Tema 1: Bases conceptuals i metodològiques de l’avaluació psicològica

UOC: capítol 1 (pàgines 21 – 51)

DP: article de McReynolds

Divendres 19 i 26 NO classe

Principis bàsics

Les persones es diferencien entre sí per les seves característiques i manifestacions psicològiques → teories de la
personalitat i psicologia de les diferències individuals.

Les característiques psicològiques poden ser identificades, descrites i organitzades → sistemes taxonòmics del
comportament normal i patològic.

Finalitat explicativa i predictiva en l’anàlisi de la conducta humana → aplicabilitat dels coneixements psicològics. Si jo puc
identificar les diferències i identificar-les, això em permetrà explicar perquè una persona actua d’una manera o una altra
(també ens permetrà predir la conducta).

L’avaluació psicològica és una disciplina complexa que requereix integració de coneixements procedents de diferents
corrents → concepte de pluridisplicinaritat i expertesa.

Marc històric de l’avaluació psicològica

Punt de partida: obra de Juan Huarte de San Juan: “Examen de los ingenios para las ciencias” (1575) → model d’aptituds
identificables per aspectes físics.

§ Abans → fonts mítiques:

o Astrologia
o Quiromància
o Hepatoscòpia

SEGLES XVII – XVIII → avaluació psicològica moderna, relacionada amb la filosofia

§ Psicometria
§ Frenologia (Gall)

SEGLE XIX

§ Wundt, Galton, Cattell i Witmer → quantificació de les conductes.

o Wundt → primer laboratori de psicologia experimental. Diferències individuals en temps de reacció.
o Galton → herència de les capacitats. Aplicació de tècniques estadístiques.
o Mc Keen Cattell → corrent diferencialista mitjançant tests mentals.
o Witmer → iniciador de la psicologia clínica → primera clínica per a l’exploració i tractaments psicològics.

§ Binet → primera escala d’avaluació de les capacitats cognoscitives a partir de manifestacions complexes. Escala
Binet i Simon. L’obra de Binet va ser divulgada per Terman en els EUA i pren renom universal.
PERÍODE ENTRE LES DUES GUERRES

→ Generació d’instruments:
§ La I Guerra Mundial: tests per a la selecció i orientació
§ Des de l’APA es potencies les primeres bateries col·lectives d’intel·ligència: creació de la professió de psicòleg
(Army Alpha i Army Beta)
§ Després de la primera guerra mundial: període molt prolífic en creació d’instruments.
§ Rorschach
§ Figura humana
§ Escales de motricitat i maduresa social
§ Interessos professionals
§ MMPI: conductes psicopatològiques
§ Wechsler-Bellevue: test d’intel·ligència
§ Avenços estadístics: anàlisis factorial

II GUERRA MUNDIAL FINS AL 1965

1. Replantejament de les bases conceptuals de l’avaluació psicològica

Principals punts de discussió de conflicte:
o El model psicodinàmic és molt qüestionat. Es passa d’una psicologia molt dinàmica a una psicologia dels
trets. Es passa d’un mètode quantitatiu a qualitatiu, correlacionals i experimental. També canvien les
tècniques, que passen de ser tests projectius a tests objectius i autoinformes. La predicció també passa
de ser clínica a actuarial.

2. Innovació en el camp del control de la conducta procedent de la teoria de l’aprenentatge.

3. Aplicabilitat dels coneixements en la intervenció i tractament de malalts mentals afectats

DE 1966 A 1980
Kanfer i Saslow proposen un model de...
§ Anàlisis funcional de la conducta o avaluació conductual → introducció de la modificació i tractament com a
element decisiu en el procés d’avaluació.
§ Crítica als models tradicionals: model psicoanalític, model mèdic.
§ Canvi de nomenclatura: psicodiagnòstic → avaluació psicològica

FINALS DEL SEGLE XX: Desig d’integració

Ampliació del model conductual → de la conducta manifesta observable, a la inclusió de variables cognoscitives,
psicofisiològiques, variables situacionals i conseqüències percebudes.

Es modifica la relació entre antecedents i conseqüents → passa de ser de causa lineal a multicausal de la conducta humana.

El model conductual adopta alguns principis de la psicologia cognoscitiva → model conductual-cognitiu. El model
conductual no aconsegueix desplaçar al tradicional.

PRINCIPIS DEL SEGLE XXI

El model d’avaluació predominant és el cognoscitiu integrador:
§ Acceptació del constructe de personalitat reconceptualitzada com a → repertoris bàsics de conducta.
L’avaluació psicològica integra:
§ Acceptació de la doble causalitat de la conducta: situacional i
disposicional.
§ Acceptació de sistemes taxonòmics psiquiàtrics (DSM-V i CIE-
10)
§ Acceptació de tests psicològics
§ Multimètodes i multitècniques

Concepte d’avaluació psicològica

L’avaluació psicològica implica:

§ Alt grau de coneixements conceptuals bàsics (psicologia de la personalitat, social, evolutiva, diferencial...)
§ Alt grau de coneixements metodològics (psicometria, tests psicològics)
§ Alta competència en relacions humanes
§ Eficàcia professional en el tractament de dades / informació psicològiques (síntesis de dades, capacitat
d’inferència)

A l’hora d’avaluar hi ha tot un procés d’estudi de la conducta humana. Podem entendre l’individu des d’un punt de vista
tant biològic, psicològic, social o cultural. D’aquesta manera és pot avaluar la conducta, formes d’acció, reaccions,
interacció amb altres, interacció amb la realitat, procés de canvi...

També es poden estudiar els tractaments, programes, ambients...

El nostre paper, en el moment en que nosaltres elaborem un informe, té un impacte en la vida dels altres.

Quan avaluem persones hi ha uns certs elements:

§ Identificar conducta problema § Establir diagnòstic (DSM-5 i/o CIE-10)
§ Relació amb antecedents i conseqüents: model § Pronòstic
hipotètic de funcionament § Predir, orientar, prevenir...
§ Dissenyar procés d’anàlisis: contrastar model § Eficàcia de la presa de decisions
hipotètic § Comunicar informació
§ Seleccionar tècniques

Functional Analytic Clinical Models (Haynes, Leisen i Blaine)

Actualment, les últimes aportacions procedimentals i metodològiques, es
basen en models analítics i funcionals del cas clínic (Haines, Leisen i Blaine,
1997). Esquematitzar el problema amb el diagrama de vectors que
contemplen:

1. Determinants del problema (actuals i remots)

2. Condicionaments hipotètics
3. Relacions entre determinants
Tècniques d’avaluació

Els instruments que utilitzarem dependran de quina sigui la teoria en la nosaltres estiguem treballant. Per exemple, si
estem en teories més del tipus biològiques, ens fixarem en el substrat biofísic com a determinant de la conducta humana
(metabolisme de la glucosa, efectes dels neurotransmissors, etc.

Altres tècniques d’avaluació vinculades a posicions teòriques explicatives de la conducta humana:

§ Psiquiàtrica: identificació de símptomes (entrevista dirigida + tècniques objectives psicològiques i genètiques).
§ Psicoanàlisis: entendre pulsions bàsiques, formes de relació d’objecte... (tècniques projectives i entrevista lliure).
§ Fenomenologia: analitzar l’experiència personal (tècniques subjectives i entrevista no directiva).
§ Conductisme: explicar conducta mitjançant antecedents i conseqüents (entrevista estructurada, observació,
tècniques objectives, registres de conducta i autoinformes).
§ Psicologia diferencial: tècniques d’autoinforme (característiques personalitat), tècniques objectives de rendiment
(habilitats cognoscitives).

La tendència actual és fer servir l’ús de pluritècniques.

CLASSIFICACIÓ DE LES TÈCNIQUES

Segons:

a) Estructuració
o Dels estímuls
§ Prova estructurada en l’estímul: ofereix una única interpretació de la seva significació (per
exemple: el dibuix d’una pilota)
§ Poca estructuració de l’estímul: interpretacions diverses per part del subjecte.

o De la resposta
§ L’estructuració de la resposta: implica categories clarament definides (a, b, c, d)
§ Poca estructuració de la resposta: cal una inferència per part del examinador (via lliure a la
interpretació)

b) Emmascarament de l’objectiu:
o Emmascarament baix: objectiu de la mesura és clar.
o Emmascarament alt: objectiu o variables avaluades poc clars/es.

c) Inferència interpretativa: 4 graus

o I → conducta com a mostra representativa
o II → conducta concreta referida a conductes més àmplies
o III → estic agafant la conducta com a signe de constructes interns (trets)
o IV → conducta com a manifestació de dinàmiques més profundes de la personalitat

d) Modificabilitat de la resposta: capacitat del subjecte per a alterar voluntàriament la resposta

o Poca: registre electrofisiològic
o Molta: qüestionaris de personalitat. Jo pregunto i la persona contesta en funció del que creu. Jo he de
decidir si creure si em diu la veritat o no.
PRINCIPALS TÈCNIQUES D’AVALUACIÓ PSICOLÒGICA

Tècniques d’observació: Tècniques subjectives:

§ Registres de conducta § “Rejilla” de Kelly
§ Escales d’apreciació § Tècnica Q
§ Autoregistres § Llistat d’adjectius

Tècniques d’entrevista: Tècniques projectives:

§ Estructurades § Gràfiques (HTPP)
§ Semiestructurades § Estructurals (Rorschach)
§ Lliures § Constructives (poble)
§ Orals § Associatives (paraules o frases)
§ Telefòniques

Tècniques d’autoinforme / heteroinformes: Tècniques objectives:

§ Autobiografia § Polireactígraf
§ Qüestionari de trets § Potencial evocats
§ Metabolisme de glucosa
§ Eficiència cognoscitiva

FONTS D’ERRADA DE LES TÈCNIQUES D’AVALUACIÓ

No existeixen proves 100% fiables, sempre existeix alguna font d’errada. Aquestes fonts d’errades de les tècniques
d’avaluació són:

§ Variables del subjecte observat:

o Reactivitat, simulació, fatiga, aquiescència

§ Variables de l’observador:
o Expectatives, capacitat d’inferència, entrenament

§ Relació entre examinador i examinat:

o Relació empàtica, estatus social

§ Qualitat dels instruments:

o Validesa, fiabilitat...

§ Variables de la pròpia situació d’avaluació:

o Tipus de situació, espai, temporalitat de l’ocurrència del fenomen
CONCEPTE DE REACTIVITAT
Canvis que operen en la conducta del subjecte quan se sap observat i analitzat.

En funció de diverses variables:

§ Característiques físiques de l’observador: edat, sexe, talla, pes...
§ Característiques psicològiques de l’observador.
§ Les pròpies variables psicològiques de l’individu observat

Manifestacions principals de la reactivitat:

§ Inhibició conductual
§ Sobreactuació
§ Manipulació o engany

AVALUACIÓ DE LA REACTIVITAT
Sabem que hi ha conductes més sensibles que altres a la reactivitat.

a) Poca reactivitat o reactivitat pràcticament nul·la → conductes automàtiques o involuntàries

o Els hàbits (fumar, tics)

b) Alta reactivitat → conductes voluntàries

o Conducta verbal

La reactivitat també pot potencial l’aparició de conductes noves.

SELECCIÓ DELS INSTRUMENTS

Diferents criteris a l’hora de seleccionar instruments:
§ Vàlids: si mesura el que diu mesurar i és útil per a prendre decisions.
§ Fiables: constància de mesura.
§ Efecte: sostre o base adequats.

Unitats de mesura

Les capacitat cognoscitives i humanes han estat mesurades amb diverses unitats. Hi ha diferents tipus de mesures.

MESURES CLÀSSIQUES

a) Mesures de referència normativa: el terme de comparació és la norma. Jo prenc una mesura del subjecte i el
comparo amb el que s’hauria d’haver esperat per part del subjecte.

A.1 – Norma d’edat: perspectiva evolutiva. Exemple: el bebès comencen a caminar als x mesos, el subjecte quan?
A. 2 – Norma de grup: eficàcia de grup. Exemple: respecte al grup, quina diferència hi ha entre quan el subjecte
comença a caminar respecte el grup? Hi ha molta diferència?

b) Mesures de referència criterial: en quin grau el subjecte ha assolit els objectius establerts prèviament. Exemple:
notes de tall de la universitat.
A.1 – Mesures de norma d’edat:

§ Edat mental: nivell d’eficàcia cognoscitiva amb el que treballa un subjecte comparat amb el que és propi de l’edat.
§ La relació entre EM i EC dóna lloc al CI de desenvolupament → indica la velocitat del desenvolupament.

CI = (EM/EC) x 100 → Expressat en mesos

§ Estadis: defineix el conjunt d’estructures intel·lectuals pròpies de l’edat. Se succeeixen en un ordre constant i
són jeràrquics (ex. Piaget).

A.2 – Mesures de norma de grup: ubicació d’un individu respecte a la resta de subjectes d’un grup. Es basa en la
distribució normal (campana de Gauss)

§ CI de desviació (x = 100, dt = 15)

§ Puntuacions T (x = 50, dt = 10)
§ Percentuals: indica el % de subjectes que se situa per sota
(centils, decils...)
§ Classes: decatips (x = 5,5; d.t. = 2) (entre 4,5 i 6,5 =
normalitat), penta, hepta, nones...

ALTRES UNITATS DE MESURA

§ Punt de tall: presència o absència d’una característica. El punt de tall ha de tenir sensibilitat i especificitat.
o Sensibilitat: probabilitat què un individu afectat d’alteració sigui identificat com a tal (verdader positiu)
o Especificitat: probabilitat què un subjecte no afectat sigui identificat com a no afectat (verdader negatiu)
ANÀLISI DEL CANVI → AVALUACIÓ FORMATIVA
Totes les anteriors mesures eren sumatives, és a dir, constaten si s’han produït determinades adquisicions o si es tenen
determinades característiques.

L’objectiu de l’avaluació formativa és instruir i determinar el perfil de progressió d’un individu per tal d’optimitzar el procés
d’avaluació.
§ Exemple: l’avaluació del potencial d’aprenentatge → anàlisis de la diferència entre una primera avaluació
sumativa i una avaluació final que indica el potencial de canvi després d’entrenament (teoria de Vigotsky).

Avaluació inicial → Aprenentatge → Retest

La diferència entre test – retest = mesura del canvi

MESURA DE CONDUCTES NO REGULARS

§ Teoria del caos → hi ha conductes no lineals (caòtiques), no periòdiques (no regulars) i no predictibles
(dinàmiques).
o L’aplicació de la teoria del caos a la conducta humana permetria entendre aquelles conductes que
semblen poc regulars.

Qüestions ètiques

Diverses posicions al llarg dels anys. En èpoques, es va prohibir realitzar avaluacions. En l’actualitat, l’avaluació psicològica
és un procés d’autoconeixement que busca la millora de la persona.

Codi deontològic:
§ Respecte per l’avaluat § Prudència en l’aplicació d’instruments
§ Protecció dels drets humans § Competència professional
§ Responsabilitat § Fonamentació científica de les intervencions
§ Sinceritat envers el client professional

Dicotomies

§ Nomotètic vs Idiogràfic § Qualitatiu vs Quantitatiu

§ Generalitat vs Especificitat § Explicació vs Comprensió

1. NOMOTÈTIC VS IDIOGRÀFIC
§ Nomotètic
o El patró referencial és el gran grup
o Es compara la conducta d’un individu concret amb el patró conductual d’un grups de referència
o S’han de buscar lleis generals aplicables a totes les persones
§ Idiogràfic
o Cada persona és única → ha de ser avaluada de forma única
o Interès per trets distintius
o Avaluar els seus valors o creences
o Mètodes d’avaluació individualitzats (autobiografies, preguntes personalitzades...)
 2. GENERALITAT VS ESPECIFICITAT
§ Generalitat
o Estabilitat de la conducta al llarg del temps i de diferents situacions
o Concepte de tipus i tret
o Models de tret, model psicodinàmic
o La conducta té una vessant estructural
§ Especificitat
o La conducta varia segons el tipus de situació
o No hi ha un patró de conducta estable
o Es dóna molta importància als factors ambientals
o Models conductuals

S’ha d’avaluar els trets o les situacions? Variables de persones o variables ambientals?

3. QUALITATIU VS QUANTITATIU
§ Qualitatiu
o Anomenant enfoc clínic
o Anàlisis global del subjecte
o Captació holística del subjecte
§ Quantitatiu
o Anomenat psicomètric, numèric o actuarial
o Ponderació numèrica de les respostes de l’avaluat
o Us de tests estandarditzats
o Recollida d’informació igual per a tots els subjectes

4. EXPLICACIÓ VS COMPRENSIÓ
§ Explicació
o Propi de les ciències naturals
o Busca les causes que controlen un fenomen o una conducta (conductistes)
§ Comprensió
o Propi de les ciències socials
o Busca el sentit del comportament humà
o Comprensió empàtic del subjecte (humanistes, fenomenològiques)
Tema 2: El procés d’avaluació psicològica

FASES DEL PROCÉS D’AVALUACIÓ PSICOLÒGICA

Introducció

L’avaluació psicològica és un procés que implica la presa de decisions, amb l’objectiu d’analitzar el comportament humà
en un context determinat. Té un conjunt de fases lògiques

Peticions de diferents àmbits:

§ Clínic § Treball i organitzacions
§ Educatiu § Judicial...

A qui podem avaluar? Nens, adults, parelles, famílies, grups, tractaments, programes, ambients...

Tipus de procés:
a) Procés correlacional
(Descriptiu – Predictiu)
o Derivat dels models clàssics personologicistes
• Les variables de persona són internes
• No poden observar-se directament: s’han d’avaluar a partir de signes (trets, pulsions...)
• Tenen certa estabilitat temporal
• Metodologia correlacional
o Predir conductes a partir de les correlacions entre resposta-resposta
o Pessimista de cara al canvi de conducta

b) Procés Experimental
(Interventiu – valoratiu)
o Prové del Conductisme (E – R)
o Objectiu modificador (A → B → C)
o Èmfasi en l’ambient
o Conducta observada = Mostra de conducta total
o Optimistes de cara el canvi: “Si es canvien les condicions, es canvia la conducta”
o Confrontació entre ambdós paradigmes
o Actualment → Relativament integrats

c) Visió integradora
Procés integrador de les dues disciplines: correlacional i experimental. Segons l’objectiu de l’avaluació (descriptius
o interventius)
o OBJECTIUS DESCRIPTIUS O PRETRACTAMENT:
• Respondre petició i obtenir informació
• Formular hipòtesis
• Recollir informació específica amb instruments per a verificar hipòtesis
• Formular diagnòstic
• Transmetre informació

o OBJECTIUS D’INTERVENCIÓ
• Planificar i seleccionar el tractament
• Aplicar-lo
• Valorar el canvi
• Seguiment / Control
Fases del procés d’avaluació

FASE 3: o bé ens porta a la formulació d’un diagnòstic o ens tornaria un altre cop a la FASE 2.

FASE 5: transmissió de la info com ara amb un informe.

El procés d’avaluació podria acabar aquí (moltes vegades acaba aquí). També pot ser que ens trobem que un cop fet el
diagnòstic, ens plantegem les estratègies de tractament, l’aplicació del tractament i, després fer una valoració del canvi.

FASE 1: Respondre a una petició d’exploració psicològica i obtenció d’informació significativa

Hem de centrar el problema. A vegades les peticions són clares però no sempre “Estic malament”. El primer que s’ha de
fer és prendre la decisió de prendre o no la demanda, i en el cas de no acceptar-lo, derivar-lo. S’ha de tenir una gran xarxa
de professionals per saber a qui derivar-ho.

Formes de petició de consulta o ajuda:

§ Segons COM se formula:
o DIRECTA: demanda clara. La persona no ens oculta informació. Exemple: jo vaig al psicòleg i explico que
m’he separat, ha sigut una separació traumàtica...
o INDIRECTA: s’oculta intencionadament el motiu (por, vergonya, propis, interessos, confiança...)

§ Segons QUI la formula:

o PERSONAL: la petició és formulada pel propi individu, amb la intenció de solucionar els seus conflictes.
o FAMILIAR: la petició és formulada per un familiar en lloc de l’individu que presenta la problemàtica.
o INSITUCIONAL: escola, empresa, centre hospitalari / dispositius socials (ajuntaments, cossos de policia) i
òrgans judicials.

ALERTA: PETICIÓ DE CURIOSITAT

Hem d’atendre la petició realitzada per uns pares d’explorar la capacitat intel·lectual del seu fill per saber si és superdotat?
Depèn, s’haurà de tenir en compte l’edat del nen. Si és simplement per curiositat, no seria adequat acceptar la situació.
En el cas d’haver-hi alguna senyal a l’escola, casa, etc., llavors es podria.
QUAN ACCEPTEM I QUAN REBUTGEM UN CAS?

§ Article 6: la professió del psicòleg es regeix per principis comuns a tota la deontologia professional: respecte a la
persona, protecció dels drets humans, sentit de la responsabilitat, honestedat, sinceritat amb els clients,
prudència en l’ús dels instruments i tècniques, competència professional i solidesa de la fonamentació científica
de les seves activitats professionals.

§ Article 20: el psicòleg ha de rebutjar dur a terme la seva intervenció quan existeixin seriosos indicis que la seva
participació pot ser mal utilitzada o utilitzada en contra dels legítims interessos de les persones, els grups, les
institucions i les comunitats.

Com comunicar a un nen que no ha demanat ajuda que ha d’anar al psicòleg?

§ Abans dels 3 anys no és necessari oferir-li una explicació prèvia. Parlar amb el nen sobre la situació que l’ha portat
al psicòleg. Descriure-li l’entorn físic de la consulta i amb qui parlarà.
§ Entre els 3 i els 7 anys ha d’informar-se al nen amb anterioritat. El contingut de la informació ha de ser concís. No
afegir informació si no hi ha preguntes per part seva.

Psicòleg vist com a “professor”. En cas d’adolescents, que encara són menors però que ja es comencen a diferenciar dels
pares, cal mantenir confidencialitat però compartir informació amb els pares. No fa falta que aquests vagin acompanyats
dels pares.

Establir acord formal entre el professional i el client. Això dependrà de la línia teòrica de cadascú.

§ Forma d’actuació: grau de participació del psicòleg en el procés, tipus de tasques i ajuda que pot oferir.
§ Planificació temporal probable del procés: número de sessions i durada.
§ Planificació espacial: lloc en el que es durà a terme el procés d’avaluació
§ Honoraris

Iniciar el procés de recollida d’informació: diverses fonts (entrevistes, qüestionaris, autoinformes...), diversa naturalesa,
diversos mètodes i tècniques.

FASE 2: Reformular la petició en termes psicològics i formular hipòtesis

Estructurar i integrar la informació donant-li sentit des d’una perspectiva psicològica. Formular hipòtesis diagnòstiques
(contrastables). Respecte a:
§ La naturalesa del problema
§ Com s’organitzen les variables que intervenen en el conflicte

Formulació d’hipòtesis -> vincles conceptuals del psicòleg

CONTRASTACIÓ D’HIPÒTESIS

§ Analitzar les variables implicades:

o Conductes problema
o Variables personals o Repertoris Bàsics de Conducta (RBC)
o Variables ambientals
o Variables biològiques

§ Seleccionar els tests i tècniques concretes amb els que s’avaluarà (utilitzant criteris psicomètrics per a la seva
selecció).
FASE 3: Recollida d’informació i verificació d’hipòtesis diagnòstiques

a) Planificar exploració

1. Selecció de les proves o tècniques més adequades per a analitzar la conducta problema:
o Qualitat mètrica de l’instrument: conceptual i tècnica
o Vigilar l’actualitat de les baremacions
o Adequació de les proves al cas: edat, llengua, nivell cultural, dèficits específics (ceguesa, sordesa,
paràlisi cerebral)
o Novetat de la proba: efecte retest incrementa les puntuacions
o Necessitat: analitzar la relació cost-benefici
o No sobrecarregar l’avaluació

2. Planificació de l’ordre d’administració de les proves: de menys a més estressants. Clima distès.

3. Planificació de la temporalització de les sessions i consideració / control d’esdeveniments vitals

o 1 – 2 hores per als adults, menys per als nens
o Millor 2 – 3 sessions que una sola

b) Desenvolupament de les sessions d’exploració psicològica

o Voluntarietat / motivació del subjecte

o Consigna i control del temps (el més exactes possibles)
o Proves de límits (ajudes addicionals, més temps...)
o Dinàmica de l’examen psicològic:
§ Establiment d’un RAPPORT POSITIU (bon vincle entre professional i subjecte)
§ Control dels EFECTES D’HALO (imatge prèvia del psicòleg sobre la persona avaluada)
§ Altres fenòmens a controlar:
• Fatiga real o reactiva de l’examinat
• Mecanismes de negació a l’exploració i al tractament
• Fenòmens de barrera (desvalorització de les tasques a realitzar, anul·lació injustificada i
continua de visites, desvalorització del paper del psicòleg)
• Transferència: el que genera emocionalment el terapeuta/avaluador al client
• Contratransferència: el que genera emocionalment el client al terapeuta/avaluador
 c) Correcció de proves i anàlisi

o Evitar errades:
§ D’aplicació de plantilles (correcció manual)
§ Entrada dades ordinador
§ Errades de càlcul
§ Barems inadequats:
• Sexe
• Nivell
• Edat

FASE 4: Formulació de diagnòstic psicològic

§ Verificació de les hipòtesis (si no ha quedat provada → formular altres i obtenir nova informació)
§ Establiment del diagnòstic:
o Presa de decisions sobre quin és el problema del subjecte.
o Inclou explicació gravetat alteració.

S’elabora per mitjà de la integració de la informació obtinguda:

El diagnòstic psicològic ha d’explicitar:

1. El tipus d’alteració
2. El pronòstic → predicció de l’evolució

3. Les orientacions i propostes de tractament

4. Confluència de la informació recollida de diferents fonts (entrevista, observació, resultats dels tests i
heteroinformes).

ALTERNATIVES DIAGNÒSTIQUES. Diferenciar entre:

§ DIAGNÒSTIC DIFERENCIAL O ETIQUETATGE DIAGNÒSTIC: atorgar una categoria taxonòmica a la conducta

problema del subjecte i descarta altres que comparteixen símptomes similars (DSM, CIE)
§ FORMULACIÓ DIAGNÒSTICA: anàlisis de la naturalesa o causa del problema de forma comprensiva, incloent les
accions terapèutiques que es realitzaran:
o Factors etiològics
o Factors que mantenen el problema
FASE 5: Transmetre la informació al destinatari

DE FORMA ORAL: entrevista de retorn de la informació

DE FORMA ESCRITA: informe, el qual ha d’incloure:
§ Descripció del problema
§ Comunicació dels resultats de l’exploració
§ Proposta amb les recomanacions que contribuiran a pal·liar o eliminar el problema central i els que hi estiguin
associats.

ATENCIÓ!
El document escrit passa a formar part de la història del subjecte i. Pot arribar a distorsionar la seva imatge davant
familiars, col·legues, etc. Pot tenir un efecte iatrogènic que provoqui que el subjecte se senti més malalt i afectat
mentalment degut al diagnòstic escrit.

FASE 6: Planificar i seleccionar el tractament

Pot ser realitzat pel mateix avaluador o per altre professional a qui s’hagi derivat el cas.

Selecció de les conductes que han de ser modificades:

§ Aquelles que puguin resultar més distorsionadores per als demés o per al client.
§ Aquelles que alterin, de forma indirecta, altres conductes.
§ Les que siguin més fàcilment modificables.
§ Que s’allunyin més de les normes socials i que per tant generin més confusió i malestar.
§ Aquelles que es considerin bàsiques per al desenvolupament de les conductes posteriors.
§ Aquelles que influeixin en l’adaptació de l’individu al seu entorn.

En una visió multicausal: conducta clau a modificar → la que produeix una resposta terapèutica més generalitzable.

FASE 7: Aplicació del tractament

Finalitat del tractament: canvi de conducta

Èxit = generalització dels canvis + reorganització de la conducta

FASE 8: Valoració del canvi produït pel tractament

§ Contrast PRE – POST tractament.

§ L’organització de la conducta problema no ha de suposar la desorganització de la conducta global.
§ S’entendrà a la conducta concreta sense deixar d’atendre la globalitat del comportament.
§ Controlar els efectes secundaris

Caldrà valorar els beneficis i valors afegits del tractament, no únicament si aquest ha complert amb els objectius previstos.

Presa de decisions en aquesta fase:

§ Continuar el tractament
§ Finalitzar-lo
§ Replantejar-lo

FASE 9: Seguiment o control successiu de l’estabilitat del canvi

OBJECTIU: Comprovar el manteniment del canvi.

§ Un cop passat el temps:
o Nova presa de contacte
o Nova avaluació de la conducta problema

Si el canvi es manté → espaiar seguiment / seguiment a llarg termini

Si el canvi no es manté → replantejament del tractament

Pla de seguiment → En funció del risc de recaiguda

Variants del procés d’avaluació

a) Selecció de personal

OBJECTIU GLOBAL: màxim ajust treballador – treball → identificació de les persones ideals per a un lloc de treball
específic.

Qui formula la demanda? Una empresa, gerent, departament de RRHH...

Recollida d’informació inicial:

o Anàlisis lloc de treball: tasques a realitzar i complexitat.
o Condicions de treball i altres requeriments.
o Habilitats, coneixements i experiència requerides → PERFIL PROFESSIOGRÀFIC → Criteri de contrast per a
comparar a les persones candidates.

FASE D’EXPLORACIÓ D’IDONEÏTAT

o Currículums
o Forma de presentar la sol·licitud
o Presència personal
o Proves d’execució
§ Generals
§ Específiques
§ Simulacions o jocs de rols
 FASES DE VERIFICACIÓ D’HIPÒTESIS
o Quin subjecte és el més vàlid?
o Comprovació dels subjectes que millor s’ajusten al perfil professional establert.

RECOLLIR INFORMACIÓ PER A VERIFICAR LA HIPÒTESIS

o Paràmetres cognitius
o Habilitats específiques
o Personalitat
o Motivació
o Disponibilitat

TRANSMISSIÓ D’INFORMACIÓ
o Dues formes:
§ Oral: entrevista de devolució al contractador del servei
§ Escrita
§ Informe psicològic al contractador del servei
§ Carta al candidat
§ Aspectes ètics
§ Finalitza el procés en fase descriptiva

FASE D’INTERVENCIÓ
o Normalment no existeix
o En empreses que implanten formació continuada podria haver fase d’intervenció

b) Àmbit escolar

OBJECTIU GLOBAL: Ajudar a educadors/es, mares i pares a millorar l’educació de l’estudiant.

OBJECTIUS ESPECÍFICS
o Estudis sobre aptituds i conducta dels alumnes en relació als aprenentatges i adaptació escolar. Anàlisis
de les causes de dificultats acadèmiques.
o Orientació d’alumnes, mares i pares
§ Orientació professional
§ Orientació acadèmica
o Orientació de professors → adequacions curriculars individualitzades (ACI), tractament de dificultats
específiques...

És necessari atendre un problema quan la conducta interfereix en:

o El propi rendiment acadèmic
o El rendiment acadèmic d’altres nens/es o en llurs conductes socials
o L’habilitat del professorat per a actuar eficaçment
o Si el/la nen/a es mostra excessivament reservat/ada

c) Àmbit clínic

Normalment segueix totes les fases comentades però depèn de l’objectiu:

o Assessorament personal → procés descriptiu o correlacional
o També hi ha processos escindits → la descripció i el diagnòstic els fa un professional, i el tractament un
altre
Procés d’avaluació en altres àmbits

§ Judicial
o Peritatges
§ Imputabilitat penal
§ Incapacitació
o Separacions matrimonials → custòdies
§ Adopció infantil
o Adequació de la parella adoptiva
§ Centres d’acollida
o Retirades de pàtria potestat

ENTREVISTA I ANAMNESIS

ENTREVISTA
Concepte d’entrevista

És una tècnica subjectiva, no emmascarada (deixem clar l’objectiu) i de resposta voluntària. Diàleg que pot tenir un grau
d’estructuració variable i amb un objectiu concret:
§ Centrar el problema
§ Aconseguir info específica o corroborar info amb una finalitat determinada (vinculada als objectius d’avaluació=

Es produeix una interacció verbal i no verbal entre l’entrevistador i l’entrevistat. Importància clínica de la coherència o
dissonància entre ambdós tipus de llenguatge.

L’entrevista, per tant, és un diàleg de relació asimètrica entre dos o més interlocutors que versa sobre temes concrets.

Asimetria:
§ Entrevistador (rol d’expert / directiu)
o Domina coneixements i tècniques
o Formula i determina tipus de preguntes
o Actitud directiva en relació al contingut i al procediment
§ Entrevistat (rol d’informador)
o Coneixements vivencials
o Selecciona i adequa llurs respostes
o Actitud introspectiva

→ Característiques diferencial respecte a una conversa

§ Es centra en l’entrevistat
§ Una de les parts (entrevistador) pren un rol directiu
§ Té un propòsit definit
§ La relació és únicament professional
§ El temps és limitat, la freqüència està establerta

→ Característiques diferencials amb altres tècniques:

§ Flexibilitat
§ Procés bidireccional
§ Retroalimentació immediata
§ Relació interpersonal
Fases de l’entrevista

Tres grans fases: fase inicial, fase central i el resum o clausura.

Exemple: entrevista diagnòstica inicial:

→ FASE INICIAL (coneixement mutu):

§ Salutació, establiment de rapport positiu
§ Reduir incerteses i ansietats explicant la finalitat, la durada...
§ Informar sobre confidencialitat (honestedat entrevistat)
§ Unificar expectatives
§ Observar quin tipus d’informació és necessari obtenir

→ FASE CENTRAL:
§ Clarificar el motiu de consulta
§ Recollir info rellevant per a formular hipòtesis

→ RESUM O CLAUSURA:
§ Breu resum dels punts essencial i verificació
§ Informació sobre la propera sessió

ESTABLIMENT DEL RAPPORT: és una condició bàsica. El rapport positiu és el sentiment de comprensió mútua i interès per
objectius comuns (clima de confiança, agradable)
§ Estratègies:
o Tacte: comprendre la possible aprensió, escepticisme, ansietat inicial i buscar formes de trencar el gel
o Equilibrar els rols de:
§ Receptor empàtic: ser conscient del patiment i el nivell d’insight (capacitat que tenim per
connectar amb l’interior)
§ Expert: demostrar capacitat i experiència
§ Guia: actitud de guia, més que de directiu o autoritat
Tipus d’entrevista

§ Tipus de preguntes:
o Obertes
§ Com et sents?
§ Com et va el curs?
o Tancades
§ Quin va ser el darrer dia que vas tenir mal de cap?
§ Tens por a la foscor?
o Dobles
§ Quan t’acostes a un centre comercia, comences a
suar i penses que et marejaràs?
§ Quan estàs estudiant, et costa concentrar-te i
parles amb els teus companys de taula?
o Preguntes amb resposta
§ No estudies perquè no estàs motivat, oi?
 § Segons el grau d’estructuració
o No estructurada, no directiva. Oberta
o Estructurada o directiva. Tancada
o Semiestructurada o semidirigida.

§ Segons l’objectiu
o Diagnòstica: inicial i de clausura o de devolució
o Selecció de personal
o Orientació, Counselling
o Terapèutica
o Reconducció
o De seguiment

SEGONS EL GRAU D’ESTRUCTURACIÓ

a) NO ESTRUCTURADA o NO DIRECTIVA:
o Flexibilitat i preguntes obertes
o Línea psicodinàmic, psicoanalítica, fenomenològica.

ENTREVISTAT ENTREVISTADOR

Expressa i reorganitza el seu món intern Escolta (capta el conflicte)

Pregunta (clarifica)

Molta llibertat Interpreta i gestiona l’ansietat (pròpia i de

l’altre)

Poca intervenció

LÍNEA PSICODINÀMICA
→ TRANSFERÈNCIA I CONTRATRANSFERÈNCIA: risc de pèrdua de l’objectivitat en la relació
o Transferència:
§ En la relació amb el terapeuta es reviuen experiències anteriors, conflictes interns...
§ El pacient atribueix, transfereix o projecta en el terapeuta sentiments, desitjos, actituds...
relacionades amb la seva història personal.

o Contratransferència:
§ El psicòleg reacciona davant les verbalitzacions del pacient i es deixa influenciar per experiències
passades, desitjos, actituds... Que depenen de la seva
història personal
• Expectatives
• Seguretat o sentiment de competència
• Necessitat de control
• Comoditat de diferents graus d’intimitat
 LÍNEA FENOMENOLÒGICA
No directiva i centrada en el client. Tècnica del mirall o del reflexe. El/la psicòleg/a retorna al client la verbalització
dels conflictes expressats que el client rep com si fos la imatge d’un mirall.

ACTITUDS TERAPÈUTIQUES BÀSIQUES

• Capacitat per a comprendre a les persones des del seu propi marc de referència
EMPATIA (percebre a través dels ulls dels altres)
• Posar-se en el lloc de l’altre, sense perdre l’objectivitat i essent capaç de
transmetre aquesta comprensió

• Capacitat de ser un mateix sense haver de refugiar-se en el rol de terapeuta.

• La conducta del professional ha de ser genuïna, no simulada; pròpia i personal,
AUTENTICITAT no fingida.
• El pacient ha de veure al professional com una persona coherent en el que fa, el
que diu i el que sent.
• Capacitat de valorar al client com a persona digna -actitud no valorativa, de
ACCEPTACIÓ respecte-.
INCONDICIONAL • El professional accepta i respecta totalment tot el que l’entrevistat sent i
expressa.

RESPECTE • Tota persona mereix un respecte com a ésser humà digne de rebre’l

CRÍTIQUES
§ Variabilitat de la informació recollida
§ Falta d’especificitat de les preguntes
§ Variabilitat de la seqüència i del nombre de preguntes
§ Ambigüitat dels termes utilitzats
§ Contaminació de variables personals

AVANTATGES
§ Focalització en les queixes, vivències i conflictes de l’entrevistat

b) ESTRUCTURADA o DIRECTIVA
Poc flexible. Fixació prèvia de continguts, seqüència, enunciat de preguntes, valoració de respostes. Preguntes
tancades. L’estandardització redueix variabilitat i permet comparacions. L’entrevistador té indicadors de com
ponderar cada pregunta.

CRÍTICA
o Perill de convertir-se en un interrogatori automàtic
o Poca llibertat del client
o Perd de vista els detalls de gran importància
 c) SEMIESTRUCTURADA
Flexibilitat → l’entrevistador disposa d’un guió / esquema de temes a tractar però tant ell com l’entrevistat
s’acomoden i ajusten a la dinàmica de l’entrevista.

AVANTATGES: conjuga avantatges de les dues formes anteriors.

DESAVANTATGES: requereix experiència per part de l’entrevistador.

ENTREVISTAT ENTREVISTADOR
Organitza el seu camp psicològic Ajusta el guió a les verbalitzacions de l’entrevistat
S’acomoda a les preguntes Clarifica informació
Introdueix temes
Seqüència habitual: preguntes obertes → preguntes tancades

SEGONS L’OBJECTIU

a) DIAGNÒSTICA
ENTREVISTA INICIAL → Primer contacte directe entre psicòleg/a i subjecte
§ Objectiu: obtenir informació pertinent
§ Alerta: amb llenguatge verbal i no verbal → coherència?
§ Clarificar si el motiu és manifest o latent
§ Establir rapport
§ Després vindran altres entrevistes: exploració psicològica, diagnòstic

ENTREVISTA DE CLAUSURA O DE DEVOLUCIÓ → Retorn de la informació

§ Adults: es retorna al propi sol·licitant
§ Nens: pares, escola, metges... Però també al nen

b) ENTREVISTA DE SELECCIÓ
§ Objectiu: detectar al subjecte més idoni per a ocupar un lloc de treball determinat.
És necessari conèixer el lloc a cobrir:
§ Requeriments
§ Aspectes formals del treball
§ Possibilitats de promoció, etc...

Es combinen preguntes obertes i tancades: entrevista semiestructurada o semidirigida.

Recollida d’informació verbal i no verbal.

QÜESTIONS ÈTIQUES
§ Conjugació dels interessos de l’empresari i del treballador.
§ Preguntar únicament allò que servirà de base per a predir la capacitat de rendiment posterior.

c) COUNSELLING
§ Objectiu: assessorar, promoure la reflexió (no tant aconsellar)
Supòsit central: l’individu disposa de recursos suficients per a canviar el curs de la seva vida i aquests recursos
poden ser modificats si es dóna el clima adequat.

CARACTERÍSTIQUES → es troba entre la psicoteràpia i l’educació.

d) ENTREVISTA TERAPÈUTICA
§ Objectiu: facilitat la solució de problemes psicològics per mitjà de la interacció personal.
Per a aconseguir una relació terapèutica positiva és necessària utilitzar una sèrie de tècniques (pàg 89 UOC).
 e) ENTREVISTA DE RECONDUCCIÓ
Normalment s’utilitza en contexts professionals durant el procés de selecció – formació.
§ Objectiu: que l’entrevistat rebi feedback sobre els seus avanços i comportament, i millori o canvi les
conductes poc adequades.

f) ENTREVISTA DE SEGUIMENT
§ Objectiu: valorar el canvi i el manteniment de la intervenció.

Aspectes de la dinàmica de l’entrevista

Establiment d’un rapport positiu. Gestió adequada de la transferència i la contratransferència. Atenció al llenguatge verbal
i no verbal:
§ Entrevistador
o VERBAL: formulació positiva de preguntes.
Regla general:
§ Preguntes obertes → preguntes tancades
§ Evitar: preguntes dobles, preguntes amb resposta
o NO VERBAL
§ Tenir en compte el to de veu, llenguatge corporal, expressivitat
§ Oferir feedback (contacte ocular, mmh – mmh, assentiment)
§ Utilitzar els silencis

§ Entrevistat
o VERBAL: contingut de la informació transmesa. Forma de transmissió (coherència, claredat, ordre)
o NO VERBAL: presència física. Contacte ocular, expressió facial i corporal. Llenguatge corporal.
o RELACIÓ: VERBAL ⇔ NO VERBAL
§ Coherència ⇔ Discrepància
Exemples: dir que no tens presa i mirar el rellotge / dir que és interessant i badallar

CONDUCTES NO VERBALS

NIVELL MOTOR NIVELL NIVELL DE RELACIONS NIVELL FISIOLÒGIC

PARALINGÜÍSTIC ESPACIALS (PROXEMIA)
Tipus de moviments Tipus de Distància interpersonal. Signes de tensió
(gestos, tics, moviments verbalitzacions. Actitud corporal (de peu, emocional (suor, congestió,
repetitius de mans, braços, To, velocitat, respiració, assegut...). pàl·lid, parla entretallada)
cames...) bloquejos, ritme, èmfasis Contacte corporal
(toca, agafa...)
Localització – angle (de
cara, de front)
Postures (relaxades, Peculiaritats
rígida, recolza el cap en les lingüístiques, lapsus,
mans,...) associacions
To muscular
Expressió facial
(somriu, celles...)
COMUNICACIÓ NO VERBAL
Conductes no verbals kinèssiques

Distància i zones en l’entrevista (Lecomte, Bernstein, Dumont)

ZONA ÍNTIMA ZONA PERSONAL ZONA SOCIAL ZONA PÚBLICA

15 – 45 cm 46 – 122 cm 123 – 306 cm >306
→ Distància i personalitat
EXTRA menys distància que els INTR

Habilitats de l’entrevistador
1. Habilitats fonamentals de l’entrevistador/a i avaluador/a

§ Empatia
Capacitat de l’entrevistador/a per a comprendre al pacient en les seves preocupacions cognitives i
emocionals, ser capaç de transmetre-li dita comprensió
o Paraula clau: comprensió

Afavoreix l’establiment del rapport, dona confiança a l’entrevistat i possibilita una interacció relacional
genuïna.
o Escolta activa
o Tractar temes importants per al client
o Formular preguntes per a clarificar el que la persona expressa
o Ús de paràfrasis i de síntesis

La persona empàtica:
o Capta els sentiments o No jutja
o Es posa en el seu lloc o Respecta la intimitat
o Respecta la llibertat o Entén els problemes de l’altre

§ Escolta activa
És una forma de comunicació que demostra a l’entrevistat que l’entrevistador l’està entenent.
o Paraula clau: atenció, feedback

“En l’escolta activa s’escolta tant el llenguatge verbal com el no verbal”.

o Rebre el missatge
o Processar i discriminar la informació rellevant
o Emetre resposta verbal i no verbal d’escolta

La persona que escolta de manera activa:

o Mirada amigable o Comentaris com “entenc”,
o Assentiments de cap “uhm”, “si”
o Orientació o inclinació envers la
persona
 § Acceptació incondicional
Existència de sentiments de consideració i reconeixement personal vers el subjecte, amb independència
de les actituds, sentiments o accions concretes que pugui manifestar en un moment donat.
o Paraula clau: respecte, llibertat

Components de l’Acceptació Incondicional:

o Compromís vers la persona
o Esforç per comprendre
o Actitud no valorativa

La persona que presenta l’acceptació incondicional:

o Escoltar atentament
o Dispensar un tracte personalitzat
o Evitar judicis de valor relatius al contingut del discurs de la persona
o Empatia
o Autenticitat

§ Autenticitat
Es caracteritza per la congruència i la fidelitat amb la forma de ser un mateix
o Paraula clau: sinceritat

Implica ser un mateix, comunicar els propis sentiments i experiències. L’espontaneïtat total no és
adequada.

La persona amb autenticitat:

o Mostrar somriures sincers i no forçat
o Ús de frases espontànies
o Ús de llenguatge sense doble sentit
o Sinceritat

2. Habilitats que afavoreixen la relació

En son moltes. Destaquen:

§ Competència
Capacitat del/la psicòleg per a ajudar al/la pacient. Contribueix en el seu desenvolupament:
o La experiència i el bagatge terapèutic.
o La formació especialitzada que facilita l’adquisició de competències professionalitzadores.

Amb aquesta capacitat el/la psicòleg/a transmetrà al pacient seguretat en les seves actuacions. Per
exemple, realitzarà preguntes pertinents per a explorar la demanda o situació a abordar, amb les seves
actuacions afavoreix la reflexió, donarà respostes sòlides a les necessitats o dubtes del pacient, no caurà
en contradiccions o incongruències, etc.

§ Confiança
La confiança en el psicòleg és la percepció del pacient que no l’enganyarà o danyarà. La competència,
cordialitat i confidencialitat són algunes de les característiques terapèutiques que contribueixen a
incrementar el grau de confiança del pacient en el professional.

En el procés terapèutic (avaluació i intervenció psicològica) es donaran situacions en les que es farà
explícita la confiança (per exemple, quan el pacient expliqui un secret o actuacions negatives en la seva
vida). En aquestes situacions serà adequat mostrar comprensió, ajuda i evitar el judici.
 § Grau de directivitat
Ve determinat pel nivell en el que al pacient se li marquen pautes, pel grau d’estructuració de la sessió i
el procés terapèutic, pel nivell de participació del psicòleg (per exemple, preguntes per a obtenir més
informació, intervenir amb les seves aportacions, etc).

3. Altres habilitats

§ Cognitives
o Detectar els temes rellevants, les contradiccions...
o Organitzar i sintetitzar la informació
o Utilitzar la informació per a avaluar, planificar i prendre decisions

§ De conducció
o Mantenir el canal comunicatiu
o Restablir el canal comunicatiu en cas d’interrupció
o Guiar, reconduir el diàleg
o Estimular la reflexió
o Ser pacient, donar temps, no interrompre
o Dominar les pròpies reaccions
o Adequar les estratègies de facilitació

§ Lingüístiques
o Clarificar el llenguatge verbal
o Adaptar-se al llenguatge del subjecte

PER A MILLORAR LA FORMA D’ESCOLTAR

§ No parlis, escolta
§ Procura que l’entrevistat se senti tranquil i confiat
§ Demostra a l’entrevistat que l’escoltes
§ Elimina les distraccions
§ Estableix un bon rapport amb l’entrevistat
§ Sigues pacient, dona temps, no interrompis. Accepta el silenci
§ Domina les teves reaccions
§ No critiquis ni argumentis massa
§ Pregunta el que sigui necessari

LA HISTÒRIA CLÍNICA I ANAMNESI

HISTÒRIA CLÍNICA: conté totes les dades rellevants referides al pacient. Inclou des de l’inici de la relació amb el pacient
fins que és donat d’alta o és derivat a un altre professional.

ANAMNESIS: part de la història clínica que conté aspectes amplis del desenvolupament personal de l’individu. Recull
informació sobre el desenvolupament bio-psico-social del subjecte. Pot ser més o menys extensa en funció de l’edat del
subjecte, continguts teòrics, etc.
§ Objectiu: poder contextualitzar el problema, poder identificar possibles causes o factors de la problemàtica que
té el pacient, poder conèixer millor al pacient.
Contingut de l’anamnesi

Genograma

→ Esquema de la constel·lació familiar

→ Sistema de símbols:
§ Subjectes: sexe i edat
§ Subjecte referit
§ Relacions de parella
o Matrimoni: línia continua tant en matrimonis com en parelles estables (ex., porto 20 anys amb la meva
parella però no hi ha cap paper que acrediti el matrimoni.
o Convivència / Nuviatge: reservar línia discontinua per a relacions sense gaire estabilitat.
o Separació: hi ha gent que es separa però que no firma papers de divorci → marcar igualment doble línia.
o Divorci
§ Relacions paterno filials (verticals)
o Fills (per ordre d’edat): es fan tantes línies com fills (⚠ hi ha embarassos però sense fills)
o Bessons
§ Univitel·lins
§ Bivitel·lins
§ Unitat de convivència: custodies compartides → s’ha de fer dues marques d’unitat de convivència.
 § Esdeveniments vitals
o Defuncions: a vegades interessa posar l’any de la defunció i la causa (ex., que et diguin que l’anterior
parella va morir a una edat que “no toca”)
o Avortaments: no és el mateix un avortament voluntari que involuntari.
o Embarassos: és aconsellable posar de quantes setmanes està embarassada.

EMBARÀS
§ Desitjat / no desitjat
§ Condicions físiques de la mare:
o Malalties
o Medicaments
o Consum de drogues
o Alimentació
o Vòmits
§ Condicions psicològiques
o Relació amb la parella
o Pors, ansietat, preocupacions econòmiques

PART
§ Prematur... mesos
§ A terme (40 – 42 setmanes, 35 límit prematur)
§ Complicacions: fòrceps, hemorràgies...

Ha estat un part natural, per cessaria? Violència obstètrica (violència de gènere) → per exemple, que es col·loqui la
llevador a sobre la panxa per forçar que surti el bebè.

POSTPART
§ Complicacions postpart
o Mare:
§ Físiques (febre, sutures...)
§ Psicològiques (depressió, ansietat...)
o Nen/a:
§ Problemes de son, deglució...

LACTÀNCIA
§ Tipus
§ Complicacions
§ Duració
§ Xumet
§ Succió dit
§ Vivències psíquiques de la mare durant la
lactància

ALIMENTACIÓ
§ Reacció a nous aliments
§ Gana
§ Intoleràncies
§ Pautes d’alimentació
§ Alteracions alimentàries: pica, rumiació...
SOL
§ Hores de son:
o Al néixer: 21 hores
o 1 – 3 mesos: 18 – 20 hores
o 4 – 5 mesos: 15 – 16 hores
o 9 – 10 mesos: 14 – 15 hores

§ Alteracions de son (inquietud, malsons, somnambulisme, pors, terrors nocturns...)

CONTROL ESFÍNTERS
§ Pautes d’adquisició i aprenentatge
§ Alteracions:
o Enuresis primària / secundària (2 – 4 anys)
o Encopresis primària / secundària (2 – 3 anys)

DESENVOLUPAMENT MOTRIU
§ Aguantar cap (3 – 4 mesos) § Tendència a caure
§ Asseure’s (6 mesos, 8 – 9 sol/a) § Accidents
§ Gatejar (6 – 7 mesos) § Predomini i habilitat manual
§ Dret (10 – 11 mesos) § Rareses: patrons repetitius, estereotips, tics...
§ Caminar sol/a (10 – 15 mesos)

DESENVOLUPAMENT DEL LLENGUATGE

§ Pautes d’adquisició:
o 6 – 7 mesos balbucejos
o 8 – 9 mesos primeres paraules
o 9 – 12 mesos coneixement del nombre
o 10 – 12 mesos comprensió paraules
o 20 – 24 mesos nombra objectes dibuixats
o 36 mesos ús de verbs

§ Alteracions, dèficits, repeticions, mutisme...

RELACIONS PSICOSOCIALS
§ Amb la família
§ Pautes educatives:
o Adquisició d’hàbits
o Adquisició autonomia
§ Reaccions afectives atípiques:
o Rebuig abraçades, falta de contacte ocular amb adults
o Enuig davant els canvis de rutina
o Adhesió a joguines més que a persones

DESENVOLUPAMENT DE LA SEXUALITAT
§ Curiositat
§ Enfoc dels pares
§ Masturbació:
o 1 – 2 anys exploració del cos
o 2 anys desapareix (fase anal)
o 3 – 4 anys: reactivació (fase fàl·lica)
o 10 anys: augment progressiu fins als 15 anys
 § Experiències sexuals: traumes, jocs, orientació sexual, abús sexual...
§ Evolució:
o 2 anys: diferència nen/a
o 2 – 6 anys: diferències per òrgans sexuals
o 4 anys: exhibicionisme
o 5 – 6 anys: interès pel naixement, part...

JOC
§ Sol/a – acompanyat/da
§ Jocs preferits
§ Hores TV (programes...)
§ Amics/es: edat, tipus, relació, rol que adopta...

ESCOLARITAT
§ Edat d’inici: reaccions § Rendiment i preferències
§ Canvis escolars: causes § Matèries rebutjades
§ Relació amb companys § Hàbits d’estudi
§ Relació amb professors § Activitats extraescolars

ANTECEDENTS PATOLÒGICS
§ Del nen/a:
o Malalties físiques o Operacions quirúrgiques
o Alteracions psíquiques o Hiperactivitat
o Tractaments rebuts o Tics
o Accidents o Conductes especials

§ De la resta de la família (ídem)

L’informe psicològic

Un cop finalitzat el procés descriptiu i determinat el diagnòstic, cal elaborar l’informe psicològic. Aquesta elaboració de
l’informe implica:
§ Informar amb precisió
§ Importància que el subjecte accepti la proposta d’intervenció

L’elaboració de l’informe i la comunicació dels resultats formen part del procés d’avaluació psicològica.

La funció principal de l’informe és poder donar resposta a la demanda que la persona, família o institució, ens va fer.
L’informe és un document de síntesis de les accions psicològiques realitzades amb mires a futures consultes i/o control
de les funcions realitzades. Hem de ser molt curoses amb el llenguatge (i com és diuen les coses).

Els informes psicològics d’avaluació:

§ Proporcionen una descripció del problema que presenta el subjecte
§ Comuniquen els resultats obtinguts en l’exploració vinculant-los a la història clínica
§ Formules propostes terapèutiques per a gestionar el/els problema/es
§ Expliquen les accions terapèutiques iniciades i llurs repercussions

Les principals funcions de l’IP:

§ Ajudar en la integració de la informació
§ Transmetre la informació
§ Proposar línies d’actuació
§ Afavorir el canvi
PRINCIPALS FUNCIONS

1. Ajudar en la integració de la informació

o Integració i selecció de la informació obtinguda durant l’avaluació

2. Transmetre la informació:
o Instrument de comunicació entre psicòleg i destinatari i entre professionals. A vegades el destinatari és
un altre professional.
o Per a comunicar-se entre professionals:
§ Han de constar: tècniques i instruments utilitzats, i informació del subjecte que permeti situar-lo
en un grup de referències.
o Al pacient li permetrà assumir la responsabilitat del canvi. L’anàlisi funcional ens ajuda molt a assumir la
responsabilitat del canvi.

Hi ha un principi que diu que tothom té dret de saber el seu diagnòstic. Cal igualment tenir cura de com dir-ho, entendre
com és la persona per saber com s’ha d’expressar el diagnòstic. La gran majoria de casos, els ajuda saber el diagnòstic,
però hi ha alguns trastorns (trastorns de personalitat) que no ajuda i, per tant, és millor explicar com és la seva manera de
ser, no l’estem estigmatitzant.

Cal fer retorn de la informació a partir del primer moment. Tancar la sessió compartint amb la persona fent feedback per
mostrar que l’hem escoltat i l’hem entès. No cal que aquest retorn de la informació sigui un diagnòstic. Hi ha diagnòstics
que es poden treure a la primera sessió i n’hi ha que calen encara més sessions.
§ En persones amb ansietat, és interessant comunicar el diagnòstic aviat ja que ajuda a tractar amb la
simptomatologia.
§ En cas de trastorns de conducta alimentària, és necessita un molt bon vincle entre pacient – terapeuta. Intentar
no fer diagnòstic fins a assegurar un bon vincle per assegurar que no marxin.

3. Proposar línies d’actuació

o Especificar el tipus de col·laboració necessària per part del subjecte i altres implicats (família, escola...)
o El professional que realitza la intervenció no sempre és qui realitza l’avaluació, per això:
• Objectivitat de la informació obtinguda durant l’avaluació
• Conclusions i inferències justificades amb les dades
• Proposta terapèutica clara i específica

4. Afavorir el canvi
o Tant per al subjecte, com pel seu entorn

ESTRUCTURA DE L’INFORME PSICOLÒGIC

Ha de quedar clar qui és el professional que fa l’avaluació. Qualsevol persona que tingui el paper ha de ser capaç de saber
qui ha fet l’avaluació i com contactar-lo. Posar aquesta informació en l’encapçalament amb lletra diferent.

1. Identificació del pacient

a. Nom i cognoms
b. Data naixement
c. Edat
d. Genograma
e. ... Altres coses que siguin importants

2. Motiu de consulta
a. Qui fa la demanda?
b. Motiu de la demanda?
3. Història clínica
a. Antecedents psicològics i mèdics

En el cas dels infants i adolescents és important resumir les dades rellevants de tipus biogràfic (anamnesi)
- Consum substàncies
- Altres dades significatives

4. Història i descripció del problema

a. Origen i evolució del problema. A vegades ens interessa començar des de l’inici fins al present i a vegades
ens interessa començar en el present i anar enrere. Hi ha etapes de millora, empitjorament...?
b. Delimitació del problema en termes de freqüència, intensitat, durada, components conductuals,
emocionals, fisiològics, cognitius i verbals. Conductes estereotipades i resposta davant de la prova
c. Intents de tractament anteriors i resultats
d. Altres dades significatives: aparença física, pes, alçada, higiene personal...

5. Àrees avaluades i resultats obtinguts

a. Instruments utilitzats i resultats obtinguts en les diferents àrees avaluades (nom de l’instrument, què
avalua i resultats obtinguts)
b. Síntesis dels diferents instruments i àrees

6. Orientació diagnòstica (DSM o CIE) i diagnòstic diferencial

A vegades ens trobem amb simptomatologia que ens fa dubtar entre un diagnòstic o l’altre i, per tant, hem de fer
el diagnòstic diferencial. S’haurà d’afegir un paràgraf on posi “Es descarta el trastorn ... donat que Fulanita no
presenta...” Es busca el motiu per el qual es descarta un diagnòstic.

7. Orientació terapèutica – resum de la intervenció (en funció dels objectius de l’informe)

a. Identificar objectius terapèutics
b. Descriure proposta d’intervenció

8. Lloc i data de l’avaluació

9. Signatura i número de col·legiació

EXEMPLE CAS DANIEL

Tema 3: Avaluació de la personalitat

UOC: pàgines 213 – 244

Introducció

Personalitat → què és? Comportament estable que té una persona que defineix a la pròpia persona. Definició més
acceptada: “patró idiosincràtic de conducta interna i externa, que es mostra relativament estable al llarg del temps i de
les situacions”

Això no vol dir que la persona s’hagi de comportar sempre d’igual manera.

Característiques destacables:
§ Idiosincràtic: distintiu, únic
§ Intern/extern: pensament, llenguatge, acció
§ Estabilitat temporal
§ Consistència transituacional → idea de coherència vs invariabilitat

DEFINICIÓ D’AVALUACIÓ DE LA PERSONALITAT: tasca d’obtenció d’informació de forma objectiva, sistemàtica i

Replicable d’una persona o grups de persones amb l’objectiu d’aconseguir:
§ Descripció de la conducta § Predicció
§ Classificació § Explicació
§ Modificació o canvi de conducta

Nosaltres ens podem enfocar per intentar descriure la conducta de persona, amb l’objectiu de classificar la conducta o,
fins i tot, canviar conductes. Capacitat d’entendre que el que veiem no és tot, pot haver més (exemple: elefant i
persones cegues).

Tampoc hi ha consens en la diferenciació entre personalitat normal i la personalitat patològica

D’un mateix tret podem tenir des de normalitat fins a una patologia. Exemple: perfeccionisme (pot arribar a ser TOC).
Cal tenir en compte el context temporal i cultural de cada persona.

Anàlisis del temperament i de les bases biològiques

TEMPERAMENT:
§ Predisposició innata a desenvolupar determinats tipus de conductes en funció de la base biològica i genètica
(heretada)
§ Fortament enraigat a les emocions primàries

Implicacions:
§ Cert determinisme (esdeveniments sotmesos a les lleis naturals de caràcter causal)
§ Es defensa la propensió o predisposició
EYSENK
→ Averiguar trets més importants de la personalitat
→ Fort component biològic
→ No nega la influència de l’ambient, però és menor que la de l’organisme

Postura model Jeràrquic dels diferents components personològics.

§ Respostes Específiques (nivell més elemental)
§ Respostes habituals (hàbits)
§ Trets
§ Tipus o Super-Trets (nivell més intrusiu)

3 SUPER TRETS

Instruments desenvolupats:
§ EPI: Eysenk Personality Inventory
§ EPQ-J: Eysenk Personality Questionnaire
§ EPQ-A: Eysenk Personality Questionnaire
BLUSS I PLOMIN → 3 DISPOSICIONS TEMPERAMENTALS
(Component innat + ambient)

Disposicions temperamentals (model EAS):

§ Emocionalitat: intensitat de les reaccions emocionals bàsiques → angoixa, por, còlera
§ Activitat: nivell general d’energia
§ Sociabilitat: necessitat d’interactuar amb altres

CHESS I TOMAS → 9 DIMENSIONS TEMPERAMENTALS I 3 PATRONS BÀSICS O TIPOLOGIES QUE DIFERENCIEN UNS NENS
DELS ALTRES

1. Nivell d’activitat (mogut/actiu – aturat/passiu)

2. Humor (positiu/content – negatiu/trist)
3. Ritmicitat (regularitat en els patrons de conducta)
4. Distractibilitat (capacitat de centrar l’atenció en una tasca)
5. Persistència (capacitat de centrar l’atenció en una tasca)
6. Umbral de resposta (quantitat d’estimulació necessària per a induir una resposta)
7. Adaptabilitat a noves situacions (fàcil – difícil)
8. Intensitat (quantitat d’energia invertida en la resposta)
9. Aproximació – Retirada a noves experiències

Tipologies resultants de la combinació de dimensions:

GENERAL → Aplicacions d’aquestes tècniques
§ Finalitat:
o Descripció o Prevenció
o Classificació o Investigació
o Predicció
§ Àmbits:
o Psicologia del treball i de les organitzacions
o Orientació personal i escolar
o Clínic (escàs)
§ Crítica
o La majoria d’estudis es basen en anàlisis correlacionals
o Expliquen part petita de la variabilitat de la conducta

Anàlisis dels trets de personalitat

Analitzar variables definitòries de personalitat mitjançant hipòtesis lèxiques (no hipòtesis biològiques):;
§ Quant més important és un fet per al ser humà, més termes lingüístics hi faran referència.
§ El llenguatge reflexa el pensament.
§ Si s’identifiquen els termes emprats per a descriure les persones, obtindrem les variables definitòries del
comportament (= TRETS)

CATTELL → Objectiu bàsic: definir i aïllar els trets fonamentals que defineixen la personalitat humana normal. Cattell
postula 3 tipus de trets:
§ Temperamentals (amb el “com” s’és o s’actua) → S’utilitzaria el 16-PF
o Són els més consistents, relacionats i estables
o Transcendeixen les àrees de pensament, percepció i acció
o Alt component d’heretabilitat
§ Dinàmics o motivacionals (relacionats amb el “per què” de la conducta) → S’utilitzaria el MAT
o Són menys estables
o Dirigits a la consecució de fites: jo faig això per arribar a allò
§ Cognitius o d’habilitat → Es recullen amb el Test de Factor G
o Capacitat de resolució de problemes que ens planteja la vida
o Alt component d’heretabilitat

El 16PF i el 16-PF-5 analitzen 16 escales primàries + 5 dimensions globals de la personalitat en subjectes normals.
§ Edat → a partir dels 16 anys.

Per als nens entre 6 i 8 anys es fa el ESPQ, que és una versió del 16PF. Després, per als adolescents entre 12 i 19 anys es
realitza el 16PF – APQ. Aquest, amb lleugeres diferències respecte al 16-PF-5, exploren trets bàsics de la personalitat
infantil i adolescent. Inclou:
§ Avaluació de preferències ocupacionals
§ Problemes personals

COSTA I McCRAE: BIG FIVE → Identifiquen 5 dimensions bàsiques de la personalitat:

§ Neuroticisme § Apertura
§ Afabilitat § Responsabilitat
§ Extraversió
Els cinc grans expliquen la major part de la variació del comportament, tant en auto-informes com en hetero-informes. Hi
ha un fort component genètic, determinat mitjançant estudis amb bessons monozigòtics (mz) i dizigòtics (dz).
Hi ha diferents tests:
§ NEO-PI-R: és el principal.
§ NEO-FFI: versió breu del principal de 60 ítems
§ BFQ-GV: inclou 5 dimensions amb 10 subdimensions i una escala de distorsió. A partir dels 16 anys. Les 5 escales
bàsiques són:
o Energia
o Tenacitat
o Afabilitat
o Estabilitat emocional
o Obertura mental

La versió reduïda s’anomena BFI, on hi ha 44 ítems. El BFQ-NA s’aplica a persones d’entre 8 – 15 anys.

Aplicacions d’aquestes tècniques

§ Finalitat
o Descripció
o Classificació
o Predicció
§ Àmbits
o Selecció de personal (16PF pot considerar-se un clàssic)
o Orientació i consell escolar
o Judicial – forense
o Adopcions (idoneïtat de parelles que volen adoptar)
o Clínic (com a complement a tests psicopatològics)
o Salut i benestar (poblacions de risc)
16 PF-5

1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
Nom original: 16PF Fifth Edition. L’any de publicació va ser el 1994. S’aplica a adolescents i adults. Aplicacions
pràctiques:
§ Diagnòstic clínic
§ Orientació i consell escolar
§ Selecció i promoció (RRHH)

La cinquena edició del 16PF mesura els mateixos 16 factors primaris de personalitat identificat per Cattell en la
dècada dels 40. Les escales se segueixen denominant amb lletres de la A a la Q4, malgrat que s’identifiquen amb
títols més descriptius i adaptats al contingut dels ítems que conformen l’escala. La prova consta de 185 elements
amb tres alternatives de resposta.

2. CANVIS EN LA CINQUENA EDICIÓ‡ DEL 16PF

El llenguatge dels elements s’ha revistat, procurant adaptar-se a la nostra època, s’han eliminat ambigüitats i s’han
intentat evitar enunciats que poguessin introduir biaixos de sexe, raça o cultura.

Les alternatives de resposta intermitges (“no estic segur”, “termini mig”, “ocasionalment”) de les escales de
personalitat, s’han unificat i substituït per un signe d’interrogació.

Els 15 elements de l’escala B (Raonament) s’han inclòs tots al final de la prova i s’adverteix al subjecte que són
exercicis de solució de problemes. S’han dissenyat nous indicadors per a analitzar els biaixos en les respostes →
les escales de Manipulació de la Imatge (MI), d’Infreqüència (IN) i d’Aquiescència (AQ).
 S’ha millorat la fiabilitat (consistència interna) de les escales.

En la baremació s’han introduït elements nous de validesa i s’ha relacionat el qüestionari amb proves
d’autoestima, adaptació i ajust, habilitats socials, empatia, potencial de creació o potencial de lideratge, i s’han
derivat equacions de regressió com a predictores d’aquests constructes.

3. DESCRIPCIÓ‡ DE LES ESCALES PRIMÀRIES

(Mirar PPT)

4. DESCRIPCIÓ‡ DE LES DIMENSIONS GLOBALS

Factors de segon ordre:

§ 16 factors primaris → factorialització → factors de segon ordre o dimensions globals: tendències més
bàsiques i àmplies de la personalitat.
§ El nombre i ordre de factors → variables segons la població i les versions del 16PF
§ Els factors amb uns pesos factorials més elevats en els estudis amb població espanyola del 16PF-5 són
l’Extraversió, l’Ansietat, Duresa, Independència i Autocontrol (mirar ppt).

5. LAS ESCALES D’ESTILS DE RESPOSTA

En el 16PF-5 apareixen tres escales d’estils de resposta:
§ Manipulació de la imatge (MI)
Mesura la manipulació, conscient o inconscient de la pròpia imatge. El seu objectiu és analitzar el
constructe conegut com a desitjabilitat social i, de forma específica, el desig de donar una bona o mala
imatge.

La MI està relacionada amb l’ajust (negació de l’ansietat), amb l’autocontrol i la dependència.

Puntuació alta (PD > 22, PC >95%) indica una tendència a respondre d’una forma socialment desitjable i
una exageració de les qualitats (bona imatge). També pot indicar “una adaptació intel·ligent a les
demandes de l’entorn” (per exemple, en selecció de personal) o una peculiar forma de ser i actuar.

Puntuació baixa (PD = 0-6, PC <14%) suggereix l’admissió d’aspectes socialment menys desitjables (mala
imatge) o dificultats de lectura.

§ Infreqüència (IN)
L’escala conté 38 elements seleccionats entre aquells en els que l’alternativa de resposta = (B) va tenir
una freqüència menor del 4% en ambdós sexes.

Es puntua dicotòmicament: 1 punt en la direcció del constructe, 0 en el cas contrari.

Punt de tall → a discreció del professional (PD = 4, PC >95%).

Una puntuació alta significa que el subjecte ha contestat un nombre d’elements elevat de forma diferent
a la majoria d’estandardització. Una possible explicació d’aquest comportament pot ser que ha contestat
a l’atzar, que té molts dubtes, poca capacitat lectora o ha intentat presentar una mala imatge.
 § Aquiescència (AQ)
Mesura la tendència a donar la resposta “vertader” a molts elements, independentment del contingut
dels mateixos.

Punt de tall → a discreció del professional (PD = 64, PC >95%).

L’escala pot mesurar la incongruència en les respostes (contestar vertader a elements que té continguts
excloents: per exemple, “soc tímid i cautelós a l’hora de fer noves amistats” i “em considero una persona
socialment comunicativa i molt atrevida”.

També pot posar de manifest una escassa comprensió del contingut dels elements, respostes donades a
l’atzar, dificultat per a descriure’s a partir del contingut dels elements del qüestionari, desig de presentar
una mala imatge o una forta necessitat d’aprovació.

6. PERFILS
El 16PF-5 permet fer combinacions de
perfils i emetre diagnòstic més globals.

7. VALIDESA CRITERIAL
En l’adaptació original del 16PF s’han realitzat estudis
per a relacionar les variables de personalitat analitzades
per la prova amb diferents constructes. A partir
d’aquestes equacions de regressió s’han desenvolupat
una sèrie de predictors a partir de les puntuacions del
16 PF-5.

8. CORRECCIÓ‡ I INTERPRETACIÓ‡
Correcció objectiva, mitjançant plantilles informatitzades o pins.
PD → Decatips → Puntuacions estàndards del 1 al 10