables
aquestes probes? Quines proves existeixen en contra? Què li fa pensar això?
Com sap q succeirà? Li ha passat alguna vegada? Pq no?
- Quina és la probabilitat de q estigui interpretant correctament la situació? Hi
ha altres interpretacions alternatives? Quina és la probabilitat d’aquestes altres
interpretacions? Quines probes hi ha a favor i en contra?
De vegades es segueix l’enfoc de les conseq pitjor, millors i + probables. Se li
pregunta q és lo pitjor q li pot succeir en una situació temuda, dp lo millor i dp es
discuteix amb ell q és el + probable q pot succeir i se li pregunta x dades favorables x
aquesta última interpretació.
Tb es poden utilitzar els gràfics circulars: 1r) T i C generen possibles explicacions; 2n)
Es dibuixa un gràfic on les porcions, majors i menors, són assignades a les dif causes en
funció d la probabilitat. Es comença x l’explicació + benigna i s’acaba x la + temuda.
Totes han d sumar 100.
- Està sobreestimant la probabilitat de q passi el q pensa?  Donar-li dades de
probabilitat objectives. Algunes persones confonen probabilitat amb possibilitat:
se li ha de reconèixer q és possible, xo una cosa és q sigui possible i una altra és
la seva probabilitat d’ocurrència. Pacient ha d’assumir q la vida implica
l’acceptació d riscos.
- Estan els seus judicis basats en com se sent enlloc de en el q ha fet?  Un
pacient pot pensar k no pot manejar una situació pq se sent ansiós durant
aquesta, en canvi quan se li pregunta, el seu comportament ha sigut l’adequat.
- S’està fixant metes poc realistes o inalcançables?  Ex: sempre he d rendir al
màxim.
- Està oblidant fets pertinents o sobreatenent a fets no pertinents?  Ex: oblidar
bones execucions anteriors en una tasca difícil...
- Està pensant en termes de tot o res?  Ex: A la gent o li caus b o li caus
malament. X trencar aq pensament dicotòmic, fer q situi sobre una recta com li
cau la gent q coneix (bé, ni b ni malament, malament).
- Està sobreestimant la seva responsabilitat sobre com surten les coses? Quins
altres factors influeixen?  Les idees d’excessiva responsabilitat o control
poden canviar-se utilitzant gràfics circulars: Igual q abans, cercle amb porcions
i possibles causes externes al client i internes. Tb tècnica del doble criteri:
terapeuta li demana si consideraria una altra persona culpable si el succés li
ocurris a aquesta i compari això amb el q pensa quan li ocurreix a ell.
- Està subestimant el q pot fer x manejar la situació?  Convé revisar com els
clients han manejat problemes similars en el passat, com veu l’altra gent les
habilitats d’afrontament del client i ensenyar medis d’afrontar les dificultats
venidores.
- Què li diria una persona important x vostè sobre aquest pensament?  Això
pot ajudar a restaurar la perspectiva.
 Examinar la utilitat d’un pensament negatiu:
Avaluar fins quin punt el pensament serveix d’ajuda x assolir els objectius q el client té
o bé li serveix d’”estorbo” i genera conseqüències negatives respecte a com se sent i
actua. Exemples d preguntes:
- Li ajuda aquest pensament a aconseguir els seus objectius i a solucionar el seu
problema? Li ajuda aquesta forma d pensar a sentir-se com vol?  Ex: persona
amb dolor crònic q sempre està pensant pq li ha tocat a ella.
- Quins són els pros i els contres, a curt i llarg plaç, d’això q creu?  Ha
d’intentar-se q els desavantatges no superin els avantatges.
 Examinar q passaria realment i q es podria fer si el q es pensa fos cert
És una bona idea demanar al client q suposi q el pensament negatiu és cert i q a partir
d’aquí faci dues coses:
- Identifiqui q passaria i examini les proves d’aquesta nova cognició.
- Busqui, si és el cas, q podria fer o quines solucions tindria per afrontar el q
pensa. No aplicable al cas del desmai.
Quan es pot fer algo x afrontar el q es pensa (ex kdar-se bloquejat), pot ser aconsellable
q la identificació de possibles solucions precedeixi a la identificació i anàlisi del q
passaria, així es disminueix la catastrofització.
Una vegada reestructurada la nova cognició, es va repetint el procés de suposar q és
certa fins q el client no identifica cap nou pensament pertorbador, no creu en el
pensament negatiu o genera una nova cognició neutral o d’afrontament creïble, o fins q
el terapeuta ho cregui oportú.
En el cas dels problemes d’ansietat, les preguntes acabaran anant dirigides a la discussió
de les pitjor pors  desdramatització (descatastrofització): imaginar q el pitjor q es
tem és cert, analitzar quan dolent seria realment i, segons els casos, quant duraria i veure
q es podria fer x manejar-ho. Respecte la desdramatització:
 No es tracta de veure un esdeveniment negatiu com poc important o neutral,
sinó avaluar críticament el seu impacte real.
 El pas de suposar q el q es pensa podria ser cert no té pq ser introduït en la
mateixa sessió q els anteriors.
 Com q la desdramatització és una inundació cognitiva, cal dedicar-li el temps
suficient pq el client pugui processar la inf i experimentar alguna reducció de
l’ansietat.
 Una alternativa d la desdramatització verbal és la imaginació perllongada d les
pitjors coses temudes.
 Pot ser q no sigui sempre apropiada.
Identificar el q passaria si el q es pensa és cert porta a la identificació i qüestionament
dels supòsits i creences bàsics. Exemples d preguntes:
- Què passaria si les coses fossin realment com es pensa? Fins i tot si el que
pensa fos veritat, seria tan dolent com sembla? Quines solucions hi hauria o q
podria fer al respecte? Si les coses fossin realment així, q podria fer x canviar-
les o com podria fer front a la situació?
- Com seran (serien) les coses dins d’un temps? Això q sembla tan dolent, durarà
(duraria) sempre?  útils en casos de pèrdua anticipada. Els efectes immediats
de la pèrdua quant duraran? Pensar q el malestar s’anirà reduint...
- Què li diria X amb el fi d’ajudar-lo a afrontar la situació?  X és una persona
important pel client o amb el mateix problema.
 Extreure les conclusions pertinents:
Dp de la reestructuració d’un pensament, el client ha d’extreure una conclusió q
impliqui una forma alternativa (+ adaptativa) x enfocar la situació. Exemples de
pensaments reestructurats amb una síntesi dels mateixos:
Pensament inicial: “La gent pensarà q el q diré no és molt interessant”.
Reestructuració: “M’he preparat bé, així q el + probable és q la xerrada sigui
interessant. I si m’equivoco en algo, em sentiré molest, xo em servirà x aprendre.
Tothom comet errors”.

 Una reestructuració verbal es pot resumir en uns pocs aspectes clau:

a) Quina és la probabilitat de q les coses són com pensa? (considerar les probes a
favor i en contra). Hi ha una interpretació alternativa + probable?
b) Li resulta útil pensar així?
c) Si les coses fossin com pensa, què podria passar? Quant probable seria? Què
podria fer? O bé, si s’imagina lo pitjor, quant probable és? Quines altres
alternatives existeixen? Què podria fer si lo pitjor succeís?

8.4.2.2. Aspectes a considerar a l’hora del qüestionament verbal

No han de qüestionar-se tots els pensaments negatius, sinó no+ als q contribueixen
significativament al malestar emocional i/o conductes problemàtiques. Ex: en els tras
d’ansietat, no qüestionar “he de sortir d’aquí” sinó “em faltarà l’aire i m’ofegaré”. No
limitar-se a les prediccions sobre la ocurrència de símptomes d’ansietat (ex: em posaré
vermell), s’han d’incloure les conseqüències, significats o implicacions d’experimentar
aquests símptomes.
Centrar-se en cada pensament el temps suficient x qüestionar-lo suficient. Lo
important no és tant q el client quedi convençut de q les coses són d’una altra
manera, sinó q accepti q poden ser d’una altra manera i estigui disposat a
comprovar-ho.
A l’avaluar un pensament negatiu és normal q en sorgeixin d’altres.
Les preguntes realitzades pel terapeuta a l’hora de reestructurar han d’obeir a un
objectiu clar q ha de tenir-se en ment x no desviar-se. A+, les preguntes tb dependran
de les respostes del client.
Les primeres vegades q s’utilitza la RC o en pensaments resistents, convé pensar
prèviament en les preguntes q poden ser + útils, en els possibles contraarguments del
client i en les respostes + convincents als mateixos.
No s’han d’acorralar els clients amb les preguntes. Evitar q el client se senti
interrogat, atacat. X aconseguir un convenciment eficaç és el propi client el q ha d fer
aquest procés al seu propi ritme.
Un client pot no qüestionar cuidadosament una cognició o pot no trobar dades
persuasives. En aquests casos el client pot limitar-se a respondre “no hi ha dades x
aquesta creença” o “no té sentit creure això”. Queda clar així q el client no està
convençut del q es diu, llavors s’ha d’ajudar al client a examinar els propis pensaments
+ cuidadosament i buscar dades + persuasius.
Convé q client sintetitzi la reestructuració en un o + pensaments breus fàcils de
recordar i utilitzar en les situacions reals. Útil apuntar-los. Client ha de valorar el grau
de creença en el pensament alternatiu i en l’original.
Una reestructuració aparentment vàlida conduirà a una reducció de la creença en
el pensament negatiu i a una disminució del malestar emocional. Si no és així, el +
probable és q el pacient tingui reserves x la reestructuració, q tb s’hauran d qüestionar.
Algunes persones afirmen q es creuen els pensaments alternatius en el pla intel·lectual
xo no en l’emocional. Això vol dir q reconeix una possibilitat alternativa xo no li dóna
valor. Llavors s’han de seguir tractant les idees x averiguar si són certes,...
El modelat pot ser una tècnica útil x ajudar al client a adoptar una perspectiva +
adequada de les situacions pertorbadores. Maneres d fer-se:
a) El terapeuta demostra al client una forma + adequada d’enfocar la situació
pertorbadora.
b) El terapeuta mostra al client com aquest va enfocar anteriorment d’una manera
apropiada una situació relacionada amb el problema.
c) Terapeuta explica com va enfocar una experiència viscuda x ell i relacionada en
certa mesura amb la situació pertorbadora pel client.
La utilització d’humor i certes dosis d’ironia x part del terapeuta pot ajudar a
desdramatitzar situacions.
Una vegada el client ha assolit un cert domini de la reestructuració cognitiva, terapeuta
pot utilitzar la tècnica del punt-contrapunt: (previ acord) terapeuta comença
expressant en primera persona un pensament negatiu significatiu pel client, i aquest ha
de buscar arguments x refutar-lo, a lo qual el terapeuta respon amb noves idees cuya
validesa ha d’avaluar el client. Si client té problemes es poden canviar els papers.
Tb hi ha la tècnica del tribunal o simulació d’un judici: pacient actua com un advocat
acusador i/o defensa aportant arguments empírics sòlids. Terapeuta fa de jutge i talla
tota aportació de dades inadmisibles (rumors, arguments irracionals).
Cap al final de tt, el terapeuta pot fer d’advocat del diable: terapeuta pot expressar en
segona persona (“Potser X no voldrà saber res més de vostè si li diu això”) les
cognicions negatives anteriorment treballades i el client ha de ser capaç de trobar
arguments x refutar-les. Requereix estar segur q el client està convençut de les seves
noves interpretacions.
De vegades la reestructuració pot ser + eficaç si enlloc de procedir no+ verbalment entre
T i C, aquest la dramatitza en un moment donat a través d’una adaptació del diàleg a
les dues cadires: ex: client defensa certes creences i pensaments desadaptatius quan
està en una cadira i les desafia quan està a l’altra.

8.4.2.3. Activitats entre sessions

Proporcionar al pacient una sèrie de qüestions q pugui utilitzar com a guies.
a) Preguntes per examinar les proves d’un pensament.  Quines proves tinc a
favor d’aquest pensament? Són realment favorables aq proves? Quines tinc en
contra? Hi ha altres interpretacions negatives? Interpretació + probable?...
b) Preguntes x examinar la utilitat d’un pensament.  M’ajuda aquest
pensament a aconseguir els meus objectius i a solucionar el meu problema?
M’ajuda a sentir-me com vull? Pros i contres d’això q crec?...
c) Preguntes x examinar q passaria realment si el q es pensa fos cert.  Q
passaria si les coses fossin realment com penso? Fins i tot si el q penso fos
veritat, seria tan dolent?...
 d) Preguntes x examinar q es podria fer si el q es pensa fos cert.  Si les coses
fossin així, k podria fer al respecte? Com podria fer front a la situació? Q em
diria una persona X x fer front a la situació? Que li diria jo en cas contrari?...
Activitats entre sessions (es revisen al començament d la següent sessió):
- Escoltar a ksa la gravació de les reestructuracions realitzades a la consulta.
- Reestructurar x escrit o mitjançant gravació en cinta diversos pensaments,
primer els treballats a consulta i dp d’altres. Escriure les conclusions.
- Repetició o consideració varies vegades al dia dels nous pensaments. Llegir-
ho o anar-s’ho recordant.
- Imaginar-se en una situació pertorbadora i reestructurar els pensaments
tinguts. Com a pràctica de reestructuració i com a preparació just abans
d’exposar-se a la situació pertorbadora.
- Reestructurar els pensaments negatius ens situacions pertorbadores reals.
Tasca essencial, ja q, com en la relaxació, de poc serveix saber reestructurar en
condicions de tranquil·litat si no se sap fer en situacions problemàtiques. Varis
punts importants:
 En cada situació convé dur a terme:
a) Una reestructuració just abans de la exposició dels pensaments
negatius identificats.
b) Utilització durant l’exposició de pensaments alternatius o un
qüestionament dels pensaments negatius.
c) Avaluació realista dp de l’exposició amb la finalitat d introduir
canvis oportuns en el cas necessari.
 Portar un autorregistre en el q el client apunti: situació pertorbadora,
tipus i grau d’emoció, pensaments negatius, reestructuració d’aquests,
tipus i grau d’emoció subseqüent, i conducta realitzada o a realitzar.
 Quan sigui difícil pensar amb claredat en les situacions problemàtiques,
q el client porti escrit en targetes els pensaments negatius i alternatius.
Una altra possibilitat, no incompatible amb l’altra, és q utilitzi respiració
controlada o relaxació x reduir l’ansietat excessiva abans d’aplicar la RC.
Important q el pacient comprengui que les cognicions depenen de l’estat
emocional (x tant, si kuan està ansiós creu q es tornarà boig, ha de tenir
en compte q la probabilitat d tornar-se boig no és major kuan s’està
ansiós k en estat relaxat). S’ha de vigilar com s’utilitzen els pensaments
alternatius i, en general, les estr d’afront, ja q poden ser utilitzades x
reduir l’ansietat xo tb com a conducta defensiva.
 No n’hi ha prou en reestructurar els pensaments en les situacions
pertorbadores, sinó q el client ha d comportar-se en aquestes d’acord
amb la seva nova forma d pensar.
- Ajudar a una altra persona a reestructurar els seus pensaments de certes
situacions, això facilita q el client ho faci amb sí mateix tb.
- Lectura de llibres i articles adequats als problemes del client.
En alguns casos pot ser útil q la reestructuració de pensaments en situacions reals sigui
precedida x una reestructuració en situacions imaginades o simulades. Dos
procediments: la imaginació racional emotiva i la reestructuració racional
sistemàtica. Passos d’aquesta última:
1) Construir una jerarquia d situacions progressivament + pertorbadores.
2) Terapeuta com a model de com dur a terme la reestructuració. Utilitza el 1r ítem
d la jerarquia. L’activació emocional serveix com a senyal x identificar
pensaments negatius i aquests com a estímul x aplicar la RC.
3) Terapeuta descriu situació i client s’imagina en ella i observa el seu nivell
d’activació emocional. Si el nivell excedeix d’un cert punt (ex 20/100), ha
d’identificar i expressar en veu alta els seus pensaments.
4) Client expressar en veu alta els pensaments negatius i reemplaçar-los x altres +
adequats mentre continua imaginant. Terapeuta el pot ajudar parlant en 1a
persona com si fos el client.
5) Client continua imaginant-se en la situació fins q aconsegueix revaluar-la i
reduir la seva activació emocional o fins q transcorre un cert temps prefixat.
6) Acabada la reestructuració, client qualifica d nou el seu nivell d’activació
emocional. Abans de presentar un altre com l’ítem o de començar-ne un altre, T
i C comenten la reestructuració realitzada.
7) Un ítem es dóna x superat quan s’han aconseguit dues imaginacions seguides
sense experimentar ansietat, o reduïda ràpidament.
8) Si dp d 2 ó 3 presentacions d’un ítem l’ansietat no va reduint, 2 possibilitats:
a. Elaborar un ítem menys difícil.
b. Veure si el client creu en la reestructuració.
c. Veure si són els pensaments avaluats els q provoquen l’activació.
d. Considerar q els pensaments no juguen un paper en aquest cas i q s’han
passat x alt factors rellevants.

8.4.2.4. Qüestionament conductual de les cognicions desadaptatives

El qüestionament verbal és com un pas preliminar, la consecució de canvis + amplis i
duradors requereix el qüestionament conductual. És paral·lel al QV i s’ha d’introduir el
+ ràpid possible al tt.
En el QC, T i C generen prediccions específiques a partir dls pensaments negatius
(expectatives, interpretacions, atribucions, valoracions) i dissenyen experiències x
comprovar si tals prediccions es compleixen o no. Els experiments conductuals són
activitats planejades, basats en l’experimentació o observació, amb la finalitat de prova
d’hipòtesis i x a que descobreixin els processos q mantenen el seu problema o que
poden actuar d’una altra manera. Dos tipus bàsics d’experiments:
- EXPERIMENTS ACTIUS: + freq. Pacient fa o deixa de fer algo d manera
deliberada en una situació, observa el q succeeix i extreu conclusions. Poden
realitzar-se en situacions reals o simulades, depenent del tipus de situació.
- EXPERIMENTS D’OBSERVACIÓ: es diferencien en q el pacient és no+ un
observador o recol·lector de dades, no actor. Útils quan el client creu q
l’experiment útil és massa amenaçant. 3 maneres de dur-lo a terme:
  Observació directa (modelat)  pacient observa comportament
d’altres.
 Enquesta  P i/o T pregunten a altres sobre el q pensen, senten o fan x
obtenir informació sobre un pensament rellevant pel pacient. Al fer
enquestes és important q el pacient predigui q creu q li respondran. Tb
s’ha de decidir amb ell les preguntes q farà.
 Informació d’altres fonts  d’internet o llibres, x posar a proba certes
idees.
Passos x dissenyar i dur a terme un experiment conductual:
- Identificar 1 ó + cognicions clau (desadaptatives o alternatives).
- Fer una predicció específica q es pugui sotmetre a proba (= operacionalitzar
cognicions).
- Obtenir grau en el q el pacient creu en la predicció (0-100).
- Revisar les proves a favor i en contra de la predicció. Qüestionament verbal x
facilitar l’experiment.
- Dissenyar un experiment específic x comprovar la validesa de la predicció.
Important tenir clares les variables i conductes q contribueixen a mantenir la
predicció i el q el pacient farà i com ho farà.
- Justificar al pacient la necessitat de dur a terme l’experiment (objectiu
d’aquest) i acordar amb ell en q consistirà. Tot i q depenent del tipus de
l’experiment no s’han d’explicar els objectius al client:
 Quan els experiments s’utilitzen x provocar sensacions corporals amb la
finalitat d’establir les seves causes (lo del cor... hiperatenció).
 Exagerar aquestes sensacions x veure q succeeix.
- Dur a terme l’experiment, prendre nota dels resultats i discutir-los. Si la
predicció no es compleix, ajuda al client a qüestionar-se el pensament. X això dp
de l’experiment se li torna a preguntar el grau de creença en la predicció. Motius
pels q un client pot mantenir les seves creences negatives a pesar dels resultats
contraris d’un o + experiments conductuals:
 Un experiment posa a prova una predicció xo tb implica l’acceptació de
suposicions auxiliars (ex: mareig provocat = mareig normal). Si la
predicció no es compleix, el client pot rebutjar les suposicions auxiliars
enlloc de la predicció.
 Una sèrie de constatacions en una determinada línea no prova q les
coses sempre hagin d’anar així. Però el client ha d’aprendre a
funcionar mitjançant prediccions i a tolerar la incertesa.
 Un client pot estar subscrivint la versió negativa d la fal·làcia del
jugador: ex: agorafòbic pot creure q dp d’haver sobreviscut a una sèrie
d’atacs de pànic, la seva bona sort s’ha acabat i el pròxims serà fatal.
Si la predicció resulta correcta, s’ha d’analitzar si el comportament i els
pensaments del client van contribuir als resultats i si la situació pot manejar-
se de manera diferent la pròxima vegada. Si l’experiment conductual mostra
 q el pensament és correcte, s’ha de buscar un altre pensament i buscar
alternatives...
- Extreure conclusions a partir dels resultats. Primer formular una regla q
resumeixi el q s’ha après. Dp s’ha d’actuar en correspondència amb lo après.
Quan es duu a terme un experiment conductual, convé q el client completi un
autorregistre (amb data i situació, predicció, experiment, resultats, i conclusió (o q s’ha
après).
Els casos d’incompliment dels experiments poden ser deguts a: a) incomprensió de la
raó de realitzar l’experiment; b) por a q succeeixin les conseq predites.  Estratègies:
1. Intentar persuasió amable pq realitzi l’experiment.
2. dur a terme tots 2 l’experiment, fins i tot fent de model.
3. utilitzar un enfoc gradual i descomposar l’experiment en unitats + fàcils.
De vegades un experiment conductual aparentment correcte pot anar en la direcció
equivocada. Si es descobreix el focus vertader, s’ha de canviar el tt al nou pensament.
L’objectiu de la fase del qüestionament verbal i conductual s’aconsegueix quan el client
és capaç de refutar els seus pensaments negatius i substituir-los per altres de + apropiats,
de manera q es produeixi a+ el canvi conductual i emocional esperat. El QV i QC
s’utilitzen tant en pensaments verbals com en imatges. Altres tècniques x les imatges:
- Modificació de la imatge i afrontament  Pacient forma la imatge i dp afronta
la situació: introdueix modificacions q contrarestin l’afecte negatiu i l’amenaça.
- Manteniment perllongat d la imatge  Útils x imatges q el pacient troba difícil
interrompre. La imatge o variants de la mateixa ha de mantenir-se contínua i
deliberadament fins q es redueixi notablement el malestar.
- Projecció temporal  Quan sorgeix la imatge pertorbadora, client imagina com
seran les coses més tard.
- Imaginació descatastrofitzadora  Davant una imatge catastròfica, el pacient
ha d’intentar incloure elements positius i neutrals d la situació x tenir una visió
+realista.
- Detenció d la imatge i distracció  La imatge es deté amb un E físic (cop,
prou!) i dp s’utilitzen tècniques de distracció (ex:concentrar-se en la descripció
d’algun objecte...). Tècnica menys recomanable.

8.4.3. Qüestionament dels supòsits i creences

- Quan s’ha aconseguit un alleugeriment dels símptomes o quan hi ha dades de q aquells
estan interferint amb la marxa del tt.
- Se suposa que produeix canvis més profunds.
- Útil x prevenir + eficaçment les recaigudes.
- Se segueixen les mateixes pautes q pels pensaments concrets: QV i QC fins establir
creences + moderades, realistes i adaptatives.
- Com q els supòsits estan + arrelats q els pensaments, es tardarà + temps, ja q el
pacient considera les creences bàsiques com a part de sí mateix.
Mitjans x qüestionar verbalment els supòsits i creences:
 - De quina manera és el supòsit raonable?  En quina mesura s’ajusta a com
semblen ser les coses? Veure les dades a favor i en contra del supòsit. Igual q
amb els pensaments concrets, el canvi no depèn del nombre de contraarguments
sinó de trobar els arguments q tinguin un significat especial pel client.
- De quina manera és el supòsit poc útil?  Li és d’ajuda pels seus objectius o li
és un estorbo? Analitzar els avantatges a curt i llarg plaç de mantenir la creença.
S’ha d’intentar q hi hagi més desavantatges que avantatges. Tb es poden
assignar pesos diferents als (des)avantatges. Els avantatges associats a creences
disfuncionals han de qüestionar-se i proposar alternatives menys problemàtikes:
- Quina seria una alternativa + moderada q proporcionaria els avantatges del
supòsit disfuncional sense els seus desavantatges?  Els supòsits
disfuncionals acostumen a ser extrems; x tant es tracta de no veure-ho tot blanc o
negre, sinó en diferents grisos (“És bo que...(em valgui x mi mateix), però de
vegades...(sóc humà i necessito ajuda)”). Es poden apuntar en targetes.
- D’on prové el supòsit?  De vegades l’adopció d’una perspectiva històrica q
ajudi a comprendre com es van adquirir els supòsits disfuncionals pot ajudar a
distanciar-se d’aquests. El q va ser important en la infància pot no ser-ho ara.
Això es pot fer fent diàlegs imaginaris o representacions simulades amb els
pares o persones significatives. Produeix un canvi tant emocional com dels S.
En el qüestionament de supòsits i creences: més QC i amb + reforçaments, abraçar
major nombre de situacions. Tipus d’experiments:
a) obtenir informació sobre les normes d’una altra persona i no donar x suposat q
les normes d’un mateix són iwals x tothom;
b) observar el comportament d’altres i inferir les seves normes;
c) actuar contra els propis supòsits i creences i observar conseq;
d) comprovar les noves creences a través de l’acció.
Demanar-li q porti un registre diari de les experiències q contradiguin el supòsit i
recolzin creences + positives. Pot anar acompanyat de instruccions de com atendre i
correspondre als altres.

Exemple de qüestionament de supòsit i reestructuració:

Supòsit: Si no li agrado a algú és que sóc incompetent.
Estratègies: Com sap que no li agrada a algú? Hi ha altres raons per les quals una
persona pugui no respondre-li positivament a part de la seva incompetència (ex: estat
d’ànim...)? Pot pensar en exemples en els que algú no ha agradat als altres però no ha
estat incompetència? Si vostè no li agrada a una persona i a l’altra sí, qui té raó?
Completar la reestructuració verbal amb experiments conductuals x posar a prova el
supòsit: preguntar a altres persones què opinen respecte que si a algú no li cau b una
persona, és un incompetent.

Tema 7¿¿ TEMA 9: TÈCNIQUES DE RESOLUCIÓ DE PROBLEMES

9.1. Introducció
9.1.1. Les teràpies cognitivo-conductuals
Mahoney i Arknoff van dividir les teràpies cognitivo-conductuals en 3 grups:
- teràpies de reestructuració cognitiva
- teràpies d’habilitats d’afrontament per manejar situacions
- teràpies de solució de problemes:
o teràpia de solució de problemes de D’Zurilla i Goldfried (1971)
o teràpia de solució de problemes interpersonals de Spivack i Shure (1974)
o ciència personal de Mahoney (1974, 1977)
9.1.2. Les teràpies de solució de problemes:
La més acceptada i utilitzada: teràpia de solució de problemes de D’Zurilla o tb
anomenada teràpia de solució de problemes socials (tant personals com interpersonals).
La teràpia de Spivack té un camp d’aplicació en nens i adolescents amb problemes
d’ajust social, i en conductes d’impulsivitat i inhibició.
La ciència personal de Mahoney s’ha quedat en una formulació excepte la seva
aplicació en obesitat.
9.1.3. Antecedents que van facilitar el sorgiment de les tècniques de solució de
problemes
- Investigació en creativitat: important en els 50, es veia necessària per l’adequat
desenvolupament de qualsevol societat. Va incidir en l’àrea de la SP amb la tècnica de
la “Tormenta de ideas” (Osborn, 1963).
- Rebuig del model mèdic per explicar molts fenòmens psicopatològics.
- L’aproximació cognitiva-conductual al tt, ha aportat la idea q per l’adquisició de la
competència social és necessari introduir elements cognitius x assolir l’autocontrol i la
generalització dels programes utilitzats.
- Model transaccional de l’estrès (Lazarus): es fixa en les transaccions persona-ambient.

9.2. Bases teòriques

9.2.1. Principis genèrics
Assumpció fonamental  els éssers humans es caracteritzen per ser solucionadors de
problemes, i d’unes a altres persones existeixen diferències en aquesta habilitat.
9.2.2. Objectiu de l’entrenament en solució de problemes
És produir conseqüències positives, reforç positiu i evitar les conseq negatives. La SP és
una tècnica de modificació de la conducta que facilita una conducta eficaç.
9.2.3. Nivells de solució de problemes
Tres nivells:
- Cognicions d’orientació al problema: nivell més general. Variables
metacognitives d’ordre superior que defineixen una orientació general de
l’individu davant dels problemes; té efectes generalitzats o inespecífics.
- Habilitats de solució de problemes específiques : nivell intermig
d’especificitat. Seqüència de tasques específiques dirigides a una meta que han
de realitzar-se per resoldre un probl particular exitosament.
- Habilitats de solució de problemes bàsiques: nivell + específic. Habilitats
cognitives de sensibilitat cap als problemes (habilitat x reconèixer q un probl
existeix), pensament alternatiu (habilitat x generar solucions alternatives),
 pensament mitjans-fins (habilitat x conceptualitzar quins mitjans es precisen x
arribar a una meta), pensament conseqüencial (habilitat x anticipar conseq) i
presa de decisions (habilitat x percebre una situació des d’una perspectiva d’una
altra persona).
9.2.4. Paper de les emocions
Les respostes emocionals poden facilitar o inhibir l’execució de SP, depenent de la
qualitat subjectiva o valor de la resposta emocional, la intensitat de l’activació
emocional i la duració de l’estrès emocional.
El coneixement i control de les respostes emocionals és important. Quan interfereixen
en la SP s’ha d’entrenar el subjecte en habilitats que facilitin el seu afrontament, com la
RC, autoistruccions i tècniques de relaxació o desensibilització sistemàtica.

9.3. Procediment
9.3.1. Etapes i definició de conceptes
Cinc etapes:
a) Orientació general cap al problema (funció  orientar adequadament l’individu
cap als probl de la vida).
b) Definició i formulació del problema
c) Generació d’alternatives
d) Presa de decisions
e) Execució de la solució i verificació (no és un component separat, forma part del
procés)
Una bona SP comporta q el subjecte passi d’una fase a una altra i pugui retrocedir abans
q completi el procés.
CONCEPTES:
 Solució de problemes: procés cognitiu-afectiu-conductual a través del qual un
individu identifica o descobreix mitjans efectius d’enfrontar-se als problemes
que es troba. Inclou tant la generació de solucions alternatives i la presa presa de
decisions o elecció conductual.
 Problema: situació que demanda una R pel funcionament efectiu, xo x la qual no
hi ha cap resposta efectiva immediatament disponible. Percep una discrepància
entre “el q és” (circumstàncies actuals o anticipades) i “el q hauria d ser”
(circumstàncies q es demanden o desitgen).
 Demandes percebudes: les demandes en la situació problemàtica poden originar-
se en l’ambient (tasques objectives...) o dins de la persona (necessitat...).
 Solució: R d’afrontament o patró d resposta que és efectiu en alterar la situació
problemàtica i/o les relacions personals pròpies x q no sigui percebuda a partir
d’allí com un probl, mentres q al mateix temps maximitza altres conseq positives
(beneficis) i minimitza altres de negatives (costos).
 Solució del problema: procés pel q un individu descobreix una solució a un
problema.
 Posta en pràctica de la solució: execució de la R de solució.
 Competència social: rang d’habilitats socials, competències conductuals i
conductes d’afrontament q capaciten a un individu x enfrontar-se efectivament
 amb les demandes de cada dia. (l’execució de la SP efectiva no+ és un dels
components de la competència social).
L’entrenament en SP és una important habilitat cognitiva q hauria d’estar incorporada
dins dels programes d’entrenament en habilitats socials.
9.3.2. L’avaluació
Tres etapes x l’aplicació de la teràpia SP:
- Avaluació (o avaluació conductual del problema/es)  avaluar les habilitats de
SP q té el client, i les habilitats d’execució efectives pels seus probl. A través
d’avaluacions d’autoinforme, verbals, observació i qüestionaris.
- Intervenció
- Manteniment i generalització
9.3.3. Fases de l’entrenament en Solució de Problemes socials
 ORIENTACIÓ GENERAL CAP AL PROBLEMA
Es pretén:
1) subjecte accepti el fet q les situacions problemàtiques formen part de la vida
diària i q és possible fels-hi front de manera eficaç
2) reconegui les situacions problemàtiques i inhibeixi la tendència a respondre de
manera impulsiva o sense fer res (reduir l’atenció dels pensaments – i centrar-se
en els E que puguin facilitar una bona conducta de SP).
Objectius i passos:
a) incrementar la sensibilitat cap als problemes i decidir l’ocasió per la SP;
b) centrar l’atenció sobre expectatives de SP positives i evitar preocupacions
improductives i de pensaments autopreocupants;
c) maximitzar els esforços i la persistència en vista dls obstacles i estrès emocional;
d) minimitzar l’angoixa emocional perjudicial mentre s’intenta maximitzar la
probabilitat d’estats emocionals positius facilitadors.
Components o variables:
A. Percepció del problema  reconeixement i etiquetació d’aquest. De vegades
és difícil reconèixer un problema o es nega. Veure el problema dins la situació
on es produeix i no centrar-se en el problema en abstracte.
B. Atribució del problema  atribucions causals q la persona té respecte als
problemes de la seva vida.
a. Atribució positiva: atribuir a l’ambient la causa dels probl junt amb
factors personals transitoris, i no a defectes personals estables.
* b. Atribució negativa: autoavaluacions negatives, afecte negatiu i
tendències d’evitació i inhibició en l’execució de la SP.
L’atribució del problema influeix en la valoració del problema:
- Valoració positiva  com un repte o benefici.
- Valoració negativa  resultarà en ansietat, evitació i dificultat x solucionar
C. Control personal  dos components:
a. Probabilitat de q un individu percebi un problema com resoluble i
controlable (expectativa de resultat).
b. Probabilitat de q un individu cregui q és capaç de solucionar un
problema amb els seus propis esforços (expectativa d’autoeficàcia).
 D. Compromís temps/esforç  dos components:
a. Probabilitat de q un individu estimi adequadament el temps q li portaria
Component solucionar un probl.
motivacional
b. Probabilitat de q l’individu vulgui dedicar-li temps i esforç x solucionar
el problema.
El temps i esforç q l’individu dedica a dif activitats és una indicació del valor
reforçant d tals activitats x l’individu.
En història prèvia de solucions inefectives dels problemes és convenient utilitzar el
principi del “compromís íntim”, on l’individu ha de fer un compromís conscient
d’abordar el problema íntimament.
*  es centren en les capacitats i habilitats específiques q permeten a una persona solucionar els seus
problemes de manera eficaç.
 DEFINICIÓ I FORMULACIÓ DEL PROBLEMA
Es pretén: obtenir informació rellevant sobre el problema, clarificar la naturalesa del
problema, establir una meta realista de solució del problema, i reavaluar la importància
del problema pel benestar personal i social de la persona.
1. Recol·lecció d’informació rellevant sobre el problema basada en fets.
Informació sobre la tasca (demandes i exigències associades a un adequat
funcionament en dif rols de la vida) i social i conductual (pròpies caract
conductuals i les d’aquells amb qui interactua durant l’execució de les tasques).
2. Canviar els conceptes ambigus, vagos i poc familiars per descriure els fets
relacionats amb el problema en termes clars, precisos i objectius.
3. Al temps q es recull la informació organitzar-la per conèixer la naturalesa del
problema. Important que especifiqui quines condicions actuals són
inacceptables, quins canvis es desitgen o demanen, i quins obstacles estan
impedint aconseguir aquestes demandes.
4. Identificar els factors que fan de la situació, persona/es o pensaments un probl.
5. Diferenciar la informació rellevant de la irrellevant. Centrar-se no+ en els
fets objectius. Desfer-se d’inferències, assumpcions i interpretacions q no siguin
verificables.
6. Establir la meta en termes específics i concrets x evitar afirmacions no
realistes o inassolibles. Possibilitarà la generació de solucions alternatives.
7. Formular el problema, es pot fer de dif maneres. Important distingir un
problema episòdic (ex: discussió amb la parella) dels problemes importants o
centrals. Tb s’ha de conèixer la organització dels problemes, pq la persona pot
identificar un problema xo resultar q està causat x un altre de + general (en aq
cas distingir problema i subproblemes. X identificar-los pot ser últil q el client
escrigui una llista d’aquests).
8. Un cop definit i formulat el problema, s’ha de reavaluar el significat del
problema pel seu benestar personal i social. Això es fa considerant els beneficis
i els costos. Pq sigui + fàcil la persona pot considerar el problema com a:
i. Benigne: s’espera poc o cap cost si el probl es soluciona o no
satisfactòriament.
ii. Amenaçant: probables costos de solucionar el probl i/o no fer-ho.
 iii. Desafiant: possibles beneficis de solucionar el problema.

 GENERACIÓ DE SOLUCIONS ALTERNATIVES

Propòsit  tenir tantes solucions alternatives com sigui possible, x així maximitzar la
probabilitat de q la millor solució estigui entre elles.
Obstacles  l’hàbit i la convenció. Hàbits:
- Positius quan les respostes efectives de SP es generalitzen a noves situacions
problemàtiques.
- Negatius: si l’individu respon automàticament a les noves situacions
problemàtiques amb els seus hàbits previs apresos k no porten a la solució.
S’utilitzen 3 principis x la generació de solucions alternatives:
1) Principi de quantitat: quantes + solucions alternatives, + qualitat d’idees
disponibles i amb + probabilitat es trobarà la millor solució.
2) Principi de l’aplaçament del judici: una persona generarà millors solucions si
no ha d’avaluar-les en el moment.
3) Principi de varietat: com major és el rang o varietat d’idees de solució, + idees
de bona qualitat seran descobertes.
Si el client troba difícil generar solucions, el terapeuta pot suggerir solucions irrealistes
o clarament inapropiades.
Cal considerar q l’angoixa emocional, l’hàbit d’arribar sempre a la mateixa solució i la
falta d’informació són factors q impedeixen arribar a formular adequades alternatives.
Si aquest fos el cas s’hauria de: RC, autoinstruccions o entrenament en relaxació.
Una vegada generada la llista de solucions alternatives es poden generar combinacions,
modificacions, elaboracions o imaginar-se com una altra persona afrontaria el problema
x generar-ne de noves.

 PRESA DE DECISIONS
Objectiu: avaluar (comparar i jutjar) les alternatives de solució disponibles i seleccionar
la millor/s x posar-la en pràctica en la situació problemàtica.
Dos models de decisió teòrica:
a) Teoria de la utilitat esperada  l’elecció de la conducta està basada
sobre un anàlisi racional cost-benefici.
b) Teoria de la perspectiva  té en compte els efectes dels valors
perceptius i subjectius de la conducta elegida.
Passos:
1) X cada solució s’indiquen els costos i beneficis, a curt i llarg plaç;
2) Es jutja el resultat esperat o la utilitat de cada alternativa;
3) Es comparen alternatives;
4) Es selecciona la millor solució o combinacions de solucions, amb la millor
utilitat esperada.
El judici de la utilitat esperada es basa en 4 criteris cost/benefici:
- Resolució del problema (probabilitat d’assolir la meta de solució del problema).
- Benestar emocional (qualitat del resultat emocional esperat).
- Temps/esforç (quantitat de temps i esforç esperat a ser requerit).
 - Benestar personal i social en conjunt (raó cost/benefici esperat total).
Hi ha fulles de decisió on la persona puntua (0-10) el seu grau de satisfacció amb el
resultat esperat x cada solució (així establim la utilitat esperada); + objectiu.
Un cop feta l’avaluació dels resultats estimats de les alternatives de solució disponibles,
la persona ha de respondre a 3 preguntes:
a. És el problema resoluble?  SÍ
b. Necessito + inf abans de q pugui seleccionar i implantar una solució?  NO
c. Quina solució o combinació hauria d’elegir x posar en pràctica?  Si la podem
contestar, ja tenim una solució pel problema.
Si A i B són afirmatives, ha de preparar un pla de solució q ha de tenir la millor
probabilitat de maximitzar la utilitat esperada.

 POSTA EN PRÀCTICA I VERIFICACIÓ DE LA SOLUCIÓ

S’avalua el resultat de la solució i es verifica l’efectivitat en la situació problemàtica,
primer simbòlicament i dp en la situació de la vida real. D’Zurilla utilitza com a marc
conceptual la teoria o cibernètica del control i la concepció cognitiva-conductual de
l’autocontrol. 4 components:
- Execució: implementació de la solució.
- Autoobservació: observació de la pròpia conducta de solució i/o els seus
productes. Avaluar-la de manera objectiva.
- Autoavaluació: es compara el resultat de la solució observada amb el resultat
predit o esperat. Si solució satisfactòria, no+ keda l’últim pas de
- Autorreforçament: es reforça a sí mateix x “un treball ben fet” (una
autoafirmació positiva o un reforç + tangible). Aq pas és molt important ja q
reforça una execució de SP efectiva i enforteix el control percebut i les
expectatives d’autoeficàcia (q són molt importants x SP futurs).
Si hi ha discrepàncies entre el resultat de la solució observada i l’esperat s’ha de buscar
la font d’aq discrepància. Si no es troba una sortida al problema i no pot aplicar
exitosament les estratègies s’ha d’ajudar-lo a concloure q el problema és
irresoluble. El perfeccionisme en la SP i la incapacitat d’acceptar q alguns problemes
són irresolubles tal i com estan formulats, de vegades són característiques de persones
amb patró Tipus A i tras relacionats amb l’estrès.
Pel manteniment i generalització són de gran ajut les tasques en les sessions i les
tasques per casa. Tb és útil fer reunions de manteniment amb posterioritat.

9.4. Variacions
9.4.1. La Solució de Problemes cognitius interpersonals (Spivack i Shure, 1974)
Parteixen del fet q existeix un conjunt d’habilitats de SP interpersonals de tipus cognitiu
q permeten l’ajust social. S’aprenen de l’experiència, i lo important no és què pensar
sinó com pensar.
Aquestes habilitats són: pensament de solucions alternatives i pensament conseqüencial
(en nens petits); sensibilitat cognitiva de l’existència d’un problema com a
interpersonal; presa de perspectiva interpersonal; i pensament causal social.
Els programes d’entrenament en aq habilitats de SP consten de lliçons en escoles, en
forma de jocs o de diàleg, depenent de l’edat.
9.4.2. La ciència personal (Mahoney, 1974)
7 passos:
S  Especificar l’àrea general del problema
C  Recollir informació
I  Identificar les causes
E  Examinar les solucions
N  Delimitar i experimentar
C  Comparar el progrés
E  Ampliar, revisar o reemplaçar la solució
Aplicada pel seu autor a problemes d’obesitat.

9.5. Criteris d’aplicació: indicacions i contraindicacions

9.5.1. Indicacions
Abans d’aplicar la tècnica de SP, decidir si serà útil pel client, si obtindrà amb ella tot el
benefici q es desitja i si és la tècnica q millor s’adequa pel seu problema. Passos:
1. Identificar el problema/es amb les tècniques d’avaluació conductual.
2. Identificar els recursos de q disposa el client i el recolzament social amb q compta.
3. Obtenir informació de les seves estratègies de SP (estr de SP q ha aplicat, les q li
han conduit a resultats positius, conèixer si aplica estr de SP efectives o careix
d’aquestes, o les aplica incorrectament).
4. Decidir, en funció dels passos anteriors i de la evidència q actualment disposem de
l’aplicació efectiva de les tècniques de SP a dif problemes, si aq tècnica serà
efectiva en el problema q té.
5. Si decidim aplicar la tècnica de SP s’ha de concretar si s’utilitzarà com a única
tècnica (teràpia), combinada amb una altra, o com a marc conceptual d’aplicació
d’altres tècniques.
6. Establir clarament el pla de tt: nº de sessions, duració, interval entre sessions, lloc..
Aplicació de l’entrenament en SP, 2 maneres:
a) Amb entrenament seqüencial en les dif fases al llarg de les successives sessions
del tt.
b) Entrenant en totes les fases de SP a l’individu des de les primeres sessions i anar
aprofundint en la SP començant x problemes hipotètics, solucionant els probl del
subjecte simbòlicament i finalment solucionant els seus probl en les situacions
reals.
Nº de sessions: 4-6, 6-10 i 14-16.
9.5.2. Pq fracassa l’entrenament en SP?
Tres raons:
1- Si el subj té un sever trastorn psiquiàtric, especialment depressió agitada o amb
brot esquizofrènic, o estat de crisis sever. Inviable aq tècnica.
2- La baixa autoestima (convenient aplicar junt la SP altres estratègies x
l’increment d’aquesta) i la carència de confiança (el tt s’allarga +. Seleccionar
 adequadament els problemes a resoldre, reforçar sistemàticament i fer-li
comprendre q va aconseguint solucionar problemes).
3- Persones amb dificultats de personalitat desde temps abans. Buscar tt alternatius.
Mals usos de l’entrenament en SP:
1) No saber reconèixer que hi ha altres mètodes d’intervenció q poden ser +
adequats q l’entrenament en SP.
2) Perill de veure l’entrenament en SP com una forma de teràpia “racional” o
“intel·lectual” enlloc d’una teràpia activa d’afrontament q implica una interacció
entre variables cognitives, conductuals i emocionals.
3) No reconèixer q una relació terapèutica positiva és imp en qualsevol tt psicol.

9.6. Avaluació crítica

Encara q tots els passos de la SP són importants, els 2 primers són capitals, ja q sense
ells el procés fracassa des del principi.
En la teràpia de SP és especialment important l’”equip de col·laboració” entre client i
terapeuta, pq un ajudi a l’altre a arribar a cadascuna de les metes q es van fixant.

Tema 8?? Tema 3. APLICACIÓ DELS ENTRENAMENTS EN HABILITATS

SOCIALS (EHS)
3.1. Introducció
EHS  consisteixen en procediments conductuals, orientats a l’adquisició i
desenvolupament d’aquelles habilitats q permeten als subjectes mantenir interaccions
socials satisfactòries en el seu àmbit real d’actuació.
La consecució d’aq objectiu imposa uns criteris de qualitat als EHS:
- Q el subjecte adquireixi i domini tots els components conductuals q componen
l’HS i q els exhibeixi en la seqüència correcta, sense ajuda ni supervisió.
- Q sigui capaç de reproduir aquestes HS en altres moments i ambients diferents
de forma espontània, no mecànica.
- Sigui capaç d’exhibir les HS necessàries, dp de considerar les diferents
circumstàncies de la situació real, i dp d’analitzar l’adequació de les seves
conductes a aquesta situació.
EHS composats per conjunts de tècniques, cada una s’orienta a la consecució de
determinats objectius:
Objectius particulars Tècnica corresponent
Informar i fer demostracions de les conductes
INSTRUCCIONS i MOLDEJAT
adequades.
Subjecte reprodueixi i practiqui les conductes. ASSAIG CONDUCTUAL
Moldejar i perfeccionar les conductes exhibides. RETROALIMENTACIÓ i REFORÇ
Facilitar el manteniment i la generalització
ESTRATÈGIES i TÈCNIQUES
d’aquestes.

3.2. Preparació dels entrenaments

L’EHS s’inicia amb una fase prèvia de preparació dels subjectes. Conversa amb el
terapeuta, i el subjecte ha de:
1. Comprendre els principis que guien el EHS i cada una de les seves tècniques.
2. Manifestar el seu acord en participar i el seu desig d’adquirir/desenvolupar
noves formes de comportament. Important q vegi els avantatges.
3. Convertir-se en un agent actiu en el procés d’aprenentatge.
4. En cas d’EHS en grup: participar activament en l’entrenament dels altres.
Important fer en aquesta fase inicial un anàlisi de les situacions socials q el subjecte ha
d’afrontar en la seva vida real, x conèixer les percepcions q té i en quina mesura són
reals i correctes. X fer aquest anàlisi:
 Quines són les metes a assolir en cada situació.
 Regles que regulen la situació (normes, rituals, etc. és recomanable complir).
 Rols o papers a desenvolupar x part de cada un dels interlocutors.
 Seqüència adequada en la q s’espera q es desenvolupi.
 Conceptes, terminologia i vocabulari adequats a la situació.
*Tot i que els EHS es conceptualitzen com a procediments conductuals, incorporen
clars components cognitius.

3.3. Tècniques
3.3.1. Instruccions
Explicacions clares sobre les conductes que constitueixen l’objectiu d’entrenament de
cada sessió. Es pretén guiar el subjecte en la utilització de respostes específiques,
focalitzant la seva atenció a les conductes:
- que ha d’identificar;
- que ha d’executar;
- que seran objecte d’avaluació;
- que seran reforçades;
- que el subjecte haurà de practicar en la seva vida real.
Per augmentar la eficàcia de les instruccions:
 Donar informació específica sobre la resposta i les conductes adequades.
 Explicar de forma clara les conductes, utilitzant si cal exemples.
 Raonar i justificar la importància d’aq conductes i la necessitat d’executar-les.
És recomanable que la informació sigui breu, conceptes intel·ligibles, frases curtes, es
repeteixin els conceptes fonamentals.
Instruccions a l’inici de cada sessió i abans de cada entrenament.

3.3.2. Modelat
Exhibició de comportaments de models pq el subjecte tingui la oportunitat d’observar
les conductes-objectiu q ha d’adquirir. Presenta múltiples modalitats q varien segons els
criteris q s’utilitzin:
a) Les persones que encarnen els models (terapeuta o ajudants; pacient veterà; altres
membres del grup; persones alienes a l’entrenament –actors...-).
b) Forma de presentació dels models:
- models reals  que estan presents físicament.
 - models simbòlics  a través d’audició, vídeo o descripció verbal q fa el terapeuta.
c) Forma en q l’observador percep el comportament del model:
- Model manifest  subjecte observa el comportament.
- Model encobert  subjecte s’imagina la forma competent d’actuar.
La utilització de cadascuna d’aquestes modalitats bé determinada per: els recursos
existents o disponibles (personals o materials); el tipus de situació problema i la
conducta-objectiu (ex: modelat encobert permet accedir a situacions q no es poden
reproduir al laboratori, com les sexuals); les característiques de l’observador (facilitat x
imaginar-se situacions).
Condicions i factors:
A. Pel q fa al MODEL, important:
- Similitud entre model i observador: en els factors idiogràfics i grups de
referència, en les conductes (conducta pròxima a l’observador), i percepció
d’aquesta similitud (q subjecte consideri q el model és com ell. Aquesta
percepció es pot deduir a través de comentaris específics).
- Actitud amistosa i propera del model a l’observador. Q el comportament sigui
percebut com agradable i afectuós.
- Actuació del model seguida x conseq positives (es feliciti o premii al model).
- Utilitzin varis models (diversitat d’estils).
B. En l’OBSERVADOR, important fer accions que preparin i predisposin
favorablement l’observador, com:
 Indicacions pq observi el model i advertir-li q dp l’haurà d’imitar.
 Instruccions x focalitzar la seva atenció sobre el comportament-objectiu.
 Desenvolupar en l’observador una actitud favorable cap al model.
 Sol·licitar de l’observador q realitzi una codificació resumida de l’actuació del
model.
 Oferir-li la oportunitat de practicar i assajar (de forma simultània o immediata a
la actuació del model).
C. En la FORMA I CONDICIONS DE PRESENTACIÓ, important:
- Conductes mostrades de forma clara i precisa. Evitar detalls innecessaris.
- Exhibició de conductes de menor a major dificultat/complexitat.
- Repetició de la tècnica o d’una conducta x afavorir el sobreaprenentatge.
- Actuació ni innecessàriament llarga ni excessivament breu (entre 1 i 3 minuts).
- Crear condicions òptimes x la observació, reduint E distractors.
Especialment apropiada x l’aprenentatge de nens i joves.
Paper actiu  q comenti les conductes observades, analitzi en quina mesura
contribueixen a resoldre eficaçment la situació, en quina mesura considera q són formes
possibles x afrontar eficaçment la situació, identifiqui altres formes alternatives de
comportament + apropiades x ell.

3.3.3. Assaig Conductual (tb role-playing i behavioral rehersal)

Component fonamental de tots els EHS, entorn el qual s’articulen les restants tècniques.
Subjecte ha de practicar i assajar de manera reiterada les conductes fins assolir un nivell
d’execució adequat. Tant per adquirir noves conductes com x perfeccionar-ne de ja
presents. Dues modalitats:
1. Assaig real: practicar conductes-objectiu amb d’altre(s) interlocutor(s) en una
situació social real o simulada.
2. Assaig encobert: imaginar-se executant les conductes en un context
d’entrenament o proba o en un context d la vida real.
Recomanable la utilització combinada d’ambdues modalitats. Desenvolupament:
1r) Subjecte s’imagini com es veu exercitant una det conducta en una det situació.
2n) Subjecte la exerciti de forma real en la situació de laboratori, fins dominar-los.
3r) Subjecte es torni a imaginar realitzant les conductes, q ja domina, en situacions de la
seva vida real. Així s’afavoreix la generalització.
Recomanable:
a) Paper actiu (q descrigui les característiques principals de les situacions i els
interlocutors, insinui les respostes q considera + idònies...).
b) Situacions i conductes planificades de menor a major dificultat.
c) Es vagi passant de representacions estructurades (guió preestablert, terapeuta és
l’interlocutor, facilitant la conducta del subjecte), a semi-estructurades (pautes
de comportament preestablertes, xo terapeuta cedeix la iniciativa al subj) i a no
estructurades (improvisades i/o reals).
d) Q els assajos siguin manifestos i públics (davant d’algú).
e) Q els assajos es reiterin.
f) Q siguin variats (contextos diferents i interlocutors diferents).

3.3.4. Retroalimentació
Moldejar (“shaping”) les conductes del subjecte x aconseguir un nivell d’execució l +
idoni possible. Consisteix en proporcionar informació correcta i útil al subjecte sobre
l’actuació q ha tingut i en relació amb les conductes objectiu d’entrenament. Avaluació
de l’actuació. Dif modalitats, depenent de varis criteris:
1. Forma de presentar-la:
a. Visual (observació de filmació o vídeo).
b. Verbal (comentaris d’algunes o totes les persones presents).
2. Font de la retroalimentació verbal:
a. Tècnics experts (propi terapeuta o qualsevol membre del seu equip).
b. Persones similars (altres subjectes del grup).
 Retroalimentació visual, a través de vídeos:
Indicat x analitzar conductes no verbals. K el visionat del vídeo s’acompanyi dels
comentaris verbals de caràcter tècnic d’algun membre de l’equip d’entrenament.
 Retroalimentació verbal:
- Retroalimentació de membres experts de l’equip:
Realitzar comentaris precisos, objectius i de caràcter tècnic. Amb els seus
comentaris el terapeuta ha de:
· Completar, corregir i/o ratificar els comentaris de qualsevol altra persona.
· Escriure, explicar i justificar les conductes observades.
 · Guiar el desenvolupament de l’entrenament.
- Retroalimentació de membres similars:
Eficaç per vàries raons: aporta punts de vista heterogenis; utilitza un llenguatge i
criteris de comparació similars als del propi subjecte; a part d’analitzar les
conductes, els comentaris dels altres aporten claus explicatives sobre la valoració
general d’aq conductes.
 Autoavaluació i auto-retroalimentació:
El mateix subjecte analitzi la seva pròpia actuació. Objectius:
1) Aconseguir q centri la seva atenció sobre el seu comportament.
2) Q desenvolupi la seva capacitat d’auto-observació i auto-valoració.
3) Corregir els criteris d’avaluació del subjecte i adequar-los progressivament a
criteris objectius (com el vídeo) o socials (com el grup de referència), q són +
reals, eficaços i vàlids.

Per una major eficàcia en l’aplicació d’aq tècnica, i amb la finalitat de desenvolupar la
capacitat d’auto-valoració, és recomanable seguir la seqüència:
1r. Finalitzat l’assaig, q subjecte faci un comentari sobre la seva actuació.
2n. Visionat del vídeo.
3r. Comentari d’altres membres del grup.
4t. Dp d’aq comentari segueix el de la persona/es experta/es.
5è. Se li torna a sol·licitar al subjecte q analitzi de nou la seva actuació.
Recomanacions:
- Q RA s’efectuï de forma immediata a la realització de l’assaig.
- Focalitzar-se en conductes concretes.
- Referir-se a les conductes objectiu dels entrenaments.
- Focalitzar-se sobre conductes en q el subjecte té control.
- Llenguatge comprensible i conceptes coneguts pel subjecte.
- Evitar realitzar exclusivament valoracions generals.
- Tenir un caràcter correctiu, identificant sempre:
 Conductes executades de manera eficaç;
 Conductes executades de manera ineficaç i conductes susceptibles de
perfeccionament, senyalant els comportaments alternatius.
- Fer-se de forma personalitzada, assenyalant q constitueixen un punt de vista +
(ex: enlloc de dir És indubtable q no era creïble el q deies, senyalar A mi m’ha
donat la sensació de q...).
- Han de ser positives.
- No han de categoritzar les conductes del subjecte.
Consideracions: la forma en q s’apliqui la RA condiciona l’eficàcia de les tècniques q la
precedeixen, especialment de l’assaig de conductes. A part de la realització de
comentaris verbals entre membres del grup, té altres conseqüències positives:
a. Subjectes estan interaccionant entre sí.
b. Subjectes estan assajant i desenvolupant una important HS.
c. Subjectes s’impliquen de una forma activa.
 d. Augmenta la probabilitat de l’aprenentatge observacional.
e. S’afavoreix la integració dels subjectes en el grup.

3.3.5. Reforç
Proveir als subjectes amb la motivació necessària pq millorin la seva actuació,
augmentin la taxa d respostes adequades, i mantinguin els assoliments q vagin assolint
de forma progressiva. Tècnica fonamental en els EHS x moldejar les conductes i
assegurar el manteniment. S’utilitza:
- Reforçament verbal  alabances, reconeixements de mèrits, aprobació de la
conducta.
- En casos especials (nens, pacients psiquiàtrics i delinqüents internats) 
Reforços materials i sistemes d’economia de fitxes.
Especial importància als reforços entre iguals: L’aplicació dels reforços en grup té dif
procediments:
- De forma informal (sota supervisió del terapeuta).
- De forma sistemàtica (reforçament en parelles).
Condicions generals:
 Valor funcional dels reforços (valor subjectiu pel subjecte).
 Aplicació immediata i de forma contingent.
 Aplicació de programes de reforçament específics, amb progressiu pas de
reforços continus a intermitents, etc.
Per afavorir el manteniment i la generalització de conductes, indicat:
 Dissenyar programes de reforçament ambiental, + enllà del context de
laboratori.
 Desenvolupar en el subjecte la capacitat d’auto-reforç.
En les tasques per casa de les primeres sessions s’han de seleccionar conductes q el
subjecte pugui executar de manera fàcil i q tinguin una alta probabilitat de ser
reforçades en l’ambient. Ex: fer compliments, reforçar als altres, etc.

3.3.6. Estratègies de Generalització

Manifestació de conductes o habilitats rellevants en condicions diferents. Diferents tipus
de generalització, criteris:
1. Temps: manifestació de la conducta en moments posteriors  manteniment.
2. Context: manifestació de la conducta en un context diferent, i en contextos de la
vida real  transferència.
3. Situacions interpersonals: manifestació de la conducta en situacions
interpersonals diferents a les entrenades.
4. Respostes: manifestació de conductes no entrenades, relacionades o similars a
altres conductes q sí q han sigut entrenades.
5. Persones: manifestació de la conducta, davant i/o com a resposta a persones
diferents.
Aquestes estratègies es componen d’un ampli i variat conjunt de mesures, l’aplicació de
les quals pot fer-se en dos contextos diferents:
 I. Mesures centrades en el laboratori d’entrenament.
II. Mesures centrades en l’ambient real (programades x ser aplicades en un
context diferent al del laboratori).
A. Estratègies aplicades en el context del laboratori, recomanacions:
a. Assajos reiterats (x convertir aquestes en comportaments habituals).
b. Afrontament de situacions múltiples, variades i el + rellevants possible.
c. Utilització d’interlocutors diferents.
d. Condicions d’entrenament i contextos variats i el + similars als de la vida real.
e. Realització d’entrenaments en grup.
f. Planificar l’adquisició d’HS, classificant aquestes en categories, de manera q al
realitzar els EHS s’intenti seguir un pla de categories raonable, integrant les
noves HS q s’ensenyen en sistemes d’HS q el subjecte ja posseeix.
g. Ensenyar conductes rellevants i funcionals x afrontar adequadament la situació.
h. Enlloc d’ensenyar conductes concretes o guions q el subjecte hagi de
memoritzar, han d’ensenyar-se estratègies generals, formes diferents d’actuar,
conductes flexibles i adaptables a les dif situacions socials.
i. Desenvolupament de capacitats cognitives q incloguin ensenyar al subjecte a
discriminar senyals socials i estímuls ambientals, i quan i on utilitzar una HS.
j. Aplicació de forma complementaria de diferents tècniques cognitives
(autoinstruccions, reestructuració cognitiva, etc.).
k. Disseny de tt’s individualitzats, adaptats a les necessitats del subjecte i ambient.
l. Implicació progressiva del subjecte en l’entrenament d’altres subjectes.
m. Programar sessions regulars de recolzament, una vegada acabat l’entrenament.
B. Estratègies centrades en l’ambient real:
Una de les principals estratègies són les tasques per casa (“homework”): tasques
precises, similars a les entrenades i es programen pq el subjecte les executi en
condicions de la vida real. Avantatges: permet q la pràctica continuï; permet accedir a
tot tipus de conductes en el seu ambient real, inclús conductes privades; permet q els
subjectes desenvolupin el seu propi estil. Recomanacions:
a) Siguin elaborades amb la col·laboració del subjecte.
b) Es coneguin perfectament les situacions.
c) Situacions amb elevada probabilitat d’èxit. Planificar tasques q garantitzin el
màxim d’èxit i redueixin al mínim els riscos de fracàs.
d) Utilitzar fulls de registre x identificar les situacions, registres les conductes
exhibides i analitzar les conseqüències.
e) Reforçar als subjectes quan es té constància de q han realitzat les Tasques,
especialment quan ho han fet de forma satisfactòria.
A+ de les Tasques per casa, mesures a tenir en compte:
- Facilitar l’accés del subj a contextos en els q pugui practicar les noves HS
(mesura útil en subjectes q han estat internats).
- Ensenyar als subjectes a discriminar contextos i buscar ambients de recolzament
q facilitin i reforcin l’execució de les noves HS.
- Implicar persones significatives de l’ambient real pq supervisin, recolzin u
reforcin els assoliments del subj.
 - En el cas de q el subjecte no pugui elegir ambients voluntaris, ha d’estudiar-se el
possible impacte del nou conjunt d’HS en l’equilibri del sistema, i analitzar-se la
possible reestructuració de l’ambient, i/o el disseny de programes d’EHS
complementaris dirigits a persones rellevants d’aq ambient.

3.3.7. Altres Tècniques Complementàries

Tècniques dirigides a controlar els factors q interfereixen negativament la exhibició.
Tècniques + utilitzades:
- Tècniques cognitives i cognitivo-conductuals: Teràpia Racional Emotiva,
tècniques Autoinstruccionals, Modificació Cognitiva i Inoculació de l’Estrès,
Resolució de Problemes.
- Tècniques conductuals de control d’ansietat: relaxació, Desensibilització
Sistemàtica,e tc.
Raons x l’aplicació d’aquestes tècniques:
a. Afrontar problemes o necessitats específiques (com percepcions o creences
sèriament distorsionades, o elevada ansietat davant det E).
b. Assegurar la Generalització de les conductes (resulta indicada la utilització de
det tècniques cognitives en recolzament als entrenaments).
Les configuracions + acutals dels EHS inclouen tècniques cognitives (resolució de
problemes, modelat i assaig encobert...) q resulten de gran utilitat x orientar els
entrenaments i incrementar l’èxit de l’aprenentatge.

3.4. Aplicacions Individuals vs. Grupals

Els EHS poden aplicar-se tan individual com grupalment, xo importants avantatges dels
EHS Grupals i + eficaços. Avantatges:
1. Reducció de temps i cost.
2. Possibilitat d’utilitzar subjectes ja entrenats i pacients veterans.
3. El context grupal presenta unes condicions d’aprenentatge idònies. Facilita:
a. Utilització de varis Models, amb estils diferents xo caract similars a les
del subjecte.
b. Realització de diferents Assajos, donant lloc a interaccions variades.
c. Utilització d’una RA + àmplia.
d. Aplicació de Reforços sistemàtics.
4. Els grups proporcionen als subjectes un inestimable marc de referència i de
comparació social.
Condicions de realització dels EHS Grupals:
- Entre 4 i 12 subjectes, depenent del terapeuta.
- Recomanable mantenir certa homogeneïtat (respecte al grau del dèficit) i
heterogeneïtat (respecte altres variables, x enriquir al grup).
Realització complementària d’EHS Individuals: avantatges:
a) Possibilitat d’adaptar l’entrenament a les necessitats específiques del subjecte.
b) Context d’entrenament més segur, sota control en tot moment del terapeuta.
c) Aplicació intensiva de totes les tècniques.
d) Increment de la generalització de les conductes.
Aquestes formes individualitzades poden plantejar diferents formes d’aplicació:
1. Realitzar exclusivament els EHS individualitzats (en casos especials, ex: elevat
grau d’ansietat).
2. tenir en compte al dissenyar els EHS Grupals determinats criteris propis dels
Individuals (ex: x una bona selecció de subjectes, homogeneïtzant al màxim).
3. incorporar EHS Individuals dins dels EHS Grupals (com a sessions especials de
recolzament)  àmpliament recomanat.

3.5. Planificació de les Sessions d’Entrenament

Criteris fonamentals a l’hora de planificar les sessions:
1) La complexitat de la HS objeciu, i el nombre de components q la integren.
2) El nivell general de funcionament del subjecte (dèficits i altres probl).
3) La modalitat d’entrenament (Grupal o Individual).
4) Altres raons d’índole pràctica (personal, equip, recolzaments.... disponibles).
Recomanacions de caràcter general:
- Nº de sessions: entre 3-4 i 12-15 sessions. A+ de les sessions d’entrenament
incloure alguna sessió + de recolzament.
- Duració de les sessions: difícilment inferior a 1h, no superior a 3-4h.
- Intervals entre sessions: suficientment amplis x oferir oportunitats als subjectes
pq reprodueixin en la seva vida real les HS apreses en el laboratori. No
sobrepassar els 4 dies.

4. ÀMBITS D’APLICACIÓ
Desenvolupament Problemes especials Poblacions i context
d’Habilitats Prosocials familiar
Habilitats conversacionals Ansietat social Nens, Pares, Adolescents,
Habilitats heterosocials Conducta agressiva Dones, Tercera edat,
Habilitats de relació sexual Delinqüència Parelles, Relacions
Assertivitat Depressió familiars, Subjectes
Parlar en públic Drograddicció divorciats.
Persones impedides Aplicacions professionals Altres aplicacions
psicosocials
Pacients psiquiàtrics Professionals de la salut Relacions interculturals
Retràs mental Directius Aplicacions comunitàries
Impediments físics Entrevistes de treball Persones internades en
Formació docents institucions penitenciàries
HS i transexualisme  dotar a la persona de les conductes socials corresponents a l’estil
habitual del nou sexe.
EHS i diabetis  s’afronten dif dificultats psicològiques i socials: ansietat, depressió,
problemes familiars i pressions socials.
EHS i persones amb lesions greus de la medul·la espinal  aquestes persones veuen
reduït l’àmbit de possibles interaccions sense tenir la oportunitat d’experimentar
reforços ni càstigs socials. Entrenaments d’habilitats conversacionals i assertius.
Tema 9?? TEMA 10: TÈCNIQUES OPERANTS

10.1. INTRODUCCIÓ HISTÒRICA

Una de les primeres dins la Modificació de Conducta. Orígens: treballs sobre aprenentatge
animal de Thorndike (1898) (repetir conductes q porten a resultat positiu –recompensa- i no les
q porten a resultat negatiu –càstig-. Caixes problema). A aquest aprenentatge se l’anomena
aprenentatge instrumental (la conducta actua com a instrument per obtenir la conseqüència
desitjada).
Principi de Llei de l’efecte  “Un efecte d’un comportament positiu és incrementar la
probabilitat de q torni a succeir en situacions similars”.
Desenvolupament definitiu: Skinner, q va proposar l’anàlisi experimental de la conducta, i la
seva aplicació anàlisi conductual aplicat, q es fonamenta en les premisses del conductisme
radical defensades per Skinner.

10.2. BASES TEÒRIQUES I EXPERIMENTALS

10.2.1. Bases teòriques
Anàlisi conductual aplicat  es centra en la conducta externa o manifesta i en les relacions amb
els E ambientals antecedents i conseqüents. Conducta controlada per les influències externes del
medi físic i social, i la influència de factors genètics i orgànics.
Evitar l’anàlisi i modificació dels esdeveniments cognitius pq no són públicament observables i
no poden ser estudiats ni objectiva ni experimentalment. No se’ls considera causants de la
conducta, sinó correlats o conseqüències d’ella.
Metodologia  dissenys experimentals de cas únic (N=1). Disseny de canvi de fase simple A-
B-A-B. Valoració: anàlisi visual dels gràfics.
Resposta operant  conductes susceptibles de ser controlades mitjançant l’alteració de les
conseq q les segueixen.
Operant  R emesa pel subjecte que produeix unes conseq en el medi, les quals poden
controlar aquesta conducta. Operant; efecte; reforçament. Per tant les operants són controlades
per les seves conseqüències.
Contingent  una conseq és contingent quan es dóna dp de q s’ha realitzat la conducta objectiu
i no està disponible en altres situacions. El canvi conductual succeeix quan certes conseq són
contingetns de l’execució.

Model de condicionament operant, principis bàsics:

Principi bàsic Operació característica Efectes sobre la conducta

Reforçament Presentació o retirada dp de la R. Augmenta freq R.
Càstig Presentació o retirada dp de la R Disminueix freq R.
Extinció Es deixa de presentar dp de la R Disminueix freq R.
Control estimular o entrena- Reforç de la R en presència d’un Augmenta freq R en presència
ment en discriminació E (ED) xo no d’un altre E (EΔ). d’ED i disminueix en EΔ.

10.2.2. Bases experimentals

Investigació en aprenentatge animal, comú la utilització de VD com la latència o la taxa de R.
Anys 50  Skinner va aplicar mètodes operants a pacient psicòtics en una “càmera
experimental”. Va introduir el terme teràpia de conducta.
Anys 60  Ayllon i Haughton, economia de fitxes. Una altra àrea: condicionament operant
verbal.

10.3. PROCEDIMENTS OPERANTS BÀSICS

Constitueixen les bases de les tècniques operants. Es poden definir segons la presentació o
eliminació contingent d’un E i q aquest sigui apetitiu (reforçant) o aversiu x l’individu.

Principals procediments operants bàsics:

Estímuls o situacions
Apetitius Aversius
Reforçament positiu
Manipulació Presentació contingent Càstig positiu (-ΔR)
(+ΔR)
Reforçament negatiu
de Retir contingent Càstig negatiu (-ΔR)
(+ΔR)
Discontinuïtat de la
contingències Extinció (-ΔR) Recuperació (+ΔR)
contingència
Efectes
+ΔR = Incrementa la probabilitat d’aparició futura.
-ΔR = Disminueix la probabilitat d’aparició futura.

10.3.1. Reforçament positiu

Reforçador positiu = recompensa: Event q es presenta immediatament dp d’una conducta i
provoca q augmenti la freq d’aquesta.
Reforçament positiu: si en una situació un subjecte fa algo q es segueix d’un reforçador positiu,
és + probable q aquest subjecte faci la mateixa cosa quan es trobi en una situació similar.
10.3.1.1. Tipus de reforçadors

- SEGONS EL SEU VALOR REF ORÇANT:

Reforçador primari
Reforçador secundari
Reforçadors generalitzats
- SEGONS LA SEVA NATURAL
Reforçadors materials o tangibles
Reforçadors de l’activitat
Reforçadors socials
E amb valor incondicionat o innat Menjar, beguda.
(no resultat d’aprenentatge previ).
Satisfan necessitats biològiques o
contribueixen al benestar físic. No té
valor reforçant permanent.
O condicionat. E neutres q són Qualsevol event (objectes,
associats amb ref primaris. activitats...).
Ref condicionats q han estat Diners, aprovació, fitxes x la
emparellats amb + d’1 ref primari. modificació d la conducta (es poden
canjear x reforços de recolzament).
ESA:
Poden ser reforçadors comestibles o Xiclets, fruits secs... pilotes, ninos...
ref manipulables. (s’han utilitzat
sobretot en nens i adults limitats).
Activitats plaenteres pel subjecte. Es Activitats d’alta probabilitat: llegir,
basa en el principi de Premack: dormir, trucar als amics...
qualsevol activitat o R d’alta freq Activitats de baixa probabilitat:
pot servir com a ref x una conducta rentar els plats, ordenar...
de probabilitat menor.
Expressions verbals, facials, Elogis, felicitacions... petons,
contactes físics i altres R motores abraços, aplaudiments...
realitzades x altres individus.
- SEGONS EL PROCÉS DE REF ORÇAMENT:
Reforçadors extrínsecs Procés de ref obert, públicament Professor elogia a alumne.
observable.
Reforçadors intrínsecs Ref encobert. Alumne se sent orgullós d’algo.
- SEGONS L’ADMINISTRADOR DEL REFORÇAMENT:
Reforçadors externs Ref aplicat x una persona diferent a Rebre una palmada, un objecte...
la q el rep.
Autorreforçadors Ref autoaplicat. Autorreforç extrínsec: beure una
cervesa.
- SEGONS EL RECEPTOR DEL REFORÇAMENT:
Reforçadors directes Propi subjecte és receptor del ref.
Reforçadors vicaris Subjecte no experimenta directa-
ment el ref, sinó q observa un altre
individu q és reforçat directament.
- SEGONS LA SEVA PROGRAM ACIÓ:
Reforçadors naturals Els q tenen una elevada probabilitat Una bona qualificació en un ambient
de presentar-se en l’ambient. escolar.
Reforçadors artificials No acostumen a estar presents en Fitxes o punts.
l’ambient natural o no són una
conseq natural d la conducta.
10.3.1.2. Procediment
Estratègies x implementar un programa de reforçament positiu:
a) Especificar amb precisió la conducta a modificar.
b) Identificar i seleccionar reforçadors eficaços. Els ref+ són específics de cada persona.
La identificació dels ref exigeix una comprovació empírica en cada cas. Estratègies:
a. Entrevistes al subjecte i altres persones sobre els objectes, activitats,
manifestacions d’aprovació social q prefereix.
b. Menús de reforçadors (llistes de possibles reforçadors de dif classes ja fetes).
c. Observació de les activitats del subjecte en el seu temps lliure, objectes q
consumeix o compra, etc.
c) Administrar immediatament els ref. El ref demorat no és tan eficient com l’immediat.
d) Aplicar contingentment els reforçadors, controlant possibles contingències
competidores. Quan hi ha contingències poderoses q operen x mantenir conductes q
competeixen amb la conducta meta, han d substituir-se x contingències + poderoses o
l’esforç total fracassarà.
e) Utilitzar varis ref dels q careixi el subjecte x evitar la sacietat. Els ref socials han
d’acompanyar als d’altres tipus x promoure la generalització i manteniments dels canvis
f) Estimar la quantitat òptima de reforçador. Depèn de varis factors: tipus de ref, estat
de privació/sacietat del subj, esforç q es requereix x donar la R.
g) Ajustar-se al programa de reforçament fixat. Especificar quines emissions de
conducta es reforçaran.
a. Programes de reforçament continu  reforçar la conducta objectiu sempre q
aparegui. Molt apropiats x ensenyar i instaurar una nova conducta.
b. Programes de reforçament intermitent  reforç en criteri temporal (programes
d’interval) o del nombre de respostes emeses (programa de raó). Té efectes +
persistents i és + resistent a l’extinció.
h) Dissenyar el pas d’uns programes de reforçament a altres amb la finalitat de
maximitzar la probabilitat de generalització dels efectes del tt. Passar de forma
gradual del reforçament continu a l’intermitent. Començar amb intervals breus i raons
baixes x anar augmentant progressivament.
10.3.2. Reforçament negatiu
Increment en la freqüència d’una R per l’acabament d’un E aversiu immediatament dp de q
s’executi la R. Escapament, evitació (ex: conductes d’evitació de les fòbies i dels TOC es
mantenen x un procés de reforçament negatiu. La evitació facilita la desaparició d’E aversius
com la por o l’ansietat).
Com q implica estimulació aversiva, x raons ètiques s’utilitza menys q el reforçament positiu.

10.3.3. Càstig positiu

Presentació d’un E aversiu dp d’una R q disminueix la freqüència d’aquesta R. És freqüent
l’aparició d’efectes secundaris negatius (danys físics, facilitació de models agressius, provocar
reaccions negatives cap a la persona que els aplica...).

10.3.4. Càstig negatiu

Retirada (se li treu) d’un E reforçant subseqüent d’una R el qual disminueix la seva freqüència.
Tècniques de temps fora i el cost de resposta.

10.3.5. Extinció
Si algú emet una R reforçada prèviament i aquesta no es segueix d’una conseq reforçant, serà
menys probable q aquesta persona emeti aquesta conducta de nou (no se li dóna el reforç
positiu). Produeix efectes immediats:
1) “Estallido de extinción”: augment de la freq de la conducta q es pretén disminuir.
2) Reaccions emocionals (frustració) i agressives (agressió induïda x l’extinció).
Extinció permet evitar l’aparició d’efectes secundaris indesitjables. Dp de l’extinció pot ser q la
conducta reaparegui (recuperació espontània).
Procediment més lent, no efecte immediat.
 Procediment. Consideracions:
a) Identificar tots els reforçadors q mantenen la conducta.
b) Aplicar l’extinció durant un temps suficient.
c) Saber q una vegada extinguida una conducta no desitjada pot tornar a presentar-se. Si
ocorre, tornar a aplicar l’extinció.
d) Tenir en compte q l’extinció pot produir R negatives com conducta agressiva...
e) Combinar l’extinció de la conducta amb el reforçament + d’una conducta alternativa
desitjable (si pot ser incompatible).
f) No aplicar-se quan es desitja una reducció immediata de la conducta o si es tracta d’una
conducta perillosa x l’individu.
 Aplicacions:
- eficaç x reduir i eliminar conductes inadequades en nens petits (rabietes, queixes...).
- estratègia q forma part de tt més amplis:
o reduir queixes físiques de pacients hipocondríacs;
o disminuir frases autoavauladores negatives de depressius;
o tt de l’AN, normalització del menjar, del pes, extinció d’hàbits inadequats de
menjar...

10.4. TÈCNIQUES OPERANTS X DESENVOLUPAR I MANTENIR CONDUCTES

Tècniques de canvi gradual. Es fonamenten en la utilització del reforçament de forma
contingent, extinció de les R q no es dirigeixen a la conducta final, i entrenament en
discriminació o control d’Es (es reforcen els passos progressius cap a la conducta meta en
presència de det Es discriminatius q, dp, s’aniran retirant).
10.4.1. Moldejament (o aproximacions successives, o shaping)
Tècnica x adquirir noves R o conductes absents o presents de forma molt elemental. Definició:
desenvolupament d’una nova conducta mitjançant el reforçament successiu de les
aproximacions + semblants a la conducta final i l’extinció de les R molt diferents a aq
conducta/es meta.
Ex: pares moldejat quan ensenyen a parlar als fills.
 Procediment:
1. Especificar la conducta final. Definició específica de la conducta meta, totes les seves
característiques (la seva freqüència, topografia, intensitat, etc.).
2. Elecció de la conducta inicial o de partida. Com q la conducta final desitjada no
succeeix inicialment, s’ha d’identificar un punt de partida. Observar el subjecte en el
seu medi natural i identificar conductes q el subjecte mostri en una taxa freqüent i q
tinguin alguna similitud amb la conducta meta final.
3. Elecció dels passos del moldejat. Especificar les aproximacions o passos successius q
conduiran a la meta final. Quan el subjecte presenti dificultats x realitzar el pas
corresponent se li pot ajudar mitjançant instigadors o induccions (E q promouen l’inici
de la R). Tipus: verbals (ajudes i instruccions verbals), gestuals (moviments q ajuden
sense tocar-lo), ambientals (alterar l’ambient x produir la R) i físics (guies físiques).
4. Determinar el tamany de cada pas i el temps q s’ha de romandre en cadascun
d’ells. Observar a cada persona a nivell individual i decidir en conseqüència. Si no
s’avança en l’adquisició s’haurien de revisar els criteris previs.
 Variants:
Es pot realitzar en grup. Una altra possibilitat és l’automoldejament, on el propi individu duu a
terme el procés d’aproximacions successives x ell mateix. Ex: entrenament en masturbació.
 Aplicacions:
Àmbit de l’educació especial: autisme i deficiència mental. Desenvolupament de la parla i dif
pautes motores.

10.4.2. Desvanecimiento
Tècnica mitjançant la qual les conductes poden mantenir-se en absència d’instigadors. X esvair
una ajuda externa prèviament s’ha d’haver introduït.
 Procediment: dues fases:
a. Fase additiva: es van proporcionant ajudes cada vegada majors fins q el subjecte duu a
terme la conducta objectiu.
b. Fase substractiva: es van retirant gradualment les ajudes facilitades.
En ambdues fases s’administra ref+ de manera contingent als avenços.
 Variants:
-Disminuint la intensitat del instigador una vegada el subjecte imita l’ajut.
-Demorant el temps una mica + en cada intent abans d’ajudar (demorant uns segons en cada
intent l’ajut o instigador).
-Disminuint l’extensió de l’ajut (dir menys coses cada vegada).
El “desvanecimiento” és un procediment molt relacionat amb el moldejament. L’aplicació del
“desvanecimiento” és imprescindible quan en el moldejat s’utilitzen E instigadors.
 Aplicacions:
Camp de l’ensenyança de nens autistes i amb deficiències. Aprenentatge de denominació
d’objectes, de figures i lletres, de l’escriptura, x aprendre a comptar, adiestrament d’habilitats
motores...
10.4.3. Encadenament
Permet al terapeuta treballar x separat cadascun dels esglaons simples E-R de la cadena
conductual. Encadenament: unió de segments elementals en una pauta conductual + àmplia.
 Procediment:
1r) Descompondre la conducta complexa en els seus esglaons + senzills.
2n) Els components s’aniran enllaçant i reforçant en la seqüència apropiada
 Variants: Tres tipus:
- Presentació de la tasca completa: subjecte intenta tots els passos des del principi fins al
final de la cadena en cada assaig, i continua amb els assajos fins q aprèn tots els passos.
S1  R1  S2  R2  S3  R3  Reforçador
- Encadenament cap endavant: primer s’ensenya el pas inicial, dp el 1r i el 2n junts, dp
els 3 primers, i així fins q s’adquireix la cadena total.
S1  R1  Reforçador
S1  R1  S2  R2  Reforçador
S1  R1  S2  R2  S3  R3  Reforçador
- Encadenament cap enrere: variant + utilitzada. Iniciar x l’últim pas (se l’ajuda a
realitzar tots els passos excepte l’últim), i anar tirant enrere fins fer tota la cadena. El fet
de començar l’encadenament pel final, es deu a la proximitat del reforçador.
S3  R3  Reforçador
S2  R2  S3  R3  Reforçador
S1  R1  S2  R2  S3  R3  Reforçador

Durant l’entrenament cadascun dels esglaons E-R es reforça; dp el reforçament es va retirant

gradualment. L’encadenament finalment es consolida al passar a un programa de ref intermitent.
 Aplicacions:
Àmbit de l’educació especial. Aprenentatge d’habilitats d’autonomia domèstica, conductes
d’higiene, jocs, manualitats, esports, etc.
Semblances i diferències entre “desvanecimiento”, moldejament i encadenament:

DESVANECIMIENTO MOLDEJAMENT ENCADENAMENT

Nou control d’Es d’una Nova conducta respecte Nova seqüència de Rs
conducta particular. alguna dimensió física amb un E de tall senyalant
(freq, duració, intensitat). el final de cada R i el
principi de la següent.
Conducta meta pot ser Conducta meta Conducta final +
Conducta final
simple o complexa. normalment simple. complexa q moldejament.
Els passos no formen part Les aproximacions Tots els passos de la
del control d’Es final. successives no formen part cadena són part de la
de la conducta final. conducta final.
Implica un ambient Implica reforçar la Implica la unió d’E-R en
estructurat ja q la conducta en un ambient no ambients estructurats o
presentació d’Es ha de estructurat on es tingui semiestructurats.
controlar-se. l’oportunitat d’emetre una
Procediment varietat de conductes.
d’entrenament Es procedeix “cap Es procedeix “cap Es pot procedir “cap
endavant” en termes endavant” en termes enrere”.
d’ordre natural de la d’ordre natural de la
conducta. conducta.
Altres Pot implicar algun tipus de Implica instruccions; pot Implica instigadors
moldejat. implicar algun instigador verbals i físics, guia física
 físic i desvanecimiento en i desvanecimiento en
passos successius. passos successius.
consideracions Implica l’aplicació Implica aplicació Implica menys extinció q
successiva de reforçament, successiva de reforçament el moldejat degut al fort
xo no extinció. i extinció. control d’Es establert x
instigadors.

10.5. TÈCNIQUES OPERANTS X REDUIR I ELIMINAR CONDUCTES

Quan s’ha de reduir o eliminar conductes sempre s’ha de considerar primer els
procediments menys intrusius:
Extinció Reforçament
diferencial
Cost de R
Temps fora
Saciació
Sobrecorrecció

- Grau d’intrusivitat +

10.5.1. Procediments de Reforçament Diferencial

Són enfocs positius x la reducció de conductes. Dos avantatges:
1) Depenen de l’aplicació del reforçament.
2) Eliminació de conductes inadequades mitjançant procediments constructius.
S’utilitza el reforçament positiu x disminuir conductes inadequades. 3 tipus:
10.5.1.1. Reforçament Diferencial de Taxes Baixes de Conducta (RDTB)
En conductes q es desitgen debilitar xo no suprimir totalment. Administrar reforçament
contingent a les Rs emeses dp d’un període de temps fix des de l’última R.
 Procediment i variants:
a) RDTB de resposta espaiada  es reforça la conducta si es distancia de la emissió
anterior x un període de temps mínim.
b) RDTB d’interval  es reforça al final d’un interval si s’emeten menys de 2 Rs de la
conducta.
c) RDTB de sessió completa  es reforça al final de la sessió d’observació si el total de Rs
no supera un llindar especificat (límit de RDTB).
1r. Determinar la línea base de la conducta q es pretén reduir.
2n. Posar el límit de reforçament en funció de la línea base.
3r. Quan el reforçament s’aconsegueix regularment, anar incrementat el temps entre Rs i la
longitud de l’interval.
Important la utilització d’Es discriminatius q indiquin al subjecte si s’ajusta a l’objectiu establert
(x ex: fer una marca a la pissarra cada vegada k fa la R).
 Aplicacions:
RDTB de resposta espaiada  x conductes q no+ resulten inadequades en taxes altes.
RDTB d’interval  nens petits q necessiten un feedback + directe x controlar probl menors. Ex:
nen q intervé excessivament a classe.
RDTB de sessió completa  casos en q sigui necessari reduir una quantitat general de
conductes, sent possible la demora d’aplicació del reforçador fins la finalització d’un temps
llarg. Ex: tt hàbit de fumar.
10.5.1.2. Reforçament Diferencial d’Altres Conductes (RDO)
Reforçament x la no emissió d’una conducta objectiu durant un període/interval d temps.
Es refereix a “otras conductas” pq qualsevol persona pot emetre una altra conducta al final de
l’interval. Tb anomenat Reforçament Diferencial de la Omissió de la Conducta o Entrenament
d’Omissió.
 Procediment:
Igual q en el RDTB el tamany de l’interval inicial es determina pels nivells d R de la línea base.
Si dp de X minuts no apareix la conducta, es dóna el reforçament d manera immediata i s’inicia
un nou interval.
 Aplicacions:
Reducció d conductes autodestructives, agressives, vòmits, autolesives...
10.5.1.3. Reforçament Diferencial de Conductes Incompatibles (RDI)
Es reforcen conductes topogràficament incompatibles amb les q es volen eliminar. Ex:
reforçament de treballar en silenci reduirà el parlar o fer sorolls.
 Procediment: Tenir en compte q:
1) Elegir adequadament la(es) conducta(es) incompatible(s).
2) Avaluar la línea base de la conducta/es incompatible/s x determinar la freq amb q s’ha
de reforçar.
3) En el cas d q les conductes incompatibles no estiguessin en el repertori conductual del
subjecte  moldejament, entrenament, instruccions o guies verbals.
4) Seleccionar una conducta incompatible q es reforçarà en l’ambient natural del subjecte
dp de la finalització dl programa d tt.
 Aplicacions:
Entrenament en reacció d competència  tt x tics, tricotilomania i onicofagia.

Guia x decidir quin tipus d programa d reforçament diferencial és + recomanable:

La conducta s’ha de

Eliminar moderar

Hi ha perill de reforçar una conducta

Indesitjable alternativa?
sí no
RDI RDO RDTB

Delimitació Objectiu Procediment Duració

efecte
RDTB Mètodes positius. Reduir, xo no eliminar. Reforçar un nº det d conductes. Llarga.
RDO Mètodes positius Eliminar conductes Reforçar qualsevol conducta excepte Llarga.
(reforçament). inapropiades. la q es vol eliminar.
RDI Mètodes positius. Eliminar conductes Reforçar conductes incompatibles Llarga.
inapropiades. amb la q es vol eliminar.

10.5.2. Cost de resposta

Pèrdua de reforçador positiu disponible (reforçador prèviament obtingut) x eliminar una
conducta desadaptativa. Una forma molt freqüent d’aplicar-ho  Economia de fitxes.
 Procediment: consideracions:
1. Tenir en compte la possibilitat d’utilitzar altres procediments (extinció, procediments de
RD, q tenen un caràcter menys aversiu).
 2. Pq funcioni és necessari permetre q l’individu acumuli una reserva de reforçadors
(fitxes).
3. L’efectivitat del cost de R depèn de la magnitud del reforçador retirat. Precaució: no
incrementar el cost de manera gradual pq el subjecte pot adaptar-se a aquest (com
succeeix amb el càstig). És preferible tornar a les condicions de línea base durant un
període de temps i passar a aplicar un cost de R + intens, de cop, durant uns dies.
4. Q la persona no perdi tots els reforçadors x un sistema de cost d R massa dur. En el cas
q els perdi la conducta inadequada no disminuirà ja q no li costarà res. Tp és convenient
q un individu quedi en “bancarrota” ja q difícilment treballarà no+ x compensar les
pèrdues.
5. informar als subjectes de les “regles del joc”. Els subjs han d’estar informats de la seva
situació (pèrdua/ganància de reforçadors). El portar la comptabilitat facilita el feedback
constant de la seva situació.
 Variants:
Prima del cost de resposta: l’individu té una reserva de reforçadors.
 Aplicacions:
Dins d’un context d’economia de fitxes.

10.5.3. Temps fora

Supressió contingent de l’oportunitat d’obtenir reforçament positiu durant un det període de
temps.
 Procediment:
1) Abans d’implementar s’ha d’explicar al subjecte els tipus de conducta q s’esperen d’ell
(normes o regles).
2) Instruccions breus i específiques (no+ es dóna 1 avís abans d’utilitzar el temps fora).
3) Si es trenca una norma o s’ignora un avís s’inicia el temps fora situant el subjecte en un
ambient no estimulant o avorrit.
4) Duració entre 5-20 min. Nens de 5 a 8 anys: 10 min; 9 anys en endavant: 15 min.
Presentar l’ordre de temps fora de forma tranquil·la i sense cridar. Si la persona es
comporta apropiadament en el temps fora, se li permet abandonar l’àrea de temps fora.
Si es comporta d manera inadequada, es torna a iniciar el període d temps fora.
5) Com q el temps fora resulta desagradable, de vegades es resisteixen. 2 tipus resistències
a. Escapament físic
b. Discussions i/o agressions verbals.
Davant d’aq resistències addició de sancions amb pèrdua de privilegis o utilitzar el
procediment d’extinció.
6) Evitar qualsevol reforçament en l’anada, tornada i durant la estància.
7) Evitar aplicació de temps fora en casos en els q serveixi x escapar de situacions
aversives o desagradables.
8) Com en tots els procediments q impliquen algun aspecte aversiu, reforçar positivament
les conductes alternatives adequades.
 Variants: 3 variants:
A. TF d’aïllament  traslladar al subj a un altre lloc menys reforçant.
B. TF d’exclusió  se li impedeix l’accés al reforçament, en el mateix lloc xo sense veure
els altres. Pantalla facial: cobrir durant un temps la cara contingentment a la emissió.
C. TF de no exclusió  subjecte resta en el mateix lloc i observa als altres tenint accés al
reforçament.
 Aplicacions:
Nens de totes les edats, persones amb retràs mental, pacients psicòtics. Rabietes, baralles,
comportaments desobedients, conductes destructives i agressives, probl de parella...
Teràpia de parelles: autosotmetre’s al temps fora. El membre de la parella q se’n va ha de dir a
l’altre on va i quan tornarà. No despedir-se enutjat.

10.5.4. Saciació
Sacietat o saciació = condició en la q un individu ha experimentat un reforçador fins tal punt q
ja no li resulti reforçant. Disminueix la probabilitat d’aparició de conductes.
 Procediment i variants: 2 tipus:
1) Saciació d’estímul o de reforçador  proporcionar el reforçador que manté la conducta
en tal quantitat o durant tant temps q perd el seu caràcter recompensant.
2) Saciació de R o pràctica negativa o pràctica massiva  fer q el subjecte emeti la
conducta q es vol reduir de manera massiva.
1r. Identificar la topografia i freq de la conducta.
2n. Programar sessions on el subjecte practica la conducta de forma repetida o se li proporciona
el reforçador de manera massiva.
3r. Continuar fins q l’execució de la conducta adquireixi un valor aversiu.
No aplicar-se en conductes perilloses x l’individu.
 Aplicacions:
Trastorns de tics, encendre mistos en nens petits, etc.

10.5.5. Sobrecorrecció (Foxx i Azrin)

Administració contingent de conseqüències aversives q es relacionen amb l’acte inapropiat al q
segueixen. Dos components:
a) Restitució o sobrecorrecció restitutiva  q l’individu restauri l’ambient cap a un estat millor
q com estava. Ex: nen q escriu a la paret, q la netegi tota.
b) Pràctica positiva o sobrecorrecció de pràctica positiva  q l’individu practiqui repetidament
una conducta positiva. Ex: q escrigui en un paper una sèrie d normes.
 Procediment: indicacions:
1. Aplicar-se tan ràpidament com sigui possible dp de la conducta problema.
2. Assegurar-se de q la restitució i la pràctica positiva recauen en conductes beneficioses x
l’individu. Ha d’existir una similitud topogràfica entre la conducta inapropiada i les
conseq aversives q segueixen la conducta.
3. Mentre l’individu du a terme les activitats de sobrecorrecció, restitutives i/o de pràctica
positiva, no se li proporciona reforç.
4. X maximitzar la generalització s’han de dur a terme en varis contextos i amb diversos
agents de canvi.
5. Combinar la sobrecorrecció amb el reforçament de conductes alternatives adequades.
Avantatges: redueix els desavantatges del càstig, té caràcter de modelat pels subjectes q
observen, els seus elements educatius i té efectes ràpids i duradors. La sobrecorrecció ensenya
conductes apropiades i és un mitjà d’educar al subjecte en les normes desitjades de conducta.
Dificultats: requereix temps, participació de personal preparat x suportar conductes
oposicionistes (crits, protestes, cops...), capacitat creativa x trobar conductes alternatives
adequades pq es practiquin.
 Aplicacions:
Nens i adults retrassats mentals. Conductes agressives o disruptives, conductes estereotipades de
naturalesa autoestimulatòria o autolesiva, problemes de neteja com enuresis o encopresis,
respostes orals inadequades com vòmits, rumiacions, pica, coprofàgia i baveig.
10.6. SISTEMES D’ORGANITZACIÓ DE CONTINGÈNCIES
10.6.1. Economia de fitxes (Avendaño i Carderera, 1859)
Tècnica de modificació de conducta molt potent. Avantatges:
a) Es potencia el valor dels reforçadors. Al posar a disposició del subjecte una àmplia
gamma de reforçadors el possible efecte de sacietat es minimitza.
b) Es redueix la demora en el reforçament. Les fitxes funcionen com a reforçadors
condicionats: x condicionar el seu valor reforçant una estratègia q es pot utilitzar és
canxejar immediatament les fitxes al principi i anar demorant progressivament el canje.
c) S’evita la interferència d’altres formes de reforçament. Quan es proporciona un
reforçador material o activitat el subjecte irrumpeix la conducta objectiu.
d) S’individualitza i es flexibilitza el programa de reforçament. Molt indicada pel tt de
grups en ambients institucionals (hospitals, escoles, presons) ja q respecta les
diferències en les preferències dels subj i possibilita l’obtenció fraccionada de
recompenses.
 Procediment: dues fases:
1) Fase d’implantació. X posar en marxa la economia d fitxes cal:
a. Identificar les conductes-objectiu q seran reforçades.
b. Elegir el tipus de fitxes, punts, enganxines... + apropiades pels subjectes
(reforçadors generalitzats).
c. Seleccionar els reforçadors de recolzament, q es canjearan x les fitxes.
d. Especificar les condicions de canje (nº de fitxes q s’entreguen x cada conducta
objectiu, nº de fitxes q val el reforçador de recolzament, moment, forma, lloc...
en el q les fitxes podran ser canviades, gastades o estalviades).
e. Freqüentment s’inclouen sistemes de penalització com el cost de R (pagament
de fitxes dp d’una infracció) o el temps fora de gasto de fitxes (lapso de temps
específic durant el qual el subjecte no pot canviar les seves fitxes, es poden
guanyar xo no gastar).
f. Elaborar un registre x les fitxes on consti en nº de fitxes guanyades, canjeades,
extraviades i estalviades.
2) Fase d’esvaïment de la economia de fitxes. Dp de la implantació del sistema
d’economia de fitxes s’ha de fer una retirada gradual d’aquestes. Estratègies:
a. Augmentar el temps entre les entregues de fitxes;
b. Incrementar el criteri x l’obtenció de fitxes;
c. Reduir el nº de fitxes guanyades x l’execució de les conductes objectiu;
d. Augmentar el nº de fitxes necessari x guanyar els reforçadors de recolzament.
 Aplicacions:
Tant a nivell individual com en grups. Desenvolupament o reducció d gran quantitat d conducts.

10.6.2. Contractes de contingències (o contracte conductual)

Procediment d canvi conductual on s’arriba a un acord entre les persones q desitgen q una
conducta canviï i les persones q se’ls ha d canviar la conducta, o entre 2 persones (o+) on cada
persona desitja un canvi en l’altra.
És un document escrit q explicita les accions q el subjecte està d’acord en realitzar i estableix
les conseq del compliment i del no compliment (si... llavors...). Els termes del contracte es
negocien activament x les parts implicades. Cal acord de totes les parts i han de firmar. Idees
bàsiques q s’han de transmetre als subjectes:
- El reforçament és un privilegi q s’ha de guanyar, no és un dret.
 - Les bones relacions es basen en intercanvis de reforçament.
- El valor d’una relació està influït pels reforçaments rebuts.
- Un contracte augments la llibertat x les parts de guanyar el reforçament q desitgen
cadascuna d’elles.
 Procediment:
1. Les parts implicades han d’arribar a un consens en les conductes objectiu del contracte
(establir els criteris conductuals en quant a quan, on, amb quina freq, etc.). Les
conductes pactades han d’existir en el repertori conductual dels subjectes, i han d ser
observables i mesurables.
2. Especificar les conseq positives o privilegis contingents a l’execució.
3. Especificar les penalitzacions o conseq negatives pels fallos.
4. Ha d contenir una clàusula de bonificacions amb privilegis addicionals q poden
guanyar-se si la persona excedeix les demandes mínimes dl contracte.
 Variants:
Dif tipus de contractes segons el nº de persones compromeses en ell:
- Unilateral  impliquen una sola persona (professional i persona).
- Miltilateral  implicades vàries persones a+ del professional. Ex: teràpia de parelles.
 Aplicacions: obesitat, tabaquisme, toxicomanies, probl interpersonals i probl de parella.