1.1 Teoría de W.

James-K Lange

La teoría de James-Lange és una hipòtesi sobre l'origen, la natura i la

transmissió de les emocions. La teoria va ser proposada per William James i
Karl Lange simultàniament, però de forma independent al 1884 i proposa que
l'escorça cerebral rep i interpreta els estímuls sensorials que provoquen
emoció, produint canvis als òrgans viscerals a través del sistema nerviós
autònom i als músculs de l'esquelet a través del sistema nerviós somàtic.
Bàsicament, aquesta teoria s'oposava a la idea, provinent del sentit comú,
que la percepció comportava una emoció i aquesta provocava una reacció
fisiològica. Tant James com Lange proposaven un model en què la reacció
fisiològica davant l'estímul era la que provocava l'emoció: No ploro perquè tinc
pena, sinó que tinc pena perquè ploro.
La teoria estableix que, com a resposta a les experiències i estímuls, el
sistema nerviós autònom crea respostes fisiològiques (tensió muscular,
llagrimeig, acceleració cardiorespiratòria...) a partir de les quals es creen les
emocions.
Un exemple clàssic de James és el de l'ós: el sentit comú ens diu que el
veure un ós provoca por, cosa que ens impulsa a córrer. James diu que la
resposta adequada davant d'un ós és córrer, cosa que impulsa a sentir por. La
teoria es va superar en els anys 1920 en proposar-se la teoría de
Cannon-Bard.
TEORIA DE W.CANNON I P.BARD

A principis del segle XX, Walter Bradford Cannon (1871-1945), fisiòleg i científic de
la Universitat de Harvard, va proposar una teoria que explicava l'origen de les
emocions. A més, va realitzar una sèrie de crítiques a la teoria anterior i dominant
del moment, la teoria perifèrica de James-Lange.

D'altra banda, Philip Bard (1898-1977), fisiòleg nord-americà, també es va sumar a

la teoria de Cannon, i junts van formular la teoria de Cannon-Bard.

La teoria de Cannon (1927) i Bard (1938) parteix d'un enfocament psicofisiològic.

Segons els autors, l'emoció antecedeix les conductes i prepara l'organisme per fer
una resposta de lluita o fugida davant de situacions ambientals d'emergència. Per
exemple, “plorem perquè ens sentim tristos”.

És a dir, l’emoció es produeix abans que les respostes fisiològiques. Després de

l'emoció i partir d'aquí, es desencadena una reacció d'alarma davant d'aquestes
situacions límit.

Cannon i Bard, a través dels seus experiments, van fer èmfasi en el paper del
cervell en la producció de respostes i sentiments fisiològics. Aquests experiments
van donar suport substancialment a la seva teoria de l'emoció.

A més a més, van considerar l'emoció com un esdeveniment cognitiu. Van plantejar
que totes les reaccions físiques són iguals per a diferents emocions, i per tant, que
sobre la base dels senyals fisiològics (únicament) no podríem distingir unes
emocions de les altres.

EXPERIMENTS
A través dels seus experiments, Cannon i Bard van determinar que la percepció de
l'emoció que desperten els estímuls origina dos fenòmens: l'experiència conscient
de l'emoció i els canvis generals fisiològics. Tot això s'origina perquè el tàlem envia
els seus impulsos al còrtex cerebral i l'hipotàlem.

1. Els canvis corporals no són imprescindibles per percebre l'emoció

2. No hi ha patrons específics d'emocions
3. De vegades les sensacions corporals tenen lloc després de l'emoció
4. Activació voluntària de l'organisme
5. Activació difusa i general
La teoria de l'emoció Schachter i Singer va posar sobre la taula diversos
temes:
Segons la teoria de Schachter i Singer, les emocions són el resultat de processos
tant fisiològics com a cognitius. Per això, van intentar esbrinar si els participants a
l'estudi respondrien de manera diferent a una injecció d'adrenalina en funció del
context en què es trobessin.

Tothom va rebre una injecció d'epinefrina, encara que se'ls va dir que era una
vitamina o un placebo .Mentre uns participants van ser informats sobre possibles
efectes secundaris, a uns altres se'ls va dir que no tindria cap efecte secundari; a
més, hi va haver un altre grup que va ser informat sobre efectes secundaris
incorrectes, com a picor o mal de cap..

Esperaven que els que sentissin un efecte i sabessin per què, atribuirien fàcilment la
causa a la injecció. Tot i això, el parell d'investigadors esperaven que els participants
que no estaven informats sobre els efectes de l'epinefrina (o que van rebre
informació incorrecta) buscarien l'explicació de la seva condició subjectiva a
l'ambient.

Després van col·locar els participants en un de dos ambients. El primer va ser

dissenyat per induir sentiments d'eufòria als participants. Aquests van interactuar
amb un còmplice (persona que forma part de l'equip de recerca però passa per
participant), que es va comportar de manera jovial i alegre. El segon ambient de
l'estudi va estar fet per induir sentiments d'ira. Aquí se'ls va demanar als participants
(inclosos el còmplice) que omplissin uns qüestionaris que contenien preguntes cada
vegada més personals.

La conducta del primer infiltrat intentava inocular un ambient de joia. Llançava un

avió de paper, com simulant jugar bàsquet amb la cistella d'escombraries de la
cambra. En el cas del segon còmplice, encarregat de les emocions de ràbia, es va
mostrar irritat per l'invasiu de les preguntes, va trencar el formulari i va sortir del
quart força enfadat.

La idea, en termes generals, és simple: qui no sàpiga a què atribuir-li el seu estat
d'excitació fisiològica buscarà la resposta a l'ambient que l'envolta. És a dir que allò
que comunament entenem com a emoció no és només el seu aspecte fisiològic ni
químic. Les emocions poden variar en la intensitat d'acord amb la interpretació
cognitiva que es faci de la situació que desencadeni una emoció.

Així, en línies generals, es va poder confirmar la hipòtesi de la teoria de Schachter i

Singer. I passa així, ja que, per exemple, els subjectes informats dels efectes de la
injecció no van ser induïts a sentir-se particularment tristos o alegres. Simplement,
van atribuir la seva reacció fisiològica a la injecció.

En canvi, les persones que no han estat informades dels efectes de l'adrenalina
també han experimentat una excitació fisiològica. Tot i això, aquestes sensacions no
les van atribuir a la injecció. Van centrar l'explicació de les emocions en la conducta
de l'infiltrat.