Todo Temario Bioquímica

Tot-el-temari-Bioquimica.
pdf
pharmaghost
Bioquímica
1º Grado en Farmacia
Facultad de Farmacia y Ciencias de la Alimentación

Universidad de Barcelona
Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
BIOQUÍMICA
TEMA 1.1 1.2 - AMINOÀCIDS, PÈPTIDS I PROTEÏNES.
ESTRUTURA TRIDIMENSIONAL DE LES PROTEÏNES
1. Estructura bàsica dels aminoàcids
Els aminoàcids són la unitat bàsica de les proteïnes i són unes
estructures tetraèdriques constituïdes per:
• Grups funcionals fixes: amino (NH3+) i
carboxil (COO-) → es troben dissociats degut
al pH fisiològic (7,4)

• Radical: diferent per cada aminoàcid
• Carboni asimètric o alfa (4 radicals diferents) → activitat òptica
El carboni alfa té activitat òptica, per

tant, distingim 2 tipus d’isòmers segons com es trobin col·locats els
radicals. Així, trobem dues formes o configuracions diferents
(estereoisòmers) que s’anomenen L (levògir) i D (dextrògir). Tenen les
mateixes propietats però desvien el plànol de la llum polaritzada en
sentit contrari. La posició del grup amino ens indica si es L o D.
- Levògir: grup amino a l’esquerra
- Dextrògir: grup amino a la dreta.
Les proteïnes sempre contenen isòmers L.
2. Classificació dels aminoàcids

La cadena lateral (R) ens permet distingir entre els diferents aa:
➢ Aminoàcids alifàtics (petits): glicina, alanina, valina, leucina,
isoleucina, prolina.
• Son aa amb cadenes laterals no polars o alifàtiques. Es

diferencien en la llargada i ramificació de la cadena lateral (de
carbonis). I com R és apolar (alifàtics), per tant, la cadena
polipeptídica serà hidrofòbica.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-7204969
• L’aminoàcid més petit és la glicina on R és un únic àtom d’H que
no té activitat òptica perquè trobem 2 substituents iguals al C
alfa.
• Isoleucina: Té 2 carbonis amb activitat òptica
• A diferència de la resta d’aa alifàtics amb estructures lineals
trobem la prolina que té estructura cíclica → incompatible amb
determinades estructures.
➢ Aminoàcids amb un àtom de sofre: metionina, cisteïna.
• Metionina: Alifàtic* amb àtom de sofre a R.
• Cisteïna: trobem un grup -SH el qual permet crear ponts
disulfur entre 2 cisteïnes → resultat de crear pont disulfur entre
2 cisteïnes: una Cistina. Té certa polaritat pel grup -SH
➢ Aminoàcids aromàtics (els més grans): Fenilalanina, Tirosina,

Triptòfan.
• A R tenen un anell aromàtic de 5 o 6 C.

• Tirosina té grup hidroxil formant part de l’anell aromàtic el que li
permet formar ponts d’H (hidrofília)

➢ Aminoàcids amb grup hidroxil alifàtic: Serina i treonina.
• També tenen grup hidroxil però no formant part d’un anell.
➢ Aminoàcids bàsics: Lisina, Arginina, Histidina.
• Càrregues positives addicionals lligades a la presència d’altres

grups amino a la cadena lateral → més polars → tenen més
afinitat amb aigua.
➢ Aminoàcids àcids: Àcid glutàmic, Àcid aspàrtic.
• Càrregues negatives per la presència de grups carboxil a la

cadena lateral.
• Interaccions electrostàtiques gràcies a la presència de càrregues.
➢ Aminoàcids amb grups amida (neutres): Asparagina, Glutamina.
• Corresponents amides dels aminoàcids àcids els quals han

perdut una càrrega negativa → FORMACIÓ AMIDA: S’ha afegit
NH2 a COO-, traient així la càrrega negativa.
3. Estat de ionització d’un aa en funció del pH.

Segons el pH que considerem, veiem com els grups amino i àcid
carboxílic es poden anar protonant i desprotonant.
¿No te llega para pagar Wuolah Pro? ¿Un año sin anuncios gratis? ¡Clic aquí!
1) pH àcid: ambdós protonats i càrrega +
• Grup àcid protonat: COOH
• Grup amino protonat: NH3+
2) Quan afegim una base, a mesura

que augmenta el pH, desprotonem el
grup carboxil, guanyant una càrrega
negativa i formant una forma
elèctricament neutre = zwitterió
3) pH bàsic: grup amino desprotonat
→ càrrega -.
Efecte del pH associat a la càrrega, però sempre passant per una
espècie elèctricament neutre, a un pH determinat.
Tot això sense tenir en compte les cadenes laterals:
• Cadenes alifàtiques: apolars, no intervenen en el canvi de pH
• Amb grup S: podem tenir càrrega negativa addicional donat per la
pèrdua del grup tiol, -SH.
• Grups hidroxil: manera de generar càrregues negatives

addicionals.
• Àcids i bàsics: la pròpia cadena afecta al balanç total de
l’aminoàcid.
Comportament Àcid/Base dels aminoàcids

pKa1 → alfa-COOH
pKa2 → alfa-NH3+
pKaR → Cadena lateral
A la regió pròxima al pKa, l’aminoàcid es comporta com una solució
tampó.
El punt isoelèctric correspon al pH on trobem l’espècie neutra.
Equació Henderson-Hasselbach: pI: pKa1 + pKa2/R/2
*El valor de pKa1 sol ser menor per la influència de la estructura de la
molècula.
Enllaç peptídic i les seves característiques:
L’enllaç peptídic és un enllaç tipus amida entre el grup carboxil d’un aa
el grup amino del següent.
És un enllaç que la seva reacció, espontàniament esta afavorida en el
sentit de la hidròlisi
(invers), aleshores per
formar aquest enllaç
haurem d’aportar energia.
Té un caràcter parcial de doble enllaç, vol dir que si es representes com
a doble enllaç els àtoms propers estarien carregats, però de manera
senzilla no.
Això provoca que sigui un enllaç rígid, sense llibertat de rotació, el que
limita la disposició en l’espai.
Conformació trans (a excepció dels enllaços aa-proteïna: cis). És la més
estable i és la que situa les R, alternades per reduir-ne les interaccions
electroestàtiques entre R.
Direccionalitat de l’enllaç peptídic
D’esquerra a dreta en una cadena polipeptídica, a esquerra hi ha lliure
el grup amino i a la dreta el grup carboxílic.
L’ordre dels aa en la cadena polipeptídica ve determinat pel procés de
traducció que té lloc entre el RNAm (missatger) i el RNAt (transferència),
i tot passa en els ribosomes que té 3 llocs d’importància: EPA.
Al lloc A, es troba un aminoacil-
transferasa que facilita el procés de

transferència de nucleòtids entre RNAm i
RNAt, on codifiquen codons (=triplets de
nucleòtids) amb els seus respectius
anticodons, com a conseqüència es
sintetitza (el codo de inici sempre es AUG
que codifica per metionina). Aquest RNAt,
ara amb Met, passa al lloc P.
Tornaria a passar el mateix al lloc A per
altre aa, i ara gràcies a l’enzim peptidil-transferasa, es formarà un
enllaç peptídic entre Met i el nou aa sintetitzat i així consecutivament.
A mesura que es va afegint aminoàcids es va repetint una estructura
repetida o “backbone” i a més, a banda i banda, tindrem els radicals.
Tot i que l’enllaç peptídic és rígid, els enllaços entre el alfa-C i els grups
amino i carboxil si que permeten la rotació, per tant, el backbone no es
una estructura rígida.
Aquesta estructura regular és la primària i per estructures més
complexes tindrem que tenir en compte el medi en que es troba. Per
exemple, no son les mateixes proteïnes residents del citoplasma que les
que es troben en la membrana plasmàtica.
Estructura i funció son dos conceptes que van molt lligats.
→Distingim entre 2 tipus de proteïnes:
-Fibroses: Estructura secundària (estructurals)
-Globulars: Estructura terciària (transport,...)
Elements d’estructura secundària
La secundària s’origina per la formació de ponts d’H. Hi ha 2 tipus:
➔ Alfa-Hèlix:
És un estructura compacta en forma d’hèlix. A cada volta de l’hèlix

podem trobar 4 aa, això vol dir que el 1 i el 3 es troben totalment
separats i el 1 i el 5(=1 de l’altra volta) es troben molt a prop.
Aquesta estructura es manté gràcies als ponts d’H format entre els
grups CO i NH de la mateixa cadena, entre els aa més a prop, és a dir,
el 1 i el 5. (o el 2 i 6, és a dir amb el aa 4 posicions endavant).
El backbone és a la part central i les R queden disposades cap a fora.
➔ Beta-Fulla plegada:

És una estructura estesa, amb
la cadena principal
pràcticament lineal i
s’estabilitza mitjançant ponts
d’H de cadenes diferents.
Depenent del tipus d’orientació
es fan diferents ponts d’H: →
Els girs serveixen per
connectar alfa-hèlix amb una
altra, o bé una beta-fulla amb una altra o bé una combinació de les
dues. (freqüent en proteïnes globulars).
Una de les formes és un Gir Beta(revers de 180º) on es forma un pont
d’H entre el CO de i el NH de i+3.
*Exemples: Cabell: alfa-queratina // Ungles: beta-queratina
La freqüència de presència de aa en el tipus d’estructura secundària, té
algunes prevalences, però sobretot tenir en compte que la prolina
perquè és cíclica i és poc compatible.
Estructura del Col·lagen
Formada per 3 cadenes helicoidals.
En diferents tipus de col·làgens es comú que en la cadena polipeptídica
cada 3 aa es troba la glicina, el aa més petit. També es repeteix molt la
Hyp: Hidroxiprolina (prové de la Vitamina C); i també moltes prolines.
La estructura helicoidal de cada una de les cadenes es manté gràcies a
les repulsions del anells dels aa cíclics: Pro i Hyp.
(Escorbut: Malaltia del pirates lligada a la deficiència de VitC (coenzim
que conté la Hidroxiprolina), pel que l’organisme no té una producció
adequada de determinades proteïnes (com les de col·lagen). Nosaltres no
tenim aquest aa, l’hem de consumir, per aquesta raó els pirates que
vivien en alta mar, no tenien l’alimentació adequada en VitC.)
Per mantenir les 3 cadenes “enrollades” és essencial la formació de
ponts d’H entre els grups CO i NH més el aport extra del grup -OH de
Hyp.
La glicina és important que es trobi cada 3 aa perquè al ser el més petit
és l’únic que pot cabre en la unió de cada 3 aa.
Per tant, podem concloure que a partir de la disposició i la seqüència
dels aa (estructura primària), ja estan disposats per formar una
determinada estructura que durà a terme una determinada funció. (!!!)
*Estructura terciària: És el resultat del plegament de la proteïna,
tenint en compte el medi en el que es troba, i on es sol donar la
formació dels Ponts disulfur entre dos cisteïnes → cistina
*Estructura quaternària: Necessàriament +1 cadena polipeptídica
unides per forces no covalents (per això es pot desnaturalitzar) que
poden ser totes diferents o no, hi ha diferents combinacions.
Motius i Dominis a les proteïnes

Entre l’estructura secundaria i terciària existeix l’anomenada estructura
supersecundaria: com per exemple els dominis específics dels
anticossos.
Aquest tipus d’estructures, son una part del global formada per la
combinacions dels 2 tipus de estructures secundaries.
Relació Estructura-Funció: Ribonucleasa
Per poder fer aquesta associació hem de podem mesurar si l’activitat
que duu a terme té relació amb la seva estructura, un gran exemple son
els enzims, donat que podem mesurar molt bé l’activitat enzimàtica.
Com a exemple, Anfinsen (premi nobel), va optar per la ribonucleasa:
La ribonucleasa és un proteïna ± globular amb estructura terciària i és
l’enzim que talla el RNA. (proteïna nativa)
L’estructura que té la manté gràcies als ponts disulfur i ponts
d’hidrogen. Aleshores, per trencar l’estructura necessitem trencar
aquests ponts (desnaturalitzar la proteïna). Per aconseguir això, de
manera reversible, utilitzarem urea i beta-mercaptoethanol .
El merca talla els
ponts disulfur,
l’urea els ponts
d’Hidrogen i
obtenim la proteïna
desnaturalitzada.
Ara, al mesurar l’activitat enzimàtica de la proteïna en la forma
desnaturalitzada, el valor és 0, per tant, observem que sense
l’estructura nativa no pot desenvolupar la seva funció i concloem que
l’estructura sí té relació la funció amb l’estructura.
Per comprovar que la seqüència d’aa, l’estructura primària, té de
manera integra la informació, per constituir la determinada
estructura que necessita per fer la seva funció, hem de treure l’urea i el
merca, i si la proteïna es plega en la seva forma naturalitzada aleshores
es comprova la hipòtesi.
Per fer això, utilitzarem una solució tampó, per no variar el pH, on
tindrem una bossa de diàlisi on hi haurà la ribonucleasa, la urea i el
merca. La bossa ha de tenir uns transportadors, que permetin la sortida
de la urea i el merca, i aquestes surten fins igualar les [] fora i dintre de
la bossa.
Per assegurar-nos d’eliminar tota la urea i el merca anem afegint noves
solucions tampó, fins que no quedi res. Una vegada ja no hi ha restes
d’aquests agents, la ribonucleasa (si la hipòtesi es certa) tornaria a
adoptar la seva estructura en la forma nativa, és a dir, estructura
terciària.
Per comprovar la hipòtesi, es a dir, que a tornat a la seva estructura,
mesurem l’activitat enzimàtica i hauria de tornar ha ser del 100%.

Cal comentar que quan es torna a plegar, es difícil que els ponts
disulfur que es formin siguin exactament iguals que els que hi havia
abans.
Llavors molt segurament tindrem una “scrambled ribonucleasa” que
tindrà menys activitat (1%) que la nativa, perquè els ponts disulfur no
son els correctes.
Per evitar, aquesta situació, si posem traces (quantitat ínfima) de merca
que permetrà un equilibri entre trencament i formació de ponts, i la
proteïna ira trencant i formant els ponts fins eliminar tots els
incorrectes, i formar els correctes donant lloc a la conformació més
estable, que serà la de menor energia, i això depèn de la seqüència
primària de la proteïna.
TEMA 1.3
Estructura del grup hemo:
L’oxigen ens ajuda a obtenir
energia, però necessitem un
sistema circulatori per
transportar-lo. Però, tenim
el problema que l’ O2 té una
baixa solubilitat en H2O.
Aleshores necessitem un
transportador que faci
aquesta tasca: HEMOGLOBINA.
En canvi, als músculs trobem la MIOGLOBINA, que serveix de
magatzem d’O2, això fa al múscul “egoista”.
El grup hemo és l’encarregat d’unir l’O2, concretament, el punt d’unió
és un àtom de Fe. (grup hemo = grup prostètic → és la part de la
proteïna que no és proteica, però necessària perquè dugui a terme la
seva funció determinada).
Estructura de la Mioglobina
És una proteïna molt compacta, amb el 75% de
l’estructura alfa-hèlix: 8 segments (A-H) tots
dextrògirs. (+info de l’estructura a ppt).
El grup hemo es troba en una cavitat envoltada
de R apolars (es troben cap endins donat que
aquesta proteïna es troba envoltada d’un medi
aquós) a excepció de 2 histidines. L’àtom Fe del
grup hemo s’unirà a la His F8.
Estructura de la Hemoglobina

La Hb multiplica x4 l’estructura terciària de la
mioglobina, perquè té estructura quaternària:
2 cadenes polipeptídiques alfa i 2 beta (en
adults), per tant, té 4 grups hemos localitzats
en cavitats properes a l’exterior de la molècula.
(pot unir 4 molècules d’O2)
Com que el plegament 3D de la mioglobina i les
4 cadenes de Hb son molt semblants, això ens
pot indicar que la seqüència primària de aa
serà semblant:
-Hem de tenir en compte que la Hb es trobarà voltejada de medi aquos
(plasma) per tant la seva disposició pondrà en contacte amb el medi els
aa hidrofílics i a l’interior els hidrofòbics. (La seqüencia primària té en
compte aquest fet → seqüencia primària determina futures estructures)
Tot i així, només coincideixen en 24 de 111 R, aleshores, la aparença
semblant entre les dos proteïnes s’explica perquè els aa no seran iguals
però sí del mateix tipus.
També disposen d’una estructura que evitarà que l’àtom de Fe s’oxidi
donat que només el Fe2+ podrà unir O2.
Unió d’O2 a la Hemoglobina:
En aquesta gràfica es representa la fracció
de centres d’unió a l’O2 ocupats (=grups
hemo) en funció de la pressió parcial de
l’oxigen (torr= mesura de pressió equivalent
a mmHg).
Es pot veure clarament com la corba que
representa la mioglobina és hiperbòlica
(=logarítmica o exponencial), que contrasta
amb un corba sigmoidal que té la hemoglobina.
La forma d’aquestes formes ens determinen l’afinitat per la unió a l’O2
que tenen aquestes molècules i arribem a les següents conclusions:
La mioglobina té més afinitat d’unió a l’O2, que la hemoglobina perquè

amb menys valors de pressió d’oxigen, la fracció de centres d’unió es
satura ràpidament. En canvi, pel que fa amb l’hemoglobina es veu que
necessita més valors de pressió de l’oxigen per la saturació.
Per fer una comparació s’utilitza el p50: que respon a la pO2 per la qual
el 50% dels centres d’unió a l’O2 estan ocupats. En la mioglobina el
valor és de 1torr en canvi en l’hemoglobina és de 26torr, fet que
corrobora la hipòtesi de que mioglobina té més afinitat. Aquests valors
també demostren que la Hb té un unió cooperativa de l’O2: És difícil
que la primera molècula d’O2 s’uneixi a la Hb, per a partir de que
s’uneix facilita que la unió de la segona sigui més fàcil que la primera, i
la tercera més que la segona i la quarta la més fàcil de totes (corba
sigmoidal).
La raó d’aquest fet s’explica perquè la hemoglobina té la funció de
transportar l’oxigen des dels pulmons, on la pressió de l’oxigen es
elevada i per tant la hemoglobina tindrà més facilitat d’unió pel O2, fins
a teixits perifèrics com els músculs on la pressió de l’oxigen disminueix
i aleshores, disminueix l’afinitat de l’O2 fent que la hemoglobina alliberi
aquest oxigen. Ara que ens trobem en condicions de pressions baixes, la
molècula que té gran afinitat en aquestes condicions és la mioglobina,
proteïna amb la funció de reserva d’oxigen.
Factors que modifiquen la unió d’O2 per la hemoglobina:
La hemoglobina és sensible a senyals de l’entorn: pH, CO2 de l’entorn.
Aquesta sensibilitat ve associada a que té una estructura quaternària
(per tant, mioglobina no la té).
Afecten al àtom de Fe, però no perquè s’uneixen directament a ell, sinó
que es deu a la seva estructura quaternària i queda definit en el
concepte de AL·LOSTERISME: Sensibilitat a senyals que tinguin lloc a
distància, efecte a distància (a altres llocs de la cadena):
➔ A un disminució de pH,
s’ha alliberat més O2, per
tant, l’afinitat ha disminuït
també.
➔ Si combinem l’efecte de
pH amb el de [CO2], aquest
efecte encara és més
pronunciat.
Canvis estructurals deguts a la unió d’O2:

Quan la Hb uneix una molècula
d’O2, canvia la seva

conformació:
Desoxihemoglobina = T
Oxihemoglobina = R
Si ens fixem en el grup hemo,
quan no està unit a O2, l’àtom
de Fe esta unit a la His F8 i fora
del pla de la porfirina. Quan uneix O2, l’àtom de Fe entra en el pla de la
porfirina i ,aleshores, arrossega la His F8 i d’aquesta manera provoca
un moviment en cadena que variarà l’estructura de la molècula.
La unió d’una molècula d’O2, provoca que la resta de grups hemos
tinguin més afinitat per O2. Per tant la conformació T (TENSA) té menys
afinitat que la R (RELAXADA).
Transport de CO2 i H+: EFECTE BOHR:
La unió de H+ i CO2 a la hemoglobina disminueixen l’afinitat d’aquesta
per l’oxigen provocant així l’alliberació de l’oxigen en els teixits el que es
coneix com l’efecte Bohr.
Als pulmons hi ha molta concentració d’O2 i la Hb es càrrega d’aquest
O2, i viatja a través dels eritròcits per la sang fins a teixits, com els
músculs, on l’alliberen. En
aquest moment és quan agafen el
CO2 resultant del metabolisme
fet en aquest teixit, i que
transportaran per després
alliberar als pulmons.
Al ser una molècula apolar surt fàcilment per la membrana plasmàtica
de la cèl·lula i ara es troba als capil·lars on trobem molècules d’Hb.
Quan el CO2 arriba als eritròcits on, amb l’acció de la anhidrasa
carbònica reacciona amb H2O per donar lloc a H2CO3 el qual es
dissociarà en bicarbonat i protons.
Amb la formació d’aquests protons s’està augmentant la concentració
de H+ (disminueix el pH), per evitar que s’acidifiqui la sang,
l’hemoglobina actua com a tampó permeten la unió d’aquests protons
resultants, fet que provocarà alliberació d’oxigen.
Als pulmons, tindrà lloc la reacció inversa, els protons es combinaran
amb el bicarbonat i per acció de l’anhidrasa obtindrem el CO2 que
s’expulsarà. Tot i així, aquesta només és la part majoritària.
Unió de CO2 a la hemoglobina:
Un 15/20 % del CO2 transportat per la Hb dels teixits als pulmons, es
transforma en carbamat per reacció amb els grups amino terminals de
cadascuna de les subunitats de cadenes polipeptídiques.
El carbamat està carregat
negativament, cosa que

permetrà que pugui
interaccionar amb aa carregats
positivament. Per tant, es un
grup que podrà crear enllaços
que abans no existien → Canvi de la formació R a la T, el que
disminueix la afinitat per l’O2, per tant la seva alliberació. (=L’afinitat
d’O2 de l’Hb disminueix amb la unió del CO2 a l’Hb).
Unió de protons a la Hb:
Els protons s’uneixen a les cadenes laterals de aa que tenen afinitat per
acceptar protons (bàsics), però que en el procés d’alliberació d’oxigen es
donen canvis estructurals en la molècula que tornen més negatiu
l’entorn d’aquests aa específics pel que ara tindran una major afinitat
per acceptar aquests protons.
Amb aquest fet, arribem a la conclusió de perquè aminoàcids que
tinguin el mateix grup funcional tenen
diferents valors de pKa, perquè l’entorn en
el que es troben hi juga un paper molt
important.
Concretament els protons s’uneixen a
His146-beta, 122-alfa i els grups alfa-
amino terminals de les cadenes alfa. Quan
s’uneixen al grup amino de la cadena
lateral de His, (al valor determinat de pKa)
forma un pont salí amb l’oxigen del grup
carboxílic de la cadena lateral de Asp 94-
beta.
Efecte del 2,3-Bifosfoglicerat (BPG):
És el 3r gran efector al·lostèric que modifica l’eq. entre T i R.
En absència de BPG, la corba de saturació de la Hb
augmenta (hiperbòlica→ augmenta afinitat = com
mioglobina).
Quan aquest es troba en concentracions equimolars
amb l’Hb dintre dels eritròcits (el normal) tenim la
corba típica d’afinitat de la Hb, per tant, el BPG és
responsable de pèrdua
d’afinitat per O2.
BPG és un compost amb 5 càrregues negatives,
per tant, podran interaccionar amb ell, aa
bàsics (amino lliures) a la cavitat central de la
Hb. La BPG es trobarà envoltada d’un ambient
de càrregues positives, i llavors s’establiran forces electrostàtiques =
enllaços que abans no existien → afavoriran la forma T de Hb = menys
afinitat per O2 = alliberament d’aquest.
Quan Hb s’uneix a O2, la cavitat central es va tancant (canvi de T a R,

esta més amunt), pel que el BPG surt → forma R.
*La formació d’enllaços afavoreixen la forma T (té 8 enllaços més que la
forma R) i per tant disminuiran l’afinitat pel O2.
Característiques de la Hb fetal:
El BPG juga un paper important en el desenvolupament del fetus.
*Recordatori: HbA (d’adult) → 2-alfa +2-beta
La HbF → 2-alfa + 2-gamma
La diferencia de beta i gamma és: Beta His143; Gamma a Ser143.
En la mateixa posició de aa, hi ha un diferent aa. Aquesta posició és
important perquè interacciona amb el BPG.
La naturalesa de la Serina té grups -OH, en canvi la Histidina té 2
càrregues positives (aa bàsic), el que farà que la hemoglobina de la mare
tingui 2 càrregues positives més (+ afinitat pel BPG) que la HbF.
Aleshores, el fetus tindrà menys BPG (perquè té menys afinitat perquè
com té serines no té tantes càrregues positives per envoltar la BPG) per
tant, tindrà més afinitat pel O2 i la mare menys, llavora ella podrà
alliberar l’O2 necessari pel fetus.
(El fetus no pot respirar, aquest fet fa que l’O2 que respira la mare
arribi al fetus → important pel desenvolupament.)
Models pel mecanisme al·lostèric:
Model seqüencial:
Segons el
model
seqüencial,
la unió de

l’oxigen al
grup hemo de una subunitat comporta un canvi de conformació en
aquesta subunitat i a la vegada també indueix un canvi a les
subunitats veïnes donant lloc a fases intermèdies entre l’estat T i R, pel
que incrementarà l’afinitat per l’oxigen en aquestes subunitats, el que
es coneix com a unió cooperativa i en aquest cas positiva.
Aquest model es troba limitat perquè només considera que la Hb arriba
a l’estat R quan les 4 subunitats es troben unides a oxigen, però sabem
experimental que a partir de 3 ja es considera l’estat R.
Model Concertat:
D’altra banda en aquest
model no permet l’existència
de molècules hibrides, sinó
que considera un equilibri
entre els 2 estats amb les 4
subunitats en el mateix estat,
és a dir, les 4 subunitats R o les 4 T. Aleshores, és la unió de l’oxigen el
que determina cap a on es desplaça l’equilibri tal i com es pot observar
a la imatge.
Però sabem experimentalment que al tractar-se d’una proteïna
al·lostèrica, quan s’uneix un lligand (O2) a una subunitat comporta un
canvi en l’estructura que es veu afectat en altres parts de la proteïna
com son les subunitats veïnes, tal i com explica l’altre model.
En conclusió trobem, que per l’explicar el fenomen de canvi
conformacional entre l’estat de desoxihemoglobina i oxihemoglobina
necessitem de l’existència dels models ja que on un falla l’altre té èxit i
viceversa.
ERITRÒCITS EN L’ANÈMIA FALCIFORME:
(context) -Fa 100 anys un home africà jove va anar al metge perquè
tenia tos, febre i cansament generalitzat, a pesar de semblar tenir una
aparença normal, tenia un cor més gran del normal.
El metge li va fer una analítica i va diagnosticar un anèmia. El malalt
presentava uns 2 milions de hematies/ microlitre de sang, quan el
normal son uns 5 en homes adults, a més la forma de molts hematies
presentaven una forma falciforme → ANEMIA FALCIFORME.
Com l’anèmia esta relacionada amb els hematies, també ho esta amb la
hemoglobina (Hb).
( La incidència d’aquesta malaltia es de 4/1000 el que suposa un
percentatge relativament alt )
Amb les tècniques de l’època, van calcular el punt isoelèctric (el qual es
específic de cada proteïna perquè esta relacionat amb la naturalesa dels
seus aa). El pI de HbA = 6,9 i el pI de la HbS (S → forma de falç) = 7,28.
Aquest canvi numèric es deu o a que s’han perdut càrregues negatives
(menys grups carboxil = àcid = -pH) o que s’han guanyat de positives
(més grups amino = base = +pH).
En una electroforesi es poden separar proteïnes, i si la fem de la sang

d’un afectat per aquesta anèmia es veu com la HbS es troba més a prop
del pol – que la HbA → HbS té més carregues positives.
A l’individu existeixen les dos formes, perquè tractem d’un individu
heterozigot, és a dir, que el DNA pot codificar pels 2 tipus de proteïnes.
Per localitzar el canvi de aa que fa que hi hagi 2 proteïnes diferents,
utilitzem proteases per fragmentar els fragments tant de HbA com de
HbS. Podem veure que tots els fragments coincidien en pI, per tant en
aa, excepte en 1, on, en les cadenes Beta, en la posició 6 en HbA
tenim un à. glutàmic = carrega negativa i en la HbS una valina = aa
hidrofòbic. Per tant, com tenim 2 cadenes Beta, HbS té 2 carregues
negatives menys.
*Lo que esta en rosa: como tiene valines i no glutàmic no tiene las dos cargas
negatives del glu, por lo que tiene 2 cargas negatives menos, però es lo mismo que
decir que tiene dos cargas positives mas.
Aquest canvi de aa es deu a una mutació, i amb la tecnologia actual

podem veure els triplets que codifiquen per segons quin aa i per tant
podem veure perquè es codifica Valina en lloc À. Glutàmic.
El canvi de Val per Glu, implica que les molècules de Hb s’enganxin
entre elles formant agregats fibrosos ( forma falciforme ), aquest fet es
manifesta sobretot en la forma DESOXI de la Hb. La forma desoxi es
majoritària als teixits, on es troben capil·lars que son petits, per tant,
els hematies queden atrapats aquí i provoquen una fallada multi
orgànica ( no poden circular i arribar on han d’arribar ).
Les regions amb
gran incidència de
malària coincideix
amb les de anèmia
falciforme. La
destrucció de
hematies per la
anèmia, serveix de
protecció enfront
del paràsit que provoca la malària (Plasmodium), per aquesta raó els
africans mantenen aquest fet (la mutació que produeix HbS) →
avantatge selectiva.

“Blue People”
Els falta O2 en hemoglobina, és a dir, ferro 2+, no l’oxidat en 3+:
Algunes molècules del nostre organisme de la Hb no aconsegueixen
protegir el Fe i aleshores el Fe s’oxida i aquesta no podrà captar O2.
Necessitem un Plan B que redueixi el Fe 3+ a Fe 2+ , i als Blue People,
aquesta plan B no els funciona.
Aquest plan B consisteix en la utilització d’un enzim que redueix el Fe
3+ al Fe 2+. Els blue people tenen aquest enzim mutat, aleshores
perden activitat enzimàtica, el que fa que tinguin més MetHb (amb Fe
3+) que no uneixen O2 sinó que uneixen H2O (color blau).
Els blue people han de ser heterozigots per tal d’assegurar que puguin
haver la suficient quantitat de Hb que sí que pugui unir O2, sinó de cap
manera sobreviurien.
*Podem obtenir com a conclusió alternativa que una falta de Fe també
és un factor que provoca anèmies, perquè sense ell Hb no unirà O2.
*EXAMEN:
PREGUNTES CURTES:
➔ Calcular el Punt Isoelèctric d’un pèptid
➔ Explicar una gràfica que hem discutit
TIPO TEST:
Anar molt segur, no dubtar, i tenir compte que resta.
ENZIMS
Conceptes bàsics:
Un enzim és un catalitzador biològic i a la vegada son proteïnes. La
seva funció és la d’accelerar la velocitat de una reacció, però no
modificarà altres factors com l’energia de Gibbs, entalpia...
Quan ΔG<0 (r. Espontània), aleshores, l’energia dels reactius serà major
que la dels productes, per tant, s’ha alliberat energia i estem parlant
d’una r. Exergònica.
El cas invers, quan ΔG>0, cal aportar energia i parlem d’una r.
Endergònica.
En el cas que ΔG=0 parlem d’una situació d’equilibri.
Si: A+B ↔C+D
ΔG= ΔGº+RTln[C][D]/[A][B] // ΔGº → pH=7
Quan ΔG=O, o sigui a l’equilibri, podem establir la relació entre la
constant d’equilibri K i la ΔGº : Keq = 10- ΔGº/5,69

La participació de l’enzim implica una interacció entre el substrat de la
reacció i l’enzim, el que implica que hi hagi una relació entre els dos, i
com a conseqüència els enzims tenen un elevat grau d’especificitat
tant pels substrats o grups de substrats, com per la reacció que
catalitzen.
De cara a les reaccions biològiques, és interesant regular l’activitat dels
enzims.
El pH per exemple, és un factor que intervé perquè a determinats pH
diferents enzims es troben optimitzats.
La Tª no és una opció perquè no variem la Tª corporal.
La concentració/quantitat de substrat sí que és una variable, a més de
certs activadors/inhibidors.
El nostre organisme disposa de diferents mecanismes per regular
l’activitat enzimàtica.
Estat de transició i energia d’activació:
Un enzim afavoreix a que les substàncies que
han de reaccionar es trobin. Les quals, han
d’arribar a un estat de transició per que la
reacció tingui lloc. L’enzim fa que l’energia
d’activació per arribar a aquest estat de
transició sigui menor.
Mecanisme de les reaccions enzimàtiques:
La sacarosa, el nostre substrat, s’uneix al
nostre enzim a l’anomenat centre actiu,
que en aquest cas, consta de la presència
de Cys, Ser, His, Asp, Glu, Lys.
Aquest enzim, és una proteïna globular =
E. Terciària → es troba en un medi aquós.
Pel que els aa, abans mencionat no han
de estar seguits en la seqüència primària
de la proteïna, però degut als plegaments,
si que es forma una zona d’elevada
concentració dels aa esmentats.
Aleshores, es formarà un complex enzim-substrat, es produeix la
reacció i a l’acabar, l’enzim no es consumeix.

L’enzim necessita de grups prostètics, per la transferència d’electrons
durant la reacció.
Unió del substrat al centre actiu:
Hi ha 2 models que expliquen aquest fet:
- Clau i Pany: El substrat i el centre actiu(5%
de la proteïna) tenen formes completaries, i
encaixen a la perfecció, però les dades
experimentals mostren que realment no tenen
formes complementàries.
- Encaixament inductiu: Fins que no
interaccionen substrat-proteïna, no es
produeix l’adaptació del centre actiu que
permeten la unió del substrat.
Cinètica de reaccions enzimàtiques:
A poca concentració de substrat, la velocitat de reacció és
proporcional. A mesura que augmenta la concentració de substrat, la
velocitat deixa de ser proporcional per disminuir fins arribar a un punt
de situació de plató: la velocitat no varia per més concentració de
substrat que augmenti.
El que passa, és que hi ha una saturació dels enzims, la manera de
solucionar-ho seria afegir-ne més enzims.
L’equació de Michaelis-Menten defineix la velocitat de la reacció. On
trobem la Vmáx, la [S] i Km = Constant de Michaelis.
Aquesta constant respon a
la [S] quan Vmax/2.
Si Km és petita, l’afinitat
enzim-substrat és molt alta,
perquè amb poca quantitat
de S, ja hi ha molta
velocitat. Pel contrari si Km
és gran, l’afinitat serà
petita. Per tant, amb el
valor de Km podem
determinar l’afinitat.
Partint de l’equació ens podem trobar amb 3 situacions:
-[S]<<<<Km → Vr= Vmax/Km * [S]
-[S]=Km → Vr= Vmax/2
-[S]>>>>Km → Vr= Vmax
Per fer experimentalment la gràfica caldria diferents mostres amb
diferents [], i calcular el temps que triga en desaparèixer els reactius o
el temps en aparèixer els productes. (=pràctiques)

Per obtenir una recta en lloc d’una corba:
Representació de Lineweaver-Burk:
La intersecció amb l’eix Y dona
l’invers de la Vmax. I Amb l’eix X
l’invers negatiu de Km:
Inhibició enzimàtica:
Els inhibidors ens poden modular l’activitat enzimàtica i diferenciem en
2 grans grups: Irreversibles i Reversibles.
*Irreversibles: S’assemblen molt al substrat i al entrar en contacte amb
l’enzim formaran enllaços covalents (forts) que no permetran la des-unió
i perdem que aquest enzim pugui ser utilitzat per el substrat.
Reversibles:
-Inhibidor competitiu: Ocupa el mateix
lloc d’unió, el centre actiu, que el
substrat, és a dir, competeixen per
ocupar el centre actiu. Aquesta inhibició
és reversibles precisament pel substrat,
si augmentéssim la seva concentració de
substrat (reversible).
Com a conseqüència s’observa que és
necessita una major [S] per arribar a la
meitat de la Vmáx, és a dir, augmenta la
Km i, per tant, disminueix l’afinitat.
-Inhibidor no competitiu: Ocupa un lloc d’unió a l’enzim diferent del
centre actiu, on no afecta a la unió del substrat però si a la posterior
obtenció de productes, afectant d’aquesta a forma a una disminució de
la Vmáx, proporcional a la concentració de l’inhibidor present.

( creo que
no lo explico en clase, osea q no serà muy imp. però igual entra )
Exemple de la penicil·lina:
És un tipus
d’inhibidor
irreversible. La
seva estructura
és anàloga a la
del substrat que
s’ha d’unir a la
transpeptidasa per acabar formant la paret bacteriana, per tant,
evitarà la unió d’aquest, i aquesta s’unirà covalentment al centre actiu
de l’enzim.
Enzims Al·lostèrics:
Sempre que trobem una corba sigmoidal (=
hemoglobina = proteïna al·lostèrica) estem parlant
d’un enzim al·lostèric, per tant, no segueix el
model de Michaelis-Menten.
Estratègies reguladores: Control Al·lostèric
La majoria d’enzims del
nostre organismes son
al·lostèrics, per tal de
regular les nostre funcions.
Aspartat transcarbamilasa:
És l’enzim que catalitza la
primera reacció d’una via
metabòlica que
desencadenarà en CTP.
El CTP desplaça a la dreta
la corba d’aquest enzim,
actuant com a inhibidor al·lostèric de l’aspartat transcarbamilasa, (1r
enzim). Inhibieix precisament el 1r pas de la via metabòlica enlloc del
d’abans de la seva formació, perquè d’aquesta manera estalviem tota
l’energia que es gastaria en la via metabòlica. E inhibeix, perquè ja no
es vol augmentar [CTP].
És impossible que sigui un inhibidor competitiu perquè el CTP no
s’assembla en res al substrat (veure imatges).
Perquè tingui la propietat d’al·losterisme és necessari que tingui

estructura quaternària formada per subunitats catalítiques i
reguladores. En el cas del CTP 6 subunitats de cada tipus.
(Catalítiques: Son 2C3 i reguladores son 3R2).
Efecte de l’ATP:
L’ATP en canvi desplaça la corba de l’enzim cap a l’esquerra. ATP
disponible, és senyal d’energia disponible, i per tant, serà un activador
al·lostèric de l’enzim, perquè hi haurà energia disponible per
desenvolupar la via metabòlica.
Model concertat de la regulació:
Com en l’hemoglobina, tant el model seqüencial i el concertat també
serveixen per explicar el que passa en enzims al·lostèrics.
L’ATP al ser un activador afavoreix al canvi de conformació de l’estat T a
l’estat R, permetent d’aquesta manera una major afinitat pel substrat.
Al contrari, el CTP al ser un inhibidor afavoreix el canvi de conformació
a la inversa evitant la unió del substrat.
Estratègies reguladores: Modificació Química Covalent
Una modificació química covalent consisteix en afegir-li un grup
funcional a la seqüència primària de la proteïna (de l’enzim que volem
regular). La més habitual és la fosforilació i es tracta d’un procés
reversible.
Quinases son el tipus de proteïnes (enzims) que porten a terme la
transferència d’un grup fosfat de l’ATP a la cadena lateral de uns tipus
de aa específics, que son els que a R posseeixen un grup -OH: Serina,
Treonina i Tirosina.
Aleshores, aquestes “buscaran” enzims amb els aa abans mencionats,
però no fosforilaran tots els aa amb aquests R, sinó que fosforilaran les
cadenes laterals del aa -OH que es trobin en un entorn concret.
Hi ha 2 tipus de quinases:
-Les que fosforilen Ser/Thr

-Les que fosforilen Tyr
*Quan -OH reacciona amb el
grup fosfat, s’alliberen el protó i
s’accepta el grup fosfat amb 2
càrregues negatives.
Que una quinasa fosforili Ser no vol dir que fosforili totes les Ser del
substrat.
Com és un procés reversible, al igual que hi ha un mecanisme per
fosforilar, també hi ha un per desfosforilar i ho porten a terme les
proteïnes fosfatases. Que el que fan es treure el grup fosfat unit a -O-
del aa, per en cap cas es regenera l’ATP.
Activació de la proteïna quinasa A: (PKA)
Se anomena A perquè depèn del AMPc (cíclic) i es una quinasa que pot
fosforilar tant Ser i Thr però no Tyr.
La PKA té
diferents
subunitats,
com es veu a la
imatge, el que
indica que és
una proteïna
al·lostèrica
(perquè té E4:
R2C2), en groc té les subunitats reguladores (R2) i en blau les
subunitats catalítiques (C2).
Quan es troba en estat inactiu, una part de les subunitats reguladores
ocupa la part del centre actiu de les subunitats catalítiques inhibint la
unió del substrat, en aquest cas, de l’enzim que volem regular
mitjançant fosforilació.
Quan el AMPc s’uneix a les subunitats reguladores, desplaça
al·lostèricament les parts unides al centre actiu i la PKA s’activa.
4 AMPc afavoreixen el canvi conformacional de la forma inactiva a la
activa.
Aquest “part”, s’anomena seqüència de pseudosubsrtat i té una
seqüencia molt semblant a la que es fosforilarà (Arg-Arg-Gly-Ala-Ile),
però no té els aa amb -OH, que son susceptibles de ser fosforilats, en
canvi la que sí es fosforilarà sí que tindrà. (Ser enlloc de Ala)
Estratègies reguladores: Activació proteolítica
Mitjançant la proteòlisi d’un precursor
enzimàtic (forma inactiva) obtenim l’enzim
actiu (la forma activa sempre serà més curta).
Les proteïnes (que també son enzims)
encarregades de fer aquests “talls”,
s’anomenen proteases. Son les que actuen a
l’hora de la digestió, per exemple. Per tant,
aquestes proteases son capaces de degradar
les proteïnes, i com nosaltres estem constituïts

en gran part de proteïnes, no interessa que
estiguin actives a qualsevol lloc, sinó que en
condicions específiques com ara l’estomac, on les proteases es troben
en un medi adequat i on seran activades per altres proteases.
El control al·lostèric i la modificació química covalent son processos
reversibles. En aquest cas en canvi, parlem d’un mecanisme
irreversible, (no hi ha enzims que enganxin les parts tallades, per
obtenir el precursor cal tornar a sintetitzar-lo).
Classificació dels enzims:
Hi ha 6 grans categories d’enzims. (Indica que els processos/vies
metabòlics estan modulats per reaccions simples i senzilles, que
separen cada etapa)
1. Oxidoreductases: En aquests tipus d’enzims, les cadenes laterals
dels aa del centre actiu no son adients per la transferència d’e-
que ha de tenir lloc a l’hora de formar el complex enzim-substrat
→ necessitem un grup prostètic coneguts com cofactors i
coenzims.
2. Transferència: Quinases
3. Hidrolases:
4. Liases:
5. Isomerases: “transferases intramoleculars”
6. Lligases: Lliguen 2 substrats gastant 1 ATP.
Cofactors enzimàtics i coenzims:
➔ Apoenzim (part proteica) + Cofactor (naturalesa no proteica) =
Holoenzim
*Recordem necessitat de VitC per la formació del col·lagen (escorbuto)
La majoria de coenzims i cofactors són vitamines i derivats. (no cal
saber en quines reaccions participen). La seva funció és la del transport
de grups químics d’un reactant a un altre en una reacció.
A l’unir-se també a l’enzim es consideren com una mena de substrat
secundari.
Després de haver complert la seva funció es regenera tant el propi
coenzim com l’enzim, complint així la seva funció com a catalitzador, és
a dir, que no es consumeixen durant la reacció.
TEMA 4: BIOSENYALITZACIÓ
Transducció de senyals:
El nostre organisme duu a terme constantment vies de transducció de
senyals que consisteixen en la cadena d’esdeveniments que finalitzen
en la resposta fisiològica que expressem en resposta a una senyal
determinat.

Estudiarem la senyalització per insulina i glucagó. Es poden presentar
dues opcions: tenir o no tenir gana. Mesurat pel paràmetre: glucosa en
sang. En funció de quan i que mengem, la concentració pot pujar i
baixar. El nostre organisme sempre tractarà d’anar a l’equilibri (valor
referència de glucosa en sang), l’encarregada de baixar-la quan està alta
és la insulina, i de pujar-la quan és baixa és el glucagó.
Tant insulina i glucagó son proteïnes, que compensen els desnivells de
glucosa en sang. Concretament son HORMONES = missatgers
metabòlics primaris.
Com que son de naturalesa proteica, per transmetre el missatge a la
cèl·lula, és necessari de receptors transmembrana que tindran un
domini extracel·lular per rebre el missatger primari, i que, al produir-se
aquesta unió hormona-receptor, es produeix un canvi conformacional
del receptor, i al seu domini intracel·lular serà per on es difondrà el
missatge.
També existeixen uns missatger secundaris que tindran la capacitat
d’amplificar el potencial del missatge i de la seva difusió intracel·lular.
(AMPc).
Una vegada s’ha donat la resposta fisiològica adequada a la seva senyal,
seria necessari un “plan b” per eliminar els missatgers quan ja no els
necessitem. És a dir, aturar la cascada metabòlica que s’està donant,
perquè sinó es poden causar malalties greus com càncers.
*Les hormones de naturalesa lipídica, si que poden penetrar la MP
lliurament, aleshores els seus receptors es trobaran en alguna part de
l’interior de la cèl·lula.
Tipus de senyals:
Es classifiquen segons la distància a la qual actuen:
Tipus de receptors:
Sobretot 2 tipus:
a) Els receptors acoblats a proteïnes G (glucagó):
*GTP: nucleòtid trifosfat amb comportament semblant a l’ATP, és
a dir, ajuda a ser possibles les fosforilacions*
b) Els receptors associats a tirosina quinases (insulina):

*Tirosina quinasa: proteïna capaç de fosforilar proteïnes amb
tirosines.

Missatgers secundaris:
AMPc, GMPc (síntesi)
Ca2+ (canvis de [])
IP3 (a partir de PIP2)
DAG (“igual que IP3”)
Estructura dels receptors acoblats a proteïnes G.
També coneguts com receptors 7TM,
perquè tenen 7 dominis
transmembrana, tenen un domini
extracel·lular per acceptar la hormona,
el que provoca un canvi
conformacional del domini
intracel·lular del receptor que activarà
les proteïnes G i aquestes activades
continuen la emissió del missatge.
Proteïnes G:
Estan unides a la part intracel·lular del receptor, i en el estat inactiu és
un heterotrímer, α β γ, i a la α té un GDP unit i té activitat GTPasa.
El canvi conformacional induït per a unió del missatger primari provoca
que α intercanvi GDP per GTP el que provoca la seva alliberació del
trímer i aquest és l’estat actiu.
La subunitat α-GTP, activarà els enzims responsables de la síntesi del
missatger secundari. I aquests aniran a buscar les zones dianes on
emetran el “missatge” que indueix el missatger primari.
Per aturar el procés, la subunitat α per la capacitat GTPasa
hidrolitzarà (el degrada no l’intercanvia com
abans) el GTP que té unit a GDP i tornarà a
unir-se a Gβγ, per tant, es torna a la proteïna G
inactiva.
Per tornar a les concentracions inicials del
missatger secundari, és necessari d’enzims que
l’hidrolitzin.
En conclusió, les proteïnes G, son com una
mena d’interruptor de la biosenyalització:

Estructura dels receptor tirosina quinasa:
Es un dímer de dues unitats d’estructura idèntica que s’ajunten quan
han de arriba la molècula d’insulina.
La seva estructura consta d’un domini extracel·lular que entre les 2
subunitats formen el centre d’unió de la insulina, després només 1
domini transmembrana i finalment 1 domini intracel·lular que té una
part amb activitat quinasa, concretament tirosina quinasa perquè
fosforila aquests aa.
La unió de la insulina
al centre d’unió,
provoca l’aproximació
de les cues citosòliques
que tenen activitat
tirosina quinasa i
provocarà la
fosforilació creuada
entre elles.
Quan aquests dominis tirosina quinasa son fosforilats es troben en
l’estat actiu, donat que ara tenim residus de tirosina fosforilats
(fosfotirosines) que ara disposen de 2 càrregues negatives i 3 grups
més amb la capacitat de formar ponts d’hidrogen. En aquestes
condicions, hi haurà proteïnes capaces de detectar aquests tipus
d’entorn.
Les que poden tenen uns dominis amb SH2 i una seqüencia d’aa
específica que reconeix l’entorn d’aa que envolta les fosfotirosines.
Activació de l’adenilat ciclasa:
La producció d’AMP cíclic, només es induïda pels receptors 7TM units
a proteïnes G.
Ens trobem, en la situació del glucagó, és a dir, quan baixa la glucosa
en sang. Si no ingerim res, extraiem la glucosa del glicogen que tenim al
fetge. La degradació del glicogen hepàtic per obtenir glucosa en sang és
el missatge que ha de transmetre el glucagó.
Tornant a l’explicat ahir, quan la
subunitat α-GTP es troba lliure
(activa), interaccionarà amb l’adenilat
ciclasa que desencadena la producció
de AMPc que té com a diana la PKA. El
AMPc, s’uneix a les subunitats
reguladores de la PKA i provoca un
canvi conformacional que activa les
subunitats catalítiques.
Ara amb la PKA activa, les seves
dianes son proteïnes enzimàtiques, concretament, els enzims que
regulen la degradació del glicogen.
Activació de la fosfolipasa C:
La aparició del IP3 i el DAG i la mobilització de Ca2+, depenen de
l’activació de la fosfolipasa C.

Partim de fosfolípids de membrana (PIP2) que es divideixen en 2 per
l’acció de la fosfolipasa C:
-DAG que es queda en la membrana i activarà la PKC una
serina/treonina quinasa com la PKA.
-IP3 anirà a interaccionar amb el seu receptor al RE i això provocarà
alliberació de Ca2+ al citosol.
La fosfolipasa és capaç de respondre als 2 tipus de receptors ja
coneguts:
-Per part dels tirosina quinasa és necessari que
tingui dominis SH2.
-Per part dels 7TM, cal que siguin activades per
una proteïna G: α-GTP.
Per tant, en realitat parlem de 2 isoformes=isoenzims, que cadascun
respon a un estímul per induir la mateixa reacció:
Com a conseqüència global,
obtenim l’activació de la PKC i
l’alliberació de calci al citosol.
Regulació de la concentració de Ca2+ al citoplasma:
Els ions calci participen en moltes vies de
senyalització i es fàcilment detectable perquè
la concentració al citoplasma esta a nivells
molt baixos [10-4] perquè esta molt regulada
per l’acció de bombes de Ca2+.
*Quan es desenvolupa la cadena metabòlica
d’abans, canvia la concentració de 10-4 a 10-3.

(augmenta 10 vegades)*
Estructura del complex Ca2+-Calmodulina:
L’alliberament del calci citosòlic està associat a la calmodulina, la
proteïna que pot unir-se a 4 ions calci provocant un canvi en la seva
conformació que permetrà la seva interacció amb les proteïnes
encarregades de desenvolupar la missió del missatge principal.
(quinases o fosfatases,...)
Quan ja s’ha complert la missió, cal tornar a la normalitat, és a dir,
disminuir la concentració càlcica a la normal. És a dir, ha de tornar a
les zones de reserva de calci (RE) o sortir fora de la cèl·lula.
*Pel que fa del lípids (IP3,DAG), seran degradats per alguna lipasa.
*I per l’AMPc, serà degradat per l’enzim anomenat fosfodiesterasa
(cafeïna inhibeix aquest enzim = molt AMPc = es desenvolupa la via
metabòlica constantment, és a dir, degradem glicogen = obtenim
energia).
Activació del receptor de la insulina:
En aquest no activarem la formació de un missatge secundari, sinó que
desencadenem una cascada de quinases.
Per recapitular, la insulina envia el missatge de reduir la glucosa en
sang (efecte immediat). Però també serveix per l’expressió de gens,
que codifiquin per la fabricació enzims determinats (efecte a llarg
termini).
La insulina s’uneix al seu receptor que es troba en forma de dímer e
indueix la fosforilació creuada de les tirosines. Ara que es troben
fosforilades, interaccionen amb IRS-1(insuline receptor substrat) que
tenen un domini especial amb SH2 per unir-se a les fosfotirosines del
receptor i un altre associat a PIP2 de la MP.
A la vegada IRS-1 també 4 seqüencies d’aa que contenen tirosines
diana de l’activitat tirosina quinasa del receptor, per tant, a la vegada
que IRS-1 s’uneix al receptor, pateix una fosforilació de les seves
tirosines i aleshores la IRS-1 amb fosfotirosines actuarà com a proteïna
adaptadora de la PI3K, quinasa que fosforilarà el PIP2 a PIP3.
La PIP3 activarà la quinasa PDK1, i aquesta fosforilarà i activarà el pas
de l’Akt a Akt activada = PKB, una altra quinasa que es mourà a través
de la cèl·lula i com a conseqüència, estaran arribant més
transportadors a la MP, que permetran l’entrada del glucosa.

Per aturar l’activació del receptors tipus 7TM cal la dissociació de
l’hormona (glucagó) i l’acció de quinases que fosforilin el domini
citosòlic.
En el cas dels tirosina quinasa, donat que el seu estat actiu es fosforilat
després de la fosforilació creuada, cal l’acció de fosfatases per tornar a
l’estat inactiu. També en totes les proteïnes de la via que hagin sigut
fosforilades.
Proteïnes G monomèriques: RAS
Per a l’efecte a llarg termini, actuarà en aquest cas un proteïna G
monomèrica que en estat inactiu es troba amb GDP i en actiu amb
GTP. La qual no té dominis SH2 com la IRS-1, pel que necessita de
proteïnes adaptadores que si tinguin, com és el cas de la Grb-2 i
aquesta identificarà la fosforilació dels receptors. Sos reconeix a Grb-2 i
aquesta serà reconeguda per la proteïna G monomèrica que volem:
RAS.
Finalment, RAS s’activarà amb GTP i desencadenarà una cascada de
quinases de l’efecte a llarg termini:
Les dianes d’aquestes quinases son els factors de transcripció que son
els que regulen la síntesi dels RNAm dels gens que ens interessin.

Receptors intracel·lulars: Per esteroids
Els esteroids i derivats, al ser de naturalesa lipídica creuaran
lliurement la MP, i el seu receptor estarà localitzat dintre de la cèl·lula,
o bé al citoplasma o bé al nucli.
*Si es el cas del citoplasma, en unir-se viatjaran cap al nucli, on es
trobarà el DNA, l’altre cas ja es troba allà.
Aquest complex hormona-receptor actuarà com a factor de
transcripció perquè la seva acció es desenvolupa en la modulació de
transcripció de gens.
Aquests receptors han de tenir un
domini d’unió a la hormona
(especificitat) i un altre d’unió al
DNA.
T5-Introducció al metabolisme
Introducció:
El metabolisme està organitzat en vies o rutes metabòliques modulades
per 6 reaccions senzills que es troben catalitzades pels 6 tipus d’enzims.
Hi ha 2 tipus de rutes: degradatives (↑Energia) i biosintètiques
(↓Energia). També conegudes com catabolisme i anabolisme.
En el procés d’obtenir energia, obtenim més intermediaris que poden
ser útils per vies biosintètiques.
També existeixen vies amfibòliques que segons la necessitat cel·lular
son catabòliques o anabòliques.
En una ruta es considera el canvi d’energia lliure global:
A→B+C→D ;ΔGABC=3kcal/mol ΔGBCD=-7kcal/mol ΔGAD=-4kcal/mol
De A a D ha de ser ΔG<0, però no necessàriament que de A a B+C o de
B+C a D siguin negatives, només cal que en conjunt al sumar sigui
negatiu.

Estructures de l’ATP, l’ADP i l’AMP:
ATP és una molècula considerada com moneda energètica del
metabolisme.
Té 3 grups fosfats carregats
negativament a pH fisiològic. On no
tots els enllaços son igual: 2
enllaços fosfoanhidre i 1 fosfoester
(el de α). Els primers son mes forts
pel que en la seva hidròlisi s’allibera
més energia.
La hidròlisi de l’ATP és un mecanisme perfecte d’obtenció d’energia per
la hidròlisi dels grups fosfats. (No és el mateix procés que té lloc en
fosforilació → transferència de g. fosfat γ).
Aleshores, per una reacció amb ΔG>0, si acoblem la hidròlisi d’ATP, l’
ΔG global serà <0 pel que afavorirà que es doni la reacció.
Perquè la hidròlisi de l’ATP està tan afavorida espontàniament?
Un motiu de perquè s’obté energia seria que a l’hidrolitzar els fosfats
disminueixen les càrregues negatives i per tant disminueixen les
interaccions entre fosfats.
Un altre és perquè, els productes ADP i Pi es poden unir més fàcilment
a l’aigua que l’ATP pel que s’estabilitzen per hidratació.
També perquè ADP i sobretot Pi presenten més formes ressonants i
més estables que ATP i les poques que té ATP son poc estables.
Potencials de transferència de grups fosforil:
Com podem observar en la taula l’ATP no és la única molècula amb un
potencial de transferència de grup fosfat, de fet es troba en una posició
intermèdia que li confereix la capacitat de moneda energètica.
Els compostos que es troben per dalt de l’ATP, alliberen més energia
que l’ATP quan hidrolitzen el grup fosfat, i per tant serien capaços de
transferir-li un grup fosfat a ADP per formar ATP.
Tot i així, el mecanisme habitual d’obtenció d’ATP és la fosforilació
oxidativa, el que implica la presència d’oxigen com a últim acceptor
d’electrons en la cadena electrònica.

*Per tant, en aquest nou sistema d’obtenció d’ATP no cal la presència
d’O2.
Una d’aquestes molècules que poden formar
ATP és la creatina fosfat:
La ∆G de la formació d’ATP per creatina fosfat =-3kcal/mol el que fa de

la creatina fosfat la principal font de molts suplements alimentaris per
esportistes top que requereixen activitats curtes però intenses com
córrer el 100m llisos:
En els primers moments d’activitat la creatina reservada, podrà
formar ATP = energia extra.
L’ATP es sintetitza i es consumeix contínuament:
Si tenim una via degradativa (glucòlisi) és necessari tenir-ne una de
biosintètica complementària (gluconeogènesi). Per
mantenir-ne un equilibri.
En les dues vies hi ha haurà etapes comunes que
requereixen de reaccions reversibles, aquelles que
siguin irreversibles com la d’acoblament hauran de
ser substituïdes per altres de noves.
Les dues vies no estaran actives alhora sinó que estaran regulades pels
enzims, donat que aquests regulen les reaccions de la via.
Estats d’oxidació del carboni:
Una de les principals funcions del catabolisme és la regeneració d’ATP a
partir de la degradació de combustibles. El pas final és la fosforilació
oxidativa on l’últim acceptor d’electrons és l’O2 que s’oxida a CO2.
Com a conseqüència, quan més reduït estigui C més energia obtindrem
en la oxidació.

Al ser reaccions senzilles per molt que hi hagi 10 C lliures, l’oxidació
serà de 1 en 1 encara que el procés sigui més lent.
Coenzims acceptors d’electrons:
Com ja sabem l’O2 és l’últim acceptor d’electrons, és a dir, els electrons
no es transfereixen directament a O2. El principals cofactors =
acceptors d’electrons que trobem acompanyat els enzims que catalitzen
les reaccions d’oxidació-reducció (en presència d’oxigen) són en NAD+ i
FAD.
*En algunes reaccions (en vies biosintètiques) trobem el NADP+ semblant

al NAD+:
NADP+ → NADPH
La diferència es troba en el P, un grup fosfat que es troba en la molècula
i que serveix d’identificació pels enzims per quan han de fer catabolisme
o anabolisme (amb P).
Coenzim A: Transportador universal de grups acil:
El CoA té com centre reactiu un grup sulfhídric -SH, que es per es
formarà un enllaç de tipus tioèster amb els acil.
La hidròlisis d’aquest enllaç és termodinàmicament favorable (allibera
molta energia) donat que els electrons de l’enllaç C=O no formen
estructures ressonants amb l’enllaç C-S, cosa que si passaria si en lloc
de S fos O.
Com a conseqüència el coenzim A és un gran transportador de grups acil,

com acetil, tal i com és l’ATP de grups fosfat.
Així, trobem una estratègia del metabolisme: transportadors activats
Al grup que volem que reaccioni l’acoblem un cofactor/molècula que
tingui un enllaç que sigui fàcilment hidrolitzable i que a més aporti una
quantitat d’energia important quan es trenca.
*Tant el NADH, NADPH, FADH2, ATP I acetil-CoA, pertanyen a aquest
grup i son molècules estables en absència de catalitzador, important per
la regulació enzimàtica.
*A més al ser un nº limitat de membres d’aquest grup, facilita la
compressió del metabolisme basat en la economia. (de molècules)
Regulació dels processos metabòlics:
1) Quantitat d’enzims:
Depèn del balanç entre la velocitat de degradació i síntesi, esta regulat a
nivell d’expressió gènica. (llarg termini)
2) La seva activitat catalítica:
Tal i com hem vist en la regulació de l’activitat enzimàtica, es pot fer
mitjançant control al·lostèric i modificació covalent = fosforilacions.
3) La disponibilitat dels substrats:
Les vies biosintètiques i degradatives són gairebé sempre diferents.
Aquesta separació és necessària per
raons energètiques i facilita també el
control del metabolisme. A més, en
eucariotes, la compartimentació separa
les reaccions oposades.
*Compartimentació:
Hi ha vies que es donen en
compartiments determinats cosa que
facilita la seva regulació→la via que es
dona en un compartiment no es veu
afectada per les que s’estan produint en
altres.
Càrrega energètica:
L’energia de la que disposes en cada moment també pot determinar les
vies que tindran lloc. El paràmetre que es me-
sura és la carrega energètica o CE.
El seu valor oscil·la entre 0 i 1. Sent 0 = tot AMP i 1 =tot ATP:

a. Via catabòlica produeix ATP → Inhibida a
CE=1/Activada a CE=0.
b. Via anabòlica requereix ATP → Inhibida a
CE=0/Activada a CE=1.
Per tant, s’ha de tenir en compte el tipus de via i

el seu objectiu.
Etapes en l’obtenció d’energia a partir dels aliments:
1. Fragmentació de les molècules grans
(provinents d’aliments) a molècules petites.
2. Degradació de les molècules petites fins a
unes unitats simples de paper fonamental del
metabolisme.
3. El CoA transporta aquetes unitat en forma
de acetil, per la completa oxidació en el cicle
de Krebs i la cadena de transport electrònic.
On obtindrem CO2 provinent de l’O2 com a
últim acceptor d’e- i ATP.
Aquí només ho ha representat la degradació però cal tenir present que
hi ha la via biosintètica corresponent en cada cas.
T6-Glicòlisi
Generalitats:
La glicòlisi és una via anaeròbica que té com a substrat inicial la
glucosa i producte final 2 piruvat amb un rendiment net de 2 ATP.
Una vegada obtenim piruvat, depenent de les condicions d’O2, el destí
final serà l’oxidació completa si ni hi ha presència d’oxigen; o les
fermentacions si no hi ha.
Les principals fonts d’obtenció de glucosa provenen dels aliments de la
nostra dieta:
Carbohidrats amb polisacàrids complexes: Midó, Glucogen
Sucre (de taula): Sacarosa
Fruites: Fructosa
Productes làctics: Lactosa
Tots son polisacàrids que son degradats pels seus
enzims respectius i que es converteixen en glucosa.
Etapes de la glicòlisi:
És una via que té lloc en el citoplasma i que es
divideix en dues etapes grans:
1. Fase de preparació i trencament: (No es guanya
ATP)
2. Oxidació i generació d’ATP:
Realment consta de 10 etapes i tots els intermediaris de la via es
trobaran fosforilats.
Primera fase:
El primer pas es que la glucosa entri a la cèl·lula i que passa uns
transportadors específics que ho fan possible.
Una vegada dintre de les cèl·lules, l’hexoquinasa és l’enzim encarregat
de catalitzar la fosforilació en el C6 de glucosa per obtenir glucosa-6-
fosfat (G-6-P), tot amb l’objectiu d’evitar la sortida de la glucosa de la
cèl·lula. És un enzim que no és específic de la glucosa, sinó que de
molècules “del mateix grup”.
Seguidament, isomeritzem G-6-P a fructosa-6-fosfat (F-6-P) catalitzat
per l’enzim fosfoglucosa isomerasa, i ho fem
perquè son isòmers, però només podrem
realitzar una segona fosforilació en C1 en F6P
per obtenir fructosa-1,6-bifosfat (F-1,6-BP).
Aquesta segona fosforilació està catalitzada per
l’enzim fosfofructoquinasa (PFK)
D’aquesta manera quan dividim la molècula
obtindrem dues parts fosforilades.
Fins aquí hem consumit 2 molècules d’ATP en
les dues fosforilacions.
*En F-1,6-BP utilitzem el prefix bi- enlloc de di-
perquè els grups fosfatats es troben separats i
no connectats com passa per exemple en ADP.

Segona fase:
Es produeix el trencament, catalitzat per una aldolasa, de F-1,6-BP en
2 sucres resultants de 3C: GAP(gliceraldehid) i DHAP(cetona) que son
interconvertibles entre sí, on a priori, l’ eq. està desplaçat cap a la
cetona, però per continuar la via només utilitzem el gliceraldehid, i
aleshores desplacem l’eq. cap a ell.
Tercera fase:
Les molècules de GAP obtingudes les oxidarem a 1,3-bifosfoglicerat
(1,3-BPG), per un enzim anomenat gliceraldehid 3-fosfat
deshidrogenasa i amb el cofactor NAD+. Aqueta és una reacció molt
exergònica, per això també es produeix una fosforilació alhora afegint
un grup fosfat.
*Oxidació→ Deshidrogenasa que utilitza NAD+*
La 1,3-BPG és una molècula amb un elevat potencial de
transferència d’un grup fosfat, per sobre de la parella ADP-ATP, per
tant, en el següent reacció catalitzada per la fosfoglicerat quinasa es
transferirà un grup fosfat a una molècula d’ADP i ara tindrem 3-
Fosfoglicerat i haurem generat 1 molècula d’ATP!
*Aquesta manera de produir ATP s’anomena fosforilació a nivell de
substrat*
Com sabem aquest procés és x2, perquè la molècula de DHAP passa a
una alta de GAP, per tant, l’ATP abans consumit es recupera i ara el
nostre balanç energètic és 0.
Ara estem al 3-fosfoglicerat, i actua una mutasa que canvia de posició
el grup fosfat al C2 i obtenim 2-fosfoglicerat, que ens interessa per
deshidratar-lo per acció d’una enolasa i obtenir un doble enllaç en la
nova molècula fosfoenolpiruvat (PEP), que també esta per sobre de
l’ATP-ADP, i tornarà a tenir lloc una fosforilació a nivell de substrat
catalitzada per la piruvat quinasa per generar una nova molècula d’ATP
(x2), i en aquesta reacció com a producte final obtindrem el PIRUVAT.
*Hi ha reaccions que son reversibles i altres que no, això donarà lloc a
enzims que seran punts de controls de la via.
*Hi ha reaccions que no son favorables termodinàmicament, però no
afecta donat que tenint totes en compte el resultat si ho és.
Estequiometria i rendiment energètic de la via:
Com a conclusió, el procés és espontani i obtenim un benefici net de 2
ATP.
*Com veiem en la glicòlisi s’han reduït 2 molècules de NAD+ que s’han
de regenerar per continuar fent glicòlisis, i això dependrà del que fem
a partir del piruvat (fermentacions o oxidació completa).
Regulació de la glicòlisi al múscul: càrrega energètica
Hi ha 3 punts de control
que coincideixen amb els
enzims al·lostèrics que

catalitzen reaccions
irreversibles:
Hexoquinasa, PFK i Piruvat
quinasa.
Hi ha diferents mesures de
regulació segons les
condicions metabòliques i
del teixit que es tracta:
Control al·lostèric,
fosforilacions, càrrega
energètica, expressió
gènica.
En els músculs té importància el factor de càrrega energètica, perquè
hi ha una gran fluctuació en aquest teixit (repòs i exercici).
Si estem en repòs, tenim la CE elevada, i li direm als punts de control
que aturin la via, a través de un inhibidor al·lostèric que serà l’ATP
per aturar el 2 i 3 punt de control.
Però no atura el 1 punt de control, perquè utilitzarem la glucosa com a
reserva en forma de glucogen, i per això necessitem fosforejar-la
perquè no surti de la cèl·lula i això es treball de la hexoquinasa, enzim
que pot actuar en més llocs (pel que no inhibim). Quan augmenti molt
el glicogen, la G-6-P serà l’inhibidor que l’aturarà.
Quan el múscul fa exercici, l’AMP farà d’activador de la PFK, i el seu
producte, la F-1,6-BP activarà la piruvat quinasa.
Regulació de la glicòlisi per control al·lostèric (fetge i múscul)
Disclaimer: En una via degradativa
es poden formar intermediaris que
poden ser precursors de les vies
biosintètiques, i aquests poden
alterar la regulació de la via.
i) PFK:
L’ATP serà un inhibidor per la raó ja
explicada abans, i actuarà de la
mateixa manera en fetge i múscul.
De la mateixa forma l’AMP serà un
activador.
El citrat és un intermediari del
cicle de Krebs, que si és abundant
significa que “hem fet molta
glicòlisi” i ja hi hauran molt precursors per la via biosintètica
antagonista pel que no és necessari fer més glicòlisi, per tant inhibirà la
PFK, sobretot al fetge.

Una disminució del pH, és a dir, l’augment de la concentració de
protons també poden inhibir la PFK, donat que son uns intermediaris
resultants de la fermentació làctica al múscul, després d’haver
realitzat un exercici intens anaeròbic, on el camí ha seguir del piruvat
és aquest.
*Aquesta inhibició evita l’acidificació de les cèl·lules del múscul.
*Les inhibicions per H+ i citrat potencien la inhibició principal que és la
de l’ATP.
* La F-2,6-BP farà d’activador de la PFK. Parlarem després.
ii) Piruvat quinasa:
Com ja sabem l’ATP també fa d’inhibidor.
L’alanina serà inhibidor perquè de piruvat a alanina es pot passar molt
fàcilment i si tenim molta concentració, aquesta aturarà la glicòlisi,
perquè si tenim molta alanina, tenim molt piruvat.
En aquest el seu activador no és l’AMP, com a PFK, sinó que és F-1,6-
BP el producte de la reacció que catalitza PFK, i aquest l’activa perquè
l’està avisant de que la glicòlisi està tenint lloc i ,per tant, ha d’estar
preparada.
iii) Hexoquinasa:
Ja sabem perquè la G-6-P inhibeix l’hexoquinasa quan la concentració
és elevada.
Al fetge a més de hexoquinasa tenim glucoquinasa i aquesta
continuarà fosforilant glucosa quan aquesta sigui abundant, és a dir,
no serà inhibit per G-6-P com si ho és la hexoquinasa.
Això passa perquè la glucoquinasa permetrà la continuació de la via al
fetge per tal de sintetitzar glucogen com a forma de reserva de la
glucosa i que utilitzarem quan necessitem d’aquesta.
El perquè un es inhibit i l’altre no s’explica perquè aquests 2 enzims
varien en la especificitat i ho podem veure amb la Km:
Hk 0,1mM i Gk 5mM, això indica que per inhibir la Gk necessitarem
més concentració de G-6-P.
Regulació de la Fosfofructoquinasa-1:
La PFK és el punt de control més important
dels 3, ja hem vist l’acció dels seus 3
inhibidors, i un dels activadors, però queda
per explicar l’acció de l’altre activador:
Paper de la fructosa-2,6-bifosfat (F-2,6-BP):
És el regulador més important de la glicòlisi pel seu efecte sobre la

PFK-1, és un activador amb una potència major a la de l’inhibidor
ATP.
La raó és perquè quan hi ha elevada concentració de glucosa, deriva en
elevada concentració de F-6-P a partir de la qual s’accelera la síntesis
de F-2,6-BP, aquesta s’unirà a la PFK fent incrementar l’afinitat de la
PFK per la F-6-P, activant així la via.
La PFK-2/FBPasa-2: Enzim Bifuncional:
A partir de la F-6-P podem passar
a F-1,6-BP per PFK1 o a F-2,6-BP
per PFK2. Per passar de F-2,6-BP
a F-6-P actuarà un enzim de
naturalesa fosfatasa la FBPasa-2.
Resulta que aquestes dues
activitats enzimàtiques abans
esmentades, es troben en una
mateixa proteïna enzimàtica el
que passa es que té diferents
dominis i cadascun d’ells fa una funció. Però no funcionen els 2 a la
vegada i perquè això sigui possible es farà una regulació mitjançant
fosforilació.
Regulació hormonal per glucagó de l’enzim bifuncional:
Per activar l’activitat fosfatasa les condicions han de ser de glucosa
escassejant → glucagó desencadena cascada que deriva en la
producció d’AMPc que provocarà l’activació de la PKA.
La PKA fosforilarà aquest enzim bifuncional, activant així la part
fosfatasa (FBPasa-2) i inactivant la quinasa. Com a conseqüència, la
concentració de F-2,6-BP disminuirà, inhibint així la glicòlisis. (si hi ha
poca glucosa en sang no interessa degradar la poca que tenim)
Per activar l’activitat quinasa les condicions han de ser de glucosa
abundant → insulina desencadena cascada que activa la fosfoproteïna
fosfatasa que hidrolitzarà l’enzim bifuncional, activant així l’activitat
quinasa i inactivant la fosfatasa. Com a resultat, la concentració de F-
2,6-BP augmentarà, activant així la glicòlisis.
A més a més, quan tenim glucosa abundant, també tindrem F-6-P
abundant que estimularà la fosfatasa que activa l’activitat quinasa de
l’enzim bifuncional (PFK2).

Regulació de la piruvat quinasa
Ja hem esmentant prèviament quins son els seus inhibidors i
activadors, però cal comentar que d’aquest enzim trobem dues
isoformes/ isoenzims. La L (fetge) i la M (músculs).
La regulació dels 2 isoenzims és similar, però difereixen en que la forma
L, també esta controlada per fosforilació reversible:
Quan baixa el nivell de glucosa
en sang, no interessa fer
glicòlisi, per tant, actuarà el
glucagó provocant la cascada
del AMPc/PKA i es fosforilarà la
piruvat quinasa L tornant-lo
menys actiu.
Això té lloc només al fetge,
perquè com sabem és un òrgan
altruista, i aleshores, el fetge no necessitarà consumir aquesta glucosa
sinó que la “cedirà” als músculs que la necessiten més.
*Respectivament quan augmenti el nivell de glucosa en sang ocorrerà el
procés “oposat”*.
Entrada d’altres sucres a la glicòlisi:
Al principi de la via hem comentat que hi
havia més tipus de combustibles diferents de
la glucosa, com son el cas de la fructosa, i
galactosa. El cas és que no hi ha vies per
metabolitzar aquestes hexoses, sinó que seran
integrades en la glicòlisis.
Hidròlisi de la lactosa:

Després d’hidrolitzar 1 molècula de lactosa obtenim una de glucosa →
via ja coneguda, i una de galactosa que ara veurem com s’integra a la
via de la glucosa.
Entrada de la galactosa
Com en la glucosa, el
primer que farem serà
fosforilar la galactosa, per
retenir-la en la cèl·lula,
una opció de fosforilació
seria la hexoquinasa, però
té una més especifica, la
galactoquinasa i
obtindrem la galactosa-1-
fosfat.
Aquesta reacciona amb la
UDP-glucosa, per adquirir
un grup uridil i obtenim com a productes la UDP-galactosa i Glucosa-
1-fosfat.
Per acció d’una mutasa passem de la glucosa-1-fosfat a G-6-P,
molècula intermediària de la glicòlisis, de fet la que obtenim just
després de fosforilar la glucosa.
L’altre producte s’epimeritza (canvia de posició l’-OH) i es transforma
en UDP-glucosa→ el reactiu que interacciona amb la galactosa-1-fosfat.
Entrada de fructosa:
La fructosa pot emprendre dues
vies per entrar a la glicòlisis:
La més concurrent té lloc en el
fetge, on la fructosa, seguint la
mateixa estratègia que glucosa i
galactosa, és fosforilada per una
fructoquinasa en C1 → fructosa-
1-fosfat.
Després, per una aldolasa com en
la glucosa, dividim la molècula en
2, 1 part de naturalesa
gliceraldehid i l’altre de cetona,
però a diferencia del que passa en
glucosa, la de gliceraldehid no esta fosforilada, per això després es
fosforilada amb una triosa quinasa.
Els dos productes finals, la cetona i el gliceraldehid fosforilat, son els
intermediaris de la glucòlisis.

L’altra forma té lloc en el teixit adipós la fructosa es fosforilada per la
hexoquinasa a Fructosa-6-fosfat, també intermediari de la glicòlisis.
Destins del Piruvat:
Una vegada acabada la
glicòlisis, obtindrem
piruvat i aquest té
diferents destinacions
segons les condicions:
En presencia d’oxigen
es donarà la
fosforilació oxidativa i
els productes finals
seran 6 CO2 i 6 H20 + energia en forma d’ATP. I aquesta forma
aconsegueix molta més energia que les altres. I aquí els NAD+ gastats
es regeneren quan els NADH cedeixin els e- a l’últim acceptor = O2.
Sense oxigen, necessitem alguna manera de regenerar el NAD+
→ Fermentació làctica/etanòlica.
Fermentacions etanòlica i làctica:
Làctica: (Té lloc en microorganismes i en
organismes superiors després d’activitat
intensa anaeròbica).
El piruvat passa a lactat en una reducció
catalitzada per la lactat deshidrogenasa=
Obtenim NAD+.
*El protons de l’àcid làctic en grans concentracions inhibeixen PFK.
Etanòlica: (microorganismes)
Descarboxilem el piruvat a acetaldehid i aquest el reduïm a etanol,
catalitzat per l’alcohol deshidrogenasa= Obtenim NAD+.
*Reducció → Deshidrogenasa que necessita NADH.
Regeneració del NAD+ en les fermentacions:
Des de la glucosa fins l’etanol i lactat no es considera una reacció global
redox perquè el NAD+ que consumim en l’oxidació del GAP, es regenera
en la reducció tant del acetaldehid a etanol, com de piruvat a lactat.

Transportadors de glucosa:
Els necessita per entrar a la cèl·lula, hi ha diferents tipus que es
diferencien per la localització i afinitat.
Efectes del glucagó i Insulina:
T7-GLUCONEOGÈNESI:
És la contrapartida de la glicòlisi, sent aquesta la via biosintètica de
glucosa a partir de: Lactat, aa (excp Leu y Lys) i Glicerol.
*Lactat prové de la fermentació làctica la qual té lloc quan la glicòlisis es
dona més ràpid que la fosforilació oxidativa. (exercici intens anaeròbic)
*Els AA provenen per degradació de proteïnes via proteases.
*El glicerol, provinent del TAG que quan s’hidrolitzen donen lloc a AG’s i
el glicerol. El glicerol es precursor de la glucosa però no nosaltres no
sabem transformar el greix en glucosa.
Reserves d’energia a l’organisme:
Perquè necessitem una via capaç de sintetitzar glucosa?

Es calcula que el nostre organisme necessita uns 160g de glucosa al
dia, dels quals 120g son utilitzats directament pel cervell.
Les reserves de glicogen del fetge son de 70g i les dels músculs de
120g, però cal recordar que els músculs son “egoistes” i no els
interessarà compartir, també disposem de reserves en el teixit adipós i
proteïnes, però aquestes reserves només les utilitzarem en condicions
extremes.
Com a conclusió, entre la glucosa obtinguda per la dieta i les reserves
del fetge podria donar abast per 1 dia, per tant, és de vital importància,
especialment en períodes de dejú, tenir-ne una via capaç de sintetitzar
glucosa. Els principals encarregats son el fetge i, en menor part, el
ronyó.
No és exactament inversa a la glicòlisis:
El primer motiu és perquè la glicòlisis està molt afavorida
termodinàmicament ∆G<<0, pel que si la gluconeogènesis fos
exactament inversa donaria un ∆G>>0, i com sabem el procés no seria
espontani.
Això es deu a les 3 reaccions fortament irreversibles que coincideixen
amb els 3 punts de controls de la glicòlisis: Hexoquinasa, PFK i piruvat
quinasa. Aquestes reaccions hauran de ser reemplaçades però les altres
les podrem aprofitar.

Etapes de Bypass a la Gluconeogènesi:
Com resum ràpid les etapes corresponents a l’hexoquinasa i PFK es
podran substituir per fosfatases, per l’altre cas, com la reacció inversa
seria la formació de PEP, no es possible mitjançant fosfatasa perquè
recordem que PEP és la molècula de major potencial de transferència de
grup fosfat. (no podem fosforejar-lo perquè no hi ha res per sobre)
Bypass 1: De piruvat a PEP
Una vegada el piruvat ha sigut sintetitzat anirà a la mitocòndria,
perquè es el seu destí final.
Primer patirà una carboxilació catalitzada per l’enzim piruvat
carboxilasa per obtenir-ne oxalacetat. L’enzim d’aquest procés
necessita d’un cofactor = biotina, i el mecanisme que duu a terme es
coneix com a Mecanisme pin-pon:
La biotina unida a la piruvat carboxilasa, adquirirà CO2 que en
dissolució aquosa
(plasma) es troba com
HCO3-, aquest CO2 unit
a la biotina es troba molt
afavorit a la seva
escissió, pel que quan
l’enzim interaccioni amb
el piruvat, el grup
carboxil es transferirà
favorablement al piruvat
per formar oxalacetat.
Una vegada obtenim l’oxalacetat cal exportar-lo al
citoplasma per acabar la formació de PEP, però en
aquesta forma no pot sortir del mitocondri, aleshores la
estratègia a seguir consisteix en la seva reducció a
malat per acció de la malat deshidrogenasa
mitocondrial i NADH.

Ara, aquesta malat sí que podrà ser transportat al
citoplasma on serà oxidat per la malat deshidrogenasa
citoplasmàtica i NAD+, per tornar a obtenir el nostre
oxalacetat.
L’oxalacetat es descarboxilarà i es fosforilarà simultàniament per acció

de la fosfoenolpiruvat carboxiquinasa i donarà lloc al PEP. El donador
que fa possible la fosforilació és un GTP.
Des del piruvat al PEP ha hagut una carboxilació i una descarboxilació
en lloc de una fosforilació directa perquè aquesta segona no es favorable
termodinàmicament, en canvi al procés de descarboxilació, al ser tan
favorable, li acoblem la fosforilació per obtenir el producte desitjat: PEP.
Com a balanç energètic d’aquest bypass, hem consumit un ATP i un
GTP.
Des del PEP es pot continuar el mateix camí que en glicòlisis fins el
segon punt de control: PFK.
Bypass 2: De F-1,6-BP a F-6-P
Com ja s’ha esmentat, la reacció de la PFK serà substituïda per la que
té lloc amb la fructosa 1,6-bifosfatasa:
Amb F-6-P passem ràpidament, per isomerització de l’enzim

corresponent en la glicòlisis, a G-6-P.
Bypass 3: De G-6-P a GLUCOSA:
En molts teixits la gluconeogènesi s’atura e forma de G-6-P,
principalment perquè si passem a glucosa aquesta sortiria de la cèl·lula,
en canvi la G-6-P la podem conservar, per formar glucogen per
exemple.
En els teixits que tenen com a funció mantenir l’homeòstasi de glucosa
en sang, és a dir, el fetge i en menor grau els ronyons, és on tindrà lloc
l’últim bypass:
La G-6-P s’hidrolitza a Glucosa per acció de la glucosa 6-fosfatasa, tot
i que no té lloc al citoplasma sinó que al lumen del RE, perquè aquest
en enzim es troba ala membrana del RE amb el centre catalític enfocat
al lumen. Finalment hi hauran uns transportadors específics que
exportaran la glucosa.

Estequiometria de la gluconeogènesi:
Si fem un balanç de la
gluconeogènesi finalment
haurem gastat 4ATP i 2GTP
que son equivalent a 6 ATP,
però finalment el procés és
termodinàmicament
favorable.
Si féssim exactament la
inversa de la glicòlisis, el
consum hagués estat de
2ATP, però no seria un
procés favorable.
Com a conclusió, cal observar que encara que sigui una “despesa”
energètica el nostre organisme opta per aquesta via perquè el procés
serà espontani. Aquesta despesa energètica s’explica amb el fet
d’acoblar hidròlisis d’ATP a altres reaccions, perquè finalment en el
global puguem obtenir un ∆G<<<0.
Glicerol com a substrat gluconeogènic:
Després de la hidròlisis dels triacilglicèrids, obtenim el glicerol, el qual
fosforilem i després l’oxidem amb NAD+ i obtenim DHAP que es un
intermediari de la via.
Fructosa com a substrat gluconeogènic: (diabètics)

De la mateixa manera que entra en la glicòlisis, també s’introdueix en la

gluconeogènesi, obtenim a com a resultat final els intermediaris DHAP
i GAP.
AA com a substrat gluconeogènic:
En la nostra dieta consumirem aliments rics en proteïnes, que contenen
aa’s, durant el dejú, les proteïnes seran degradades per proteases i els
aa acabarant derivant en oxalacetat, intermediari de la gluconeogènesi.
Relació entre la gluconeogènesi hepàtica i la glicòlisis muscular:
Cicle de Cori:
Durant la realització d’un
exercici intens, la velocitat de la
glicòlisis es superior a la que
podem oxidar completament el
piruvat format, en aquestes
condicions sabem que té lloc la
fermentació làctica.
El lactat format no té gaire sentit en les cèl·lules musculars, aleshores
es transportat fins el fetge on el lactat serà reduït a piruvat i tindrà lloc
la gluconeogènesi per obtenir glucosa que, des del fetge, serà
redistribuïda cap als músculs que la
necessiten.
Cicle de l’Alanina:
Canviant lactat per alanina. Idea
similar.
Tipus de regulació de la via:
La seva regulació estarà molt relacionada amb la de la antagonista
glicòlisis, donat que les dues no poden estar molt actives a la vegada.
També com en la glicòlisis, segons les condicions de temps, tindrà un
tipus de regulació diferent.
Control al·lostèric recíproc:
Té lloc quan volem una regulació
a curt termini, que ve donada
per exemple, per fer exercici
intens o altres situacions
d’estrès.
Si la PFK era el punt de control
més important de la glicòlisis, la
fructosa 1,6-bifosfatasa ho serà
de la gluconeogènesis.
Aleshores, tindrà com a
activadors els que inhibeixen la
glicòlisis (ATP, Citrat) i com a
inhibidors els que la activen
(AMP i F-2,6-BP =màxim
inhibidor de la via).
Tornem al paper important que té la F-2,6-BP com a màxim regulador
de les dues vies i el paper que juga l’enzim bifuncional.

Segons la concentració sanguínia de glucosa s’inhibeix una o altra via,
per part de la gluconeogènesi:
Baix nivell en sang de glucosa → Glucagó → Cadena AMPc/PKA → PKA
fosforila enzim bifuncional per activar activitat fosfatasa → La fosfatasa
passa de F-2,6-BP a F-6-P → gluconeogènesis activada.
Alt nivell en sang de glucosa → Insulina → Cascada metabòlica que
acaba en una fosfatasa especifica → Aquesta defosforila = hidrolitza
enzim bifuncional per activar activitat quinasa → La quinasa passa de
F-6-BP a F-2,6-BP → gluconeogènesis inhibida. = F-2,6-BP màxim
inhibidor de la via.
La piruvat carboxilasa i la PEP carboxiquinasa, enzim respectius a la
piruvat quinasa, estaran inhibits per ADP i la piruvat carboxilasa
estarà activada per l’acetil CoA amb una raó similar perquè el citrat
activa la fructosa 1,6-bifosfatasa, i és perquè quan la cèl·lula es rica en
precursors biosintètics s’estimula la gluconeogènesis i s’inhibeix la
glicòlisis.
Regulació per expressió gènica:
Per regulació a mig/llarg termini en situacions com dejú o la diabetis,
recordem que el nostre organisme opta per l’estratègia de la estimulació
de la transcripció de determinants gens que codifiquen pels enzims
necessaris com és el cas de la fosfoenolpiruvat carboxiquinasa i de la
glucosa-6-fosfatasa (únicament en fetge i ronyó)
Interconnexió entre les vies:

T8-CICLE DE L’ÀCID CITRIC
El cicle de l’àcid cítric o de Krebs, i la fosforilació oxidativa son l’eix
central (i comú) del metabolisme, perquè és on convergeixen les
molècules energètiques. I tenen lloc en condicions aeròbiques =
presència d’O2.
Des de la glicòlisis vam acabar en piruvat que serà transformat a Acetil
CoA, substrat inicial d’aquesta via.
L’objectiu és oxidar
l’Acetil CoA que té 2C
en 2 CO2 i obtenir e-
que entraran a la
cadena de transport
electrònic on es
formarà energia.
El piruvat es forma al citosol però entrarà al
mitocondri on es continuarà la seva metabolització.
Un mitocondri és especial perquè te 2 membranes,
un espai intermembran i una matriu central.
L’espai intermembrana és més o menys com el citosol
però la matriu és de composició diferent pel que
necessita transportadors per introduir-ne molècules,
com és el cas del piruvat.
Visió general del cicle de l’àcid cítric:
Una molècula de 4C es condensa
amb una de 2C, per formar una de
6C. Compost a partir del qual
lliberarem 2 molècules de CO2
mitjançant descarboxilacions
oxidatives que a la vegada
generaran electrons d’alta energia.
Després d’això es tornarà a la
molècula de 4C inicial, i en suma en
tot el cicle també es generen 3NADH

i 1 FADH2, associat a 4 oxidacions i
també donarà lloc a un GTP.
Processos del cicle:
Una vegada el piruvat es integrat a la matriu mitocondrial hi haurà
una descarboxilació oxidativa mitjançant la piruvat deshidrogenasa
(PDH) i es transferirà al CoA formant Acetil CoA que té un enllaç
tioèster que emmagatzemarà energia, que alliberarà després en la seva
hidròlisis favorable. (El procés es multiplica per 2 perquè tenim 2
piruvat per una glucosa)

L’Acetil CoA interaccionarà amb l’oxalacetat per formar Citril CoA i
per una hidròlisis de l’enllaç tioèster, que és favorable, catalitzada per
l’enzim citrat sintasa obtindrem CITRAT. = molècula de 6C.
El citrat obtingut s’ha d’isomeritzar a isocitrat per permetre la posterior
descarboxilació oxidativa. Aquest procés té lloc mitjançant una
deshidratació i una posterior hidratació i esta regulat per l’enzim
aconitasa.

L’isocitrat serà oxidat i després descarboxilat = descarboxilació
oxidativa, on obtindrem α-Ketoglutarat molècula de 5C, i a la vegada
s’allibera la primera molècula de CO2, procés catalitzat per isocitrat
deshidrogenasa. També té lloc l’obtenció de la primera molècula
transportadora d’e- = NADH.
A partir del α-Ketoglutarat tornarem a fer una segona descarboxilació

oxidativa, per alliberar un altre C (en forma de CO2) i obtenir Succinil
CoA molècula de 4C i NADH. Procés catalitzat per α-cetoglutarat
deshidrogenasa.
Ja hem alliberat els 2 atoms de C que volíem, ara hem de tornar al

primer intermediari del cicle, l’oxalacetat.
El Succinil CoA també posseeix un enllaç de tipus tioèster. Aleshores, la
hidròlisis d’aquest enllaç, molt favorable, serà acoblada a la formació
d’un GTP, procés catalitzat per la Succinil-CoA sintetasa.
Ara hem arribat al punt que toca regenerar l’oxalacetat. Aleshores, a
partir del succinat que ara tenim tindran lloc 3 etapes entre compostos
de 4C:

El succinat serà oxidat per succinat deshidrogenasa a fumarat, sent
la 3a oxidació del procés però en aquest cas obtenint FADH2, el
fumarat serà deshidratat per acció de la fumarasa a malat i per últim
aquet patirà l’última oxidació del cicle catalitzada per malat
deshidrogenasa amb la final obtenció d’oxalacetat i l’última molècula
de NADH.
Com a balanç
estequiomètric del
cicle:
El cicle de l’àcid cítric és una font de precursors biosintètics:
El cicle de Krebs es un exemple de via amfibòlica. Pel que hem vist
serveix com a via degradativa per obtenció d’ATP. Però també és una
gran font d’intermediaris que serveixen per processos biosintètics:
Citrat, α-Ketoglutarat, Succinil CoA, Oxalacetat.
Encara que aquests
intermediaris siguin
utilitzats en altres
processos és de vital
importància mantenir el
nivell de concentració que
garanteixi la funció del cicle
de l’àcid cítric. Això serà
possible gràcies a les
anomenades reaccions
anapleròtiques com per
exemple la formació
d’oxalacetat a partir de la
carboxilació del piruvat.

Regulació del cicle l’àcid cítric:
El pas de piruvat a Acetil CoA és on resideix el punt de control més
important, per tant, hi haurà una forta regulació de la Piruvat
Deshidrogenasa o PDH:
La regulació de la PDH és durà a terme mitjançant un procés de
fosforilació: La quinasa corresponent (PDK) fosforilarà la PDH
inactivant-la i la fosfatasa adient (PDP) hidrolitzarà la PDH activant-la.
Ara bé cal tenir-ne clar, que aquesta regulació actua de forma diferent
segons el teixit:
Al fetge (i teixit adipós) hormones
(Epinefrina i Insulina) iniciaran una
via que augmentarà el Ca2+ que
activarà la fosfatasa, el que activarà
la PDH. (a baixes concentracions de
Ca2+ estarà quinasa activa?)
Als músculs, depèn molt de la

càrrega energètica segons si el
múscul es troba en repòs o en
contracció:
Durant el repòs la CE és elevada
en conseqüència hi haurà
elevades concentracions de
NADH, Acetil CoA i ATP, que
promouran la fosforilació de PDH inactivant-la.
Durant la contracció muscular es consumiran el efectors abans
mencionats, disminuiran i baixarà la CE, aleshores les concentracions
d’ADP i Piruvat augmentaran, promouran l’activació de la PDH.
(En realitat inhibeixen la quinasa, i el fet de la contracció muscular es
estimulada per l’augment de Ca2+, calci que activarà la fosfatasa →
activació de PDH).
També hi haurà regulació
dels enzims on es
produeixen les
descarboxilacions
oxidatives: Isocitrat
Deshidrogenasa i α-
cetoglutarat
Deshidrogenasa:
Hi haurà una regulació
cinètica segons la
disponibilitat de l’acceptor
de protons en aquests

processos = NAD+,
mesurat en:
[NAD+]/[NADH]
En IDH: La major presencia de NADH, farà d’inhibidor i hi haurà major
presència de NAD+ quan la CE és baixa pel que ATP també serà
inhibidor i ADP activador.
En α-KDH: Per les mateixes raons que l’altre serà inhibit per NADH i
ATP, i també serà inhibit per Succinil CoA = producte de la reacció que
catalitza.
Cicle del glioxilat* veurem amb Carlos
T9-FOSFORILACIÓ OXIDATIVA
En aquest punt des de la glucosa inicial ja s’han eliminat tots els àtoms
de C en forma de CO2, i s’han regenerat diverses molècules
transportadores d’electrons : NADH i FADH2 → És moment de la
cadena de transport electrònic.
Perquè és necessari una cadena en lloc de fer-ho en una sola etapa??
Si fos en un sol pas, gran part de l’energia es perdria en forma de calor
(ens cremaríem), aleshores anirem pas a pas en una cadena de manera
que maximitzem el rendiment d’energia.
Com a definició general: Procés
mitjançant el qual es genera ATP
com a resultat de la transferència
d’electrons des del NADH o FADH2
a l’O2 a través d’una sèrie de
transportadors d’electrons.
L’oxidació i la síntesi d’ATP
s’acoblen mitjançant el flux de
protons a través de la membrana mitocondrial.
Pas a pas:
Per entendre els processos que tenen lloc dins la cadena de transport
electrònic, hem de saber que
son reaccions REDOX on

tenim com a jugadors les
parelles NAD+/NADH,
FAD/FADH2 i O2/H2O.
La seqüència estarà
determinada pels valors dels
potencials redox d’aquestes
parelles anant des dels valors
més negatius que
coincideixen als que cediran
electrons, fins els més
positius que corresponen a acceptors de protons.
Transportadors d’electrons:
Son els diferents tipus de proteïnes que transportaran els electrons
dintre de la cadena de transport d’electrons i ni hi ha de diferents tipus
segons en el complexe que es trobin:
-Flavoproteïnes: FAD (o FMN) com a grup prostètic (el que fa
l’intercanvi d’e-) com pot ser succinat deshidrogenasa
-Proteïnes amb Fe i S: complexats en cistines (S) i amb Fe com a
intercanviador d’e-.
-Citocroms: GP= Porfirina (hemoglobina)
-Proteïnes amb Cu: GP= Cu
-Coenzim Q o Ubiquinona: No es de naturalesa proteica i que farà de
nexe com acceptor i donador d’e- al llarg de la cadena.
Components de la cadena transportadora d’electrons:
La CTE esta formada per 4 complexos (I,II,III,IV) on 3 son bombes de
protons i un és connexió amb el cicle de l’àcid cítric.
Pel complex I o NADH-Q oxidoreductasa entraran els electrons que
transportin les molècules de NADH al igual que el II o Succinat-Q
reductasa entraran els electrons de FADH2. (connexió amb cicle de l’àci
cítric). Des d’aquets dos, el coenzim Q serà l’encarregat de transportar
els e- fins el III o Q-citocrom c oxidoreductasa. Ara una proteïna
petita, citocrom c serà
l’encarregat de transportar
els e- de III a IV o Citocrom
C oxidasa.
Com a conseqüència de per
quin tipus de complex
entren els transportador
d’e-, hi haurà més
rendiment de síntesi d’ATP
per NADH que per FADH2
→ (2,5:1,5).

*Hem pogut saber com esta estructurada la CTE mitjançant l’ús
d’inhibidors que aturaven el procés en diferents punts de la cadena.
Hipòtesi Quimiosmòtica:
Com hem vist a la CTE es
produeix un flux d’e- a
través de processos redox i
té lloc a la membrana
interna de la
mitocòndria.
Aquest flux electrònic provoca el bombeig de protons (pels complexes
I,III i IV) cap a l’espai intermembrana. Això genera un gradient químic
(per la concentració de H+) i un gradient elèctric (càrregues).
Els protons entraran de nou a la matriu a través d’uns canals específics
(F0) per mantenir en equilibri el gradient electroquímic i com a
conseqüència de la força protó-motriu es proporciona l’energia
necessària per la síntesi d’ATP catalitzat per F1.
Estructura de l’ATP sintasa:
Resulta que F0 i F1 son 2 subunitats de l’ATP sintasa que catalitza
l’acoblació de l’oxidació del NADH i síntesi d’ATP, donat que a CTE
és genera el gradient de protons que
serviran per la síntesis d’ATP.
F0: canal de protons
F1: unitat catalítica de 3 centres actius
El seu mecanisme conegut com a
catàlisis rotacional consisteix en que a
través del canal de protons F0 passarà el
gradient de protons, el qual farà possible
la rotació de la subunitat γ que provocarà
la interconversió o canvi conformacional
de altres 3 subunitats, on cada una té un
paper diferent:
Un per acceptar ADP i Pi, un per formar ATP i

l’altre per alliberar ATP.
Llançadores:
*El NADH format en la glicòlisi per rentabilitzarlo hauria d’entrar també
en la cadena i el NAD+ regenerat al mitocondri hauria de sortir al
citosol per utilitzar-lo en la glicòlisis.
Ho aconseguiríem mitjançant un transportador de NADH a la
membrana interna de la mitocòndria, però no tenim aquest
transportador, aleshores s’utilitza una altre estratègia:
Una Llançadora que consisteix es que siguin els electrons els que
travessin la barrera i depenent del teixit hi diferents:
Llançadora de Glicerol-3-fosfat en
múscul i cervell:
A la glicòlisis de la conversió de DHAP a
glicerol 3-fosfat utilitzem una molècula
de NADH mitjançant una
deshidrogenasa.
El pas invers de Gli3P a DHAP tindrà lloc
a la membrana interna mitocondrial amb
l’isoenzim adient, i d’aquesta manera els
electrons de NADH hauran entrat a la
mitocòndria per rentabilitzar
-los energèticament, però cal mencionar que quest isoenzim utilitza
FAD com acceptor de protons per formar FADH2, això significarà una
pèrdua del rendiment.
Llançadora de Malat-Aspartat en fetge, cor i ronyó:
L’oxalacetat serà reduït a malat en el
citoplasma per acció de NADH, per
tant, aquesta vegada serà el malat qui
transporti els e- de NADH al mitocondri
donat que dintre serà oxidat a
oxalacetat i aleshores tindrem la
molècula de NADH dintre.
(La resta de la llançadora no cal saber)
Transportadors mitocondrials:
Tots tenen una estructura
similar i son els que
permeten l’entrada i sortida
de molècules importants pel
funcionament del

metabolisme, com és el cas
de l’entrada de piruvat per
OH-, que farà possible el cicle
de Krebs i la posterior fosforilació oxidativa.
Rendiment d’ATP a la oxidació completa de glucosa:
→ 2ATP per la glicòlisis
→ 2ATP pel cicle de l’àcid cítric, a partir de GTP i son 2 perquè entren 2
molècules de piruvat per una de glucosa.
→ 26ATP en la fosforilació oxidativa:
-Els 2 NADH de glicòlisis que entren per llançadora (suposem la de
glicerol-3-fosfat) = 3 ATP
-Els 2 NADH generats per la descarboxilació oxidativa de piruvat
(recordem que son 2 molècules) = 5 ATP (es calcula que son 2,5 per
NADH)
-Els 2 FADH2 del cicle de Krebs = 3 ATP ( 1,5 per FADH2)
-Els 6 NADH del cicle de Krebs = 15 ATP
→ SURT UN RENDIMENT NET DE APROX 30 ATP
*Hi haurà diferencia segons el teixit perquè la llançadora del fetge no
canvia d’acceptors de protons, per tant tindrà major rendiment.
T10-RUTA DE LES PENTOSES FOSFAT
Definició i necessitat de la via:
És un via capaç de generar NADPH i sucres de 5C. La seva necessitat
prové de que, pels organismes no fotosintètics, és la via encarregada de
generar el NADPH per utilitzar-lo en els processos biosintètics i com a
protecció enfront de l’estrès oxidatiu.
Com a visió general, consisteix d’una via de 2
fases que té lloc al citosol:
-L’oxidativa, on es genera el NADPH per
l’oxidació de G-6-P fins a ribosa 5-fosfat.
(R5-P)

-La no oxidativa, on els derivats de R5-P es
poden interconventir en sucre d’altre nº de C
i alguns poden ser intermediaris de la
glicòlisis.
Etapa oxidativa:
La G-6-P s’oxida a 6-fosfogluconolactona per acció de la glucosa 6-
fosfat deshidrogenasa enzim que és específic de NADP+ enlloc de
NAD+, el que dona com a resultat la generació de la primera molècula
de NADPH.
A continuació, la molècula obtinguda serà hidrolitzada dins a 6-
fosfogluconat que serà descarbolixat oxidativament per la 6-
fosfogluconat deshidrogenasa fins a ribulosa 5-fosfat, i a la vegada
obtenint el segon NADPH.
Etapa no oxidativa:
De la ribulosa 5-fosfat es pot isomeritzar a
ribosa 5-fosfat (mateixa fórmula, estructura
diferent) o epimeritzar a xilulosa 5-fosfat
(diferència d’un centre quiral).
Encara que R5-P sigui precursor de nucleòtids i
àcids nucleics, és major la necessitat de
regenerar NADPH, aleshores tindran lloc
processos pels quals la transformarem fins a intermediaris de la
glicòlisis com GAP o F-6-P.
La X5-P serà la donadora de 2C a la R5-P per acció d’un enzim
important en aquests processos, la transcetolasa.
Els productes de 3 i 7 C, reaccionaran per formar F-6-P i eritrosa 4-
fosfat, en aquest cas per acció d’un altre enzim important, la
transaldolasa. Obtenint un dels primers intermediaris = F-6-P.
La E4-P reaccionarà amb una altra XP-5 que hagi sigut epimeritzada, i
per acció de la transcetolasa obtindrem una altra molècula de F-6-P i
una de GAP.

Com a balanç global podem considerar que a partir de 3 R5-P hem
arribat a 2 F-6-P i 1 GAP.
*(considerant que la X5-P l’obtenim després de isomeritzar i epimeritzar)
Metabolisme de la Glucosa-6-fosfat:
Aquesta molècula participa tant en la glicòlisis com en aquesta via, i la
concentració citoplasmàtica de NADP+ juga un paper important en la
repartició de G-6-P. També es tindrà en compte les necessitats d’ATP i
R5-P. Hi ha 4 modalitats:
Modalitat 1: (no oxidativa)
Té lloc quan es requereix més R5-P
que NADPH, i es metabolitza via
glicòlisis la G-6-P fins F-6-P i GAP
que com sabem, per reaccions
inverses reversibles per
transcetolasa i transaldolasa
obtindrem R5-P.
Aquesta necessitat de R5-P es pot
explicar en cèl·lules de divisió ràpida, donat que de R5-P podem
sintetitzar nucleòtids de DNA.
Modalitat 2: (oxidativa)
Quan la necessitat de NADPH i R5-P és
aprox. la mateixa, aleshores té lloc només
l’etapa oxidativa de la via de les pentoses:
Modalitat 3:
Es necessita més NADPH que R5-P.
La G-6-P es metabolitza per la via de
les pentoses fosfat, i mitjançant el
intermediaris obtinguts en aquesta
via (F-6-P i GAP) per
gluconeogènesis tornem a G-6-P per
tornar a la via d’on regenerem cada
vegada 2 NADPH.
Modalitat 4:
La necessitat és tant de NADPH i ATP.
Té lloc la via de les pentoses fosfat d’on
obtenim NADPH, però enlloc de
regenerar G-6-P, des dels intermediaris
es continua la glicòlisis fins piruvat

d’on obtindrem ATP.
Ja hem vist com es garanteix un dels objectius d’aquesta

via que és la regeneració de NADPH per la posterior
utilització en biosíntesis d’altres molècules. Pel que fa
combatre l’estrès oxidatiu:
El glutatió reduït és la molècula que el combat, però una
vegada actua s’oxida i l’encarregat de reduir-lo de nou és el
NADPH que generem en aquesta via per acció de l’enzim
glucosa 6-fosfat deshidrogenasa.
*Els eritròcits son sensibles a aquest estès oxidatiu perquè
careixen de mitocòndries, pel que aquesta via és la única manera de
regenerar NADPH i perquè a més, tenen baixes concentracions de
l’enzim que ho fa possible.*
T11-Metabolisme del Glicogen
Estructura del glicogen:
És la nostra molècula de reserva. És un polímer de glucoses unides
per enllaços alfa-1,4. Apareixen cada 10 residus de glucosa una
ramificació amb un enllaç alfa-1,6.
Les reserves de glicogen es troben principalment, al fetge i múscul
esquelètic.
Com a visió general del seu metabolisme, esta regulat per l’acció
d’hormones (adrenalina=epinefrina, glucagó, insulina) que determinen
si s’ha de degradar o sintetitzar.
El pes molecular del glicogen, depèn del nº de glucoses, i això depèn del
seu metabolisme.
Cal tenir en compte que en la seva
degradació surt com a glucosa-1-fosfat que
s’ha de convertir a la fosforilació en la
posició 6, procés que tindrà lloc per l’acció
de la fosfoglucomutasa.

La G-6-P, tindrà diferent metabolisme
depenent el teixit o bé continua la glicòlisis,
o passa a glucosa per ser transportada a
altres teixits o bé passa a la via de les
pentoses:
Degradació del glicogen: Reacció de fosforòlisi:
La glicogen fosforilasa
serà l’encarregada
d’escindir el glicogen
per donar la G-1-P,
però també cal aquest
Pi (grup fosfat) per
fosforilar el residu glicosídic que talla. Queda com a productes la G-1-P
i glicogen (n-1). Aquesta reacció és coneix com a fosforòlisi. Es fa
aquesta reacció enlloc d’una hidròlisis normal perquè al obtenir-ne la
glucosa fosforilada evitem que surti de la cèl·lula directament, si
obtinguéssim glucosa caldria fosforilarla el que implicaria un consum
energètic (ATP).
Aquest enzim té un límit d’escissió, deixa de
funcionar quan es troba a 4 residus d’una
ramificació i aleshores ha d’actuar una
transferasa que traslada 3 glucoses a la cadena
principal del glicogen, i finalment una alfa-1,6-
glucosidasa que termini de degradar la ultima
glucosa, a diferència aquest enzim dona de
producte glucosa directament.
Després d’aquests 2 processos, podrà actua una altra vegada la glicogen
fosforilasa.
Regulació al·lostèrica de la glicogen fosforilasa (GFos) muscular (b):
Hi ha 2 formes interconvertibles de la GFos la a que es troba activa o
R, i la b que sol trobar-se inactiva o T.
En el múscul es sol trobar la
forma b i que es regula de la
següent forma:
S’activa per AMP → baixa CE
(exercici)
S’inhibeix per ATP → alta CE
(repòs)

La G-6-P també inactiva →
exemple de retroalimentació: la GFos, donarà lloc a la G-1-P i per
mutasa tenim G-6-P, aleshores si tenim molta G-6-P es indicador de
que potser ja hem degradat el glicogen suficient i no cal més → inhibeix.
En el fetge trobem la forma a perquè
es la que sol trobar-se activa i com
sabem el fetge és l’encarregat de
mantenir els nivells de glucosa per
altres teixits. Aleshores no tenim en
compte si estem fent exercici o no,
pel que la regulació només tindrà lloc
en inhibició i serà per unió de
glucosa perquè indicarà que ja tenim
suficient i no cal degradar més glicogen.
Regulació de fosforilasa quinasa (Fos-bK):
Aquest enzim fosforila la b per passar a la forma a. I aquest es regulat
per fosforilació per PKA en la seva subunitat β (modificació covalent) i
per unió de Ca2+ a la subunitat δ o calmodulina (modificació
al·lostèrica), si només respon a 1 dels dos estarà parcialment activa, i
si respon als 2 estarà completament activa.
Regulació hormonal de la degradació del glicogen:
Té lloc per acció de la epinefrina=adrenalina al múscul i pel glucagó al
fetge.
I es desencadena la cascada metabòlica
que ja coneixem del tema de
biosenyalització: AMPc/PKA
Aleshores la PKA activa fosforila la Fos-
bK per activar-la i que pugui fosforilar la
fosforilasa b per passar-la a la a. (i
aquesta que faci la fosforòlisis del
glicogen per tenir G-1-P).
*És un mecanisme d’amplificació
perquè per exemple, per 1 hormona
l’amplificació per AMPc (missatger
secundari) permet una gran mobilització
del glicogen.
La degradació en el múscul dona lloc a G-
6-P → glicòlisis directa; al fetge a glucosa

perquè hi ha la presència de la glucosa 6-
fosfatasa→ repartirà aquesta glucosa a
altres teixits via sang.
Síntesi de glicogen: Generació
d’UDP-Glucosa:
No és el procés invers a la de la
degradació. En aquest cas per fer la
síntesis la G-1-P l’hem d’activar:
Formació de UDP-glucosa a partir de
G-1-P i UTP, en el procés s’allibera una
molècula de pirofosfat (PPi). → reacció
catalitzada per la UDP-glucosa
pirofosforilasa.
*En aquet cas el grup fosfat que s’uneix des de UTP a UDP glucosa és el
alfa, i els beta i gamma queden lliure en PPi, al contrari que passa en la
fosforilació de ATP a ADP o similars, que s’allibera el gamma.
Aquesta UDP-Glucosa, és la glucosa
activada que es podrà unir al n-
glicogen per acció de la glicogen
sintasa per formar n+1 glicogen.
S’allibera l’UDP i s’uneix la glucosa al
-OH del C4 terminal del glicogen
(enllaç alfa-1,4).
*Es diu sintetasa quan entra una molècula del trinucleotid
(ATP,GTP,UDP). I aleshores com aquí ja estava unit aleshores li diem
sintasa*
Regulació recíproca del metabolisme del glicogen:
La síntesis i la degradació estan regulades recíprocament:
Com vam veure per acció del glucagó o adrenalina es donava una
cascada que dona lloc a la activació de l’enzim encarregat de degradar
el glicogen, però a la vegada en aquesta cascada, per la PKA s’inactiva
l’enzim encarregat de la seva síntesis. (la glucogen sintasa)
Com hem vist els enzims fosforilats afavoreixen la degradació del
glicogen, pel que defosforilats afavoriran la síntesis d’aquest i això
tindrà lloc gràcies a la PP1 o proteïna fosfatasa 1.
La PP1 serà capaç de defosforilar la
glicogen sintasa estimulant la síntesis
del glicogen i com sabem que es una
regulació recíproca, a la vegada també
defosforilarà tant la fosforilasa a per
passar-la a b, com la fosforilasa

quinasa la qual fa possible el pas de b
a a, inactivant així la degradació del
glicogen.
Efecte de la insulina sobre la PP1:
Tal i com la adrenalina i el glucogen son les hormones que estimulen la
degradació del glicogen, l’encarregada de la seva síntesis és la insulina,
que desencadenarà una cascada metabòlica que ja hem vist a
biosenyalització, on es conduirà a la activació de quinases que
fosforilaran la glicogen sintasa quinasa inactivant-la, i per tant
aquesta deixarà de fosforilar la glicogen sintasa i podrà ser defosforilada
per la PP1 per poder ser activada i així estimular la síntesis de
glicogen.
Regulació hepàtica per glucosa:
És una regulació per glucosa, perquè quan augmenta la glucosa en
sang no necessitem la degradació del glicogen sinó que la seva síntesis.
Per tant, la regulació serà hepàtica donat que el múscul no és sensible
a la variació de glucèmia.
Recordem que la fosforilasa
predominant al fetge és la a que
s’inactiva per presència de glucosa.
Tenint això en compte entendrem
com funció aquest mecanisme:
Tenim un complex format per la PP1
unida a la fosforilasa a i GL que és
com la subunitat reguladora de la
PP1 i que es troba unida al glicogen. Quan la glucosa s’uneix a la Fos-a
desplaçant l’equilibri a la forma inactiva o T, la Fos-a es separa del
complex deixant lliure la PP1 que ara tindrà 2 funcions:
Estimular el pas de Fos-a a b defosforilant-la, i
després també defosfolirant la glicogen sintasa
i així activant-la.
És important l’ordre, d’aquesta manera
s’aconsegueix que una vegada s’atura la
degradació pugui començar la síntesis.
*La G-6-P també estimula la glicogen sintasa*

Efectes del glucagó i insulina:
El glucagó es glucogenolític (degradació de glicogen per tenir glucosa) i
gluconeogènic (formació de glucosa a traves de substrats com piruvat)
tot amb l’objectiu d’augmentar la concentració de glucosa en sang.
La insulina en canvi, es glucolitica (degradació de la glucosa) i
glucogenica (síntesis de glucogen per guardar glucosa) tot per disminuir

la concentració de glucosa en sang.
Malalties del magatzematge del glicogen:
Enzimopaties= relacionades amb mutacions (alteracions genètiques)
dels enzims importants dintre del metabolisme del glicogen.
T12-Degradació dels AG
Els TAG com a combustible:
Tal i com la glucosa s’emmagatzemava com a glicogen, els AG en forma
de TAG.
Els AG es poden classificar en saturats (palmític) e insaturats (oleic)
segons la presència o no de dobles enllaços. La diferència entre ambdós
és el que insaturat com tenen dobles enllaços, tenen un punt de fusió
més baix (els trobarem a temperatures més baixes de forma líquida).
Un AG és una àcid carboxílic amb un R molt llarga (part hidròfoba), el
C1 és el de l’àcid carboxil, el següent és el alfa, beta, ... i l’últim és
l’omega.
*Omega 3 i 6 → AG que contant des del C omega a partir del 3 o 6 C,
comença el doble enllaç.
Mencionar el rendiment dels
combustibles:
-Glúcids i proteïnes = 4kcal/g
-AG = 9kcal/g

Hi ha diversos tipus de AG que
poden ser saturat o insaturats,
sent més saludables els
insaturats.
*Millors olis més líquids que no formin precipitats quan disminueixi la
temperatura.
*El làuric té 12 C (sol estar en el coco) va molt bé pel cervell en petites
quantitat, perquè al tenir pocs C relativament, pot entrar directament.
*Els de C 18, veiem com a mesura que augmenta la insaturació
disminueix el punt de fusió.
Hidròlisi dels TAG per lipases:
Els TAG són èsters del glicerol amb 3 AG. Partint d’ells per acció d’una
lipasa que hidrolitza un enllaç èster obtenim DAG i s’allibera 1 AG
lliure, si es repeteix el procés passem de DAG a MAG.
Mobilització dels TAG:

Una altra vegada tenim la via de
transducció per acció del glucagó i en
aquest cas la PKA fosforila la TAG
lipasa activant-la per poder realitzar
la hidròlisi de TAG a DAG i, com hem
mencionat el procés es tornar a repetir
(2 vegades més) i obtindrem AG lliures
i glicerol.
Ara aquest glicerol lliure serà fosforilat per la seva quinasa adient i
obtenim el glicerol 3-fosfat que ara serà oxidat per la deshidrogenasa
adient i obtenim, NADH = energia a CTE, i el DHAP que esta en eq. amb
el GAP, intermediaris de la glicòlisis.
Com sabem l’eq. esta desplaçat cap al GAP, i per tant, segons les
necessitat del nostre cos l’utilitzarem en una via u altra. (glicòlisis,
gluconeogènesis, via de les pentoses).
Pel que fa els AG lliures calen d’una activació per ATP:
(1) El AG interacciona amb
ATP, concretament

s’enllaça amb AMP per
donar un acil adenilat i
PPi.
(2) Ara aquest
interaccionarà amb el CoA
per formar el acil CoA
alliberant AMP.
El procés està catalitzat per la Acil-CoA-sintetasa. (perquè entra ATP)

*Com l’ATP es transforma en PPi i AMP cal remarcar que en aquest
procés es com si haguéssim gastat l’equivalent a 2 ATp*
Ara bé, cal recordar que el CoA es troba en el citosol, pel que el procés
anterior tindrà lloc aquí. Aleshores, ara cal tenir en compte que l’acil
CoA no té la capacitat d’entrar a la mitocòndria directament pel que
necessitem del següent mecanisme:
Utilitzarem com a “nou transportador” la carnitina (solen donar
suplements alimentaris a la gent que veu amb poca energia). Aquesta
interaccionarà amb l’acil CoA, de manera que per acció de la carnitina
acil-transferasa (CAT o CPT-I) es queda amb l’acil i s’allibera el CoA.
Ara la acil carnitina sí que pot entrar a la
mitocòndria mitjançant la translocasa d’acil
carnitina.
Una vegada dintre la matriu mitocondrial, aquí
tindrà lloc un procés invers per acció de la CPT-
II, per tornar a tenir els nostre reactius inicials:
carnitina i acil CoA.
Seqüència de reaccions per a la degradació
dels AG.
Una vegada l’AG es troba en forma de acil CoA
a l’interior de la mitocòndria la seva cadena carbonada serà degradada
de 2 en 2 per el procés conegut com a β-oxidació dels AG i aquesta
esta dividia en 4 fases o etapes:
Com la majoria de AG son de cadena par de C, per exemple 16, i la β-
oxidació va de 2 en 2, per la degradació completa el procés tindrà lloc 7
vegades. (si tallem 7*2 = 14 C i queden 2C lliures que no calen separar-
los).

*Si fossin impars no quedarien molècules de 2 C
(acetil) quedaria una molècula impar de 3C*
→ β-oxidació :
1) El primer pas és la oxidació de l’acil CoA per
acció de la DH adient que utilitza FAD com a
cofactor, pel que surt una molècula de FADH2
que pot utilitzar-se per generar energia a la CTE.
El producte principal és un enoil-CoA.
2) A continuació aquest producte serà hidratat
per la hidratasa adient, donant com a producte
la L-3-Hidroxiacil CoA (L perquè la hidratació
afecta a aquest isòmer).
3) Ara, tindrà lloc una altra oxidació, però ara
amb una DH que utilitza el NAD+ com a cofactor
(tindrem NADH) i obtindrem 3-Cetoacil-CoA.
4) Per últim té lloc una tiòlisi per CoA catalitzat
per una tiolasa, per obtenir una molècula de
acetil CoA i el acil CoA reduït en 2 àtoms de C.
Per cada a β-oxidació que té lloc, obtenim 1 FADH2, 1NADH 1Acetil-
CoA. Si utilitzem l’exemple que hem donat de 16C, finalment obtindrem
7 de cada cofactor i 8 acetil-CoA perquè al final queda l’última molècula
que no cal oxidar-la.
Si fem balanç des de l’inici obtenim que de benefici brut son 108 ATP,
als quals li restem el 2utlitzats en l’activació de l’AG lliure per obtenir
Acil-CoA, i ens surt un benefici net de 106ATP.
Conversió del propionil-CoA en succinil-CoA:
El propionil-CoA és la molècula residu de 3C dels AG de cadena impar
(àcid valeric). Aquesta es carboxila amb una carboxilasa adient i que
utilitzarà ATP, i es forma D-Metilmalonil-CoA que és convertirà al seu
isòmer L, el qual es substrat de una mutasa que utilitza com a cofactor
la Vit.B12 i el transformarà a succinil CoA = Intermediari del cicle de
krebs.

Com a conseqüència incrementarà la concentració d’aquesta molècula
en el cicle de krebs provocant un augment del procediment de la segona
part del cicle que acaba formant oxalacetat extra = molècula molt
important tan en la final oxidació de la glucosa o com a intermediari de
la gluconeogènesi.
Conclusió: A partir d’un AG par obtenim acetils-CoA i no es formà
oxalacetat nou perquè els 2C que entren surten en el cicle de krebs.
Però en AG impars si que podem perquè com hem vist forma un
intermediari del cicle de krebs que si podrà formar oxalacetat extra.(pot
passar a PEP i d’aquí gluconeogènesi)
Formació dels cossos cetònics:
Si arriba el moment que hem utilitzat tot el glicogen de reserva que
tenim, és el moment en el qual mobilitzem el AG, quan son degradats i
obtenim acetil-CoA pot donar-se que quan han d’entrar al cicle de krebs
la concentració d’oxalacetat és insuficient pel que no podran entrar-hi i
formar energia.
Com a solució a aquest problema els acetil CoA es condensen entre sí
donant lloc a la formació e cossos cetònics, tot té lloc al mitocondri:
1) Es condensen 2 molècules entre sí per formar acetoacetil CoA.
2) Aquesta molècula reacciona amb una altre de acetil-CoA i H2O,
per donar 3-hidroxi-3-metilglutaril-CoA. I S’allibera CoA. (enzim
sintasa)
3) El producte format alliberarà un acetil-CoA i queda en forma de
acetoacetat.
4) El qual serà reduït a D-3-hidroxibutirat i a la vegada també es
forma acetona. Aquests 2 més l’acetoacetat son els considerats
cossos cetònics.

Els cossos cetònics aniran als teixits que necessiten energia, com el
cervell, en situacions d’emergència perquè son àcids, i una gran
concentració fa disminuir molt el pH i pot donar el cetoacidosis i pot
derivar a mort. (perill per a diabètics)
Per utilitzar l’acetoacetat com a combustible se li

aporta el CoA a través de la succinil CoA catalitzat
per una CoA transferasa i obtenim acetoacetil
CoA, que posteriorment hi haurà se l’afegirà un
altre CoA i per acció de una tioalasa tindrem com a
resultat 2 acetil CoA obtenint els 2 de la
condensació inicial i preparats per entrar al cicle de
Krebs.
Cicle del glioxilat (Plantes):
Les plantes si que poden formar glucosa a partir de acetil CoA no com
els animals (nosaltres). El seu cicle s’anomena cicle del glioxilat que es
una mica més curt que el cicle de krebs.:
De isocitrat passem a glioxilat i no a alfa-cetoglutarat.
Ara aquest glioxilat serà capaç d’incorporar un altre acetil-CoA, per
acció de la malt sintasa per produir
malat i d’aqui igual que en Krebs.
En aquest cicle entren 2 molècules
de acetil CoA i no surt cap de CO2,
com a resultat estem obtenint
succinat que podrà entrar al cicle
de krebs.
I aleshores podem millorar la
formació d’oxalacetat i d’aquest la
de piruvat i de glucosa per
gluconeogènesi.
T13-Sintesí dels AG
Generalitats:
Al contrari que la seva degradació (Mitocòndria-entrant via carnitina), la
seva síntesi té lloc al citosol i serà a partir d’un acetil CoA.

En aquests cas, els intermediaris enlloc de trobar-se units al CoA es
troben units a una proteïna ACP.
*Als organismes superiors tots els enzims relacionats amb la síntesi de
AG es troben en una mateixa cadena polipeptídica.
Es forma un precursor inicial anomenat malonil-CoA després de
l’activació de l’acetil CoA. Com a conseqüència l’enzim que catalitza
aquest procés és el punt de regulació més important.
Estructura de la proteïna transportador de grups acil (ACP):
Molècula que transportarà els acetil rn
la síntesi.
Visió general del metabolisme dels AG:
Sí en la degradació es produïen 2 oxidacions, 1
hidratació i tiòlisis. En la síntesis es donen
processos inversos, una condensació,
deshidratació i 2 reduccions per donar un grup
acil activat que s’anirà prolongant amb molècules
de 2C (acetils).
*En les reduccions es necessiten molècules de
NADPH → poder reductor.
Seqüència de reaccions de la síntesi dels AG:

1. Formació del Malonil-CoA:
*Recordatori:
→Glucagó vol pujar glucosa = Glucogenolític, Gluconeogènic, Lipolític
→Insulina vol baixar glucosa = Glucogenoneogènica, Glucolítica,
Liponeogènica.

L’acetil-CoA es carboxila amb un HCO3-, catalitzat per la ACC = acetil-
Coa Carboxilasa, per formar el malonil-CoA.
La ACC necessita com
a cofactor la biotina, i
marca una etapa
irreversible i limitant
= punt de control/
regulació important.
*També necessita 1 ATP = consum energètic*
2. Fase de elongació:
2.1-Condensació del malonil amb ACP a acetoacetil ACP.
2.2-1º reducció i gast de 1 NADPH
2.3-Deshidraatació
2.4-2º reducció i gast de 1 NADPH per donar el producte final = butiril
ACP
*no cal saber el nom de tots els intermediaris.
Com a balanç final:
El complex AGS permet l’elongació del AG
Transport de l’acetil-CoA al citosol:
L’acetil-CoA es condensa amb l’oxalacetat per convertir-se en citrat que
sortirà al citosol.
Una vegada aquí la citrat-liasa tornarà a donar l’oxalacetat i acetil-
CoA ja ha sortit.

Però l’oxalacetat que ha sortit ha de tornar a la mitocòndria, aleshores
amb la malat-DH es forma malat, que per l’enzim màlic es forma
piruvat i NADPH:
-el piruvat entrarà a la mitocòndria i es transformarà a l’oxalacetat
-el NADPH augmenta el poder reductor per vies biosintètiques com la
síntesis dels AG (*en la via de les pentoses, també es formava NADPH)
Regulació:
L’ACC té regulació al·lostèrica i per fosforilació:
→ L’ACC activa s’inactiva per fosforilació per quinasa:
Ho pot fer la PKA → glucagó → no tenim energia → no síntesis sinó que
degradació dels AG.
O ho pot fer per la quinasa depenent de AMP (no AMPc com la PKA), per
tant, presència de AMP és senyal de càrrega energètica baixa.
→ Aleshores, la inactiva es pot activar per 2 vies:
La unió al·lostèrica de citrat l’activa parcialment.
La defosforilació per la fosfatasa adient = PP2A (depenent d’insulina)
que l’activa totalment.

Generació d’àcids grassos insaturats:
A partir del palmitoil-CoA format (16C) per generar AG de cadena més
llarga necessitem de unes elongases que es troben en la cara citosòlica
del RE. Sempre utilitzant malonil-CoA com a donadors d’acetils-CoA.
Si introduïm només una = esterail-CoA (18C) si volem insaturar,
necessitem les desaturases que son uns enzims que introdueixen
dobles enllaços. Estearil-CoA → Oleil-CoA (18C i 1 =); Linolec (18C, 2=)
Linolenic (18C, 3=).
Si pugem a 20C = Araquinodat → precursor de les hormones
eicosanoides (prostaglandines).
T14-METABOLISME DEL COLESTEROL I
LIPOPROTEÏNES
Seqüència de reaccions de síntesi del
colesterol:
El colesterol és una molècula que conté
27C i tots provenen de l’acetil-CoA.
L’acetil-CoA també ha de ser activat a una
molècula de 5C, amb dos de aquestes fem
una de 10, aquesta i altre de 5 fem una de 15 i 2 de 15 formen la de 30.
*Recordem la formació de cossos cetònics (CC)*
2 acetil-CoA formen 1 de acetoacetil-CoA, i
entra una altra de acetil-CoA catalitzat per
la hidroximetilglutaril-CoA-sintasa =
HMG-CoA sintasa, per formar la 3-hidroxi-
3-metilgluytaril CoA = HMG-CoA
És igual que la formació de CC fins aquí, però aquest procés té lloc al

citosol enlloc de la matriu mitocondrial.
A partir de HMG-CoA a la mitocòndria
formem els CC, doncs al citosol per
acció de la HMG-CoA reductasa
donarà lloc al mevalonat, i aquest
enzim serà important perquè serà
inhibit per les estatines. (etapa
limitant).
El mevalonat es fosfata 3 vegades més una posterior descarboxilació

per obtenir una molècula de 5C = 3-Isopentenilpirofosfat.
Anàlogament a la síntesi de glucogen (UDP-glucosa) i la de AG (malonil-

CoA) el 3-Isopentenilpirofosfat (5C) serà molècula activada de la síntesi
de colesterol.
Aquest s’isomeritza al dimetilalil pirofosfat, perquè aquestes 2 de 5C
es condensen i formaran la de 10C = geranil pirofosfat.
Aquesta de 10C més una altre de 5C,
formarà una de 15C= farnesil pirofosfat,
i seguidament aquest es condensarà amb
altre igual per formar la de 30C = escualè (tiburons)

La molècula de farnesil pirofosfat és important perquè és capaç de fer
una modificació covalent anàloga la fosforilació = farnesilació.
(Exemple: proteïna RAS → oncogen(càncer))
L’escualè es pot ciclar per donar el lanosterol, posteriorment es
descarboxilar (es treuen 3C) per donar lloc al colesterol = 27C.
Lipoproteïnes
Son les que transportaran el colesterol pel nostre organisme.
Els chylomicrons transporten una
gran quantitat de TAG.
Les LDL (low density) i les HDL (high
density) son les altre 2 més
importants.
Després de una ingesta les grasses

formen el chylomicrons que s’aniran degradant alliberant AG lliures,
però quedaran alguns restants.
Dels AG lliures, alguns aniran al fetge i altres al teixit. Al fetge es creen
les VLDL (very low density) que posteriorment seran les LDL que
portaran el colesterol cap als teixits.
Si als teixits no hi ha suficients LDL-R el colesterol no
entrarà a la cèl·lula i es quedarà al plasma dipositant-se en
les arteries i tallant el flux sanguini. (infarts)
Les HDL seran les encarregades de transportar el colesterol dels teixits
al fetge.
*S’associa el bon colesterol a la quantitat de HDL que tenim, i el dolent
a LDL, però realment el colesterol no és dolent de per si, sinó que s’ha
de mantenir en un nivell de concentració adequat. Els problemes venen
més associats a la quantitat de les transportadores (lipoproteïnes) i dels
seus receptors.
L’estructura d’una lipoproteïna es pot dividir en:
èsters de colesterol, colesterol no esterificat,
fosfolípids i apoproteïna= part proteica.
*Càlcul: LDL = colesterol total – colesterol HDL
(quan mes millor) – 1/5 TAG
La lovastatina es una de les estatines més famoses
e inhibeixen a la HMG-CoA reductasa donat que
s’assemblen molt (part vermella) a la HMG-CoA =
inhibidor competitius.
Com sabem un alta concentració de colesterol al
plasma és dolent, però és necessari el colesterol
perquè és precursor de diferents hormones (img.)
importants i a més és el principal component de la
MP de les cèl·lules.
T15-METABOLISME DELS AA I CICLE

DE LA UREA
La digestió de les proteïnes té lloc primer per proteases secretades pel
pàncreas, i després per unes aminopeptidases, fins que els aa entren a

les cèl·lules.
Desaminació dels aa:
Les transaminases o aminotransferases seran els enzims que
catalitzen la transferència del grup amino des de un aa a un alfa-
cetoàcid, i un dels més comuns és el alfa-cetoglutarat (intermediari del
cicle de Krebs) que es transformarà en glutamat quan rebi el grup
amino.
→ Hi ha 2 transaminases importants:
1. La ALT (alanina transaminasa)
treu el grup amino de l’alanina i se
la transfereix al alfa-cetoglutarat,
aleshores la alanina pasa al seu
alfa-cetoàcid corresponent =
piruvat; i el alfa-cetoglutarat a
glutamat.
*Del piruvat a: lactat, acetil-CoA, oxalacetat (PEP), per tant, l’alanina es
pot considerar gluconeogènica*
*Abans de ALT es deia GPT = glutamat piruvat transaminasa, perquè
com la reacció es reversible, es pot passar de glutamat i piruvat a
alanina i alfa-cetoglutarat.
2. La AST (aspartat transaminasa) fa un
procediment anàleg al d’abans però
canviant alanina per aspartat i piruvat per
oxalacetat, però l’acceptor es manté
constant, l’alfa-cetoglutarat, per tant, es continua formant glutamat.
*Com aspartat dona oxalacetat, considerem aspartat com a
gluconeogenic*
*També es pot anomenar GOT, pel mateix motiu que en 1, la reacció
inversa*
Tot el glutamat produït passa per
una desaminació oxidativa
catalitzada per la glutamat DH que
utilitza com a cofactor o el NAD+ o el
NADP+ i dona lloc una altra vegada
al alfa-cetoglutarat per poder tornar acceptar un altre grup amino,
també s’allibera un ió amoni que entrarà al cicle de la urea.
Balanç total:

→ La serina i treonina poden desaminar-se directament, no
necessiten cap transaminases. Ho fan aleshores a través de
deshidratases (perquè hi ha una deshidratació prèvia) corresponents
(serina/treonina deshidratasa) i donen lloc a l’ió amoni i els alfa-
cetoàcids corresponents= piruvat i alfa-cetobutirat.
Cicle de la urea:
Visió general:
El CO2 que surt del cicle de Krebs més l’ió amoni que surt de la reacció
que catalitza la glutamat DH, es condensen per formar el carbamil
fosfat catalitzat per la sintetasa adient i té lloc en la mitocòndria.
Aquesta molècula es condensa amb la ornitina un aa (habitual en
ocells) per formar la citrul·lina (síndria) un altre aa. Son aa lliures no
essencials, és a dir, no formen proteïnes.
Ara entra una molècula de aspartat (aporta un altre gruo amino)que es
condensa amb la citrul·lina per formar argininosuccinat que es
divideix en arginina i fumarat. Es com si l’aspartat que entrà surt en
forma de fumarat (que entrarà al cicle de krebs on tornarà a formar
aspartat).
L’arginina serà degrada per la arginasa (enzim) i donarà lloc a la
ornitina i la urea que significa eliminar 2 N i un C (1N del amoni, 1N del
aspartat i el C del CO2).
1. Formació del carbamil fosfat:
El CO2 no es troba com a tal sinó que en forma de HCO3- (bicarbonat)
(però es el que prové del cicle de Krebs) , que serà fosforilat (1ATP) i
desprès se li afegeix NH4+ en forma de NH3 i s’allibera el g. Fosfat.
Després es tornarà a fosforilar per acabar de formar-lo.
L’enzim és la carbamilfosfat sintetasa que consumeix 2 ATP
(irreverisble) i té lloc al mitocondri.
El grup carbamil del carbamil fosfat es transferit per la ornitina
transcarbamilasa a la ornitina per formar la citrul·lina.
La citrul·lina es transporta al citosol on es condensa amb aspartat per
originar l’argininsuccinat (enzim = sintetasa→ATP) . Aquesta molècula
per la argininosuccinasa donarà lloc a la arginina (aa essencial) i
fumarat (aspartat→fumarat)
L’arginina per la arginasa s’hidrolitza i produeix ornitina de nou que
serà transportada al mitocondri i urea que s’excretarà.
Integració metabòlica del N:

*qualsevol aa pot donar aspartat: AST = GOT, si hi ha oxalacetat i
glutamat (que pot venir d’un altre aa) es pot formar aspartat.
Nosaltres som animals ureotèlics eliminem la urea per la orina. En
canvi, els ocells no poden cargar amb tanta aigua per això transformem
la urea en àcid úric (animals uricotèlics) i l’eliminen en la cagada. El
peixos eliminen amoníac (amontelics)
Destí dels àtoms de C:
Els aa quan son desaminats deixen un esquelet carbonat i segons el aa
és diferent.
Rosa: aa gluconeogenics (van a formar glucosa) Entren com a piruvat o
intermediari del Cicle de Krebs.
Groc: aa cetogènics (van a formar CC). Entren com a Acetil-CoA.
Quan el piruvat és el punt d’entrada trobem com aa de 3C
Quan es el alfa-cetoglutarat son aa de 5C i dos grups amino que donen
lloc al glutamat i d’aquesta al alfa-cetoglutarat
Per entrar com a succinil-CoA han de donar lloc al propionil-CoA com

en AG de cadena impar.
*Fenilalanina cal afegir un -OH gràcies a la fenilalanina hidroxilasa
per passar a tirosina i d’aquí donarà lloc als intermediaris de la
formació de CC. La seva deficiència causa la fenilcetonuria (retard mental)
Defectes congènits del metabolisme de aa’s:
Malaltia del Xerop d’Arç: Es produeix per la acumulació dels alfa-
cetoacids del metabolisme de leucina, isoleucina i valina perquè no es
poden descarboxilar.
Fenilcetonuria: Defecte de la fenilalanina hidroxilasa. Aquets no
s’hidroxila i no pot pasar a intermediaris de CC, però si produeix fenil-
piruvat = retard mental., perquè es desamina o¡però no s’hidroxila.
T16-BIOSÍNTESI DE NUCLEÒTIDS
Hem de diferenciar entre RNA i DNA:
→ Bases (Purines o Pirimidines):
Adenina, Guanina, Uracil, Citosina al RNA i
canviant l’Uracil per la Timina al DNA.
Purines tenen 2 anells, i les pirimidines
només 1.
*DNA=T / RNA=U la // la diferència entre T i U es que T té un grup
metil
→ Nucleòsids: Base + Sucre
Al RNA son adenosina, guanosina, uridina i
citidina i al DNA son el corresponentos però
desoxi.
→ Nucleòtid: Nucleòsid fosforilat
AMP // dAMP (RNA//DNA). Poden estar 1, 2
i 3 vegades fosforilats.
Hi ha 2 tipus de vies de síntesi de nucleòtids:
a) Via de recuperació:
Quan un nucleòtid es degrada, la base es pot aprofitar fent-la

reaccionar amb el 5-fosforribosil-1-pirofosfat (PRPP) per tornar

a formar el nucleòtid.
b) Síntesi de novo:
Es fa el nucleòtid de 0 a partir de tots els materials necessaris, és

un procés més complex, per tant, sempre s’intentarà duu a terme
la via a).
Síntesi de novo de purines:

-L’aspartat (N1), glicina (C4, C5 i N7), 2
glutamines (N9 i N3) son aa’s que formen part
de l’anell púric.
-També el formen elements monocarbonats
com: CO2 (C6) o el formil-THF (C2 i C8)
Tots aquests components entraran poc a poc
fins a formar la IMP = comú en la síntesi de
ATP/GTP (RNA) i posteriorment dATP/dGTP
(DNA).
*PUNTS IMPORTANTS:
A partir de una ribosa (R5-P→ via de les pentoses)
la seva forma activada és la PRPP i a partir d’aquí,
entra la glutamina que sortirà en forma de
glutamat i ho fa per treure el grup pirofosfat i
introduir un grup amino, formant la 5-fosforibosil-
1-amina. Aquest és el primer pas en de totes les
reaccions. Després s’aniran afegint els elements poc
a poc, però destacar que en la segona reacció
després d’aquest primer pas, entrà el THF i destaquem aquest pas
perquè es interessant en quimioteràpia. Després entrar un altre abans
de, finalment arribarem al IMP.
1. A partir de l’IMP podem formar AMP, amb la introducció d’aspartat
amb consum de 1 GTP, que introduirà un grup amino i després sortirà
en forma de fumarat.
2. Per formar el GMP, IMP s’oxida per formar xantilat al qual li entrà
glutamina en forma de glutamat, el qual introduirà el grup amino.
Aquesta vegada aquesta reacció requereix el consum de 1 ATP.
AMP → ADP → ATP per quinases. De
ADP passem a dADP a través de la
ribonucleòtid reductasa, ara de dADP →
dATP per quinasa un altre vegada.
*TETRAHIDROFOLAT:
En les posicions marcades amb fletxes (imatge estructura) son per on el
THF serà capaç de transportar grups monocarbonats (taula). Per
intercanvi de diferents estructures el THF podrà transportar diferents
grups monocarbonats:
Síntesi de novo de pirimidines:
Les pirimidines només tenen 1 anell = anell pirimidínic
format per carbamil fosfat i apartat. A l’anell se
l’afegeix per la transferasa adient la PRPP.
Procés CAD:
Recordem del cicle de la urea que el carbamil fosfat es sintetitza per la
seva carbamil sintetasa (2 ATP) a partir de CO2 en forma de bicarbonat
i de l’ió amoni.
Una vegada obtenim el carbamil fosfat li afegim un aspartat per la AST
per formar carbamilaspartat que formarà el dihidroorotat per
hidròlisi, i aquest serà oxidat per la DDH (NAD+) a orotat.
L’orotat s’acobla a la ribosa en forma de PRPP per acció de la

fosforribosil transferasa de pirimidines per formar el orotidilat
(alliberant PPi).
Si aquest el descarboxilem donant lloc al uridilat UMP (RNA). (per la
orotidilat descarboxilasa).
La UMP → UDP → UTP per quinases.
De l’UTP passem a CTP per l’addició d’un grup amino que prové de la
glutamina (també obtenim un glutamat i es consum un ATP).
*Per obtenir TMP:
Li afegim un grup metil per acció del (metilentetrahidrofolat) THF
adient, al dUMP i és un procés catalitzat per la timidilat sintasa.
El THF es regenera a partir de DHF que es produeix en la síntesi de
Timidilat a partir de la dihidrofolat reductasa que utilitza NADPH.
*Methotrexate (medicament) o Aminopterin s’assembla molt al THF
→ inhibidors competitius molts potents de la dihidrofolat reductasa.
Al THF agafaré el grup metil de la serina per acció de la serina
transmetilasa i en la seva molècula es trobara en forma de metilé.
La timidilat sintasa es la que uneix dUMP amb el THF per formar dTMP,
aquest es pot inhibir per fluoroacil (medicament) o
fluorodeoxiuridilat = inhibidor suïcida.
Si inhibim la dihidrofolat reductasa no podem obtenir THF → no

piridina ni pirimidina. Si inhibim la timidil sintasa no T.
Regulació de la biosíntesi de nucleòtids:
Pirimidines:
Retroinhibició: de la Aspartat Transcarbamilasa per CTP in/ ATP act.
*Corba sigmoidal d’enzims amb vero.
Purines:
Retroinhibició: Glutamil fosforribosil amido transferasa, en la conversió
de IMP en AMP i GMP. I també inhibició per GMP, AMP i IMP en
l’activació de R-5P a PRPP i del pas de PRPP a 5-fosforribosil-1-amina.
Degradació de les purines:
AMP desaminat és IMP, quitem ribosa, per tenir nucleòsid (hipoxantina)
que s’oxida per obtenir la base xantina que després serà oxidada i
obtindrem l’àcid úric que serà excretat en forma de urat.
PREGUNTES CURTES FINAL: 2PUNTOS

1. PERQUE GLUCAGO ES COM ES?
2. REGULACIÓ PER LA FRUCTOSA-2,6-BIFOSFAT : ENZIM BIFUNCIONAL.
La fosfofructoquinasa-1 (PFK1) és el punt de regulació més important dels 3 de la
glicòlisi. Aquest enzim es inhibit pel citrat, pels protons provinents de la fermentació
làctica i per l’ATP, i a l’hora es activat per l’AMP i per la fructosa-2,6-bifosfat (F-2,6-
BP) la qual té un poder d’activació superior al d’inhibició per ATP.
De la fructosa-6-fosfat (F-6-P) podem passar a la fructosa-1,6-bifosfat (F-1,6-BP) per
acció de la PFK1, o a la F-2,6-BP per acció de la PFK2, i el procés invers té lloc per
acció de la FBPasa-2, el que resulta és que tots 2 enzims es troben en la mateixa
proteïna enzimàtica, només que son dos dominis diferents d’aquesta i que no actuen a
l’hora, perquè això sigui possible hi ha una regulació per fosforilació:
A nivells baixos de glucosa en sang, actua el glucagó provocant la seva cascada
metabòlica que acaba en l’activació de la PKA per AMPc. La PKA activa, fosforila
l’enzim bifuncional activant el domini fosfatasa e inhibeix el quinasa, d’aquesta
manera disminueix els nivells de F-2,6-BP, inhibint així la glicòlisi.
En canvi, quan els nivells de glucosa en sang son elevats la que actua és la insulina
que provocarà la activació de la fosfoproteïna fosfatasa encarregada de defosforilar
l’enzim bifuncional, activant el domini quinasa e inhibint el fosfatasa, afavorint la
producció de F-2,6-BP a partir de F-6-P, activant així la glicòlisi. A més si hi ha nivells
alts de glucosa implica que també els hi haurà de F-6-P i aquesta s’unirà a la
fosfatasa encarregada de defosforilar l’enzim bifuncional, per tant la F-6-P està
afavorint la seva conversió a F-2,6-BP.

Todo Temario Bioquímica

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Todo Temario Bioquímica

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Tot-el-temari-Bioquimica.

Facultad de Farmacia y Ciencias de la Alimentación

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

• Carboni asimètric o alfa (4 radicals diferents) → activitat òptica

El carboni alfa té activitat òptica, per

2. Classificació dels aminoàcids

• Son aa amb cadenes laterals no polars o alifàtiques. Es

➢ Aminoàcids amb un àtom de sofre: metionina, cisteïna.

➢ Aminoàcids aromàtics (els més grans): Fenilalanina, Tirosina,

• A R tenen un anell aromàtic de 5 o 6 C.

Reservados todos los derechos.

• També tenen grup hidroxil però no formant part d’un anell.

➢ Aminoàcids bàsics: Lisina, Arginina, Histidina.

• Càrregues positives addicionals lligades a la presència d’altres

➢ Aminoàcids àcids: Àcid glutàmic, Àcid aspàrtic.

• Càrregues negatives per la presència de grups carboxil a la

➢ Aminoàcids amb grups amida (neutres): Asparagina, Glutamina.

• Corresponents amides dels aminoàcids àcids els quals han

3. Estat de ionització d’un aa en funció del pH.

2) Quan afegim una base, a mesura

Reservados todos los derechos.

Comportament Àcid/Base dels aminoàcids

Reservados todos los derechos.

És un estructura compacta en forma d’hèlix. A cada volta de l’hèlix

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Canvis estructurals deguts a la unió d’O2:

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Aquest canvi de aa es deu a una mutació, i amb la tecnologia actual

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Estratègies reguladores: Modificació Química Covalent

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Cofactors enzimàtics i coenzims:

Reservados todos los derechos.

b) Els receptors associats a tirosina quinases (insulina):

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

La ∆G de la formació d’ATP per creatina fosfat =-3kcal/mol el que fa de

Reservados todos los derechos.

*En algunes reaccions (en vies biosintètiques) trobem el NADP+ semblant

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Per tant, s’ha de tenir en compte el tipus de via i

La G-6-P també estimula la glicogen sintasa